Cataractes

Li van destapar els ulls després de l’operació de cataractes i no va reconèixer al seu home. La relació s’havia malmès amb els anys i no recordava la cara que feia. Quan es va quedar sola, va marxar. Volia refer la vida.

A MI NO M’ENGANYEN

Com que ja és desembre, us deixo un conte nadalenc per llegir a la vora del foc, o del radiador de la calefacció.  

A mi no m’enganyen

Aquests dies abans de vacances de Nadal, em costa molt aguantar el riure a l'escola quan sento parlar a la majoria de companys del Pare Noel i del que els hi deixarà a sota l'arbre el dia 25. Sembla estrany que fent tercer de primària encara no hagin descobert l'engany. Costa empassar-se que un senyor panxut i amb barba blanca pugui fer la proesa de, en una sola nit, passar per totes les cases on l'han cridat a dur regals. Tothom sap que no té pas temps de fer-ho. Jo estic convençut que són els seus pares qui els hi compra els regals d'amagat i els hi deixa ben posats a sota l'arbre mentre dormen. Però no els hi penso pas dir. Ja s'apanyaran.

A casa meva, en canvi, ningú ha de fer tota aquesta comèdia perquè nosaltres fem cagar el tió. No pas aquells troncs amb una cara pintada i amb barretina que venen als mercats de Nadal. El tió de debò. A més a més, on s'és vist que un tió es compri en una parada? Cal anar-los a buscar al bosc, que és on viuen, tal com vàrem fer a casa. L'avi Ramon m'ha explicat que va ser el seu pare, el meu besavi, qui el va dur quan ell tenia la meva edat. I des de llavors que viu amb nosaltres.

El meu besavi, que es deia Miquel com jo, va treballar al bosc tota la seva vida, i deia que els tions neixen dels arbres més vells del bosc. N'hi ha que quan s'assequen i cauen a terra, no es moren pas. Queden com adormits. Però guarden a dins de la seva fusta tota la saviesa que han acumulat al llarg de la vida. Cal fixar-s'hi molt bé per distingir-los d'una soca qualsevol. Ell deia que si aquests troncs es queden allà al bosc tots sols, es desaprofiten.

Un castanyer centenari de les muntanyes de tocar Maçanet de Cabrenys havia estat abans el nostre tió. El meu besavi el va trobar un matí de Tots Sants. És quan ell deia que s'havia d'anar a buscar-lo, si volies que cagues durant molts anys. Es va llevar que encara era fosc i es va endinsar molta estona en el bosc. Va pujar muntanya amunt buscant-ne un que li fes el pes. Va caminar molt, fins que el va veure en una raconada, a prop de la carena i a tocar un rierol. Estava mig tapat de fulles i el tros que sobresortia, era verd de tanta molsa. Només va veure'l, ja va saber que seria un bon tió. Se'l va carregar a l'esquena i el va baixar fins al mas on vivien llavors ell i els seus cinc fills. L'avi encara recorda que aquell va ser el Nadal en què va tenir més regals de la seva vida, o gairebé.

És que el nostre tió és especial. No n'he vist cap més d'igual. La seva fusta és grisa i les vetes i els nusos són d'un color encara més fosc. No es ven bé rodó, sinó que té una forma més aixafada per una banda. Com una mongeta. I li surt un tros d'una branca, com si fos una pota, que fa que quedi un espai entre ell i el terra. En un dels dos extrems hi té un forat. Jo sempre he pensat que és per aquí on menja i després caga.

No és que sigui un tronc gaire gran el nostre, però pesa com si fos de ferro. Cada any quan anem a buscar-lo al celler amb el pare, en tenim un tip per dur-lo fins a la cuina. Un cop allà el deixem a prop de la llar, perquè vagi agafant temperatura. L'avi sempre li posa una manta al damunt perquè diu que si no és prou calent, a l'hora de la veritat, només fa llufes.

Llavors ve la feinada d'alimentar-lo, perquè quan es desperta té gana. En tres setmanes l'hem d'engreixar prou perquè faci el fet. Tres cops al dia li deixem menjar l'avi i jo. I a la seva panxa, el tió transforma tot el que ha engolit en regals i llaminadures. I és ben sabut que les capses i els paquets costen de sortir per un forat com el del tió. Per això hem de donar-li bastonades a l'esquena, per ajudar-lo que ho cagui tot. Un cop que ha acabat, està tan cansat per l'esforç que ha fet, que es torna a adormir fins a la tardor següent. La natura és molt sàvia, repeteix sempre l'avi.

És que tenint a casa un tió de veritat, que no em vinguin amb rondalles per caganius com el Pare Noel. A mi no m'enganyen.

Malos tiempos para la lírica 

Amb aquest relat vaig participar al concurs Bruma Negra de Bilbao la passada primavera. És el meu primer text publicat en castellà. Espero que us agradi. 

Malos tiempos para la lírica

- ¡Alto a la guardia civil! ¡Alto o disparo! ¡PUM!

El sonido seco de la descarga quebró la tranquilidad de la noche. El aleteo atolondrado de los pájaros asustados y el relincho de la caballería apagó un gemido. 

Los dos guardias civiles salieron de su escondrijo entre la maleza y se adentraron trotando en la trocha, siguiendo la dirección por donde había huido el sospechoso con los máuseres prevenidos. El joven estaba hecho un manojo de nervios porqué era su primera misión en el monte, y el veterano, inquieto porqué imaginaba lo que iban a encontrar. A pocos metros de distancia hallaron una mula parada y, junto a ella, un bulto grande que asemejaba a una persona. El cabo se agachó y ordenó a su subalterno que lo iluminara con la linterna. 

-¡Ostia Cabo! ¡Es Don Luís, el maestro! –Exclamó el guardia-. ¿Usted sabía que colaboraba con los maquis? 

