De Clare a Kerry i tiro perquè em toca

Malauradament hem de deixar Spiddal per tirar cap al sud, això si, marxem amb la panxa plena de casa dels Feeney. I tot fent via, ja ens veus entrant al comptat de Clare, conegut pels seus festivals de música tradicional irlandesa i els seus pubs. Abans però, ens aturem al castell de Dunguaire, a Kinavara. Acostumats com estem nosaltres a les marees de pissarrí del Mediterrani, aquí podem comprovar els moviments que fa el mar cada dia a l'atlàntic i deu n'hi do. Ves per on, surto distret d'un aparcament i entro a la carretera pel costat equivocat i un conductor d'autobús i jo ens fotem un bon ensurt sense més conseqüències.

La nostra ruta ens porta ara cap els llindars del Burren, una zona pedregosa i amb menys vegetació que la resta de la illa, però igual de sorprenent. Fa milions d'anys es veu que aquesta zona era al fons del mar i un cataclisme la va fer pujar cap a la superfície. Es una àrea plena de coves i monuments megalítics, i unes carreteres amb un revolts infernals. Un d'aquestes carreteres, la N67, ens porta fins a Doolin, un poble escampat presidit pel impressionant castell de Doonagore i que és aturada habitual des autocars turístics perquè es des de on surten els vaixells que van al penya-segats de Moher i a les illes Aran.
Ja fa estona que tenim un dia rúfol i ventós i per això no ens atrevim a embarcar i anem als penya-segats de Moher per terra. Per definir en dues paraules tot plegat, és "im pressionant", com diria en Jesulín de Ubrique. La meravella que ha fet la natura en si mateixa, el muntatge turístics que han bastit al voltant dels penyas-segats i la gentada constant que hi arriba. Pel cap baixa hi ha una trentena d'autobusos i un parell o tres de centenars de turismes aparcats. És que el viatge fins a Moher s'ho val.
El repte ara és fer una foto als penya-segats buscant un punt de vista mínimament diferent al de les postals i sense que hi surti l'orella de cap italià, el nas de cap francès o el clatell d'algun americà. Costa però amb paciència ens en sortim prou be. Un cop fetes les nostres, de fotos, n'hem de fer a un noi i una noia italians que van per lliure, i a uns corbs que fan el mateix paper de l'os Iogui a Yellowstone. Estan pendents del menjar dels turistes per omplir el seu pap.

El vent constant i humit ens fa marxar dallà i continuar cap al sud. I sense saber-ho ens fiquem de caps al paradís irlandès del surf, la costa que va de Liscannor fins a Kilkee. Moltes platges de sorra blanca on trenquen unes onades impressionants gràcies al vent de ponent. Hi trobem surfistes de tota mena, de taula, de vela i d'estel, el Kite. I camps de golf a peu de platja. I runes de castells i poblets de platja amb casetes de colors bigarrats i esglésies amb campanars punxeguts i quilòmetres de parets de pedra seca que tanquen bestiar de tota mena. És una mena de road moovie. Nosaltres anem passant amb el cotxe en mig d'aquest paisatge magnètic per la vista, però sense aturar-nos. I de sobte ens troben al davant l'estuari del riu Shannon que ens barra el pas.  I que fem? Dons carreguem el Micra en el ferri i al cap de vint minuts mal comptats ja som al comptat de Kerry.

El paisatge és molt diferent a Kerry que a Clare. Al sud del Shannon tot és molt més arbrat. Les parets de pedra han desaparegut i l'herba és d'un verd diferent. Les carreteres també són més bones, però les muntanyes són més altes. I les banderes que llueixen les façanes de cases, i també la majoria dels cotxes, són d'un altre color. Si fins ara totes les que veiem eren grogues i blaves de l'equip de Clare, ara són verdes i grogues de Kerry. Perquè estem al tram final de la temporada d'un dels esports irlandesos per excel·lència, el hurling. L'altra és el futbol gaèlic. Tots dos per davant del rugbi i del futbol. Només se que es juga en un camp semblant al de futbol, amb porteries i amb una pala llarga de fusta a mig camí de l'estic de hoquei i la pala de frontó. També que és un joc dur com pocs i que desperta passions i apostes a tot el país.
La N70 ens porta cap a Tralee, la capital del comptat, i per culpa de la desfilada de les Roses de Tralee no ens hi podem aturar. El centre està tallat al trànsit per fer passar les carrosses. Aixó de les Roses és una mena de concurs de Miss Irlanda emigrant. De fet aquest certamen ha estat el nostre entreteniment a la televisió els dos darrers vespres. Però nosaltres seguim més cap al sud per arribar al nostre destí del dia, Killorglin, a les portes del famós anell de Kerry. Ens allotgem al the Bianconi Inn, una casa d'hostes acabada de reformar i amb una cuina destacable. El quilo de musclos que em menjo per sopar recompensen el camí fins aquí. I desprès de sopar, a veure la final de les Roses!!

