Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tió. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tió. Mostrar tots els missatges

dimecres, 10 de desembre del 2025

El tió que es volia jubilar

 


Una de les coses que més sorprenen les famílies modernes no és pas la dificultat en separar els residus tal com manen les ordenances municipals, ni que els mitjons sempre es despariïn quan passen per la màquina de rentar. És la facilitat amb què la realitat decideix complicar-los les festes. Tenim, per posar un exemple, el cas dels Vila Morell, que ho tenien tot planificat per celebrar un Nadal ben normal. La mare ja havia enllestit la intendència feia dies. El pare treballava de valent amb la terapeuta per no perdre els nervis. Els fills acumulaven il·lusió cada dia que passava. I l’àvia s’ho mirava tot per sobre les ulleres amb aquell escepticisme de qui n’ha vistes moltes de verdes i més encara de madures.   

De tota manera, el primer diumenge d’Advent, quan la família donava el tret de sortida a les celebracions, era un dia de molts nervis i amb discussions constants, en aquella casa. Que si les garlandes estan enredades, que si algú ha perdut la capsa de les figuretes del pessebre, que si les boles de l’arbre estan molt passades de moda o que tota la feina la fan sempre els mateixos. Tot per culpa de la fal·lera del pare de ser, cada any, els primers del carrer a encendre els llums de Nadal de la façana. Que consti que no hi havia cap qüestió mística al darrere de la dèria del senyor Vila. Ans al contrari. Ell havia defensat sempre la teoria que així provocava l’enveja dels veïns, que també s’afanyaven a posar la il·luminació de Nadal, i, llavors, el carrer guanyava categoria.

El cas és que aquell primer diumenge d’Advent la mainada va aparcar el Tió a tocar de la llar de foc. Com sempre. El van abrigar amb la manta de quadres de tota la vida, i tot seguit li van plantificar al davant les primeres peles de mandarina de la temporada.   

—Família, un xic d’atenció, si us plau! —va dir el Tió amb una veu seca però fonda i ben articulada.

—Què dius fill? —va demanar la mare.

—Jo no he badat boca. Ha estat ell —va respondre el noiet.

I com que l'«ell» era una soca de roure mediterrani de seixanta-dos centímetres de llarg i trenta-vuit centímetres de diàmetre, i amb una barretina posada, es va produir un daltabaix. A la mare se li va escapar dels dits la capsa amb la molsa del pessebre. Al pare se li va encallar un «què?» a mitja gargamella i només li va sortir un gemec ridícul. L’àvia va seure a la butaca fent el senyal de la creu amb una mà i agafant fort el rosari amb l’altre. I la mainada va reaccionar amb alegria i fascinació pel fenomen fantàstic que s’havia produït a casa seva.

El Tió, aprofitant que havia captat tota l’atenció familiar, superant als mòbils, es va escurar el coll, cosa sorprenent perquè mai ningú no li havia detectat cordes vocals fins aquell dia, i va trencar la tensió que planava a l’ambient.

—Com que ja sé que aquestes coses, de vegades, costen d’entendre, ho aniré explicant a poc a poc —va dir amb aquell to pedagògic que tenen els funcionaris que s’han llegit tot el reglament.

La mare es va asseure en una cadira, perquè sempre havia pensat que si algun dia passava alguna cosa extraordinària a casa, ella estaria asseguda. El pare, en canvi, es va quedar dret, per si calia fingir autoritat.

—Fa trenta-nou Nadals que presto servei en aquesta llar —va continuar el Tió—, comptant només els anys naturals i sense incloure les reformes de la cuina. Això és una vida laboral completa. Segons la resolució 25/12 de la Direcció General de Recursos Nadalencs que es va publicar al Bolletí Oficial de la Generalitat de Catalunya el 29 de febrer de 2020, tinc dret a la pensió de jubilació màxima per la meva categoria laboral i el resum de les bases de cotització. 

 —Doncs tampoc et veig tan gastat per la teva edat —va assegurar l’àvia, un punt enutjada.  

—En realitat d’anys, en tinc cent quaranta-dos —va respondre el tronc, cortès—. Cent tres anys viscuts al bosc i trenta-nou, aquí. I ja sap, senyora, que la gràcia de la fusta és que ho aguanta tot amb dignitat. Però per dins ...

—Jubilar-te? I ara! Però si l’únic que fas és menjar i cagar! No em diràs que això cansa! —va reaccionar la mare amb el rampell típic de qui ha pres massa cafès.

El Tió va fer un cruixit ofès.

—Si us plau… no banalitzem la meva feina. Siguem seriosos. S’ha de tenir un estómac preparat per pair peles de mandarina i cloves de nou. A més, cagar segons quins regals et deixa els esfínters desguitarrats. I entomar les bastonades, què? En cap cas no és una tasca fàcil i agradable. Els dies humits, encara me’n sento dels cops de bastó del Nadal del 2017.

El pare va explorar una sortida negociadora:

—Mira… i si en parlem amb més calma? Potser et podem reduir la jornada? Que et semblaria cagar només un parell de regals simbòlics…

—Em sap greu, però ja he presentat la instància, he pagat les taxes i tinc número d’expedient. A més, en l’hipotètic cas que ho volgués aturar, que no vull, em costaria Déu i ajuda, fer-ho.    

—Però nosaltres t’estimem molt! —va afirmar la nena amb un deix de plany a la veu.

—I, si tu et jubiles, qui ens cagarà els regals a partir d’ara? —va afegir el germà, pragmàtic com la mare. 

—No voldria pas que us quedés la desagradable sensació que us he deixat penjats, eh? Al contrari. Heu de saber que m’he acollit de manera voluntària al programa «GesTió» de l’Institut Català d’Innovació Festiva i Renovació Tradicional. L’objectiu és evitar que els tions jubilats acabem cremats, convertits en aglomerat, abandonats als contenidors de mobles vells, o coses pitjors. Això, mal m’està el dir-ho, és una emergència silenciosa. Un problema que creix cada any de forma discreta però insistent. D’aquesta manera, des de l’administració es promou un relleu tecnològic en el sector del Tió, introduint al mercat productes més sostenibles i adaptats als entorns digitals. I al mateix temps, s’impulsen noves onades de productivitat al país.

El pare va notar una esgarrifança a l’esquena quan va sentir la paraula “tecnològic”. Perquè cada cop que algú la pronunciava a casa, a ell li arribaven factures noves.

—Què vols dir amb tecnològic? —va preguntar, amb la cautela d’algú que ja sap que no li agradarà gens la resposta.

