EL TRIPLE MORTAL

Qui està de pega, fins i tot amb els collons ensopega, deia l’oncle Abdó. Quanta raó tenia. És que d’ençà que m’he aixecat, que porto el parallamps de les calamitats activat. Respirar. Has de respirar fondo, Fermí. Amb el diafragma. En Gaspar sempre diu que així es calmen les tensions d’abans de  l’actuació. Déu-n’hi-do com em tremolen les mans. Espero que no ho vegi ningú més. Agafar aire, deixar anar aire. Agafar aire, deixar anar aire. Doncs no em calmo. No hi ha manera. És que quan em passa alguna desgràcia, me’n venen una tirallonga tot darrere. Ho tinc comprovat. Com si tingués assignada una quota de fatalitat que he de liquidar, per força, cada trimestre. Igual que els autònoms. Quina creu. Si encara tenia lleganyes als ulls quan la Marga m’ha tirat barres avall que dilluns se’n va dos anys a la universitat de Utah. Amb un cony de beca. I que, donat el magre futur que tenen els investigadors aquí, hi ha molts números perquè s’hi quedi. No m’ho podia creure. De la nostra relació no n’ha dit ni piu. Llamp em mati! Des de l’institut junts i ara fuig cames ajudeu-me sense ni un trist per què. Tot darrere m’ha engaltat que la seva mare ja ha posat el pis a lloguer per turistes, i he de marxar abans de final de mes. Així, sense temps per entomar-ho. Amb un pam de boca oberta, m’he quedat. Es pot saber que punyetes li he fet jo perquè em tracti com una merda seca de gos petaner? Que estrany se m’ha fet tot quan he sortit al carrer. La ciutat anava més de pressa que mai. Els sorolls m’arribaven com si tingués el cap a dins d’una galleda plena d’aigua. Grogui, estava. Aleshores, aquella punyetera furgoneta groga fa marxa enrere i aixafa totes les motos que hi havia al xamfrà, entre les quals, la meva. He hagut de seure del cap-rodo que m’ha agafat. Sort que una bona ànima m’ha posat un cafè als dits. Llavors, l’assegurança. Una mena de robot xerraire informant-me per telèfon que tenia la pòlissa caducada. Em volia fondre. Sense canviar el to de veu, ha afegit que no em podia ajudar i que tingués un bon dia. Un bon dia, tros de maquinota del dimoni? Doncs ja em veus a mi, com un ximple, arrossegant una vespa feta un nyap per mig Eixample. Ara, pel camí m’he cagat en els morts de tots els empleats de l’asseguradora. I, per acabar-ho d’adobar, se m’ha acudit pujar fins aquí a Nou Barris, amb l’autobús. Que al bus m’he trobat una mà que no era meva a la butxaca dels pantalons dos cops. No em buscaven pas l’eina per fer-m’hi pessigolles, no. Em volien fotre el mòbil. Així tinguin un bon còlic nefrític. En aquestes que, entrant a l’Ateneu, la Isabel de la taquilla va i m’explica que el programador d’un festival de circ molt conegut serà a la funció del vespre. Mira, de cop i volta se m’ha capgirat l’esperit. M’ha fet la impressió que s’esvaïa la borrasca de malastrugança. Sense moto, ni calés per arreglar-la, ni pis on viure, ni tampoc xicota. Però un petit raig de sol ja passava entre aquell eixam de núvols negres. Al·leluia, al·leluia! Sí? Doncs merda al gec. Quan he sentit en Camil cridant a dins el camerino que havíem de fer el triple mortal, i els altres aplaudint-lo, m’han caigut els elàstics. Però, beneïts, si només l’hem provat als assajos i ens ha sortit com el cul. Ni cas. M’han fet callar i m’han tractat de covard i aixafa guitarres. Volen donar el do de pit. Colla d’estúpids. Ostres, la música. Ja ens toca. Fem la rotllana, ajuntem les mans i cridem «Melindros». Els batecs del cor em retrunyen al cap. Suo a raig. Ara s’obrirà el teló i sortirem a la pista corrents, amb una rialla a la cara. La meva és de pànic.