Oreo és un nom de galeta

Killorglin ens un poblet molt ben arreglat en un turó i al costat del riu Laune. Té molta vida perquè és un nus de comunicacions. És molt conegut per la fira de cabra -Puck Fair- que es fa cada any a mitjans d'agost. L'origen de la festa, que es va una setmana abans de la nostra arribada, és molt antic i el seu sentit és discutit pels historiadors. Ara és una excusa per atraure turistes, beure cervesa i fer molta gresca.

La qüestió és que som dijous i el nostre programa diu que hem de tirar més cap al sud, però passant primer pel Parc Nacional de Killarney. I com que som gent obedient, fem cap a Killarney, que és una ciutat de la mida de Figueres però al costat d'un llac, com Banyoles, i que resulta que és un dels centres turístics més importants de Irlanda. Hem entrat en una de les oficines de turisme més impressionants que he vist mai, per gran, per ben decorada, pel material de promoció que hi havia a disposició dels visitants i per l'amabilitat del personal. La ciutat viu del turisme i pel turisme amb hotels, camps de golf, lloguers de bicicletes, botigues, bed and breackfast, pubs, restaurants... i un entorn natural envejable.
Tot és mereix una visita, però hem de prioritzar i les recomanacions més destacades de la nostra guia són el Ross Castle, l'abadia de Muckross i la casa Muckross, tot plegat al costat del llac, que de fet són tres, el Lane, el Muckross i el Superior. Primera aturada, el castell. És la típica fortalesa irlandesa amb una torrassa central quadrada molt alta i un mur que l'envolta. És del segle XV i està totalment restaurat, la qual cosa el converteix en una postal impagable per la gentada que hi arriba tot passejant des de la ciutat, que està a mig quilòmetre mal comptat. Prosseguim cap a l'abadia i donat que hem d'aparcat molt lluny per l'alta concentració de turistes per centímetre quadrat, decidim a agfar un tílbury, un carret estirat per un cavall. El conductor o jarvey, és un noi baixet cap pelat i amb les dents mal posades i tacades que és diu Sean. Ens diu que el cavall és diu Oreo. Però no és un nom de galeta? li diem nosaltres i ell es fa un tip de riure.

L'Oreo ens passeja per davant de les impressionants restes de l'abadia gòtica de Muckross -la va cremar el carcant d'en Cromwell el 1652- i de les arbredes que l'envolten amb roures i cedres tan majestuosos que et fan sentir petit. Si destruïda és tan maca, quan estava dempeus deuria ser una joia.

Anem fent camí a ran de llac i al costat d'un ramat de vaques de Kerry, una raça autòctona, que, segons en Sean, és una de les més antigues d'Europa. El dia és assolellat i la vista sobre la serralada de les muntanyes Porpres amb el pic Carrantuohil és magnífica. I arribem a la Muckross House, una espectacular mansió d'estil Tudor construïda al segle XIX que és el centre del complex de Muckross Estate, que inclou granges, tallers d'artesania, botigues i restaurants. Aquesta casa té tantes finestres i xemeneies com dies l'any, i va ser regalada al poble irlandès el 1932 pel seu propietari. Fem un volt pels cuidadíssims jardins i gaudim de l'espectacular vista sobre el llac des de la seva terrassa. Després l'Oreo en du cap a les cascades de Torc, que són un altre cocurridísim punt d'atracció de visitants. És un salt d'aigua maco, que em recorda a les fonts del Llobregat, a Castellar de n'Hug. De tornada a la parada dels Jaunting cars -els carrets- podem observar els espectaculars rododendres que proliferen a la zona, alguns superen els tres metres d'alçada. Florits deuen fer caure la baba. I de sobte, en Sean ens posa alerta: pay attention guys a red deer, ens diu. En un prat a pocs metres del camí hi ha pasturant una femella de cérvol irlandès i la seva cria. Tot és tant ràpid que no tinc temps de treure la màquina de la funda, però això sol ha rendibilitzat el cost de la passejada.

