El tió que es volia jubilar

 

Una de les coses que més sorprenen les famílies modernes no és pas la dificultat en separar els residus tal com manen les ordenances municipals o que els mitjons sempre es despariïn quan passen per la màquina de rentar. És la facilitat amb què la realitat decideix complicar-los les festes. Tenim, per posar un exemple, el cas dels Vila Morell, que ho tenien tot planificat per celebrar un Nadal ben normal. La mare ho tenia tot previst i preparat des de feina setmanes. El pare treballava de valent amb la terapeuta per no perdre els nervis durant aquelles tres setmanes tan importants. Els fills acumulaven il·lusió cada dia que passava. I l’àvia callava i s’ho mirava tot per sobre les ulleres amb aquell escepticisme de qui n’ha vistes moltes de verdes i més encara de madures.   

De tota manera, el primer diumenge d’Advent, quan la família donava el tret de sortida a les celebracions, era un dia de molts nervis i amb discussions constants, en aquella casa. Que si les garlandes estan enredades, que si algú ha perdut la capsa de les figuretes del pessebre, que si les boles de l’arbre estan molt passades de moda o que tota la feina la fan sempre els mateixos. Tot per culpa de la fal·lera del pare de ser, cada any, els primers del carrer a encendre els llums de Nadal de la façana. Que consti que no hi havia cap qüestió mística al darrere de la dèria del senyor Vila. Ans al contrari. Ell havia defensat sempre la teoria que així provocava l’enveja dels veïns, que també s’afanyaven a posar la il·luminació de Nadal, i, llavors, el carrer guanyava categoria.

El cas és que aquest primer diumenge d’Advent la mainada va aparcar el Tió a tocar de la llar de foc. Com sempre. El van abrigar amb la manta de quadres de tota la vida, i tot seguit li van plantificar al davant les primeres peles de mandarina de la temporada.   

—Família, un xic d’atenció, si us plau! —va dir el Tió amb una veu seca però fonda i ben articulada.

—Què dius fill? —va demanar la mare.

—Jo no he badat boca. Ha estat ell —va respondre el noiet.

I com que l'«ell» era una soca de roure mediterrani de seixanta-dos centímetres de llarg i trenta-vuit centímetres de diàmetre, i amb una barretina posada, es va produir un daltabaix. A la mare se li va escapar dels dits la capsa amb la molsa del pessebre. Al pare se li va encallar un «què?» a mitja gargamella i només li va sortir un gemec ridícul. L’àvia va seure a la butaca fent el senyal de la creu amb una mà i agafant fort el rosari amb l’altre. I la mainada va reaccionar amb alegria i fascinació pel fenomen fantàstic que s’havia produït a casa seva.

El Tió, aprofitant que havia captat tota l’atenció familiar, superant als mòbils, es va escurar el coll, cosa sorprenent perquè mai ningú no li havia detectat cordes vocals fins aquell dia, i va trencar la tensió que planava a l’ambient.

—Com que ja sé que aquestes coses, de vegades, costen d’entendre, ho aniré explicant a poc a poc —va dir amb aquell to pedagògic que tenen els funcionaris que s’han llegit tot el reglament.

La mare es va asseure en una cadira, perquè sempre havia pensat que si algun dia passava alguna cosa extraordinària a casa, ella estaria asseguda. El pare, en canvi, es va quedar dret, per si calia fingir autoritat.

—Fa trenta-nou Nadals que presto servei en aquesta llar —va continuar el Tió—, comptant només els anys naturals i sense incloure les reformes de la cuina. Això és una vida laboral completa. Segons la resolució 25/12 de la Direcció General de Recursos Nadalencs que es va publicar al Bolletí Oficial de la Generalitat de Catalunya el 29 de febrer de 2020, tinc dret a la pensió de jubilació màxima per la meva categoria laboral i el resum de les bases de cotització. 

 —Doncs tampoc et veig tan gastat per la teva edat —va assegurar l’àvia, enutjada.  

—En realitat d’anys, en tinc cent quaranta-dos. Cent tres anys viscuts al bosc i trenta-nou, aquí. I ja sap, senyora, que la gràcia de la fusta és que ho aguanta tot amb dignitat —respongué el tronc, cortès—. Però per dins ...

—Jubilar-te? I ara! Però si l’únic que fas és menjar i cagar! No em diràs que això cansa! —va reaccionar la mare amb el rampell típic de qui ha pres massa cafès.