—Un Tió 3.0 —va respondre el tronc amb un deix de setciències—. Estan construïts amb materials d’última generació provinents del reciclatge, tenen connexió 5G, estan programats amb algoritmes d’inspiració nadalenca, es controlen amb una aplicació del telèfon i, a més, caguen regals que fomenten l’economia circular i responsable. I com que són robotitzats, no es cansen mai.

—I que haurem de fer amb tu? —va demanar la mare, tot i que ja es veia a venir la resposta.

—Acollint-se a la Directiva Europea d’Ordenació de Celebracions i Gresques Familiars, el programa estableix que la família acollidora —vosaltres—, ha de mantenir el tió jubilat —jo— a l’habitatge habitual fins que l’administració no faciliti places de residència adaptades. També disposa que, mentrestant, no em podeu destinar a tasques de suport de mobles, o d’altres feines que vulnerin la meva dignitat professional. El reglament estableix sancions per les llars que incompleixin aquestes clàusules.

—Que llargs que se’t faran els dies, manyac...— va reblar l’àvia.

—No s’ho pensi pas. El Servei d’Orientació Post-Laboral del Departament ja m’ha fet un llistat de les activitats que ofereixen: Ioga, meditació, marxa nòrdica, natació, cursos de la UOC, club de lectura, coral ...   

En aquell instant va sonar el timbre de la casa i tots els Vila Morell es van esglaiar alhora. No pas pel so, sinó perquè estaven massa concentrats en la conversa.

—Ja el tenim aquí— va comentar el Tió amb la seguretat de qui està seguint un pla que està funcionant. 

La mare es va abraonar sobre el videoporter, tensa com les cordes d’una guitarra flamenca.

—Qui coll... Qui demana?

—Hola. Porto un paquet…

Quan el van treure de la capsa, el nou Tió feia aquella olor indefinida de plàstic reciclat i magatzem neutre. Era d’un color marró que imitava el de la fusta, sense aconseguir-ho. La barretina, això sí, vermella i lluent. A la banda esquerra s’hi veia una pantalla menuda amb un llum blau. I a la part del darrere, allà on la tradició situa la sortida dels regals, hi havia un port USB. Venia acompanyat d’un joc de mitja dotzena de bastons que tenien el certificat d’estar fets amb fusta extreta de boscos feliços.

—Això no és pas un Tió, és un electrodomèstic —va sentenciar l’àvia, amb la reserva de qui li han volgut aixecar la camisa massa vegades.

Al manual d’instruccions hi posava: Samrt Tió 3.0 – Experience the Magic. A sota, en lletra més petita: Inclou app per a iOS i Android. Connexió 5G recomanada per a una cagada òptima.

—A veure... —va dir el pare, que havia començat a suar només de llegir la paraula “app”.

Després de discutir en quin mòbil s’instal·lava l’aplicació que controlava la criatura tecnològica, de sis intents fallits d’escanejar un codi QR, de reiniciar la wifi dues vegades, i una altra enganxada sobre si calia, o no, acceptar els termes i condicions d’ús del giny, van aconseguir que el nou tió s’engegués. Per descomptat, el sistema va demanar registre previ. Crear un compte, introduir un correu electrònic, verificar-lo, posar una contrasenya robusta i respondre una pregunta de seguretat (“Quin va ser el teu primer Nadal traumàtic?”). El pare, pressionat per la mainada, ho va omplir tot sense parar de mastegar renecs en veu baixa.

—Es recomana una contrasenya amb majúscules, minúscules, números, i símbols nadalencs —va pontificar una veu sortida del nouvingut i que retirava a la de l’Abel Folk.

—Ostres, parla i tot! —va exclamar, foteta, el tió jubilat, arrepapat a sota la manta.

—Mira, papa! Té menú de configuració! —va exclamar el nen mentre feia lliscar el dit per la pantalla de l’Smart Tió—. Aquí diu “Mode Sostenible”, “Mode Prèmium” i “Mode Tradicional”.

—Tria aquest, si us plau —va implorar l’àvia—. Que encara ens hi farem mal.

El procés va acabar tard, però bé i el Tió 3.0 va quedar configurat. L’app mostrava una interfície molt moderna, amb gràfiques sobre l’Empremta de Carboni Nadalenca de la família, suggeriments de regals “eco-friendly” i un comptador de cops de bastó recomanats segons l’edat dels usuaris.

Els dies previs a Nadal, l’Smart Tió va anar interactuant amb els Vila Morell per tal «d’optimitzar l’experiència emocional i festiva». Això volia dir que enregistrava les converses per extreure’n informació, monitorava les cerques a internet de tots els dispositius familiars, suggeria receptes de cuina de quilòmetre zero i, un vespre, va interrompre el telenotícies per mostrar una enquesta sobre la sostenibilitat dels papers de regal.

Des del seu racó, el Tió veterà ho vivia amb la condescendència de les soques antigues que ja n’han vist de tots colors.

Finalment, va arribar l’esperada nit. Els Vila Morell, després d’haver sopat massa i d’haver sortejat tant els bastons com l’ordre de les cagades, van fer el cercle ritual al voltant del Smart Tió 3.0. El Tió retirat, en un racó, ho observava amb una barreja d’alleujament, incredulitat i una certa pruïja. En el fons, tenia un rau-rau a la panxa veient com feien cagar al seu substitut.  

—Esteu segurs que voleu iniciar la CAGADA SOSTENIBLE? Aquesta acció no es pot desfer —va demanar la sol·lícita veu de l’Abel Folk.

—Sí. Endavant —va dir el pare, amb la solemnitat de qui signa una hipoteca.

Aleshores, el Tió electrònic, obedient, va encendre el llum blau i va emetre una musiqueta que pretenia ser una versió del «Caga Tió», però que sonava més aviat com la banda sonora d’un joc de consola tronat de finals del segle XX.

La canalla va començar a picar amb alegria i, al cap d’uns segons, la pantalla lateral va mostrar una barra de progrés: 

**“Càrrega emocional de Nadal: 37%… 64%… 92%…”**

—Mira, mama, ja està a punt! —va cridar la filla, eufòrica.

Quan la barra va arribar al 99%, el Tió 3.0 va vibrar lleugerament, va fer un soroll mecànic i, efectivament, va cagar. 

D’un calaixet camuflat al costat del port USB en va sortir un sobre de cartó reciclat, molt ben dissenyat, amb el lema “Regal Responsable Inside”.

El fill el va obrir amb mans tremoloses. A dins hi havia un paper imprès a doble cara amb un codi QR enorme acompanyat d’un text que va llegir en veu alta: «Has rebut una experiència immersiva: una subscripció trimestral a la newsletter *Sostenibilitat i Tu* que inclou consells per reduir el consum de joguines innecessàries». 

El silenci que va seguir a aquella lectura hauria pogut congelar el cava.