Conemara Lady

Pels que no ho sabeu, un bed and breackfast -llit i esrmorzar, traduït literalment- és una casa on el amos acullen viatgers a dormir i a esmorzar a canvi de diners, només faltaria. És un sistema molt anglosaxó de viatjar, més econòmic que anar a l'hotel i més proper a la realitat de lloc que visites. Dons ja ens tens a nosaltres en un B&B que és diu Tuar Beag a Spiddal, un poblet de la badia de Galway. Els propietaris de la casa són l'Éamon i la Siobhán Feeney una parella molt atenta i xerrapetes, en especial ella, que ens explica la seva vida en el trajecte que va de la porta d'entrada al primer pis, on ens instal·len en una habitació que té vistes al mar. La número 6.  Entre altres accessoris pels ostes, té una taula amb una tetera elèctrica i una cistelleta plena de bossetes de te i galetes per si ens be de gust fer-nos una infusió, que no és el cas.

Al matí baixem a esmorzar a l'hora prevista i ens porten a taula una macedònia de fruita, una truita de dos ous amb formatge, cansalada fumada i tomata, torrades, mantega i melmelada feta d'ells, suc de taronja i el que els irlandesos accepten com a café -aigua de mitjons-. I aquesta era la versió suau del primer àpat del dia, que tot darrera venia el pa fregit, les salsitxes, les mongetes seques, el pastís de carn i alguna cosa més que no recordo. Si tingués el poder de comptar calories com aquell noi de l'anunci de cervesa, ara sabria que hem fet el ple per tot el dia! A prendre pel sac el règim!

Tips com rènecs agafem el cotxe i ens endinsem per les profunditats de la regió de Conemara. És un lloc d'una bellesa austera, simple, rotunda. Prats verds d'herba alta fins on es perd la vista, unes muntanyes arrodonides que es diuen les Dotze Mongetes -no em vull imaginar com serà la botifarra- i recs, rius, llacs a dojo. I vent. Un vent constant que amb els anys ha foragitat els arbres dels erms i ha fet amagar les cases, i que mou els núvols molt depressa. Les ombres que van fent els núvols a les muntanyes mentre viatgen semblen quadres abstractes. Art efímer.

I mentre viatgem per carreteres solitàries descobrim que els puntets blancs que veiem escampats pel verd no són flors, que en hi ha moltes, si no xais que campen a les seves pel mar d'herba. Xais de cara negre i amb unes banyetes corbades endarrere. La carretera ens porta a través d'aquest mar d'herba fins a un turo on trobem una capella al costat de la via amb un rètol que diu "Stop and pray" -atura't i resa" . El primer que se m’acut és: Tant malament està el ferm a partir d'ara que et recomanin resar? Un xic de raó ja tenen, però ens en sortim i arribem fins a l'abadia de Kylemore un palau impressionant davant d'un llac que havia estat la casa d'estiueig d'un senyor molt ric i que es va convertir en convent de monges i escola privada per senyoretes a la dècada dels 40 del segle passat. Allà recuperem el contacte amb la resta de la humanitat, perquè és un no parar d'autocars de turistes.

La nostra guia en recomana fer un tros més cap al nord i que ens embarquem en el “Conemara Lady” un mini creuer per l'únic fiord que hi ha a Irlanda, el de Killary. Una hora i mitja de relax veien una costa totalment diferent a la nostra, amb el verd que acaba on comença l'aigua de mar, xais pasturant a tocar l'aigua, muscleres a cada cala, granges de salmons i barques parant les gàbies pels llamàntols. Tinc la sensació de passar per alguns dels paisatges que descriu George RR Martin a la seva Cançó de Gel i Foc. No tenim sort i no albirem cap dofí ni cap balena. Es veu que ara és final de temporada per això.

Tornant a Spiddal per una carretera que en diuen nacional i que aquí provocaria editorials als diaris i manifestacions irades cada tarda a l'hora del té, descobrim el centre d'informació del parc natural de Conemara. Allà ens fan un curs accelerat sobre la torba, un material estretament lligat a la historia de Irlanda. Es veu que fa milions d'anys l'illa maragda estava als tròpics i estava coberta de selva. Amb el pas dels segles es va anar desplaçant al nord i amb el canvi de clima i als cataclismes naturals, aquests boscos van quedar soterrats sota capes de sediments. L’ humitat i la pressió van provocar que la fusta es convertís en una mena de carbó, la torba.

Històricament els irlandesos l'han extreta del terra fent unes feixes amples que en diuen torberes i la tallen en peces gairebé cilíndriques d'un pam i mig de llarg que fan assecar. Per la camí en vam veure forces de torberes en actiu. La torba ha estat el combustible que els ha escalfat i amb el que han cuinat durant milers d'anys i encara ara fan servir moltes cases per fer anar la calefacció. I les fustes que no es descompassàvem tenien una duresa tal que eren buscades per fer mànecs, bigues, eixos de carros o per pavimentar els camins en fangats.  

La següent escala planificada era el famós pont de la pel·lícula "L'home tranquil" de John Houston. La guia diu que està en el camí de tornada a Spiddal, però les indicacions són tant vagues i disperses que guanyen les ganes de sopar i ens rendim davant una sopa de verdures, un pastís d'espinacs i Fish and Chips al An Crusicin Lan Hotel.

I això de conduir per l’altra banda, ja ho tinc un xic més dominat.