Ens acomiadem de l'Oreo i en Sean i continuem cap a Kenmare amb la recança d'haver deixat moltes coses maques per veure. Està vist que haurem de tornar.
La revirada N71 ens porta fins al Lady's view. Em xoca que hi hagi un cartell que adverteix de la presència d'autobusos perquè son en un del punts amb més turistes de tota la illa. Uns quilòmetres més endavant descobrim el perquè del senyal. Al mig d'un doble revolt amb un sortint de roca amenaçador, em trobo un autocar de cares que va pel mig de la carretera. Arracono el Micra tant com puc i el xofer fa passar aquell voluminós artefacte entre tots els entrebancs amb un destresa digne d'admirar.
L'aturada al Lady's View és de rigor. És un coll de muntanya que es diu així perquè a la reina Victòria va quedar meravellada de la vista que hi ha en aquell punt. I tenia tota la raó. Llàstima de la munió de visitants.

Uns vuit o deu quilòmetres més endavant arribem a Kenmare i passem de la península de Iveragh a la de Beara. I arribats a aquest punt l'Anna Maria fa dies que porta de cap visitar un cercle de pedres paleolític que hi ha retratat a la nostra guia. El llibre ens diu que agafem la carretera que porta fins a Lauragh i busquem un rètol que diu Stone circle -cercle de pedra-. El trobem, el rètol, i ens enfilem per una carretera local més dolenta que les pel·lícules de l'Esteso i que es va endinsan en la serralada de Caha. Tres o quatre quilòmetres més tard ens trobem un tanca de bestiar amb un rètol escrit a mà que ens informa que anem be per arribar al cercle de pedres, però hem de tancar la porta perquè no s'escapi el bestiar. A l'altra banda de la tanca una pista de terra ens porta fins una mena d'aparcament al costat d'uns llacs preciosos, els de Cloonee i de Inchiquin. Deixem el Micra al costat d'un cotxe vell que de nou havia sigut vermell i de dins d'aquest vehicle en surt un home gran amb molta pinta de pastor de xais i que parla amb un anglès gutural ens demana si li volem comprar una posta. Sorpresos li diem que no i llavors ens informa que accedir al cercle de pedres cal pagar-li 2€ per cap. Cotitzem i ens hi dirigim per un caminat en mig d'una torbera i pugem a un turó amb una vista espectacular sobre la vall, els llacs, les muntanyes i un salt d'aigua al fons. i és on hi ha el cercle de mitja dotzena de pedres planeres d'un metre d'alçada amb una de més gran orientada de llevant a ponent. L'Anna Maria, emocionada, s'abraça a la pedra grossa. la Berta s'enfila a la primera pedra que troba i jo he d'admetre que tinc una sensació especial. Passada l'eufòria inicial ens sembla que el cercle de la foto i el de on som no són ven be iguals. I li demanem al senyor i no ens en sortim. O be no sap on és l'altre cercle o be és fa l'orni perquè no anem a la competència. No serà fins el vespre que internet ens resol el dubte. Hem anat al cercle de Urahg i volíem anar al de Ardgroom. Mala negada!

Tornem a la carretera principal i com que són les sis de la tarda decidim que és hora d'anar cap al final de l'etapa del dia, Kinsale, al comptat de Cork. Posem en marxa el navegador i ens envia per la ruta més ràpida però ens allunya de la costa. La ruta és prou entretinguda però no té res d'especial a part de veure que els colors de l'equip favorit aquí són el blau i el blanc. Al cap d'una hora i mitja llarga entrem a Kinsale, un poble mariner de casetes de colors bigarrats arrecerades entre un turó i una mena de ria. Hem de trobar un establiment que es diu Pier House i la màquina del dimoni ens envia al port i ens posa a fer voltes a una illa de cases. Tombi a la dreta va dient i desorientats, a la tercera volta parem. L'Anna Maria entra en un restaurant a demanar-ho i es topa amb un cuiner espanyol. Desprès de la sorpresa inicial el noi ens dona unes indicacions que no ens serveixen de res i llavors per casualitat veiem el rètol de la Pier House paret per paret amb el restaurant on treballava en nostre improvisat guia. Llamp ma matí!
Ens rep l'Ann, la mestressa, i ens instal·la en una habitació del primer pis amb una terrassa que te vistes al port. Per sopar ens recomana un restaurant de cuina italiana que es diu Bruno's. El local està molt be. La cuina és una altra cançó. Demanem un risotto de peix local que hi ha a la carta i quan em poso la primera cullerada a la boca me'n recordo del cuiner i dels seus avantpassats. Hi ha posat menta el molt carallot. I tot te gust d'aquest herba, l'arròs, el peix i el marisc. Com hi ha mon! Em venen ganes d'entrar a la cuina i ensenyar-li a fer arròs.