—Això no és un regal, són deures —va rondinar el nen, desconcertat.

—Segur que n’hi ha més —va afirmar el pare intentant remuntar el desamin general—. Vinga, continueu picant.

Van tornar-hi, amb menys entusiasme. Barra de progrés, musiqueta, vibració. Segona cagada: un val digital per descarregar un e-book titulat «Com ser feliç amb menys coses i més responsabilitat».

El menjador dels Vila Morell semblava un enterrament de tercera un dimarts plujós a la sis de la matinada.

Quan les criatures ho van provar un altre cop, en lloc de sortir res, a la pantalla de l’Smart Tió va aparèixer un missatge:

> **Error 24-D: Excés d’il·lusió infantil detectat. 

> Per motius de seguretat emocional, el sistema es reiniciarà. 

> Temps estimat: 2 hores i 37 minuts.**

La llumeta blava va començar a parpellejar i la musiqueta es va transformar en un simple «pip» cada deu segons. El Tió 3.0 s’havia quedat penjat i els nens, amb el bastó a la mà, congelats a mig moviment.

—Vaja —va dir el pare, amb aquella veu que fan els adults que acaben de perdre l’autoritat davant d’un electrodomèstic—. Ja se sap que tot sistema necessita rodatge.

—Rodatge, dius —va rondinar l’àvia—. Collonades. Això és una presa de pèl.

Els nens es van posar a plorar. La mare, mentre els consolava, va etzibar al seu home una mirada penetrant i metàl·lica amb la qual li feia saber que era un sapastre de dimensió sideral. I l’àvia va collar encara més al seu gendre fent petar els llavis amb displicència i enuig.  

Allà, sota la finestra, el vell Tió jubilat es mirava l’escena amb ironia i una mica de llàstima. Semblava un actor retirat veient com la jove promesa que li ha robat el paper protagonista s’ha entrebancat a la primera escena.

—Mama… —va dir la nena, somicant—. I si… i si li demanem ajuda al Tió de casa?

La mare va tornar a fitar al pare, que semblava un boxejador grogui. Ell, als ulls desconsolats dels nens i després a la sogra, que ja s’havia aixecat de la butaca, havia agafat la manta de quadres del Tió i l’havia sacsejat com qui desperta un vell general adormit.

—Vinga, maco. Que el país et necessita.

El Tió jubilat es va deixondir amb un xerric de dignitat.

—Que consti que això és fora de conveni —va dir amb to seriós, tot i que es veia d’una hora lluny que li feia molta il·lusió tornar-hi —. Però no prometo res, perquè no he menjat gaires peles de mandarina aquest any, eh?

El van tornar a posar al lloc d’honor, apartant a l’Smart Tió, que continuava amb la pantalla congelada a “reiniciant… Un moment, si us plau ...”. Tot seguit, els nens van agafar els bastons, ara amb una reverència que abans, potser, no havien tingut mai amb aquell tronc veterà.

—Va, canalla —va dir l’àvia—, que ara juga l’equip titular.

I, mentre els nens començaven a cantar la cançó, el Tió vell es va concentrar i va empènyer fins que va notar un cert moviment als budells. Tot seguit, va grinyolar amb discreció un breu instant i va cagar un llapis de dos colors despuntat, un parell de monedes de xocolata i una pilota de goma que havia vist temps millors. La mainada va saltar i va cridar «Visca el Tió» un parell o tres de cops, com si els hagués baixat un patge reial per la xemeneia.  L’àvia va picar l’ullet al Tió i el va tornar a abrigar amb la manta, no fos cas que es refredés.

—I d’això teu, ja en tornarem a parlar després de Reis. Tu deixa’m fer a mi —va xiuxiuejar la dona amb posat murri.

 L’endemà de Sant Esteve, i aprofitant que passava la deixalleria mòbil de l’ajuntament, el pare els va donar l’Smart Tió, que encara tenia a la pantalla el llum blau encès i el missatge «Error 24-D». Quan el camió marxava, va pensar que aquella andròmina quedaria prou bé al bell mig d’una rotonda.

BON NADAL!  





dijous, 19 de desembre del 2024

Quina olor fa Nadal?


En Jeroni té el pèssim costum d’endur-se feina a casa. No és pas que l’obligui l’empresa. Al contrari. És d’aquesta mena de manera. Un xic fet i deixat estar. El cas és que al despatx li han fet a mans un dossier de màrqueting innovador que es titula «Quina olor fa Nadal?» i se l’ha guardat a la motxilla perquè li abelleix més llegir-lo escarxofat al sofà.

Ben sopat, es disposa a fullejar el memoràndum, amb la col·laboració inestimable, això sí, d’un gotet de ratafia i un vinil d’en Tete Montoliu. Aquest vespre està sol perquè la Llúcia és al sopar de Nadal de la colla de gimnàs. El document comença d’aquesta manera: «Nadal té molts tocs aromàtics que ens evoquen moments en família, celebracions, vitalitat, eufòria i emoció. Segurament a cadascú li vindrà al cap una olor diferent: canyella, clau, cardamom, neu, vi calent, vainilla, gingebre, taronja, grans de cafè molts, mel, aire fresc i fred, xocolata…». Llegir això i que el magí li comenci a córrer desbocat, és tot un. De sobte, ja no és al menjador de casa. Es veu a ell mateix, quan tenia vuit anys, voltant pels mercats de Nadal de Frankfurt. És com una pel·lícula de súper-8 que ha emergit tot d’una d’un racó pregon de la memòria. Sense demanar permís. I que el fa viatjar a un Nadal del passat.

Rememora l’aroma intens de les galetes de gingebre acabades de desenfornar. La flaire de les salsitxes, del salmó a la brasa, del ponx especiat, dels Weinachtmann farcits de xocolata. Li venen al cap els llums de colors, els avets enormes, la gentada anant amunt i avall, els Pares Nadal tocant la campana, el fred intens que pessiga les galtes, la neu cruixint a sota els peus, la música de les orquestrines.

Els pares d’en Jeroni tot just s’acabaven de separar i en els pactes del divorci s’havien repartit les vacances de la mainada. Aquell Nadal havien d’anar amb el pare a Frankfurt, on estava treballant en un centre de recerca avançada. A l’hora de la veritat, però, hi va pujar en Jeroni tot sol perquè els petits havien pescat la grip. Ell s’hi va posar de culs. No es volia perdre ni el tió, ni els canelons de l’àvia, ni el tortell i ni els Pastorets. Prou que es va queixar a la mare. Tanmateix, no li va servir de res. Ella li va dir que hi havia d’anar tant si volia com si no. Que quinze dies passaven molt de pressa i que no patís perquè els Reis de l’Orient ho tindrien en compte.

