Mirant sempre el costat correcte de la via

I ha arribat el dia clau del viatge, el d'anar a buscar el cotxe de lloguer. Pel camí des de l'hotel la taxista em dona un consells ben intencionats sobre això de conduir per l'esquerra però no em treu el neguit del damunt. Per cert, els tres taxistes que ens han portat fins avui per Dublín han estiuejat a l'Estartit i no saben on és Figueres. Que està fent malament l'ajuntament?
El cotxe que ens han guardat a can Avis és un Nissan Micra de color blau clar hortera. Un començament prometedor matrícula IE 11D18819. Un cop instal·lats a dins les maletes i nosaltres, arriba el moment d'engegar i tirar per món enllà. Des de que va néixer la meva filla que no estava tant tens i nerviós. A fora estem a 19 graus i jo suant i amb la gola més seca que el desert d'Atacama.
I la primera instrucció que em dona el navegador és girar a l'esquerra. Glups! Aguanto la respiració, gas i de caps al carrer per la banda esquerra del vial. Diana, l'he encertada. Els primers minuts, com que som a dins de Dublín, escarneixo als cotxes del davant i tot sembla sota control. Fins i tot faig un giratori a la manera local i ningú va notar la diferència.
La noia de Burgos que hi ha dins del navegador ens porta fins a l'autopista i a fer quilòmetres cap a l'oest. Al cap d'una estona l'esquena em fa mal de tant encarcarada que la tinc i el color dels artells dels meus dits és més blanc que la cara den Michael Jackson de tant estrangular el pobre volant.
Amb el pas dels minuts vaig agafant-li el que al tema i m'atreveixo a pensar, infeliç de mi, que n'havia fet un gra massa amb el canvi de costat. Però quan la burgalesa ens fa sortir de l'autopista per entrar a una carretera secundària, totes les pors em tornen al cos. Hi ha cotxes que et venen de cares!!

Tinc la mateixa sensació que un porter de futbol quan li llencen un penal i veu el jugador rival com un gegant i la seva porteria enorme. El micra cada cop és més gran i la carretera estreta. Em dona la impressió que no passarem dos vehicles de costat. Que se m'enduran el retrovisor. I de sobte un camió! Aguanto la respiració, redueixo, tiro la panxa en dins, em xuclo les galtes. Faig tot el que em ve al cap per fer-me petit iiiii, el camió passa per la nostra banda sense tocar-nos. Ufff!. L'Anna Maria te el cor al damunt de la guantera i diu que ha vista passar tota la seva vida al davant seu en un segon.
La resta del camí, un centenar de quilòmetres, va ser la repetició d'aquesta escena amb constants incursions de les rodes dretes del cotxe al voral o desbrossades de brancam amb el retrovisor de la mateixa banda.
Un indret anomenat Clonmacnoise és l'aturada del dia. A la riba del riu Shannon un antic centre monàstic on es poden admirar un parell de creus de pedra treballada espectaculars. Val molt la pena desviar-se de l'autopista per visitar-ho.

Quan la nostra amiga guia tanoques ens diu "ha llegado a su destino" i aturo el Micra a "Bed & Breackfast" de Spidal, m'afluixo de tal manera que les cames gairebé no m'aguanten dret i em fan mal muscles que no sabia que ten podien fer, com els d'obrir i tancar els ulls. Sort que una amanida, un tall de salmó al forn i un pastís de poma al  Martines Wine Bar al Quay Street de Galway em tornen la condició de persona.

Les quatre estacions en una hora

Per un mediterrani com jo, els canvis sobtats de temps que succeeixen a l'illa maragda són més que sorprenents, xocants. Passes del fred hivernal, al sol sufocant i al xàfec en minuts. I has d'anar carregat com una abella amb el jersei, el paraigües i l'ampolla d'aigua. A més, has d'estar alerta per reaccionar al moment que canvia el temps o pots quedar xop com un ànec, gelat com un polo o cuit com un caneló, mentre esperes pacientment fent cua per entrar a un museu o a una atracció turística envoltat de legions de turistes provinents de tots els racons de la bola del mon.

