Nit de Nadal a cals Bosch

De totes les cases del carrer, i mira que n’era de llarg, va triar aquella perquè era l'única que no tenia alarma. La seva intenció era fer un parell o tres de cops ràpids i cap a dormir, que l’endemà era Nadal. No l’esperava ningú al catau rònec i humit que ell en deia casa seva, però tenia la imperiosa necessitat de ser-hi el dia de Nadal. En Mateu Sirvent era un sentimental irredempt.

La barba postissa de la disfressa de Pare Noel li picava com un dimoni i el ridícul vestit vermell robat al basar xinès, Déu n’hi do com l’engavanyava. Era el peatge que calia pagar per despistar als tafaners i a la policia. Tot i que, quan havia ordit el pla, no s’imaginava que la mortificació seria tanta.

Un cop espanyat el pany de la porta del jardí, va accedir a una cuina. A la llum dels fanals del carrer es veia espaiosa i moderna. D’una llambregada va repassar la taula, curulla de menges i begudes pel tiberi nadalenc. Va filar un parell d’ampolles de Sàtirs Negre i es va fer una nota mental: se les havia d’endur abans de marxar. I alguna d’aquelles viandes exquisides, també.

Només entrar al menjador va tenir una pujada de l’autoestima. La claror freda i blavenca de la lluna li va mostrar una estança decorada amb elegància, on destacava una taula parada amb luxe. Havia triat bé.

Li xocà no trobar arbre de Nadal. A tocar a la llar de foc distingí el pessebre i un embalum tapat amb una manta, el tió. S’hi apropà amb sigil. No hi va trobar res. Arrufà el nas. A veure si s’havia equivocat de casa? Calia trobar l’armari sabater. L’instin professional li deia. Era a sota l’escala. Domino! Estava farcit de paquets. A primer cop d’ull va comptar-ne una vintena de diferents mides. I tant que havia triat bé! Va treure una saca que duia plegada a sota la disfressa, i va entaforar-hi tots els obsequis sense excepció. Va repassar la sala d’estar per si es deixava res de valor. Després se’n tornà cap a la cuina a recollir el que havia de ser el seu dinar nadalenc. De sobte, va notar que li estiraven el faldó del darrere del vestit. L’ensurt el va paralitzar. De poc que el cor no li surt disparat per la boca i que no deixa anar el sac a terra. Van tornar a estirar-li la roba, aquest cop amb més insistència. Amarat de suor freda, no gosava moure ni un múscul.

—T’he enxampat, Pare Noel!—, digué una veueta, al darrer seu.

En aquell instant la seva por va mutar en un pànic atroç. Ja es veia tornat de cap a la garjola. Tindria el dubtós honor de ser el més pòtol entre els pòtols del Puig de Les Basses.

—Vine, va! Seiem al sofà i m’ensenyes els regals que ens portes—, afegí la veu, que semblava de criatura, mentre estirava amb més força la disfressa. Per un moment, es va  debatre entre fugir d’allà cames ajudeu-me amb el botí o sense. Però els peus no obeïen i restaven clavats a terra.  

—Has de parlar més fluixet, que despertaràs a tothom—, respongué l’home mentre es girava, atònit per les paraules que sortien de la seva boca.

La criatura el va dur com un xaiet fins al divan, on van seure l’un al costat de l’altre. El lladregot era molt conscient que seguir el joc a aquell infant no era l’elecció correcta; però es veia incapaç de canviar el rumb de la situació.

Un cop assegut, el pispa va descobrir que a un pam de la cara hi tenia a un altre membre de la família. Un gos fosc i d’una mida descomunal estava allà plantat, mirant-lo directe als ulls. Ara sí que havia begut oli. No tenia escapatòria possible.

—Tens la llista? —va preguntar el menut—, La vaig posar al mitjó de més a tocar de la finestra.

—Fes el favor d’abaixar la veu—, va requerir, neguitós, el saltaterrats, que per

guanyar temps va requerir al seu veí que es presentés.