La cara de pomes agres d’en Jeroni durant el trajecte fins a Frankfurt va ser el motiu de conversa de la tripulació de l’avió sencera. Ni tan sols va voler visitar la cabina del pilot quan aquest el va convidar.

Una hostessa de monyo de castanyeta i rialla de plàstic va recollir al noiet a la porta de l’aeronau per acompanyar-lo fins a la zona d’arribades. Caminava decidia fent repicar els talons de les sabates. La mala jeia d’en Jeroni es va anar esvaint a mesura que travessaven passadissos curulls de ninots de neu, d’arbres de Nadal, de rens, de Pares Nadal i de garlandes lluminoses. Es va meravellar de les botigues atapeïdes de capses de bombons de totes mides i formes, i de joguines de fusta que no havia vist mai. Per la megafonia sonaven nadales sense parar.   

Quan van arribar a la porta, el pare d’en Jeroni no hi era. Van mirar i remirar. I res. Van esperar una bona estona. Quan l’hostessa començava a perdre la paciència, va aparèixer un home que duia un cartell amb el nom del noiet. Era un paio peculiar. Destacava de la resta de la gent per l’alçada, la corpulència i el xandall vermell amb rivets blancs que duia. Sota la gorra, també vermella amb les lletres SC en blanc, es veia una cara rodona i rubicunda, on ressaltaven uns ulls murris. Duia una barba blanca i poblada que emmarcava una rialla generosa. A la noia li va faltar temps per transferir al jovenet a aquell individu.

El tipus del xandall vermell i en Jeroni es van fitar als ulls, en silenci, uns instants. El crio amb desconcert, l’homenàs amb simpatia. Aleshores, per trencar el gel, el tipus va allargar la mà per oferir-li una bossa de paper plena de pastissets de massapà.

—Són Brenten? Tu en vols? —va dir amb un marcat accent germànic — Típiques de Frankfurt. Són molt bones.  

El nano, bocabadat, no donava crèdit al que li passava.

—Jo em dic Claus. Jo soc conserge al laboratori i venir a buscar a tu, perquè pare està molt enfeinat ara mateix —va agafar la bossa del nen, va picar l’ullet, va fer petar la llengua, i amb un moviment de cap va assenyalar la porta de sortida. — Som-hi, Jeroni?  

El xicot el va seguir sense dir ni piu fins a un atrotinat Volkswagen Polo de color vermell descolorit que estava aparcat a fora, en doble fila. Veure entrar un paio de la mida d’en Claus dins d’aquell cotxe encara va sorprendre més en Jeroni. I que ell també hi cabés, el súmmum. Però quan el xiquet va veure que l’interior del vehicle estava decorat amb motius nadalencs, li va costar Déu i ajuda contenir el riure.   

Durant tot el camí fins a la ciutat, en Claus no va parar de cantar a cor que vols les nadales que sonaven a la ràdio. Al seu costat, en Jeroni no tenia prou ulls per veure-ho tot, mentre es cruspia els pastissets amb fruïció.

—Com és que parles català? — va demanar el noiet mentre esperaven que un semàfor es posés verd.

—Jo he vingut molts estius a Empuriabrava. M’agrada el mar, el sol i l’arròs a la cassola. Mira, allà, qui espera.  

El pare d’en Jeroni estava dret a davant de la porta d’una casa baixa. Picava de peus a terra i es bufava els capcirons dels dits, per esvair-se el fred. Quan els va veure arribar se li va il·luminar la cara. Va córrer a abraçar al seu fill i després van entrar tots tres cap a dins.  

—No ha arribat Nadal aquí —va exclamar en Claus només entrar.

—Estic molt enfeinat al laboratori i encara no m’hi he posat —va respondre el pare d’en Jeroni, un xic avergonyit —. Tot i que, ara ja tinc ajuda, eh Jeroni?

—Vostè treballa i Jeroni i jo farem feina — va sentenciar l’home abans de marxar. 

L’endemà era la vigília de Nadal. Quan tocaven dos quarts de nou, en Claus picava la porta de casa el pare d’en Jeroni.   

—No sé com agrair-li que estigui pel nano, Claus.

—Vostè inventa la vacuna i jo ensenya Jeroni com és Nadal a Frankfurt.

Un cop el pare va ser fora, en Claus va prendre les mides del menjador i de la sala d’estar, i les va apuntar en una llibreta minúscula que duia a la butxaca. Tot seguit, va dir al marrec que s’abrigués perquè sortien a comprar. Van anar fins a una ferreteria molt gran que hi havia al barri. Pel carrer tothom saludava en Claus, que els responia amb un sonor Frohe Weihnachten. A la botiga els va despatxar una senyora alta, cepada i galta vermella, que xerrava pels descosits. Van carregar de valent. Garlandes i boles amb llum i sense, un avet de dos metres d’alçada, un naixement, un mitjó vermell i verd enorme. Abans de marxar, la dona els va plantificar un sonor petó a cada galta a tots dos i els va desitjar bones festes.

    Un cop al pis, van estar tan enfeinats col·locant-ho tot, que gairebé se salten l’hora de dinar. Aleshores, l’home es va endur al noiet fins a un mercat de Nadal. Varen voltar una estona entre les parades i les atraccions, fins que van trobar-ne una de menjar que en Claus coneixia. Llavors, li va dir que tries el que li vingués més de gust. En Jeroni, embadalit, no sabia què escollir. Al final es va decantar per una salsitxa que sortia pels dos caps de la barreta, acompanyada amb moltes patates fregides i salsa de tomata, i un got de suc de poma. Van seure en unes taules allargades, a prop d’un escenari on tocaven una parella amb un acordió i un violí.    

—Ara ja Nadal a casa teva, eh? — va exclamar en Claus, entre queixalada i queixalada.   

—Falta una cosa — va respondre el Jeroni, un punt moix — No hi ha cap tió.

—Tió? Explica’m que és, si us plau?

—És un tronc màgic que hi ha a totes les cases. Arriba per Santa Llúcia, saps? Nosaltres l’abriguem amb una manta, li donem mandarines, pa sec i aigua, cada dia fins a la vigília de Nadal. Aquell dia, resem a davant del pessebre, i després atonyinem al tió ben fort amb uns bastons, tot cantant «Tió, Tió, caga torró d’aquell tan bo, si no et donaré un cop de bastó» Llavors, ell, com que és màgic, ens caga regals: joguines, torrons, monedes de xocolata, bombons, llaminadures i, a vegades, carbó.