-No, Bonilla. Pero en estos tiempos tan difíciles, la necesidad de salir adelante impulsa a cualquiera, incluso a nosotros, a hacer cosas impensables– respondió apesadumbrado el Cabo mientras cerraba los ojos del muerto–. Carguémosle en la mula y regresemos al pueblo, que tendremos que dar muchas explicaciones. Muchas.

Una vez envuelto el cadáver en una manta y cargado a lomos del animal, los guardias encendieron unos cigarrillos e iniciaron el descenso hasta el valle a paso cansino. Hicieron el trayecto en silencio. Gregorio Bonilla porqué todavía no había digerido todo lo ocurrido aquella noche y no era capaz de verbalizarlo. Ernesto Osuna porqué el negro peso de la culpa le había atenazado el alma y la garganta. Empezaba a ser consciente de lo que significaba aquel disparo suyo, tan certero. No era la primera vez que mataba. Durante la Guerra ya lo había hecho y también cuando estuvo en el Maestrazgo luchando contra los Maquis, después de la contienda. Pero nunca había querido llevar esa macabra cuenta. Su mente usaba la coartada del cumplimiento del deber o argumentaba que se trataba de enemigos de la Patria, para escabullirse de una carga tan penosa. Aunque ahora esa estrategia no le servía. Luís era el primer y único amigo que había tenido desde que llegó destinado a Villafranca de los Torreznos hacia casi tres años para imponer la ley y el orden de los vencedores.    

“¿Cómo coño hemos llegado hasta aquí, Luís? No me has dejado otra salida, ostia.” se repetía para sus adentros una y otra vez el Cabo Osuna mientras miraba sin ver como las primeras luces del alba asomaban perezosamente entre las cumbres, anunciando una radiante e inusual mañana de octubre. Los recuerdos se agolpaban en su mente desordenadamente, lastimándole. Se veía a sí mismo riendo, bebiendo, cantando y tocando la guitarra con Luís en la tasca de la Malaspulgas; o juntos ayudando a parir a la yegua de tío Colás aquel día que la riada se llevó por delante el puente de San Cristóbal y no pudo subir Don Cosme, el veterinario; o cuando Doña Adelina, la esposa del alcalde, les invitaba a merendar sus insufribles tartas y escondían los pedazos en rincones inverosímiles del salón para simular que se las comían. Pero, sobre todo, recordaba las horas que pasaban hablando de libros, especialmente de poesía. De García Lorca, de Alberti, de Cernuda, de Miguel Hernández. Eran autores rojos, por eso los leían en la intimidad. Con la poesía, Luís le había abierto a Ernesto un mundo de emociones enorme, que un poco instruido guardia de pueblo ignoraba que pudiese existir. Ernesto se moría por escuchar al maestro declamar aquellos versos con su voz de barítono que desbordaba pasión a cada sílaba. Las tardes de verano, se iban a bañar a las Pozas de Los Frailes i mientras se secaban al sol Luís recitaba fragmentos como: «La aurora nos unió en la cama, / las bocas puestas sobre el chorro helado / de una sangre sin fin que se derrama». O «Tú nunca entenderás lo que te quiero / porque duermes en mí y estás dormido / yo te oculto llorando, perseguido / por una voz de penetrante acero».

A los dos jóvenes se les acababa encendiendo el alma, pero a Ernesto también la carne.

Todo empezó a cambiar un día de mayo en el que llego a Villafranca Carmina, una sobrina de Don Amadeo, el alcalde. Venía de la capital buscando los aires de la montaña para recuperarse de una tuberculosis. Como estaba soltera, a Doña Adelina le faltó tiempo para presentarle a los jóvenes del pueblo que, según ella, podían ser un buen partido para la recién llegada: el maestro y el cabo de la Guardia Civil.

Con la ayuda de Ernesto y Luís, a Carmina le costó poco integrase en la exigua y endogámica vida social y cultural de Villafranca y de todo el Valle del Margenal.  Ella huía siempre que podía de las meriendas de señoras, de las colectas del Auxilio Social y de los rosarios por la conversión de Rusia que organizaba su tía, para colarse en las tertulias literarias de ellos dos. Y las enriqueció aportando a sus admirados Juan Ramón Jiménez y Antonio Machado. Además, añadió el piano a la guitarra de Ernesto, cosa que amplió el repertorio musical de los saraos. Pero también los trasladó de la tasca hasta el salón de casa del alcalde. Los tres hacían muy buenas migas.

Un día Luís le pidió a Carmina que le echara una mano con el coro de la escuela. Después, que colaborara en la celebración del Primero de Mayo pintando los decorados. Más tarde, si podía dar alguna que otra clase de francés a jovencitas del pueblo. Ernesto se daba cuenta que el maestro ya no tenía con él la misma relación que antes. Veía que Luís estaba cada día más pendiente de Carmina, y que esta le daba juego. Él se sentía arrinconado. Y cuando le proponía hacer alguna actividad ellos dos solos, como hacían antes, el maestro o bien declinaba la invitación, o bien intentaba que Carmina también estuviera presente. El Cabo encajaba la situación con deportividad, pero cada día le costaba un poquito más. Su animadversión hacia la chica fue creciendo en su corazón, al mismo tiempo que su afecto hacia Luís se agriaba.

Con la llegada del verano se incrementaron las incursiones de los Maquis en la comarca y la actividad de los contrabandistas también creció. Perseguir a unos y a otros mantuvo a Ernesto alejado del pueblo muchas semanas. Y la noticia de la futura boda de Luís y Carmina lo pilló con la guardia baja.

-Nos gustaría que fueses nuestro padrino de bodas, Ernesto -le propuso Luís–. Eres nuestro mejor amigo.

-Sabes de sobra que no puedo negarme –Respondió Ernesto-. Pero si soy tu mejor amigo, tengo la obligación de advertirte que te estás precipitando.

-¿Y se puede saber por qué?