A part d'això Dublín es una ciutat amb un encant especial, com totes les ciutats que tenen riu o port, o totes dues coses. I amb una quantitat d'història que aclapara. Però ho porta amb aquella serenitat que dona tenir personalitat. Es com aquelles noies que no són guapes però saben treure partit a tot el que tenen i triomfen més que moltes belleses de catàleg, 

Hem fet el guiri i ens hem enfilat a un bus turístic per fer un tastet dels encants de la ciutat. I hem dinat en un pub juntament amb desenes de visitants més que buscàvem copsar les sensacions i l'esperit tradicional irlandès menjant roast beaf amb puré de patates apilonats en un local mal il·luminat, sorollós i mal ventilat mentre a la televisió feien el Liverpool - Stocke City de la Premier. 

Abans de marxar, un conegut amb va dir, no es pot dir que has estat a Dublín si no has passat per la biblioteca llarga del Trinity College i has vist el llibre de Kells. Ets sents eufòric i petit al mateix temps al contemplar aquella sala enorme atapeïda de llibres fins a dalt, alguns dels quals es van escriure quan els catalans érem una potència al sud d'Europa. Tanta saviesa acumulada embriaga. Les escales per abastar els llibres que hi ha allà dins acumulen més cultura que tot el consell de ministres den Rajoy. I el llibre aquest és una meravella de fa 1.200 anys. Pell de gallina.  

Si vols un bany de masses passeja pels carreres del voltant del Temple Bar o visita la factoria Guiness -quina màquina de fer euros- perquè hi ha riuades de gent. Em recorda el passeig de Gràcia o les Rambles de Barcelona on els forasters estan foragitant als locals.  Però si busques be, en algun carreró trobaràs aquell local genuí on paga la pena gastar-hi una estona per barrejar-te amb els irlandesos que són acollidors, amants de la gresca i xerraires.  

Viatge al pais esquerrà

Ser esquerrà no és bo ni dolent, és diferent. Dons Irlanda és això, diferent. I ho vam copsar  només de baixar de l'avió i descobrir les retolacions en gaèlic a l'aeroport, els conills que campaven a les seves pels parterres del voltant del "camp d'aviació" que es deia abans, i la fortor de cervesa que desprenia la sala de recollida d'equipatges.
A la zona d'arribades ens esperava un taxista amb un rètol amb el meu nom i això impacta, perquè fins ara ho havia vist fer als altres i a mi mai m'havia tocat. L'home molt xerraire no era, la veritat. Es deuria pensar que veníem de l'edat de pedra perquè es comunicava amb nosaltres mitjançant grunys i signes. Thomas Campbell es diu. Un cop carregades les maletes al seu cotxe, el primer impacte. Volen seure al seient del copilot, vaig i obro la porta del conductor. Torbar-me un volant a la banda dreta del cotxe em va sorprendre un segons i després del "sorry" de rigor, vaig anar escopetejat a seure a l'altra banda. La cara del xòfer era un poema.
El trajecte fins a l'hotel assegut a la posició des d'on he conduit durant més de vint-i-cinc anys, ara sense volant ni pedals, és con anar en una atracció de Port Aventura. Em va venir a la memòria aquell l'acudit de l'Eugeni del que anava en contra direcció a l'autopista i deia que era els altres que hi anaven.
El paisatge, verd, però quan dic verd, és verd. Fa de mal dir la quantitat de tons de verd que hem vist en els deu quilòmetres que hem fet. Las cases baixes, de rajol i d'inspiració victoriana fins arribar al centre de Dublin, on les edificacions tenen tres o quatre pisos.
Ens allotjàvem al Maldron Hotel Parnell Street. Un cop registrats, vàrem anar a sopar a l'hotel mateix i, sorpresa, els coberts també eren a l'esquerra. Ho fan exprès de dur la contrària, o els hi surt de natural? El cambrer que ens va servir duia un rètol a la camisa que deia que responia al nom de Sean i era clavadet al cantant de The PoguesIrlanda, ; pot ser tenia alguna dent més. I no havíem arribat als postres que ja havíem trobat una parella de catalans sopant dues taules més enllà. A l'agost, hi ha catalans a qualsevol racó del planeta. Massa emocions per un sol dia i la visita al pub s'esperarà fins demà.