—M’agrada tió. S’assembla molt al Christklotz que fem a Westfàlia. Cremem el tronc màgic a la llar de foc des de Nadal fins a dia 31 i posem cendres a la teulada per protegir casa del mal temps. Però ell no dona regals. Aquí, els regals els porta Sant Nicolau el dia 6 de desembre. Per Nadal no regals. Tu has fet tard. 

—Veus! Per això no volia venir. Ja li vaig dir a la mare que si marxava em quedaria sense res. No hi ha dret!  

—No, preocupis. Segur que pare ho soluciona.

—El pare? Però si és un despistat. Només pensa en els seus experiments. Quin Nadal més avorrit que passaré. Buf ...

—Doncs, haurem de trobar una solució. Tu confia en Claus.

Després de dinar van rondar pel mercat una bona estona més. Fins que les volves de neu van començar a entapissar-ho tot. Llavors van decidir tornar cap a casa. Pel camí, en Claus va demanar que al nen li ensenyes una nadala en català. En Jeroni va provar que l’home entones el Fum, Fum, Fum, sense èxit. Quan van arribar, en Claus es va acomiadar del jovenet perquè aquell vespre li tocava treballar.

—La vigília de Nadal has de treballar? Però que no és tancat el laboratori?

—Aquesta nit és especial i Claus té molta feina. Ara tu fes una forta abraçada i promet que seràs bon minyó.

—Sempre em porto bé, jo, saps? — va dir el nen mentre es fonia en una abraçada amb l’homenàs del xandall vermell — Que no vindràs demà?

—Dia de Nadal tothom amb la seva família. Com dieu catalans, ovella ves al teu corral.   

—És cada ovella al seu corral.

En Claus va riure amb un sonor Ho, Ho, Ho, agafant-se la panxa amb les dues mans. Després va fer petar la llengua, va picar l’ullet al nen, va amanyagar-li el cap i va marxar carrer enllà, xiulant el Fum, Fum, Fum i caminant amb passes llargues.

El pare estava enfeinat a la cuina quan en Jeroni va entrar a casa, tot moix.

—Vinga va! Renta’t les mans, Jeroni, i ves parant taula que per sopar tenim escudella de galets que ens ha enviat l’àvia. Al paquet també hi ha posat canelons i pollastre farcit per dinar demà. I un tortell! Sort en tenim de l’àvia, perquè jo a la nevera només hi tenia un paquet de pernil dolç i dos iogurts.

—Visca! Visca! —va cridar en Jeroni corrent cap a la cuina a flairar la sopa.

Allò va girar l’ànim del nen com un mitjó. Durant l’àpat no va parar de xerrar ni un instant, explicant al seu pare, fil per randa, tot el que havien fet amb en Claus aquell dia. Quan estaven a punt d’encetar el tortell, van notar un cop sord al vidre del finestral del menjador. Es van girar just per veure una segona volva de neu, esclafar-se contra el vidre, a tocar de la primera. S’hi van acostar tots dos estranyats i van mirar a fora. A sobre els arbres del jardí, suspès a l’aire, hi havia un Volkswagen Polo vermell amb mitja dotzena de rens al davant, enganxats amb una mena de regnes lluminoses. Per la finestra del conductor del vehicle va treure mig cos en Claus, vestit amb el xandall i la gorra de color vermell, i els va fer senyals perquè miressin a davant del finestral. Allà hi havia, pel cap baix, mitja dotzena de paquets embolicats de diferents mides. Tot seguit, l’home va saludar-los amb la mà, va picar l’ullet i va fer un fort xiulet. Aleshores, els rens es van posar en marxa, enduent-se el Polo cel enllà.

En Jeroni i el seu pare es van quedar, atònits, mirant pel finestral com el seu amic marxava per sobre les teulades de la ciutat. Van tardar una bona estona a reaccionar i sortir a fora a buscar els regals. Mentre els obrien, es van posar d’acord tots dos que aquell era el seu secret i que mai no explicarien a ningú la facècia extraordinària que havien viscut aquell Nadal a Frankfurt.  

      Foto de cmophoto.net a Unsplash




dimecres, 13 de desembre del 2023

Nadal en família

El dring impertinent de la campaneta de la porta de la botiga d’antiguitats va deixondir la Tresa, que s’havia quedat endormiscada asseguda al despatxet. Com que no entraven clients, malgrat ser vigília de Nadal, s’havia entretingut rellegint els antics dietaris del seu pare. La dolça escalforeta de l’estufa elèctrica li havia posat el pes just a les parpelles per fer un cluc.  

La Tresa va fregar-se els ulls i va sortir a despatxar, navegant encara entre dues aigües, i gairebé va topar de cares amb una persona abrigada fins a sota el nas que estava palplantada a tocar del taulell. Després de l’ensurt mutu, les dues dones es van mirar uns instants als ulls sense dir res. Els xiulets apagats de la tramuntana trencaven el silenci incòmode i gruixut.  

—Que ja no em coneixes? —va exclamar la clienta.

En sentir aquella veu, la Tresa es va posar les mans a davant de la boca i va emetre un xisclet tímid. Tot seguit, es van fondre en una abraçada molt llarga i sentida.

—I perquè no m’avisaves que venies, burra —va protestar la Tresa mentre s’eixugava les llàgrimes amb el dors de la mà—. T’haguera vingut a buscar a l’estació amb un cop de cotxe.

—Perquè és una visita sorpresa, germaneta.

—Doncs, a fe de Déu, que m’has sorprès, ximpleta! Toca aquí. El cor em va a mil per hora. Però, de debò Júlia, estic molt feliç que sigui a casa. Has tingut bon camí? Feia fred a Zúric? Que no tens cap concert aquestes festes? T’has canviat el pentinat? T’estaràs gaires dies a casa? I si et desabrigues? Has vingut gaire carregada? Vols que et faci una camamilla?

—Ai, nena, com més va, més t’assembles a la mama. Ja t’ho explicaré tot, pesada. Tenim fins passat Cap d’Any per posar-nos al dia. Per cert, trobo que la botiga no ha canviat ges ni mica. Sembla que el papa hagi de sortir del despatxet, en qualsevol moment, amb les ulleres a la punta del nas i el drap de la pols als dits. 

—Quant feia que no baixaves a Figueres? Set, vuit anys? 

—Des de la mort de la mama. Deu anys —va contestar la Júlia passejant l’esguard per l’establiment amb molta enyorança.

Les campanes de l’església de Sant Pere i el toc dringadís d’un carilló de la botiga marcant alhora les set del vespre, van interrompre la conversa de les bessones Llonch.   

—Saps què? Alabat sia Déu. Tanco la botiga ara mateix i començarem a fer el sopar. Passem cap a dins. Quina il·lusió tenir-te aquí per Nadal, Júlia. Tothom estarà molt content de veure’t —va dir la Tresa després de plantar-li un sonor petó a la galta de la seva germana.