-Porqué os conocéis de hace muy poco y tú apenas sabes nada de ella. No conoces qué era de su vida antes de llegar al pueblo, ni quiénes son sus padres. ¿Te has dado cuenta de que nunca habla de ellos? Puedes llevarte alguna sorpresa. Además, está el tema de su salud. ¿Quién te asegura que ya está curada? O si resistirá un embarazo. Conoces de sobra las secuelas de la tuberculosis.

-Nos queremos. Estamos hechos el uno para el otro. Tenemos la bendición de sus tíos, y a mí me darán la plaza en propiedad el curso que viene. El sueldo no es para tirar cohetes, pero con la casa y las rentas que me dejaron mis padres nos arreglaremos.

-Es tu primera novia y te ha cazado como a un pipiolo con esos ojos verdes, sus lánguidos modales de ciudad y esa voz aterciopelada, que me da a mí que no es sincera.

-¡Basta ya, Ernesto! Si no te conociera diría que estás celoso. No te lo voy a tener en cuenta porqué llevas unos meses de mucha tensión y sé que no lo dices con el corazón.

-Desde que ella llegó aquí, se ha interpuesto entre nosotros y nos ha distanciado. Ya no quieres hacer nada conmigo, ni me cuentas tus confidencias.

-La decisión está tomada y nos casamos el domingo después del Pilar.

-¿Qué te cuesta esperar un año? Un invierno aquí arriba no lo soporta todo el mundo. Y cuando tengas la plaza fija, podrás tomar la decisión con más objetividad.

-Deja de decir bobadas y decídete. Si no quieres ser mi padrino, dímelo ya para que pueda buscarme otro.

-Claro que quiero, pero insisto que tomas una decisión precipitada.

Aquella abrupta conversación distanció todavía más a los dos amigos, que se evitaron las semanas siguientes. Uno se enfrascó en los preparativos del casamiento y el otro en restablecer la paz en el valle.

Con las primeras lluvias de otoño, Carmina enfermó. Parecía un simple catarro, pero después de varios días de fiebre alta y una tos persistente, llamaron al médico. Don Sebastián la examinó a fondo.

-Tengo malas noticias. Es difteria– concluyó el galeno, dejando sin habla a Luís y a los tíos de Carmina-. Con un tratamiento de penicilina se curaría, pero es casi imposible de conseguir por culpa del bloqueo internacional. Quizás en Madrid podamos encontrar alguna dosis; y si no, habrá que ir a Francia a buscarla.

Presa de la desesperación, Luís salió en busca de Ernesto y le contó lo sucedido con voz entrecortada; al terminar no pudo contener los sollozos.

-¿Y por qué no dejas que Don Amadeo pida la medicina a Madrid?

-Por qué no llegaría a tiempo. Según el médico tenemos 36 horas de plazo. Sólo me queda ir a por ella a Francia o encontrar a alguien para que lo haga por mí.  Y yo no puedo dejar sola la escuela y tampoco conozco a nadie que puede hacerme este trabajo.

-Yo juraré que no te lo he dicho, pero si haces algún comentario discreto en el estanco, encontrarás quien lo haga.

El maestro siguió los consejos de su amigo aquella misma tarde y regresó al lado de Carmina con la esperanza de conseguir penicilina a tiempo para salvar a su prometida.

Una mujer se acercó discretamente a Luís a la mañana siguiente, mientras los alumnos llegaban soñolientos a la escuela. Con disimulo, le pasó una nota manuscrita y se fue sin mediar palabra. “Al mediodía en la era del Pellejo”. A la hora del patio Luís fue a la cita con el corazón en un puño. Al llegar a la era encontró a un hombre enjuto, de rostro afilado y de mirada desconfiada, fumando sentado en una piedra.

-En la Borda del Prado Alto encontrará a quien tiene lo que usted busca– le comentó aquel individuo-. Espere junto a la fuente del Fresno a media noche y allí alguien le guiará hasta arriba. Tiene dos horas de marcha desde el pueblo y, como habrá Luna, no tiene pérdida. Y suba con su mula, que servirá de moneda de cambio. Sobre todo, maestro, procure que no le sigan.

Al salir de clase Luís fue directamente a contarle lo sucedido a Ernesto, que le aconsejó el itinerario que debía seguir para llegar a la fuente evitando las patrullas.

Justo después de caer la noche sobre el Valle, el maestro y su mula se encaminaron a la cita. No había advertido a nadie de su peligrosa excursión.

Luís caminó con determinación y sin descanso hasta que llegó a la fuente del Fresno. Todavía no era medianoche. Bebió un buen trago de agua fresca y se sentó en el banco de piedra. Estaba exhausto pero contento porque la cosa iba como había previsto y pronto tendría la medicina que salvaría la vida de su amada. Se dispuso a esperar y distrajo su mente pensado en hacer una excursión hasta allí con los mayores de la escuela.

Ensimismado como estaba, el maestro no se percató de la presencia de dos figuras agazapadas entre la maleza a unos cincuenta metros de la fuente. Era Ernesto acompañado de otro guardia civil, que “oficialmente” habían salido a cazar contrabandistas.  Cuando el cabo distinguió a su amigo allí sentado, se sintió aliviado porque este había seguido sus consejos a pies juntillas. “Ya te tengo donde te quería, Luís” pensó.

-Bonilla, a mi orden tú le tiras una china a la mula para que se encabrite y yo me encargo del fulano– le susurró el cabo a su subalterno- Y sin hacer apenas ruido armó su máuser. Luego le hizo señas a su compañero para que se preparase. La noche era clara, tranquila y no especialmente fría. El olor a tierra mojada, a madera húmeda y a flor de madroño perfumaban el aire.

Ernesto respiró profundamente un par de veces para templar los nervios y dijo “Ahora” mientras se levantaba encarándose el fusil. Todo fue muy deprisa. La piedra de Bonilla voló hasta las ancas de la mula que se asustó y echo a correr. El maestro, sobresaltado, fue tras ella. “Si no eres para mí, no serás para nadie” dijo para sí el cabo, que apuntó y gritó:

-¡Alto a la Guardia Civil! ¡Alto o disparo! ¡Pum! 

