Conemara Lady

Pels que no ho sabeu, un bed and breackfast -llit i esrmorzar, traduït literalment- és una casa on el amos acullen viatgers a dormir i a esmorzar a canvi de diners, només faltaria. És un sistema molt anglosaxó de viatjar, més econòmic que anar a l'hotel i més proper a la realitat de lloc que visites. Dons ja ens tens a nosaltres en un B&B que és diu Tuar Beag a Spiddal, un poblet de la badia de Galway. Els propietaris de la casa són l'Éamon i la Siobhán Feeney una parella molt atenta i xerrapetes, en especial ella, que ens explica la seva vida en el trajecte que va de la porta d'entrada al primer pis, on ens instal·len en una habitació que té vistes al mar. La número 6.  Entre altres accessoris pels ostes, té una taula amb una tetera elèctrica i una cistelleta plena de bossetes de te i galetes per si ens be de gust fer-nos una infusió, que no és el cas.

Al matí baixem a esmorzar a l'hora prevista i ens porten a taula una macedònia de fruita, una truita de dos ous amb formatge, cansalada fumada i tomata, torrades, mantega i melmelada feta d'ells, suc de taronja i el que els irlandesos accepten com a café -aigua de mitjons-. I aquesta era la versió suau del primer àpat del dia, que tot darrera venia el pa fregit, les salsitxes, les mongetes seques, el pastís de carn i alguna cosa més que no recordo. Si tingués el poder de comptar calories com aquell noi de l'anunci de cervesa, ara sabria que hem fet el ple per tot el dia! A prendre pel sac el règim!

Tips com rènecs agafem el cotxe i ens endinsem per les profunditats de la regió de Conemara. És un lloc d'una bellesa austera, simple, rotunda. Prats verds d'herba alta fins on es perd la vista, unes muntanyes arrodonides que es diuen les Dotze Mongetes -no em vull imaginar com serà la botifarra- i recs, rius, llacs a dojo. I vent. Un vent constant que amb els anys ha foragitat els arbres dels erms i ha fet amagar les cases, i que mou els núvols molt depressa. Les ombres que van fent els núvols a les muntanyes mentre viatgen semblen quadres abstractes. Art efímer.

I mentre viatgem per carreteres solitàries descobrim que els puntets blancs que veiem escampats pel verd no són flors, que en hi ha moltes, si no xais que campen a les seves pel mar d'herba. Xais de cara negre i amb unes banyetes corbades endarrere. La carretera ens porta a través d'aquest mar d'herba fins a un turo on trobem una capella al costat de la via amb un rètol que diu "Stop and pray" -atura't i resa" . El primer que se m’acut és: Tant malament està el ferm a partir d'ara que et recomanin resar? Un xic de raó ja tenen, però ens en sortim i arribem fins a l'abadia de Kylemore un palau impressionant davant d'un llac que havia estat la casa d'estiueig d'un senyor molt ric i que es va convertir en convent de monges i escola privada per senyoretes a la dècada dels 40 del segle passat. Allà recuperem el contacte amb la resta de la humanitat, perquè és un no parar d'autocars de turistes.

La nostra guia en recomana fer un tros més cap al nord i que ens embarquem en el “Conemara Lady” un mini creuer per l'únic fiord que hi ha a Irlanda, el de Killary. Una hora i mitja de relax veien una costa totalment diferent a la nostra, amb el verd que acaba on comença l'aigua de mar, xais pasturant a tocar l'aigua, muscleres a cada cala, granges de salmons i barques parant les gàbies pels llamàntols. Tinc la sensació de passar per alguns dels paisatges que descriu George RR Martin a la seva Cançó de Gel i Foc. No tenim sort i no albirem cap dofí ni cap balena. Es veu que ara és final de temporada per això.

Tornant a Spiddal per una carretera que en diuen nacional i que aquí provocaria editorials als diaris i manifestacions irades cada tarda a l'hora del té, descobrim el centre d'informació del parc natural de Conemara. Allà ens fan un curs accelerat sobre la torba, un material estretament lligat a la historia de Irlanda. Es veu que fa milions d'anys l'illa maragda estava als tròpics i estava coberta de selva. Amb el pas dels segles es va anar desplaçant al nord i amb el canvi de clima i als cataclismes naturals, aquests boscos van quedar soterrats sota capes de sediments. L’ humitat i la pressió van provocar que la fusta es convertís en una mena de carbó, la torba.

Històricament els irlandesos l'han extreta del terra fent unes feixes amples que en diuen torberes i la tallen en peces gairebé cilíndriques d'un pam i mig de llarg que fan assecar. Per la camí en vam veure forces de torberes en actiu. La torba ha estat el combustible que els ha escalfat i amb el que han cuinat durant milers d'anys i encara ara fan servir moltes cases per fer anar la calefacció. I les fustes que no es descompassàvem tenien una duresa tal que eren buscades per fer mànecs, bigues, eixos de carros o per pavimentar els camins en fangats.  

La següent escala planificada era el famós pont de la pel·lícula "L'home tranquil" de John Houston. La guia diu que està en el camí de tornada a Spiddal, però les indicacions són tant vagues i disperses que guanyen les ganes de sopar i ens rendim davant una sopa de verdures, un pastís d'espinacs i Fish and Chips al An Crusicin Lan Hotel.

I això de conduir per l’altra banda, ja ho tinc un xic més dominat.