Per una porta amagada darrere una cortina van accedir a l’espaiosa sala d’estar de l’habitatge, que estava decorada amb mobles i objectes passats de moda, com si fos una extensió natural del comerç. Tot estava guarnit amb ornaments nadalencs més aviat tronats. La Júlia en va tenir prou amb una primera ullada per detectar un element molt especial.

—Nena, has posat el tió?

—I doncs? Que no és Nadal? Ja el farem cagar d’aquí una estona. Com quan érem petites.

—Ai cabàs! Tu i jo soles farem cagar el tió? Si som dues cuques, només. Serà un pim-pam i fora.

—Fa de mal explicar, saps? Però ja ho veuràs —va afegir la Tresa amb posat misteriós.

Un cop la Júlia es va haver instal·lat a la seva habitació va anar cap a la cuina. L’aroma familiar de l’escudella fent xup-xup i d’un capó rostint-se li va donar la benvinguda. Va trobar a la Tresa enfeinada fent beixamel per cobrir una plata enorme de canelons que reposava a sobre el pedrís.

—Aquí hi ha menjar per un regiment, nena. Només som tu i jo, no? O esperem algú més?

De sobte, el xivarri espurnejant d’una conversa animada es va esmunyir des del menjador fins a la cuina. A la Tresa se li va il·luminar la cara.

—Mira! Ja són aquí —va exclamar, descordant-se el davantal d’una revolada i posant-se bé els cabells i la roba amb gestos nerviosos.

Arrufant les celles, la Júlia va obrir la porta amb decisió i se li va escapar un «Hòstia» que va ressonar com una canonada. A davant tenia als pares, a l’àvia Angeleta i al seu germà Andreu, asseguts al voltant de la taula i movent conversa. Ells també se la van mirar, sorpresos pel crit. La dona va recular i va tornar a tancar la porta de cop. Amb l’esquena recolzada a la fulla i es va mirar a la seva germana amb els ulls que li sortien de la cara.  

—Però … Què punyeta …? Si són …

—Val més que ho hagis vist tu sola perquè no sabia pas com explicar-t’ho —va aclarir la Tresa posant cara de no haver trencat mai un plat—. Ja sé que costa molt de creure, però són aquí. El cas és que fa uns quants anys que venen per Nadal. Apareixen la vigília, just a l’hora de fer cagar el tió i s’esfumen el dia dels Sants Innocents. Sembla com si vinguessin de l’altre món a passar les vacances, saps?

—És que és molt fort! Molt!

—Com que jo ja hi estic acostumada…

—I per quins set sous no m’havies dit mai res de tot això, nena? Volto per tot el món, però tinc un mòbil, diantre!  

—Pensa una mica, Júlia, si us plau. No t’adones que si et truco per explicar-te que els papes, l’àvia i l’Albert han ressuscitat i han vingut a passar les festes a casa amb mi, em fas posar una camisa de força? Com a mínim?  

—Veus, nena? Tremolo com una fulla d’arbre. Quina bestiesa! No me’n sé avenir. I ara que se suposa que hem de fer?

—Entrar i dir hola a tothom. Que estan a punt de tocar les nou i hem de fer cagar el tió. A més, ja tinc l’escudella gairebé a punt.

—Entrar com aquell que res? No hi ha pas perill?

—Has vist massa pel·lícules de zombis, tu. Que no ens mossegaran pas, ruca.  De tota manera, si has d’estar més tranquil·la, crido a l’exorcista del bisbat, eh?  

—Només em faltes tu prenent-me el número! Però, digués, nena, són de carn i os o són espectres?

— Et feia més valenta, Júlia! Vine amb mi i ho sabràs.

—Em costa molt d’entendre, saps? Els hem vetllat i enterrat a tots quatre i ara són a l’habitació del costat a punt per a … No ho sé. M’explota el cap!   

—Au, fes com jo i agafa-t’ho tal com ve. Sense buscar els tres peus al gat. És un miracle de Nadal i benvingut sigui. Mira, Júlia, has de saber que tots aquests anys m’han fet molta companyia, ells. Que és prou fotut estar sola com una òliba i més encara per festes.

Mentre la Tresa entrava al menjador i repartia petons i abraçades a tothom, la Júlia es mirava l’escena des del pas de la porta amb força incredulitat. Ben mirat, trobava que els seus familiars estaven més eixerits de com els recordava del dia dels seus respectius enterraments. Tanmateix, els veia diferents. Tant ells com els seus vestits tenien un color esllanguit. Com si sortissin d’una foto descolorida pel pas del temps. Mes, aquelles indumentàries que duien no li eren gens estranyes. Llavors hi va caure. Els seus pares estaven igual que a la foto del viatge de nuvis a Mallorca que sempre havia vist al bufet. I l’àvia i el seu germà també tenien el mateix aspecte que en unes instantànies que estaven exposades a sobre la llar de foc.    

En aquestes que l’Andreu es va acostar cap a la Júlia i va picar-li l’ullet.

—Fas una cara que sembla que acabis de veure un mort —va afirmar el noi, enriolat.

—Si t’he de ser sincera, estic d’allò més desconcertada. En cap cas comptava trobar-me amb vosaltres. I, ara mateix, encara dubto si estic desperta o somniant.

—Amb molt de gust et pessigaré per comprovar-ho. He de convenir que jo tampoc sé com és que passa aquesta mena de prodigi. Però no m’hi vull matar pas gaire per esbrinar-ho. És Nadal i tornem a ser a casa, tots junts, altre cop. Doncs per molts anys puguem fer les mateixes obres amb els mateixos manobres.

—Estàs prou eixerit pel temps que fa que…

—Que vaig tenir l’accident? Allà pots adoptar la imatge que més et plagui, i a mi sempre m’ha agradat aquella foto que em vas fer el dia que vaig acabar la carrera. 

Un cop trencat el gel, la Júlia va saludar als pares i a l’àvia. Cap no va estalviar ni petons, ni llàgrimes, ni rialles. Per ella, aquell retrobament va ser balsàmic, perquè s’havien distanciat força amb els pares. Ells havien entomat malament que la Júlia abandonés la botiga i un xicot de bona família per iniciar una carrera musical a l’estranger.

Si una cosa va sorprendre la dona, va ser la fredor i el tacte encartonat de la pell dels seus familiars. També li va sobtar l’aroma que desprenien. Era agradable i, al mateix temps, molt diferent de tot el que havia olorat fins aquell dia.