—Perdó, perdó. Em dic Joina Bosch Margall. Tinc sis anys i vaig a la classe dels gira-sols de l’escola Maria Àngels Anglada—, va recitar d’una tirada, tot posant-se dreta.

—Hola Joina —, va saludar-la en Mateu—. I aquest d’aquí al davant, qui és?

—En Xoc. No et farà res a tu. Tan sols ataca als lladres i als zombis.  

Només d’imaginar-se les enormes i esmolades dents d’aquell ca, gros com d’un vedell, regalant-se amb els panxells de les seves cames, l’entrepà de llom amb ceba i doble de formatge que s’havia cruspit per sopar, va demanar pas cap a la boca.

—Ara, bona minyona, seu i junts mirarem que han preparat els meus Elfs del Pol Nord—, va afegir l’assaltant posant-se en el paper i traient el primer regal del sac—. Aquest paquet petit diu avi Pep.

—Deuen ser les ulleres noves, no? Posem-lo a prop de la seva butaca. Que més dus?

—Hi ha una capsa que hi diu Remei.

—És la meva cosina de Vidreres. Vaig demanar-te uns patins nous per ella. Fa patinatge artístic, saps? Que ximple sóc. És clar que ho saps...

—El següent és una bossa per en Ramon.

—És el pesat del meu germà gran. Vol una dessuadora dels Bostons Celtics per anar a fer el fatxenda a l’institut. La mama diu que està en l’edat del pavo i se li ha estovat el cervell de tanta colònia com es posa.

—Els hi passa a tots els nois això. A mi...

—Tu havies sigut adolescent?

—No, no. Volia dir que, a mi m’ho expliquen en moltes cartes. Té, desa aquest altre que diu Papa.

—Per ell volia demanar-te un tamboret còmode, perquè quan ve a jugar amb mi a l’habitació, sempre es queixa de mal d’esquena perquè ha de seure a terra. És l’excusa per estar-hi poca estona. Al final t’he demanat un casc per anar en bici.   

—Vaja. Ara no hi som a temps de canviar-ho, però el Nadal vinent...

—Diu que té molta feina i ...  

—Ser papa tampoc és fàcil, saps? No t’amoïnis. Tens la resta de la família.

—Tu ja ho dius. En Ramon està insuportable, la mama va sempre atabalada. Sort de l’avi i en Xoc.

—I no tens amigues?

—No gaires. La Vinyet, que viu aquí a tocar, ve de vegades. Però em sembla que ho fa només quan no sap resoldre els exercicis de matemàtiques. Els altres no volen jugar amb mi perquè sóc cega. Els hi fa angúnia i no saben com tractar-me.

A en Mateu se li va fer un nus a la gola i es va quedar sense paraules. Li va acaronar els cabells amb tendresa uns instants.

—Joina, vinga som-hi. Alegria, que demà és Nadal. I dinareu tots plegats, cantareu nadales i obrireu aquests regals.

—I jugarem a la quina. Jo faig girar les boles i l’avi és el canari.

—Veus que bé? Mira, aquest paquet diu mama.

—Per ella, he demanat un rellotge d’aquells que t’avisa quan tens trucades, missatges o una cita. És un desastre, saps? No hi ha manera que contesti quan li truco. I molts dies arriba tard a buscar-me a la piscina o a música.

—Li haurem de regalar un dia amb més hores, doncs?

—O una ajudanta a la consulta. És dentista, la mama.

—Llavors tindràs unes dents esplèndides, tu.

—Que més ens portes?

—Ves que el regal de baix de tot del sac, no sigui el teu. El vols obrir ara o ho deixem per demà?

—Tenia moltes ganes de desembolicar-lo aquesta nit mateix, però m’esperaré fins demà. Com els altres.

— Que has posat a la llista?

—Un karaoke. Vull ser cantant, jo. Tindré una banda de rock i tocarem als estadis més grans del món.

—Tingués per segur que us vindré a veure.