 

La companyia de l'anell

Encara que el Bianconi sigui una casa d'hostes, l'esmorzar també és de traca, mocador i forat nou al cinturó. I com que sempre tinc un budell vuit, ja se sap... Em menjo els meus ous remenats amb farciment i les sobres dels plats de les dues noies de la colla. Llamp ma mati! El cafè torna a ser la taca negra. No en saben gens de fer-ne. Només ens han fet un cafè expresso potable des de que som en aquesta illa. Fan aigua de mitjons. Sort de la llet que l'emmascara.
I vet'ho aquí que mentre esmorzaven es presenta un dels dos germans propietaris de l'establiment al menjador, en Ray Sheehy,  i en un moment ens organitza el dia. "Cal fer l'anell de Kerry", ens diu, i tot decidit agafa un planell i hi marca mitja dotzena de punts, que segons ell, hem de visitar si o si. Amb aquesta informació a les mans, no tenim cap dubte de on ens hem d'encaminar si no volem tenir raons al vespre.
Aquest anell és un dels atractius turístics de Irlanda i és una carretera circular que ressegueix tot el perímetre de la península de Iveragh. El primer tram que fem em recorda la carretera de Llançà a Port Bou de quan jo era petit. Pels revolts, pels murs de pedra al costat de la carretera, per les muntanyes que arriben fins a davant de mar i llavors es desplomen fins l'aigua transparent. Les pedres vermelloses. Les caletes pedregoses. El tren, que aquí està abandonat. En un punt de camí, la nacional travessa un pont de pedra que té prop de mil anys i la via s'estreny sense manies en un sol sentit i es passa donant pas alternatiu.
Ens parem a Kells, no és pas el del llibre que vàrem veure el primer dia, i descobrim uns jardins insòlits i espectaculars gràcies al microclima d'aquesta cala. Hi ha unes flors ataronjades que naixen a la vora dels camins, que en aquest racó són a per tot arreu. A la platja, de sorra i petitona, ens sorprèn un rètol que adverteix als banyistes dels riscos de prendre el sol. Deu ser quan en fa perquè el temps continua sent tant variable com l'Ibex 35.

La següent etapa és Cahersiveen. El senyor Sheehy volia que visitéssim la casa den Daniel O'Conell, el patriota irlandès, però optem pel fort de Cahergal, que és un construcció circular feta de pedra seca, típica dels celtes. A Galícia en diuen Castros. Hi ha un mur defensiu exterior d'uns quatre o cinc metres d'alt, fet amb un enginyós sistema de terrasses i escales. Al bell mig hi ha una altra construcció circular més petita, que deuria ser l'habitatge. Allà es conserven unes pedres de moldre el gra. Està molt rehabilitada i et permet fer-te una idea de com vivíem fa més de mil anys els irlandesos. Des del mur hi ha una vista espectacular sobre la vall, el riu, la badia i el castell de Ballycarvery, que és la nostra següent aturada. El castell està en runes. Es va construir al segle XIV i l'exercit den Cromwell el va deixar com un formatge a canonades tres segles més tard, però encara hi ha viure gent fins a principi del segle XX. Només en hi ha mig dempeus i l'enredadera que el cobreix li dona un aire especial, sinistre. Et donen ganes de sortir a una de les finestres gòtiques i recitar Shakespeare, o Poe, o el Tenorio. Ja m'ho diuen que no em senta be llegir tants llibres estranys.

Prosseguim i anem cap a l'illa de Valentia. Agafem un ferri on només hi caven 9 cotxes i en deu minuts mal comptats som a Knightstown. Aquest illa, que antigament és deia València, és com tres cops la Meda Gran, més o menys, es vanta de ser el punt habitat més a ponent d'Europa i te unes vistes espectaculars sobre les illes Skelling i la costa de Kerry. Però just quan pugem al mirador, que és al turo de Geokaun, el més alt de l'illa, entre un nuvolot de pluja i ens tapa la vista i ens quedem amb un pam de nas. I ens hem de conformar en anar a veure l'indret on sortia el primer cable telegràfic submarí transatlàntic.