La vetllada va ser com un retorn a la infància. Els tres germans anaven a resar a davant del pessebre i tornaven cantant alegres allò de «Tió, tió, caga torró, d’aquell tan bo…» amb els pals a la mà per estovar al tronc màgic, que els premiava amb llaminadures, xocolatines, ametlles garapinyades i torrons. Els més grans aplaudien i els animaven a tornar-hi. Després van sopar. El menú de la nit de Nadal habitual a can Llonch: Primer escudella de galets, i tot darrere croquetes, salmó fumat, pernil salat i pa de fetge. Per postres tortell entorxat i torró de xocolata negra i de crema cremada.

Els ressuscitats es van acabar tot el menjar que els hi van posar al plat, però semblava que ho feien per compromís. Per fer contenta a la Tresa, que s’havia escarrassat moltes hores a la cuina. Quan la taula va estar desparada, van treure el parxís de sis jugadors. Un que té forma hexagonal. L’àvia no havia perdut aquella mà que tenia amb els daus i va guanyar de pallissa les tres partides que van jugar. Tota la vida, els Llonch havien sospitat que l’Angeleta feia trampes, però mai la van pescar.

Les bessones es van rendir al voltant de les dues de la matinada i se’n van anar cap al llit. Per la seva banda, els quatre reviscolats es van quedar al menjador jugant al parxís. Just abans d’entrar a l’habitació, la Tresa es va dirigir a la seva germana.

—Júlia, si em promets que no t’enfadaràs, t’explicaré una cosa.

—Com vols que m’enfadi amb tu, avui, nena?

—La Loreto Margall va venir un cop a passar Nadal aquí amb mi, quan la mama ja faltava.

—No m’ho puc creure …

—Estàvem totes dues soles i …

—Et vaig prohibir que la tornessis a veure. Aquelles inquietants sessions d’espiritisme que feia la Loreto et van destarotar molt, nena.

—El xampany ens havia pujat un xic al cap i, jugant, jugant, vàrem acabar fent un conjur. Allà, al costat del tió. Com aquells que fèiem quan érem petites i tu t’havies carregat algun dels meus hàmsters. Te’n recordes?

—Ja et veig a venir. I vàreu demanar que …

—Exacte. Que ells tornessin. Com a mínim un cop l’any. Per Nadal. 

—Mare de Déu senyor! Així el retorn no és pas un miracle espontani, com em deies fa una estona.

—Al cap i a la fi, és igual, no? El més important és que venen i podem celebrar les festes com abans. A més, com que la Loreto ara també falta, no sé pas com podria desfer tot això.  

—Vols que t’ho digui, nena? He redescobert que està molt bé passar Nadal amb la família. No t’amoïnis pas.    



Foto de Jaclyn Moy en Unsplash 

divendres, 16 de desembre del 2022

Un tió clandestí

 Avís: algunes paraules i expressions estan escrites en la parla alt-empordanesa dels meus avis. 

Mira, noia. Vols que t’ho digui? Nadal domés és un cop l’any. I, pobres fills, ja ha tingut prous desingustos, sats? Quan me’n vaig adonar que aquest any tabé ens volia pendre el numbru, vaig dir-me: Remei, val més demanar perdó que demanar permís. I alabat sia Déu, tu. Quan ella en faci cabal, ja pots comptar que s’enxerinarà cum una abella i me fotrà un ruixat d’aquells sonats. Tampis! Per mi no passis ànsia. A més, tal com va anar, ja me dong per molt ben pagada.

És que aquesta dona, en fi, ja sats què vull dir, no? Tot lo dia amb aquells aires de grandesa. Cum si tingués terra a l’Havana, tu. I, desemprés, és de les que no es veu el gep. Te mira sempre d’aquella mena de manera, igual que si te perdonés la vida. L’os pedrer! Encara fos de les que fan tronar i ploure. Pro l’has vista bé? Si és de la mata baixa i fot un paner com una semal. Vatua el món! Et ben juro que és més falsa que l’aiga del bacallà i més dolenta que la tinya. No cum sa germana, al cel sia, que valia totes les pessetes d’aquest món.

Ara m’ha agafat de cap d’inxa perquè soc l’única que no li fa la gara-gara, sats? Perxó, me porta tot lo dia a baqueta. Mei fes el repàs. Mei peixa a la mainada. Mei para taula. Mei despara taula. Mei fes-me una tisana. Mei amunt. Mei avall. Al final me gastarà el nom. Teflic! Quan vaig arribar a aquesta casa, en vida de la malagonyada senyora Consol, me deien Remei. Ara soc la Mei. Ves que no me quedi domés amb la I.

No m’estiris la llenga, no m’estiris la llenga, perquè me faràs dir un disbarat massa gros, punyeta! Mira que és pensar en ella i que me vingui cor agre, sats? De tota manera, ja la podria dir de l’alçada d’un campanar que tampoc me sentiria pas ningú. Han anat a passar Cap d’Any a la neu. A un lloc molt mudat que se diu Sant Martí. Això mateix, Saint-Moritz.

Aquesta és una gata maula, Tuies. Que t’ho he dit mil cops. Pro qui me vulgui aixecar la camisa a mi, ha d’haver rondat molt. Ella encara no havia posat els peus al pas de porta que jo ja li havia vist les dents, sats? I no la sap llarga ni re! Anava pregonant que tornava d’Amèrica per donar un cop de mà al senyor Andreu amb la mainada. I una oca amb esclops! Aquesta va tornar, cames ajudeu-me, a fer el cucut i quedar-se el lloc de sa germana, que encara estava de cos present.

Quan va enviar als nens interns a un col·legit d’aquells que domés enraonen en inglés, ja me va fer pujar la mosca al nas. I, allavontes, quan els pitius eren a casa, resulta que li feien nosa. Me’ls facturava sempre cap a la cuina per no entrebancar-s’hi. Cum si jo no tingués prouta feina, sats? Pro ja m’estava bé, perquè així podia estar per ells, pobres criatures.

I, mentrestant, ella, ai festa, vinga tirar de veta. Se pensa que el senyor Andreu cull les birolles d’una rega de l’hort? Mai diries la quantitat de colònies, sabates i vestits que s’ha arribat a comprar, la poca-solta. Pla més! Ja hi pots pujar de peus! Calla, calla, que si viessis la patuleia de llepats i esquena drets que, dia sí, dia també, du a sopar a casa, te caurien els elàstics. És que no riuen ni per mal de morir. Llamp me matí!

Com hi ha món, que a mi me’ls va acabar del tot per Nadal de l’any passat, quan es va despenjar dient que re de pessebre, ni tió, ni Pastorets, ni tortell, ni escudella, ni re del que havíem fet tota la vida per festes. Aviam? On s’és vist que en una casa decent no se celebri Nadal com Déu mana? Que vols dir? Tota la raó del món, tinc.