El Tió va fer un cruixit ofès.

—Si us plau… no banalitzem la meva feina. Siguem seriosos. S’ha de tenir un estómac preparat per pair peles de mandarina i cloves de nou. A més, cagar segons quins regals et deixa els esfínters desguitarrats. I entomar les bastonades, què? En cap cas no és una tasca fàcil i agradable. Els dies humits, encara me’n sento dels cops de bastó del Nadal del 2017. Aquell que van venir els cosins de la Vajol. Em van deixar baldat!

El pare va explorar una sortida negociadora:

—Mira… i si en parlem amb més calma? Potser et podem reduir la jornada? Que et semblaria cagar només un parell de regals simbòlics…

—Em sap greu, però ja he presentat la instància, he pagat les taxes i tinc número d’expedient. A més, en l’hipotètic cas que ho volgués aturar, que no vull, em costaria Déu i ajuda, fer-ho.    

—Però nosaltres t’estimem molt! —va afirmar la nena amb un deix de plany a la veu.

—I, si tu et jubiles, qui ens cagarà els regals a partir d’ara? —va afegir el germà, pragmàtic com la mare. 

—No voldria pas que us quedés la desagradable sensació que us he deixat penjats, eh? Al contrari. Heu de saber que m’he acollit de manera voluntària al programa «GesTió» de l’Institut Català d’Innovació Festiva i Renovació Tradicional. L’objectiu és evitar que els tions jubilats acabem cremats, convertits en aglomerat, abandonats als contenidors de mobles vells, o coses pitjors. Això, mal m’està el dir-ho, és una emergència silenciosa. Un problema que creix cada any de forma discreta però insistent. D’aquesta manera, dea de l’administració es promou un relleu tecnològic en el sector del Tió, introduint al mercat productes més sostenibles i adaptats als entorns digitals. I al mateix temps, s’impulsen noves onades de productivitat al país.

El pare va notar una esgarrifança a l’esquena quan va sentir la paraula “tecnològic”. Perquè cada cop que algú la pronunciava a casa, a ell li arribaven factures noves.

—Què vols dir amb tecnològic? —va preguntar, amb la cautela d’algú que ja sap que no li agradarà gens la resposta.

—Un Tió 3.0 —va respondre el tronc amb un deix de setciències—. Estan construïts amb materials d’última generació provinents del reciclatge, tenen connexió 5G, estan programats amb algoritmes d’inspiració nadalenca, es controlen amb una aplicació del telèfon i, a més, caguen regals que fomenten l’economia circular i responsable. I com que són robotitzats, no es cansen mai.

—I que haurem de fer amb tu? —va demanar la mare, tot i que ja es veia a venir la resposta.

—Acollint-se a la Directiva Europea d’Ordenació de Celebracions i Gresques Familiars, el programa estableix que la família acollidora —vosaltres—, ha de mantenir el tió jubilat —jo— a l’habitatge habitual fins que l’administració no faciliti places de residència adaptades. També disposa que no em podeu destinar a tasques de suport de mobles, o d’altres feines que vulnerin la meva dignitat. El reglament estableix sancions per les llars que incompleixin aquestes clàusules.

—Que llargs que se’t faran els dies, manyac...— va reblar l’àvia.

—No s’ho pensi pas. El Servei d’Orientació Post-Laboral del Departament ja m’ha fet un llistat de les activitats que ofereixen perquè no ens avorrim: Ioga, meditació, marxa nòrdica, natació, cursos de la UOC, club de lectura, coral ...   

En aquell instant va sonar el timbre de la casa i tots els Vila Morell es van esglaiar alhora. No pas pel so, sinó perquè estaven massa concentrats en la conversa.

—Ja el tenim aquí— va comentar el Tió amb la seguretat de qui està seguint un pla que està funcionant. 

La mare es va abraonar sobre el videoporter, tensa com les cordes d’una guitarra flamenca.

—Qui coll... Qui demana?

—Hola. Porto un paquet…

Quan el van treure de la capsa, el nou Tió feia aquella olor indefinida de plàstic reciclat i magatzem neutre. Era d’un color marró que imitava el de la fusta, sense aconseguir-ho. La barretina, això sí, vermella i lluent. A la banda esquerra s’hi veia una pantalla menuda amb un llum blau. I a la part del darrere, allà on la tradició situa la sortida dels regals, hi havia un port USB. Venia acompanyat d’un joc de mitja dotzena de bastos que tenien el certificat d’estar fets amb futa extreta de boscos feliços.