Tornem a l'illa gran pel pont de Portmagee  i ens encaminem a Waterville per la ruta de la costa, famosa per les vistes sobre penya-segats, però la nostra volta es veu estroncada per culpa de la boira i d'un cotxe de lloguer que ha rostit l'embragatge a dalt d'un turo i en una carretereta d'un sol carril i gràcies. Hem de recular i agafar la N70 fins a Waterville, un poble escampat al llarg d'una llarga platja pedregosa i que va ser l'amagatall den Charles Chaplin uns quants estius. Li han dedicat una estàtua al mig de passeig a en Charlot, i mentre ens fem la típica foto al costat de l'estàtua, un home tot estrafolari, se'ns acobla i ens jura i perjura que ell era molt amic den Chaplin. Em sembla que en realitat volia algun euro, però li surt malament. Som catalans!

Arribats a aquest punt de l'anell, decidim tornar a Killorglin pel camí del mig. Segons el mapa hi ha una carretera que puja tota la península per l'interior i amb dos cu***** ens hi posem, però despertem a la noia de Burgos per si de cas. I quin martiri, es passa mig camí dient-nos que girem cua i nosaltres recta al nas. La cosa es va enfilant progressivament perquè resulta que al davant tenim el massís més alt de l'illa, amb el pic del Carrauntohil de 1.039 metres. I ens enfilem fins al pas de Ballaghisheen, que traduït la meva manera vol dir on Sant Patrici va perdre la veta dels calçotets. La vista des del pas és esplèndida però hem de baixar-ne i arribar a lloc per sopar. La mestressa del navegador ens les fa pagar totes juntes i ens fa passar per uns llocs espectaculars entre cims de roques negres, llacs, erms verds alternats amb espesos boscos de pi negre. Però ni una casa a la vista. Amb unes baixades de treure el sanglot i uns revolts que descaragolaven el volant del Micra. Fixeu-vos si eren transitades les carreteres per on ens ficava que al mig de la via hi creixia l'herba! Va ser mitja hora un xic tensa fins que vam trobar el llac de Caragh i ens vam veure salvats. Ja érem al planer. I per celebrar-ho ens vam cruspir un sopar de peix al restaurant Nick's, al costat del nostre allotjament. Un pel car, però peix de primera, servei molt atent i amb música en directe.

De Clare a Kerry i tiro perquè em toca

Malauradament hem de deixar Spiddal per tirar cap al sud, això si, marxem amb la panxa plena de casa dels Feeney. I tot fent via, ja ens veus entrant al comptat de Clare, conegut pels seus festivals de música tradicional irlandesa i els seus pubs. Abans però, ens aturem al castell de Dunguaire, a Kinavara. Acostumats com estem nosaltres a les marees de pissarrí del Mediterrani, aquí podem comprovar els moviments que fa el mar cada dia a l'atlàntic i deu n'hi do. Ves per on, surto distret d'un aparcament i entro a la carretera pel costat equivocat i un conductor d'autobús i jo ens fotem un bon ensurt sense més conseqüències.

La nostra ruta ens porta ara cap els llindars del Burren, una zona pedregosa i amb menys vegetació que la resta de la illa, però igual de sorprenent. Fa milions d'anys es veu que aquesta zona era al fons del mar i un cataclisme la va fer pujar cap a la superfície. Es una àrea plena de coves i monuments megalítics, i unes carreteres amb un revolts infernals. Un d'aquestes carreteres, la N67, ens porta fins a Doolin, un poble escampat presidit pel impressionant castell de Doonagore i que és aturada habitual des autocars turístics perquè es des de on surten els vaixells que van al penya-segats de Moher i a les illes Aran.
Ja fa estona que tenim un dia rúfol i ventós i per això no ens atrevim a embarcar i anem als penya-segats de Moher per terra. Per definir en dues paraules tot plegat, és "im pressionant", com diria en Jesulín de Ubrique. La meravella que ha fet la natura en si mateixa, el muntatge turístics que han bastit al voltant dels penyas-segats i la gentada constant que hi arriba. Pel cap baixa hi ha una trentena d'autobusos i un parell o tres de centenars de turismes aparcats. És que el viatge fins a Moher s'ho val.
El repte ara és fer una foto als penya-segats buscant un punt de vista mínimament diferent al de les postals i sense que hi surti l'orella de cap italià, el nas de cap francès o el clatell d'algun americà. Costa però amb paciència ens en sortim prou be. Un cop fetes les nostres, de fotos, n'hem de fer a un noi i una noia italians que van per lliure, i a uns corbs que fan el mateix paper de l'os Iogui a Yellowstone. Estan pendents del menjar dels turistes per omplir el seu pap.