FIN

Twist and shout

La Clara va entrar al tanatori empesa per una freda tramuntana de febrer. Aquell dia si que bufava com quan ella era jove. Quan va ser a recer, li va venir un pessigolleig a l'estomac. Era el seu darrer dia de feina i encara no tenia clar si havia d'agafar-s'ho bé o malament. Mentre es canviava, va recordar que estaria sola tota la nit perquè la Fàtima estava malalta, i, per tant, no podria compartir el seu neguit amb ningú. Semblava predestinada a estar sola.  

Armada amb la mopa i el drap de la pols es va dirigir decidida cap a la recepció. Tal com havia fet cada vespre en els darrers vint anys, primer havia d'anar a llegir les esqueles del taulell. Li agradava saber qui hi havia endreçat a la casa. A la sala u, Jordi Pulido Garriga de vuitanta-set anys, de Figueres. Casat amb Concepció Serra Bertran. Deixa tres fills. A la sala dos, Marta Caramany i Torramilans de seixanta-cinc anys de Figueres. Vídua de Ramon Carbó i Malagelada. “No pot ser!” va dir en veu alta. Tres cops la va llegir l'esquela per pair-ho. Tot i així, li va faltar temps per anar cap a la sala de vetlla número dos, i plantar la cara al davant del vidre. Sí, era ella, la Marta, la pubilla de Ca l'Ardiaca. La seva companya de pupitre a les Escolàpies i a l'institut. La mateixa Marta que li havia robat el seu xicot de sempre, en Ramon,  l'estiu del 1969. La mala puta de la Marta que havia fet mans i mànigues per obligar-la a tancar la carnisseria dels seus pares i desprès havia pressionat perquè no li donessin feina enlloc de Figueres; només perquè ella li havia girat la cara d'una bufetada al ball de Puesta de largo de l'Esport davant del bo i millor de la ciutat. I pot ser també perquè la nit del comiat de solter d’en Ramon, coincidint amb la revetlla de Sant Joan, ell es va perdre entre les corbes de la Clara a la pista del Picasso i tot plegat va acabar amb un clau monumental a la platja del Salatà a dins del cotxe del pare de la Marta, fruit del qual en va néixer un altre Ramon.    

Una càlida sensació de satisfacció va omplir-la. “Quin regal que em fa el destí en el meu darrer dia de feina” va pensar mentre els seus ulls no podien deixar de mirar aquell rostre inert i artificialment botit pels embalsamadors.

“Com t'has de veure ara, Martona” li va dir sorneguerament al cadàver. “De què t'han servit la teva fortuna i les teves influències, si ara estàs seca com un bacallà i jo encara estic viva, i, a més, sóc el que tu mai no vas poder ser: la mare de l'únic fill d’en Ramon?”

Va acostar un cadira i es va seure. “No vas parar fins que el teu pare i d'en Ramon varen arreglar el casament. La boda del año deia El Ampurdán perquè s'unien dues de les famílies més riques de la comarca. Però la gelosia et va corcar tota la vida perquè sabies que ell a tu mai no t'estimaria com em va estimar a mi. Per això vas provar de convertir les nostres vides en un infern. Amb el pobre Ramon si que t'hi vas regalar. El vas empènyer prematurament a la tomba amb les teves males arts. Estic convençuda que va treballar i va viatjar tant i tant per fugir del teu costat. I amb mi. Amb mi gairebé ho aconsegueixes. Gairebé! Però el meu fill exorcitzava tot el mal que tu ens enviaves. Saps que és catedràtic a Cambridge i per Santa Creu tindré una neta? Es clar que ho saps si ens has fet espiar tota la vida, tros de barjaula! ” 

Pel fil musical del tanatori van començar a sonar els Beatles cantat el Twist and Shout i la Clara no s'ho va pensar dos cops. Amb l'ajut de la cadira es va enfilar a l'urna i es va posar a ballar el twist al damunt de la seva ex-companya de classe morta amb els ulls tancats i regalant-se en cada moviment el màxim. La pista del Picasso se li va fer present i va tornar a veure en Ramon a dos dits de la seva cara amb aquella mitja rialla idèntica que la d'en Henry Fonda i els seus ulls ametllats clavats en els d'ella. Notava de nou les mans del seu amant agafant-la fort per la cintura i atraient-la cap a ell i com se li posava la pell de gallina altre vegada mentre ballaven tant arrambats com els permetien. I va evocar el trastorn que la música dels Beatles, el xampany i el seu vestit blau cel nou amb escot palabra de honor van provocar en la seva parella. Va tornar a sentir a l'home de la seva vida a dintre seu, i el gust dolç del seu petó en el moment màgic de l'orgasme gairebé va revenir-li al paladar.

Quan la cançó es va acabar, la Clara va tornar al segle XXI. Va baixar, va netejar el vidre meticulosament i abans de marxar de la sala va etzibar-li a la Marta un “Ves a l'infern i no en surtis mai més. Bruixa!”. 

Tot cantussejant el Twist and Shout va treballar tota la nit. A les quatre de la matinada, va penjar la bata a la taquilla, va deixar la clau a sobre el taulell i va sortir al carrer feliç com poques vegades ho havia estat a la seva vida. Ja era una dona jubilada, i venjada. 

La regla dels terços

Aquest relat és el que he presentat al primer Concurs "Cruce de Caminos" Negre i Criminal de relat curt en català, i ha quedat finalista. A principis de desembre es publicarà, juntament amb el relat guanyador i els altres dos finalistes, tant en versió digital con en paper, amb el títol UN MALSON, que correspon al del relat guanyador. Aquesta antologia la podreu comprar a Amazon. 