En sentir-la garlar, me bullia tot per dins. I com ja sats que no me puc pas gordar re al pap, li vaig demanar per quin set sous no havíem de fer-ho? No recordo ben bé com s’ho va fer anar, pro, vaja, aquell coi de presumida mos va tractar de pagerols. T’ho ben juro! Me’n feia creus, jo. Me cagum seuna! I orgullosos de ser-ne, de pagès.

Doncs, dit i fet. Ens va plantificar al mig del menjador un avet alt com un Sant Pau. Sí, noia, ben igual que els que surten a les panícules. Tot darrere ens hi va fer penjar llums cum per il·luminar tot Figueres. I, per acabar-ho d’adobar, me va fer rostir un indiot. Va parir! Si jo cada any feia un capó farcit que hi cantaven els àngels. Igual que el de la mama. Te’n recordes?

Els petits? Ja t’ho pots imaginar. Anaven més perduts que un barb en un rostoll, pobrissons. Això sí, frisaven pels regals, sats? Que no fèiem igual nosatros a la seva edat? Doncs, güita si n’és de mal xinada que els va fer gruar fins al dia de Nadal al matí, quan va fer venir un galifardeu disfressat de Pare Manel a repartir-los. Ai buenu, de Pare Noel o com caraissos és digui. Te pots creure que un cop van haver desembolicat tots els paquets, ells dos va marxar de creuer al Carib? Als nens i a mi, si en aquell precís instant ens punxen, no ens treuen ni una gota de sang. Mare de Déu dels set Dolors! Tinc per segur que si la senyora Consol hagués aixecat el cap i hagués vist aquell desgavell, s’hagués tornat a morir. Com dos i dos fan quatre!

Jo confiava que, tant, tant, el senyor Andreu li diria que ja n’hi havia prou d’aquell color. Doncs mira si anava lluny d’osques, ximple de mi, que van tornar de viatge casats. Pla que m’hagués pensat mai que el senyor tenia el senderi tant extraviat. O que aquella caça fortunes el tingués tant ben ensibornat.   

Molt de greu, me va sapiguer! Tu diràs! No te pots ni imaginar la de cops que vaig haver de comptar a cent per no engegar-ho tot per aquí n’enllà. Sats que una vegada vaig agafar els trapaus i ja era a cavall del cotxe de línia per pujar cap al poble? Que me mori aquí mateix si dic mentida! Pro, beneita de mi, me’n vaig enrecordar que li havia promès a la senyora Consol que sempre estaria pel senyor i els nens, i vaig recular. Malaventurat.  

Amb els anys que fa que mos coneixem, Tuies, ja ho hauries de saber que me les apunto totes, i que, tart o d’hora, passo comptes. Afeques que vaig tenir paciència, però quan va arribar Sant Nicolau i vaig veure venir que tornaria amb les ximpleries de l’altre any, vaig dir prou. Dos anys amb la mateixa comèdia? Abans formiga!

Havia d’anar a polit si no volia que aquella poca-solta m’ho engegués tot a rodar. Així que vaig ventar-li un cop de telèfenu al papa per demanar-li que me fes baixar pel recader un tió d’aulina, com aquells que anàvem a buscar quan érem petites amb el padrí Ramon. Ai, sí, nena. Cum xalàvem amb el padrí!

Quin goig que feia el tió que me va trobar el papa! Vaig amagar-lo al fons del rebost. Perquè, allà dins, ella no hi ha entrat pas mai de la vida, sats? Emprés, m’ho vaig fer venir bé per cisar els calerons que havia de menester per comprar torrons, dulces, nissos, xacolatines i graciosa. No hi podia faltar de re!

Un cop ho vaig tenir tot apreparat, els hi vaig mostrar el tió a la quitxalla. Ai si els haguessis vist, nena? Feien un salts i uns crits, que me pensava ben bé que ho sentiria ella des de dalt. Els hi vaig insistir que, sobretot, muts i a la gàbia! Perquè si aixecaven la llebre, de ben segur que la seva madrastra ens aixafaria la guitarra i ens hauríem de pintar el tió a l’oli. Quins treballs que van tenir per dissimular l’esverament, pobrets meus. Pro, com me dic Remei, que aquells dies els nins tornaven a tenir aquella lluïssor als ulls d’abans que tot s’esgarriés, sats? Cada vespre, d’amagat, cuitaven per donar-li mandarines, anous i vellanes, al tió.

La cosa era aprofitar que la vegilia de Nadal el senyor Andreu i ella, anaven a sopar en un lloc d’aquests refistolats. Tan bon punt van tocar el dos, vaig fer baixar els nens cap a la cuina. Jo ja havia deixat els regals a sota la manta i el sopar a punt. Pro estava feta un manyoc de nervis, jo. Primer de tot, vàrem resar un parenostre al naixement de la meua habitació. Encabat, vàrem agafar un bastó cadascun, i, en fila índia, vàrem anar fins a la cuina cantant “tió, tió, caga torró, d’aquell tan bo”. Un cop allà, vergassada va i vergassada ve. Tot d’un plegat, el nen, que és el més escarquillat, va aixecar la manta d’una revolada. I un xic més que no caic de clatells per terra. Hi havia un bé de Déu de paquets allà desota, que no t’ho pots pas ni imaginar. Pla més dels que jo havia comprat. Jo me pessigava les galtes per si estava somiant. Tornem-hi, Mei!, Tornem-hi, Mei! Me cridava la quitxalla, esverats com una mala cosa. Tres cops més, hi vàrem tornar, sats? I allò va ser un doma’n en doma’n. Joguets i llamins a dojo, va cagar aquell tió. Cum podia, ser, si jo no m’hi acostava? Era un miracle, mare de Déu santíssima!

De debò que te dic que semblava que la senyora Consol ens havia sentit resar des del cel i mos donava un cop de mà. Jo no sabia pas que tenia. Tan aviat plorava com rivia, sats? Tantes emocions me tenien ben atabalada. Els petits? Ja t’ho pots imaginar, no tocaven de peus a terra de tant feliços i contents com estaven.  

Ara, descabdellant amb tu, me revé, que me va semblar veure al senyor Andreu guitant-nos per la finestra del jardí. I, tabé, que me picava l’ullet i me feia amb el dit que calles. Pro va ser un moment tant curt, tant curt, i jo estava cum estabornida i amb els ulls negats de llàgrimes, que no me voldria pas etivocar.

Ai sí, nena, ja ho pots ben dir. Va ser molt bonic. Pro es què xerro com una mallerenga, jo, i no te deixo dir re. Au va, vinga, explica’m com us va anar Nadal a vosatros, a Barcelona. Vàreu fer cagar el tió, tabé?


Foto: Beusson.