El vent constant i humit ens fa marxar dallà i continuar cap al sud. I sense saber-ho ens fiquem de caps al paradís irlandès del surf, la costa que va de Liscannor fins a Kilkee. Moltes platges de sorra blanca on trenquen unes onades impressionants gràcies al vent de ponent. Hi trobem surfistes de tota mena, de taula, de vela i d'estel, el Kite. I camps de golf a peu de platja. I runes de castells i poblets de platja amb casetes de colors bigarrats i esglésies amb campanars punxeguts i quilòmetres de parets de pedra seca que tanquen bestiar de tota mena. És una mena de road moovie. Nosaltres anem passant amb el cotxe en mig d'aquest paisatge magnètic per la vista, però sense aturar-nos. I de sobte ens troben al davant l'estuari del riu Shannon que ens barra el pas.  I que fem? Dons carreguem el Micra en el ferri i al cap de vint minuts mal comptats ja som al comptat de Kerry.

El paisatge és molt diferent a Kerry que a Clare. Al sud del Shannon tot és molt més arbrat. Les parets de pedra han desaparegut i l'herba és d'un verd diferent. Les carreteres també són més bones, però les muntanyes són més altes. I les banderes que llueixen les façanes de cases, i també la majoria dels cotxes, són d'un altre color. Si fins ara totes les que veiem eren grogues i blaves de l'equip de Clare, ara són verdes i grogues de Kerry. Perquè estem al tram final de la temporada d'un dels esports irlandesos per excel·lència, el hurling. L'altra és el futbol gaèlic. Tots dos per davant del rugbi i del futbol. Només se que es juga en un camp semblant al de futbol, amb porteries i amb una pala llarga de fusta a mig camí de l'estic de hoquei i la pala de frontó. També que és un joc dur com pocs i que desperta passions i apostes a tot el país.
La N70 ens porta cap a Tralee, la capital del comptat, i per culpa de la desfilada de les Roses de Tralee no ens hi podem aturar. El centre està tallat al trànsit per fer passar les carrosses. Aixó de les Roses és una mena de concurs de Miss Irlanda emigrant. De fet aquest certamen ha estat el nostre entreteniment a la televisió els dos darrers vespres. Però nosaltres seguim més cap al sud per arribar al nostre destí del dia, Killorglin, a les portes del famós anell de Kerry. Ens allotgem al the Bianconi Inn, una casa d'hostes acabada de reformar i amb una cuina destacable. El quilo de musclos que em menjo per sopar recompensen el camí fins aquí. I desprès de sopar, a veure la final de les Roses!!

Conemara Lady

Pels que no ho sabeu, un bed and breackfast -llit i esrmorzar, traduït literalment- és una casa on el amos acullen viatgers a dormir i a esmorzar a canvi de diners, només faltaria. És un sistema molt anglosaxó de viatjar, més econòmic que anar a l'hotel i més proper a la realitat de lloc que visites. Dons ja ens tens a nosaltres en un B&B que és diu Tuar Beag a Spiddal, un poblet de la badia de Galway. Els propietaris de la casa són l'Éamon i la Siobhán Feeney una parella molt atenta i xerrapetes, en especial ella, que ens explica la seva vida en el trajecte que va de la porta d'entrada al primer pis, on ens instal·len en una habitació que té vistes al mar. La número 6.  Entre altres accessoris pels ostes, té una taula amb una tetera elèctrica i una cistelleta plena de bossetes de te i galetes per si ens be de gust fer-nos una infusió, que no és el cas.