LA REGLA DELS TERÇOS

Era una matinada de finals d’abril. Durant la nit havia plogut un xic. Just un ruixat per humitejar  el terra però no prou per fer basses. Encara era fosc  i els flocs lletosos i esparracats de la boira enterbolien els feixos de llum del tot terreny que acabava de deixar la carretera de Cantallops i s’endinsava bramant per una pista de terra vorejada de sureres ennegrides pel darrer gran foc de l’Empordà. Les parets del Mas Farrutxo  van treure el nas d’entre la boira només un instant perquè el cotxe anava a preu fet. Uns quants minuts i uns quants sotracs més tard el Nissan X-Trail es va aturar en una clariana del bosc a tocar de la pista. 

Quan el motor es va apagar, l’Artur i l’Enric es van mantenir en silenci uns instants més. Com si necessitessin netejar-se les orelles del brogit del camí. O dels seus pensaments, perquè cap dels dos no havia badat boca des de l’eixut bon dia pronunciat l’Artur en pujar al cotxe a la plaça del Sol de Figueres. La son i la humitat els havia enclaustrat  en els seus mons particulars i tampoc havien fet el mínim esforç per sortir dels seus confortables silencis. També hi ajudava que se sabien el camí de memòria perquè, des que havien començat el curset de fotografia al Centre Cívic, just després de Reis, ja havien pujat quatre cops als Estanys de la Jonquera. Aquesta vegada hi anaven perquè havien decidit presentar-se al concurs de fotografia dels Aspres de l’Empordà i l’Albera. De fet, qui s'hi volia presentar era l'Enric, i l'Artur, com sempre, anava a remolc; una pauta que s'havia iniciat dos anys enrere, quan una depressió li havia llençat un vel negre al damunt i li havia engrapat l'ànima amb les seves urpes.  

Quan l’Enric va treure la clau del contacte i es va encendre el llum de cortesia del cotxe, tots dos van reaccionar sobtadament amb una pressa inaudita. Amb gestos mecànics i engavanyats per la roba d’abric, van baixar del vehicle per anar de dret al maleter a buscar els estris de retratar. Després d'haver-se carregat tots els embalums a l'esquena, es van mirar a la cara per primer cop. El bosc estava en silenci i no hi havia gaire llum, però per llevant l’albada ja apuntava amb timidesa, degradant el negre de la nit cap a blau fosc. 

-Vols que anem junts o vols anar pel teu compte? – va demanar l’Enric. 

-Tant me fa –va respondre l’Artur, amb la veu  esmorteïda pel tapaboques, mentre encongia les espatlles sense esma. 

-Doncs, si et sembla, jo aniré cap al cromlec del Mas Baleta, i tu et pots quedar per aquí, a l'Estany Gros i, amb la sortida del sol i aquesta boira, segur que tindràs una llum collonuda per retratar els reflexos de l'aigua. O, si t'agrada més, pots provar d'anar als menhirs d'aquí al darrere.

L'Artur li va fer que sí amb el cap.

–Molt bé, nano… –va continuar l'Enric–. No t'oblidis dels consells que ens ha donat en Josep i no et compliquis la vida. Quedem a les nou al cotxe per esmorzar, i si vols res, tu mateix, em passes un whatsapp –va afegir, just abans d'emboscar-se en direcció al seu objectiu-, i inspira fondo que la flaire de ginesta i farigola t’aniran be. 

L’Artur va remugar alguna cosa que volia ser un comiat i es va quedar palplantat en la foscor sense decidir cap on tirar. Llavors, un pensament se li va encendre al cap com un dels llums de neó de les cases de barrets que havien trobat pel camí. “I jo, que collons hi pinto aquí?” deien unes lletres fluorescents de color rosa que pampalluguejaven al seu cap. Era aquella angoixant sensació de ser un peix que boqueja fora de l’aigua. I l'arrossegava des que el delegat territorial de recursos humans de la Caixa de Catalunya, aquell barbamec cretí de les corbates insuportables, li havia felicitat el cinquanta-cinquè aniversari amb un taló, una carta d’agraïment i un copet a l’esquena.  

No en tenia cap ganes, de ser allà. Però tampoc volia quedar-se a casa mirant hores i hores la paret del menjador, amb aquella pressió insuportable al mig del pit com si alguna cosa dins seu volgués rebentar-li les costelles per sortir a l'exterior,  esperant que l’Helena tornés de treballar o de vés a saber on. L'Artur va fer un esforç titànic per  caminar i dirigir-se cap on li havia recomanat l’Enric. Quan va ser al davant de l'estany, va bufar i, a poc a poc, va escombrar el paratge amb la mirada buscant algun element que valgués la pena. “Si entrenes bé la teva mirada fotogràfica, cada cop que et trobis amb una imatge que et captivi notaràs com un clic al cervell”, li havia recalcat en Josep, el monitor del curset. “Ja miro, Josep, ja miro... però només veig grisor i lletjor” va ser la seva resposta. Amb desgana, va plantar el cavallet a tocar d'un suro molt gran i recargolat, que s'alçava a prop de la riba tranquil·la de l'estany. Va treure la màquina de la funda i va escarrassar-se a recordar quins eren els punts essencials a l'hora de fotografiar bé un paisatge.  Va mirar pel visor i va provar de composar el que veia fent servir la regla dels terços. “Dividiu mentalment la imatge en tres parts verticals i tres parts horitzontals –els havia explicat en Josep–. En els quatre punts d'intersecció d'aquestes línies imaginàries, hi haureu de situar el centre o els centres d'interès de la vostra foto". L'Artur es va traçar el diagrama al cap i, obedient, va situar en el terç superior els cims de l'Albera i el cel, va permetre que l'estany ocupés el terç central i va deixar que les punxes esbarriades del joncar cobrissin el terç inferior. Desprès va moure un xic la càmera de costat perquè l’alzina recargolada quedés just en la zona d’interès de la banda esquerra del visor, en primer pla. A continuació, movent les rodetes de la càmera, va buscar la profunditat de camp i l’obturació correctes.  Però la llum encara transitava entre el blau i el malva a aquella hora i el sol encara no es reflectia directament sobre l’aigua. Per això va connectar el disparador a distància, se’l va penjar al coll i es va seure en un tronc tallat a fer temps.