—Això no és pas un Tió, és un electrodomèstic —va sentenciar l’àvia, amb la reserva de qui li han volgut aixecar la camisa massa vegades.

Al manual d’instruccions hi posava: Samrt Tió 3.0 – Experience the Magic. A sota, en lletra més petita: Inclou app per a iOS i Android. Connexió 5G recomanada per a una cagada òptima.

—A veure... —va dir el pare, que havia començat a suar només de llegir la paraula “app”.

Després de discutir en quin mòbil s’instal·lava l’aplicació que controlava la criatura tecnològica, de sis intents fallits d’escanejar un codi QR, de reiniciar la wifi dues vegades, i una altra enganxada sobre si calia, o no, acceptar els termes i condicions d’ús del giny, van aconseguir que el nou tió s’engegués. Per descomptat, el sistema va demanar registre previ. Crear un compte, introduir un correu electrònic, verificar-lo, posar una contrasenya robusta i respondre una pregunta de seguretat (“Quin va ser el teu primer Nadal traumàtic?”). El pare, pressionat per la mainada, ho va omplir tot sense parar de mastegar renecs en veu baixa.

—Es recomana una contrasenya amb majúscules, minúscules, números, i símbols nadalencs —va pontificar una veu sortida del nouvingut i que retirava a la de l’Abel Folk.

—Ostres, parla i tot! —va exclamar, foteta, el tió jubilat, arrepapat a sota la manta.

—Mira, papa! Té menú de configuració! —va exclamar el nen mentre feia lliscar el dit per la pantalla de l’Smart Tió—. Aquí diu “Mode Sostenible”, “Mode Prèmium” i “Mode Tradicional”.

—Tria aquest, si us plau —va implorar l’àvia—. Que encara ens hi farem mal.

El procés va acabar tard, però bé i el Tió 3.0 va quedar configurat. L’app mostrava una interfície molt moderna, amb gràfiques sobre l’Empremta de Carboni Nadalenca de la família, suggeriments de regals “eco-friendly” i un comptador de cops de bastó recomanats segons l’edat dels usuaris.

Els dies previs a Nadal, l’Smart Tió va anar interactuant amb els Vila Morell per tal «d’optimitzar l’experiència emocional i festiva». Això volia dir que enregistrava les converses per extreure’n informació, monitorava les cerques a internet de tots els dispositius familiars, suggeria receptes de cuina de quilòmetre zero i, un vespre, va interrompre el telenotícies per mostrar una enquesta sobre la sostenibilitat dels papers de regal.

Des del seu racó, el Tió jubilat ho vivia amb la condescendència de les soques antigues que ja n’han vist de tots colors.

Finalment, va arribar l’esperada nit. Els Vila Morell, després d’haver sopat massa i d’haver sortejat tant els bastons com l’ordre de les cagades, van fer el cercle ritual al voltant del Smart Tió 3.0. El vell Tió, en un racó, ho observava amb una barreja d’alleujament, incredulitat i pruïja. En el fons, tenia un rau-rau a la panxa veient com feien cagar al seu substitut.  

—Esteu segurs que voleu iniciar la CAGADA SOSTENIBLE? Aquesta acció no es pot desfer —va demanar la sol·lícita veu de l’Abel Folk.

—Sí. Endavant —va dir el pare, amb la solemnitat de qui signa una hipoteca.

Aleshores, el Tió electrònic, obedient, va encendre el llum blau i va emetre una musiqueta que pretenia ser una versió de la cançó tradicional de fer cagar el Tió, però que sonava més aviat com la banda sonora d’un joc de consola de finals del segle XX.

La canalla va començar a picar amb alegria i, al cap d’uns segons, la pantalla lateral va mostrar una barra de progrés: 

**“Càrrega emocional de Nadal: 37%… 64%… 92%…”**

—Mira, mama, ja està a punt! —va cridar la filla, eufòrica.

Quan la barra va arribar al 99%, el Tió 3.0 va vibrar lleugerament, va fer un soroll mecànic i, efectivament, va cagar. 

D’un calaixet camuflat al costat del port USB en va sortir un sobre de cartó reciclat, molt ben dissenyat, amb el lema “Regal Responsable Inside”.