Al matí baixem a esmorzar a l'hora prevista i ens porten a taula una macedònia de fruita, una truita de dos ous amb formatge, cansalada fumada i tomata, torrades, mantega i melmelada feta d'ells, suc de taronja i el que els irlandesos accepten com a café -aigua de mitjons-. I aquesta era la versió suau del primer àpat del dia, que tot darrera venia el pa fregit, les salsitxes, les mongetes seques, el pastís de carn i alguna cosa més que no recordo. Si tingués el poder de comptar calories com aquell noi de l'anunci de cervesa, ara sabria que hem fet el ple per tot el dia! A prendre pel sac el règim!

Tips com rènecs agafem el cotxe i ens endinsem per les profunditats de la regió de Conemara. És un lloc d'una bellesa austera, simple, rotunda. Prats verds d'herba alta fins on es perd la vista, unes muntanyes arrodonides que es diuen les Dotze Mongetes -no em vull imaginar com serà la botifarra- i recs, rius, llacs a dojo. I vent. Un vent constant que amb els anys ha foragitat els arbres dels erms i ha fet amagar les cases, i que mou els núvols molt depressa. Les ombres que van fent els núvols a les muntanyes mentre viatgen semblen quadres abstractes. Art efímer.

I mentre viatgem per carreteres solitàries descobrim que els puntets blancs que veiem escampats pel verd no són flors, que en hi ha moltes, si no xais que campen a les seves pel mar d'herba. Xais de cara negre i amb unes banyetes corbades endarrere. La carretera ens porta a través d'aquest mar d'herba fins a un turo on trobem una capella al costat de la via amb un rètol que diu "Stop and pray" -atura't i resa" . El primer que se m’acut és: Tant malament està el ferm a partir d'ara que et recomanin resar? Un xic de raó ja tenen, però ens en sortim i arribem fins a l'abadia de Kylemore un palau impressionant davant d'un llac que havia estat la casa d'estiueig d'un senyor molt ric i que es va convertir en convent de monges i escola privada per senyoretes a la dècada dels 40 del segle passat. Allà recuperem el contacte amb la resta de la humanitat, perquè és un no parar d'autocars de turistes.

La nostra guia en recomana fer un tros més cap al nord i que ens embarquem en el “Conemara Lady” un mini creuer per l'únic fiord que hi ha a Irlanda, el de Killary. Una hora i mitja de relax veien una costa totalment diferent a la nostra, amb el verd que acaba on comença l'aigua de mar, xais pasturant a tocar l'aigua, muscleres a cada cala, granges de salmons i barques parant les gàbies pels llamàntols. Tinc la sensació de passar per alguns dels paisatges que descriu George RR Martin a la seva Cançó de Gel i Foc. No tenim sort i no albirem cap dofí ni cap balena. Es veu que ara és final de temporada per això.

Tornant a Spiddal per una carretera que en diuen nacional i que aquí provocaria editorials als diaris i manifestacions irades cada tarda a l'hora del té, descobrim el centre d'informació del parc natural de Conemara. Allà ens fan un curs accelerat sobre la torba, un material estretament lligat a la historia de Irlanda. Es veu que fa milions d'anys l'illa maragda estava als tròpics i estava coberta de selva. Amb el pas dels segles es va anar desplaçant al nord i amb el canvi de clima i als cataclismes naturals, aquests boscos van quedar soterrats sota capes de sediments. L’ humitat i la pressió van provocar que la fusta es convertís en una mena de carbó, la torba.

Històricament els irlandesos l'han extreta del terra fent unes feixes amples que en diuen torberes i la tallen en peces gairebé cilíndriques d'un pam i mig de llarg que fan assecar. Per la camí en vam veure forces de torberes en actiu. La torba ha estat el combustible que els ha escalfat i amb el que han cuinat durant milers d'anys i encara ara fan servir moltes cases per fer anar la calefacció. I les fustes que no es descompassàvem tenien una duresa tal que eren buscades per fer mànecs, bigues, eixos de carros o per pavimentar els camins en fangats.  

La següent escala planificada era el famós pont de la pel·lícula "L'home tranquil" de John Houston. La guia diu que està en el camí de tornada a Spiddal, però les indicacions són tant vagues i disperses que guanyen les ganes de sopar i ens rendim davant una sopa de verdures, un pastís d'espinacs i Fish and Chips al An Crusicin Lan Hotel.

I això de conduir per l’altra banda, ja ho tinc un xic més dominat.