Mentre mirava els esforços de la llum matinal per fer-se veure entre la boira baixa, l’Artur va maleir a l’Helena per haver-li regalat la càmera per Reis i haver-lo apuntant al curset. No li agradava gens la fotografia i s’havia sentit molt desplaçat al mig d’aquella colla de motivats del Centre Cívic.  La seva dona havia justificat el regal amb l’argument que havia de sortir de casa, socialitzar-se, i que la fotografia era una activitat creativa que l’ajudaria a remuntar la depressió. “Està demostrat científicament”, li repetia. I el terapeuta també s’hi havia fet sopes. “Si no ho vols fer parlant, explica’ns què t’angoixa amb imatges”, li va etzibar. Però a ell, tot se li'n fotia un rave, i la fotografia encara més. Sospitava que l’Helena el volia fora de casa per poder follar tranquil·lament amb algun company de feina o del gimnàs. I la fotografia li proporcionava la quartada perfecta. La gelosia era una emoció nova per a ell i esperonada per la depressió, li reforçava la sensació de fàstic constant que li provocava el sol fet de viure. Ni tant sols la coincidència de fer el curset amb l’Enric, el seu company de trapelleries infantils, li havia despertat cap mena d’interès. I cada minut que passava allà assegut al bell mig de l’Albera, envoltat d’una bellesa capaç de commoure qualsevol mortal, el feia sentir més desgraciat perquè tenia la percepció d’haver-se tornat cec i sord a tot el que l’envoltava. La idea d’haver malbarat els millors anys de la seva vida en aquella merda d’oficina del carrer Nou, l’havia corsecat i l’havia fet immune a les coses belles del món. Ell volia ser pagès, com el padrí Quim, però els seus pares l’havien obligat a estudiar per administratiu i van moure cel i terra perquè entrés a la Caixa de Catalunya. Durant trenta-cinc anys, va ser un empleat modèlic que va complir tots els objectius i va fer les hores extres que li demanaven els seus caps, per no decebre ni als pares ni als superiors. Pressionat per l’Helena, va estudiar Empresarials a la UNED per poder ascendir a director d’oficina i, un cop el van posar al capdavant d’una sucursal, es va trencar les banyes perquè tot anés com un rellotge suís. I ara feia dos anys, els de dalt, s’havien passat tot això pels collons i havien prescindit d’ell com si fos un moble corcat i passat de moda que fa nosa. I, malgrat tot el seu ressentiment, des d’aleshores era incapaç de plorar, extrem que encara l’angoixava més i li aguditzava més el dolor al pit. 

Els ocells a poc a poc ja omplien l’ambient de refilets i sortien dels seus nius buscant l’esmorzar quan l’Artur, per esvair les cabòries, es va aixecar i va caminar una estona  vora de l’estany esperant que arribés la famosa hora taronja, quan la llum del sol es torna màgica segons deia el monitor del curset. El cafè en llet que s’havia pres a casa i la fred de la matinada van fer-li venir pixera i es va aturar a tocar uns esbarzers per buidar la bufeta. A mitja pixarada que va veure un esportiu blanc que venia a tota bufa per la pista i de sobte s'aturava a l'altra banda dels arbustos on estava canviant l'aigua a les olives. La llum interior del cotxe es va encendre. Va poder distingir un home descamisat al volant i una noia jove al seu costat. L’Artur es va quedar hipnotitzat per l’escena. Amb els ulls com dues taronges va observar com la parella es fotia mà i es grapejava amb moltes ganes. Es van arrencar la roba l'un a l'altre i, en pocs segons, es van quedar mig en pilotes. Ella va fer-li una mamada a ell. I quan semblava que a l’home se li quedaven els ulls en blanc, la noia se li va asseure al damunt en una tòrrida i humida cavalcada. De mica en mica, la cigala de l’Artur va anar agafant volum progressivament entre els seus dits. Era el primer cop que trempava des del seu fatídic aniversari. 

Abans que l’Artur tingués temps de plantejar-se què n'havia de fer, d'allò que tenia a les mans, un cotxe gris va esquinçar la boira amb els fars encesos i, enmig d'una frenada esgarrifosa, es va aturar al costat de l'altre vehicle. En van baixar dos cap pelats que fotien molt mala pinta, i, sense dir-los ni bon dia, van buidar els carregadors de les seves pistoles automàtiques contra la parella. L’Artur es volia moure però la por i l’estupefacció li havien clavat els peus a terra. El ruixat de bales va cosir amb implacables espetecs la carrosseria, va esmicolar els vidres, que van volar  per tot arreu amb un soroll eixordador, i va fer ballar els cossos dels amants amb un ritme sincopat i macabre. Tot seguit els dos homes van banyar el cotxe blanc amb gasolina i li van calar foc. Mentre les flames dansaven enfollides al damunt del vehicle, el mòbil de l'Artur va començar a sonar amb un volum exagerat. Era l'Helena, tan oportuna com sempre. Els dos goril·les es van girar cap on venia la música aixecant les seves armes en aquella direcció. Ell va córrer cap a l’estany. El sol ja tenyia de taronja el cel i pintava l'aigua amb els mateixos colors ardents, convertint l'escena en una postal idíl·lica mentre l’Artur provava de fugir d’allà sentint els crits dels seus perseguidors, el fregadís de les branques contra el seu cos, els batecs del seu cor a les temples i els xiulets de les bales passant-li pel costat del cap. De sobte va notar un cop fort a l’esquena i una fiblada que li anava de darrera cap al davant. Era com si un gegant li hagués clavat una patacada per darrera. De seguida una escalfor líquida li va omplir l’esquena i el pit, i, de mica en mica, va notar que les forces se li esvaïen. El món es bellugava a càmera lenta. La gola li cremava i sentia punxades per tot el cos. No podia acabar així. En un intent desesperat per fugir, va fer unes quantes passes cap endavant, però les cames li van dir prou i va caure a terra com un sac de pedres, just al davant de l’estany. I en un últim acte, lúcid i desesperat, l’Artur va prémer el disparador remot de la màquina mentre la llum del matí marxava dels seus ulls per sempre més. La mateixa llum que quedaria enregistrada a la targeta de memòria de l'aparell, per compondre una instantània tan increïble que, un cop processada, es convertiria en l’enveja de tots els alumnes del curs de fotografia del Centre Cívic i el segon premi del concurs concedit a títol pòstum.                