El fill el va obrir amb mans tremoloses. A dins hi havia un paper imprès a doble cara amb un codi QR enorme acompanyat d’un text que va llegir en veu alta: «Has rebut una experiència immersiva: una subscripció trimestral a la newsletter *Sostenibilitat i Tu* que inclou consells per reduir el consum de joguines innecessàries». 

El silenci que va seguir a aquella lectura hauria pogut congelar el cava.

—Això no és un regal, són deures —va rondinar el nen, desconcertat.

—Segur que n’hi ha més —va afirmar el pare intentant remuntar el desamin general—. Vinga, continueu picant.

Van tornar-hi, amb menys entusiasme. Barra de progrés, musiqueta, vibració. Segona cagada: un val digital per descarregar un e-book titulat «Com ser feliç amb menys coses i més responsabilitat».

El menjador dels Vila Morell semblava un enterrament de tercera un dimarts plujós a la sis de la matinada.

Quan les criatures ho van provar un altre cop, en lloc de sortir res, a la pantalla de l’Smart Tió va aparèixer un missatge:

> **Error 24-D: Excés d’il·lusió infantil detectat. 

> Per motius de seguretat emocional, el sistema es reiniciarà. 

> Temps estimat: 2 hores i 37 minuts.**

La llumeta blava va començar a parpellejar i la musiqueta es va transformar en un simple «pip» cada deu segons. El Tió 3.0 s’havia quedat penjat i els nens, amb el bastó a la mà, congelats a mig moviment.

—Vaja —va dir el pare, amb aquella veu que fan els adults que acaben de perdre l’autoritat davant d’un electrodomèstic—. Ja se sap que tot sistema necessita rodatge.

—Rodatge, dius —va rondinar l’àvia—. Collonades. Això és una presa de pèl.

Els nens es van posar a plorar. La mare, mentre els consolava, va etzibar al seu home una mirada penetrant i metàl·lica amb la qual li feia saber que era un sapastre de dimensió sideral. I l’àvia va collar encara més al seu gendre fent petar els llavis amb displicència i enuig.  

Allà, sota la finestra, el vell Tió jubilat es mirava l’escena amb una barreja d’ironia i llàstima. Semblava un actor retirat veient com la jove promesa que li ha robat el paper protagonista s’ha entrebancat a la primera escena.

—Mama… —va dir la nena, somicant—. I si… i si li demanem ajuda al Tió de casa?

La mare va tornar a fitar al pare, que semblava un boxejador grogui. Ell als ulls desconsolats dels nens i després a la sogra, que ja s’havia aixecat de la butaca, havia agafat la manta de quadres del Tió i l’havia sacsejat com qui desperta un vell general adormit.

—Vinga, maco. Que el país et necessita.

El Tió jubilat es va deixondir amb un cruixit de dignitat.

—Que consti que això és fora de conveni —va dir amb to seriós, tot i que es veia d’una hora lluny que li feia molta il·lusió tornar-hi —. Però no prometo res, perquè no he menjat gaires peles de mandarina aquest any, eh?

El van tornar a posar al lloc d’honor, apartant a l’Smart Tió, que continuava amb la pantalla congelada a “reiniciant… Un moment, si us plau ...”. Tot seguit, els nens van agafar els bastons, ara amb una reverència que abans potser no havien tingut mai amb aquell tronc veterà.

—Va, canalla —va dir l’àvia—, que ara juga l’equip titular.

I, mentre els nens començaven a cantar la cançó, el Tió vell es va concentrar i va empènyer els budells fins que va notar un cert moviment. Tot seguit, va grinyolar amb discreció un breu instant i va cagar un llapis de dos colors despuntat, un parell de monedes de xocolata i una pilota de goma que havia vist temps millors. La mainada va saltar i va cridar «Visca el Tió» un parell o tres de cops, com si els hagués baixat un patge reial per la xemeneia.  L’àvia va picar l’ullet al Tió i el va tornar a abrigar amb la manta, no fos cas que es refredés.

—I d’això teu, ja en tornarem a parlar després de Reis. Tu deixa’m fer a mi —va xiuxiuejar la dona amb posat murri.

 L’endemà de Sant Esteve, i aprofitant que passava la deixalleria mòbil de l’ajuntament, el pare els va donar l’Smart Tió, que encara tenia a la pantalla el llum blau encès i el missatge «Error 24-D». Quan el camió marxava, va pensar que aquella andròmina quedaria prou bé al mig d’una rotonda.

BON NADAL!