Don Juan 1973

L’olor contundent, melosa i hipnòtica del tabac m’ha envaït les fosses nasals només obrir aquella llauna vella que l’avi tenia al taller. Buscava claus de ganxo. He inhalat fort dues o tres vegades, per omplir-me encara més d’aquell aroma. Gairebé l’he esnifat amb delectança, amb els ulls clucs, agafant fort el pot i de puntetes. Una onada voluptuosa m’ha inundat i, a poc a poc, un record s’ha anat dibuixant al meu cervell. És el pare agafant cigarretes d’una capsa metàl·lica semblant a la que tinc ara als dits. Que jove! Em mira sorneguer i em diu que no fumi, perquè, si ho faig, no em creixerà la titola, i les noies no em voldran. Em poso vermell com una tomata, jo. És agost i estem passant les vacances a casa dels avis, a Riu Major.

La flaire ha obert l’aixeta de la memòria i raja a doll. Recordo que no haver-li fet cas, al pare. Tenia dotze anys i una creixent necessitat de descobrir i experimentar. Aquella mateixa tarda, em varen venir a buscar el meu cosí Ferran i en Sebastià. Volíem estrenar el catau que ens havien arreglat, d’amagat, a les golfes de casa d’en Ferran. A mi em va tocar proveir de tabac. En Ferran va dur una ampolla de mistela i en Sebastià, unes revistes franceses que algú s’havia oblidat a l’hotel de la seva família.

Érem tant passerells, que vàrem passar per alt que ens feien falta un llevataps i un encenedor, i haguérem de fer un segon viatge. En Ferran, que ja tenia tretze anys, duia la veu cantant. Primer ens va dir de treure’ns la roba. Tota. Calia comprovar qui dels tres tenia més pèl. Jo era mec de mena, mentre els altres dos ja lluïen una ombra de bigoti i petites clapes de borrissol al tors, aixelles i al pubis. Tot seguit en Sebastià va encendre una cigarreta i ens l’anàrem passant entre estossegades i llàgrimes als ulls. Tots tres opinàrem que era molt sacrificat ser gran, però, no per això, ens faríem enrere. Entre calada i calada, tocava un traguinyol de vi dolç, que baixava més plàcid pel ganyot i, a més, escalfava la panxa.

Les revistes van ser els postres. Una era un catàleg de venda de roba per correu. Ens vàrem quedar clavats a les pàgines de la roba interior de dona. Ens faltaven ulls per copsar totes les gràcies que aquells fuls ens mostraven. Res a veure amb les noies que trobàvem a la piscina municipal. Passàvem les pàgines amb fruïció endavant fins a arribar als mitjons, i reculàvem fins que apareixien els pijames. I tornem-hi. Entre glop i glop, en Ferran va obrir una altra dels magazins i davant dels nostres ulls van aparèixer la Brigitte Bardot i la Jane Birkin despullades i estirades, tan llargues com eren, a sobre un llit. Aquell bé de déu de dones ens va deixar sense respiració. Uns anys més tard vaig saber que era una foto fixa de la pel·lícula Don Juan 73, de Roger Vadim.

Un estrany pessigolleig em va néixer a l’entrecuix. Era una sensació nova i plaent. En abaixar la vista, em va sorprendre descobrir com el meu penis creixia per moments fins a convertir-se en una baioneta, que apuntava el sostre. Llavors vaig adonar-me, que els meus dos companys també duien el sabre brandat.

La mistela ens emboirava els sentits, el fum del tabac omplia el recambró i el sostre baix ens transmetia l’escalfor immisericorde del sol d’agost. Algú va dir què ens l’havíem de pelar, que el seu germà gran ho feia molt sovint i semblava divertit. No sabia de què em parlaven, i vaig esperar a veure què passava. El meu cosí i en Sebastià es van escopir al palmell de la mà dreta i es van agafar el membre. Després, amb el puny tancat al voltat del mànec, van iniciar un moviment rítmic de puja i baixa. Els vaig imitar sense gaire convenciment. Tot plegat em començava a superar.

A mesura que passava l’estona, ells dos anaven canviant l’expressió de la cara i gemegaven en veu baixa al compàs de les manxades. A mi, en canvi, em rodava el cap i em tibava la pell de l’escrot. Els meus companys varen incrementar el ritme del bombeig i de la respiració de mica en mica, fins que, de sobte, un líquid blanc va sortir expel·lit dels seus envermellits pardals i ambdós van quedar amb els ulls en blanc. Mentrestant, el meu estómac es regirava de tot i m’enviava tot el dinar, barrejat amb el vi dolç, cap a la boca. La vomitada va ser fora mesura. Em sentia a les portes de la mort.

—Qui hi ha, aquí dalt? — va cridar algú des de baix el paller. 

—Som nosaltres avi—, va arribar a respondre en Ferran amb un fil de veu—. Estem jugant amb els ratpenats. 

—No feu maleses. I compte que no us mosseguin i us encomanin la ràbia.

Empesos per una sobtada por irracional, vàrem sortir d’allà com ànimes que persegueix el diable. Vestint-nos a la carrera. Cadascú tirant cap a casa seva. A mi el camí se’m va fer molt llarg i costerut. Vaig descanviar la pesseta un parell de cops més, abans no vaig arribar.  Fent tentines, vaig  pujar a l’habitació i em vaig deixar caure a sobre el llit, fet una coca.

La mare, amb aquell sisè sentit que tenen les dones, tragué el cap per la porta i em demanà que em passava. Li vaig explicar que m’havia menjat un gelat massa de pressa, i havia tingut un tall de digestió. Em va ajudar a desvestir-me i a ficar-me al llit. Però quan em treia els pantalons, es va adonar que duia els calçotets al revés.

-On vas així guarnit, bordegàs?

-És que, amb els nens ens hem empescat una juguesca. Qui es despullava i es tornava a vestir últim, pagava els gelats. I jo no volia perdre.

Ella va riure mentre sortia de la cambra per fer-me una camamilla, i, quan era a la porta es va girar i em va dir que tenia les mateixes sortides d’emblanquinador que el pare.