És 25 de desembre i no m'ha deixat regals

Vaig participar en el curs de Narrativa Creativa que va impartir en Jair Domínguez a la Fundació Crelch i Nicolau, i ens va fer escriure un relat d'una pàgina amb aquest títol i vaig escriure un conte de Nadal poc convencional. Espero que uns agradai. Bones festes.

Data estel·lar 692982.07

-És 25 de desembre i no m’han deixat regals...- va repetir amb la seva veu aguda.

-I...? - va contestar en Jofre, un xic mosca però sense deixar de mirar la pantalla -perquè carall te n’haurien d’haver deixat?

-Perquè avui es Nadal tros de quòniam!

-I que vols dir amb Nadal? Que cony és això? Collons Dida! Et passes el dia marejant-me amb coses estranyes que treus del fons de la teva base de dades i et penses que els altres també sabem que volen dir. I saps que tot el que sigui anterior al Gran Col·lapse me la pela!

-Ai Jofre, - va replicar ella amb un deix irònic- és xocant que tinguis l’acreditació de pilot perquè ets més curt que el nas d’una calavera.  Nadal era la festa que es feia a les cases occidentals coincidint amb el solstici d’hivern, a finals de desembre. Es reunien tots els membres de la família al voltant d’una taula i compartien menjar, beure i regals amb l’excusa que havia nascut un nen que es deia Jesús. Era una festa molt grossa perquè tot es decorava amb llums de coloraines i tothom es reunia per cantar unes cançons que se’n deien Nadales.

-Quina collonada, no?

La Dida va continuar entusiasmada la seva explicació ignorant el retret d’ell.

-L’apartat dels regals era el més divertit perquè n’hi havia per tothom, i sobretot per la sorprenent manera de repartir-los. En la majoria de les llars deien a la mainada que els hi duia un senyor gran, gras, amb barba blanca i vestit de vermell que es deia Santa.

-Quina mena de nom és Santa?

-Punyeta Jofre, trobes pels fins en els ous! Segueixo. El súmmum era en un país que es deia Catalunya. Vols saber com ho feien?

-Tinc la sensació que m’ho explicaràs igualment.

-Dons posaven un tronc d’arbre gruixut al menjador de la casa, li pintaven una cara riallera, l’abrigaven amb una manta i una mena de barret vermell i deien als nens que l’hi havien de donar menjar. Llavors, la vigília de Nadal, els mateixos nens l’atacaven armats amb bastons fins que els cagava llaminadures, uns dolços que en deien torrons i, fins i tot, regals.

-M’acollones? Un tronc que caga regals? Algú els hi posava...

-Els pares, es clar. Però no ho trobes adorable?

-Enganyar a algú, i més quan és un crio, és moltes coses menys adorable.  

-Es ben cert que a l’acadèmia estel·lar us vacunen contra l’amor i l’afecte. Era a fi de bé, enze. En deien l’esperit del Nadal!

-Dida, ets l’ordinador de navegació més fleuma de tota la flota estel·lar. Deixa’t d’esperits i ajudem a alinear la nau que hem d’atracar i descarregar.

Foto: El Nan Roig X -BBC. 

Agustí Vehí i Castelló, el poli bo

El passat diumenge 20 d'octubre vaig tenir l'honor de llegir la semblança biogràfica del meu amic Agustí Vehí durant l'acte de lliurament del títol de ciutadà d'honor de Figueres, que la corporació municipal li va atorgar a títol pòstum.  L'acte, emmarcat en el Concert de Ciutat que serveix per commemorar el lliurament del títol de ciutat a Figueres, es va celebrar al Teatre El Jardí. 

L'Agustí i jo ens van conèixer de petits al pati dels fosos, quan em va salvar d'un trinxeraire de la meva classe que em volia atonyinar. Posteriorment varem coincidir als Escoltes i de tant en tant quan tots dos, cadascú amb la seva colla, seiem a les cadires verdes de La Rambla. Al cap dels anys el vaig trobar vestit de guardia. I em va sorprendre, perquè no era la persona que jo creia que pogués entrar a fer d'urbanu. 

El Primer Nadal dels Pastors, ens va tornar a ajuntar. Érem la parella còmica de l'obra. Ell el capità de lladres Farruc i jo el lladre tòtil Gruillat. Ens vam avenir ràpidament i en els assajos els gags que improvisàvem eren constants. Vam riure i vam fer riure al públic molt. El dia de Sant Esteve de 1997 el seu fill Pau va debutar a l'obra fent de Nen Jesús i dos dies més tard, la meva filla Berta va fer el mateix paper. En un moment donat del descans entre el segon i el tercer acte del 26 de desembre, en el passadís de camerinos em va mirar de dalt a baix amb i seriós com un plat de faves em va dir: "Noi, això de l'ascensor social funciona. Fins avui era un lladre de camí ral i ara serè el pare del nen Jesús, és a dir Deu Pare". Això del teatre és collonut". I  ens vam fer un tip de riure. 

