Des que
varen matar aquella pobra gent al davant de la paret del cementiri, al final de
la guerra, que he evitat passar-hi. Però si volia arribar a temps per dur a la
Dolors al ball, per força, havia de travessar aquell indret tenebrós. Vaig
enllestir la feina a la granja a correcuita per tornar de clar. Així i tot,
quan vaig acabar ja era negra nit. Que curt és el dia per Sant Narcís.
Jo caminava
encarcarat, picant de peus fort a terra, xiulant i brandant el bastó amb
vehemència. Els núvols dibuixaven formes inquietants i fugisseres amb les
ombres en els plàtans centenaris que vorejaven el camí. De reüll anava fitant a
dreta i esquerra esperant que res estrany no emergís de la foscor. Un espetec a
sobre el cap em va fer sortir el cor per la boca. Un ocellot. Havia arrencat el
vol. Buscant una branca més tranquil·la. Amb les mans recolzades als genolls i
boquejant com els barbs fora de l’aigua, vaig provar de refer-me.
Quan
encarava el camí de nou, la vaig veure. La paret blanquinosa que es perdia en
la negror. Em va semblar interminable, inabastable, ciclòpia. Vaig fer el cor
fort per caminar una altra vegada, però semblava que duia les sabates farcides
de plom.
La tia
Marieta sempre diu que hem de tenir por dels vius i no pas dels morts; però
ella no va veure aquells homes. En Janot i jo els vàrem trobar aquí mateix.
Estaven ajaguts de qualsevol manera, com ninots de drap. Un tenia els ulls
esbatanats, mirant el cel, i la boca oberta, plena de mosques, que s’arraulien
golafres al voltant de la llengua botida i fosca. Un altre, estava de boca
terrosa, amb el cap esberlat com una magrana. La resta, ja eren a sobre la
caixa d’un camió. Els soldats ens van fer fora de seguida. Però aquells ulls
m’han despertat molts cops des de llavors. I la ferum de mort no l’oblidaré
mentre visqui.
Per
acabar-ho d’adobar, l’àvia d’en Janot ens repetia, cada tarda, que els
esperits d’aquells desventurats rondaven
per aquests verals buscant els seus botxins, o a algú altre, per endur-se’ls a
l’infern.
Tot i voler
caminar de pressa, tenia la sensació de no avançar. Les ombres de les branques
sobre la paret recordaven braços esquelètics que m’amenaçaven amb una dansa
macabra forçada pel vent. S’estiraven al meu pas per empaitar-me. Formes
capritxoses, que recordaven cares, apareixien i desapareixien del mur, a mesura
que avançava.
Intentava
fer cas a la tia i foragitar la suggestió i la basarda del meu cap, repetint-me
que tot plegat era contes per a la quitxalla. Però no hi havia res a fer.
Estava segur que aquelles ànimes en pena em farien pagar a mi la seva
desgracia.
A tocar a la
porta del cementiri, sobresurt de la tàpia el cap blanc d’un àngel, que és
clavat a la fotografia de l’oncle Gustau -el que es va penjar-, que hi ha a
sobre el bufet de casa. En tot aquell tram vaig aguantar la respiració. Al fons
ja veia el primer fanal del poble. Allà,
amb la llum, estaria a resguard. De sobte, quelcom em va tocar el panxell de la
cama dreta i em va estirar els pantalons. Només va ser un segon. Un crit agut
se’m va escapar del fons de la gola. Vaig saltar aixecant molt les cames per
evitar un segon contacte. Llavors, vaig arrencar a córrer a tot el que em
donaven el cor. Els talons em tocaven al cul.
No recordo
l’estona que em va costar recuperar el capteniment. “Ha estat una bestiola el
que t’ha espantat Pere —em vaig dir a mi mateix—, i la teva imaginació ha amanit
la resta. Segur que t’ha fregat la cama quan travessava corrents el camí,
atemorit”.
Un cop a
casa, vaig deixar la roba de feina en una cadira de la cuina i em vaig
arreglar. Quan estava a punt d’agafar la porta per anar a buscar a la Dolors,
la tia em va cridar: “Nen, què has fet amb aquests pantalons? Dus una taca de
sutge al camal que sembla ben bé una mà. I no marxa ni fregant”. Una suor freda
em va amarar i de poc que no caic de genollons. Intentant que no és notes que
em tremolava la veu vaig respondre “Avui he pintat tia. No t’amoïnis”. Quanta
raó tenia l’àvia d’en Janot.
Foto de DDP a Unsplash