Des de llavors vam establir una relació d'amistat a temps parcial perquè jo treballava a Girona i ell estava molt enfeinat a la Policia, la Universitat, etc. Però quan coincidíem per figueres, xerràvem de llibres, de música, de la ciutat o simplement del temps. Quan vaig treballar a la delegació de El Punt a Figueres, em va donar més d'un cop de mà en temes delicats o polèmics de la ciutat. I quan ell va començar a publicar novel·les, em va engrescar a fer-ho també jo i que si calia ja m'apretaria els cargols perquè m'hi poses. 

Un cop em va recomanar un llibre policíac d'un autor italià anomenat Carlo Lucarelli. El comisari De Luca, es diu el llibre. Me'l vaig descarregar a la tauleta però no el vaig llegir fins aquesta primavera. I vaig entendre perquè li va agradar, perquè gairebé sembla escrit per ell. Gairebé. 

És per tot això, i moltes petites raons més, que em va fer molta il·lusió i em va emocionar molt que des de l'alcaldia de Figueres m'encarreguessin redactar la semblança biogràfica de l'Agustí. Vull agrair personalment a tots els que m'han donat un cop de mà a fer-la, i en especial a la Marie. 

Aquí us deixo el text: 

AGUSTÍ VEHÍ i CASTELLÓ, EL POLI BO 

Agustí Vehí i Castelló, l'Agustí, exercia de figuerenc sempre i a tot hora, especialment quan era fora de l'Empordà. No es veia vivint en un altre lloc del món perquè estimava la ciutat i la comarca amb tota la seva ànima. Però no era un amor platònic. Era un amor viscut intensament i conreat diàriament durant anys i anys, perquè, per ell, Figueres era molt més que l'indret on va viure, va estudiar, va estimar, va riure, va plorar, va veure néixer els seus tres fills, i, malauradament, va morir avui fa set mesos. Era el seu lloc de treball, la seva oficina. Tal com va escriure ell mateix,  la seva feina era vetllar per Figueres i pels figuerencs i això li encantava perquè li permetia gaudir del premi de conèixer la ciutat com el palmell de la mà: “Ningú sap tant bé els seus canvis i els seus ritmes, on bufa més fort la tramuntana i on la fresca, a l'estiu, és més agradable”.

Va néixer el 1958 i des de molt jovenet es va sentir atret per la lectura. Del Capitan Trueno va saltar a en Tintí i desprès a en Sherlock Holmes. Va estudiar als fosos i allà va continuar la seva fal·lera lectora fins el punt de saltar-se l'hora del pati per anar  d'amagat a la biblioteca a llegir. En una d'aquestes sessions de lectura clandestina se li va revelar la seva vocació per la història, gràcies al llibre “Deus, tombes i savis” . També va ser a la Salle on descobrí Pablo Neruda, que li obrí la porta a la poesia. Per això deia que els hermanus l'havien fet revolucionari i lector de poesia. I quan sortia d'escola, se n'anava a la biblioteca vella a continuar llegint. Era una autèntica rata de biblioteca, com li agradava auto definir-se. 

Però no tot van ser llibres a la seva joventut. L'Agustí va formar part activament del teixit associatiu figuerenc d'aquella època. Va passar per l'escoltisme, on va forjar el seu amor pel territori i se li van despertar la consciencia politicosocial. També va formar part del nucli fundacional del MIJAC, a la parròquia del Poble Nou, i de la Creu Roja de joventut. Paral·lelament tastava el teatre de la mà de l'elenc juvenil de l'Agrupació Arlequí on el seu caràcter despreocupat, tranquil i les seves desbordants dosis d'humor – tant a dins com a fora de l’escenari- el van revelar com un gran actor còmic. El seu papers més celebrats van ser el “Fèlix” a “Un barret de palla d'Itàlia” i el “Farruc” del primer Nadal dels Pastors.

Es va llicenciar en Història a la Universitat Autònoma, i el 1982 va entrar a la Guardia Urbana de Figueres. Ho va fer després d'una xerrada amb uns amics que li van dir que també hi havia d'haver polis d'esquerres. Es va presentar a les oposicions i va treure el número 1. Un jove llicenciat universitari comunista deuria estar molt des ubicat en la policia que es va trobar, però a mesura que va anar coneixent la feina, li va arribar la vocació. I es va marcar l'objectiu de canviar el sistema des de dins, i transformar els urbanus en un cos democràtic, al costat del ciutadà i al seu servei. I després d'una carrera de més de 30 anys i havent arribat al càrrec de Sots inspector, crec que podem dir que l'objectiu està assolit.  

Va trobar temps per donar classes de Historia a l'Escola de Policia de Catalunya, de Historia de la Seguretat a l'Escola de Prevenció i Seguretat de la UAB, i també a la Universitat Catalana d'Estiu. En tots els casos, va saber transmetre la seva humanitat desbordant i el seu sentit del deure a manta fornades de servidors públics.  

Tot això ho va compaginar amb el doctorat en Història contemporània i una producció literària envejable que inclou articles i manuals policials, guions cinematogràfics, llibres de història local i comarcal, relats, poesia i novel·les de gènere negre.  Va ser la Marie, la seva dona, qui el va convèncer perquè escrigués. El seu primer treball de ficció es va publicar el 2003. Es titulava “VIII Rondalles Napoleòniques” i utilitzava el seu humor empordanès –cínic però positiu- per donar vida al Castell de Sant Ferran. Va ser el començament d'una celebrada i premiada carrera literària. Ell era feliç escrivint en el seu refugi de Pont de Molins envoltat de llibres, barrets de policia, pipes i havans. En els seus llibres va plasmar en un estil endreçat i curós tot el que estimava i li’apassionava: la condició humana, la policia, la literatura, la divulgació històrica i la seva Figueres i el seu Empordà.

L'Agustí era figuerenc per naixement i convicció, policia per vocació, historiador per formació i escriptor per afició. Però sobretot era un home vital, savi, humil, franc, divertit, sentimental, generós, bon pare i molt bona persona. Era d'aquella mena de gent única que fan millors a tots els que els envolten i per això, quan els perdem, els enyorem tant.