La Joina es va aixecar d’una revolada i es va penjar al coll d’en Mateu, abraçant-lo amb força. L’home, sorprès, no sabia com posar-s’hi. Li va tornar l’abraçada. Es van estar així una estona. Fins que la nena, va plantar-li un sonor petó a la galta que va fer posar vermell al lladre.

—Ara me n’he d’anar. Que tinc una feinada de por abans no es faci de dia.

—Et descuidaves el ressopó que t’he deixat a tocar el mitjó.

—Ah. Molt amable. M’aniran bé per reposar forces.

—L’avi només et volia deixar un got de moscatell, però hi he afegit un tros de tortell.

Tots dos agafats de la mà, amb el gos obrint camí, van anar fins a la porta per on havia entrat en Mateu. Un cop a fora, l’homenot es va girar per acomiadar-se.

—Que tinguis un bon Nadal i l’any nou et porti molts amics.

Es va ajupir, va fer-li un petó al front, i va tornar cap al seu cotxe. Caminava molt a poc a poc, gaudint de la fresca de la nit, i amb la sensació li havia valgut molt la pena entrar en aquella casa.

Mentre l’home s’allunyava, la Joina va treure un mòbil de la butxaca de la bata i va trucar al 112.

—Policia? Hi ha un lladre disfressat de Pare Noel al carrer Primfilat. Acaba de sortir del número 146. Va en un Talbot Horizon blau fosc. Es pensava que m’entabanaria, però tothom sap que Santa Claus no existeix. A més, a casa som tradicionals i fem cagar el tió.  

Foto de hue12 photography on Unsplash

LA PARET

Des que varen matar aquella pobra gent al davant de la paret del cementiri, al final de la guerra, que he evitat passar-hi. Però si volia arribar a temps per dur a la Dolors al ball, per força, havia de travessar aquell indret tenebrós. Vaig enllestir la feina a la granja a correcuita per tornar de clar. Així i tot, quan vaig acabar ja era negra nit. Que curt és el dia per Sant Narcís.

Jo caminava encarcarat, picant de peus fort a terra, xiulant i brandant el bastó amb vehemència. Els núvols dibuixaven formes inquietants i fugisseres amb les ombres en els plàtans centenaris que vorejaven el camí. De reüll anava fitant a dreta i esquerra esperant que res estrany no emergís de la foscor. Un espetec a sobre el cap em va fer sortir el cor per la boca. Un ocellot. Havia arrencat el vol. Buscant una branca més tranquil·la. Amb les mans recolzades als genolls i boquejant com els barbs fora de l’aigua, vaig provar de refer-me.

Quan encarava el camí de nou, la vaig veure. La paret blanquinosa que es perdia en la negror. Em va semblar interminable, inabastable, ciclòpia. Vaig fer el cor fort per caminar una altra vegada, però semblava que duia les sabates farcides de plom.

La tia Marieta sempre diu que hem de tenir por dels vius i no pas dels morts; però ella no va veure aquells homes. En Janot i jo els vàrem trobar aquí mateix. Estaven ajaguts de qualsevol manera, com ninots de drap. Un tenia els ulls esbatanats, mirant el cel, i la boca oberta, plena de mosques, que s’arraulien golafres al voltant de la llengua botida i fosca. Un altre, estava de boca terrosa, amb el cap esberlat com una magrana. La resta, ja eren a sobre la caixa d’un camió. Els soldats ens van fer fora de seguida. Però aquells ulls m’han despertat molts cops des de llavors. I la ferum de mort no l’oblidaré mentre visqui.

Per acabar-ho d’adobar, l’àvia d’en Janot ens repetia, cada tarda, que els esperits  d’aquells desventurats rondaven per aquests verals buscant els seus botxins, o a algú altre, per endur-se’ls a l’infern.

Tot i voler caminar de pressa, tenia la sensació de no avançar. Les ombres de les branques sobre la paret recordaven braços esquelètics que m’amenaçaven amb una dansa macabra forçada pel vent. S’estiraven al meu pas per empaitar-me. Formes capritxoses, que recordaven cares, apareixien i desapareixien del mur, a mesura que avançava.

Intentava fer cas a la tia i foragitar la suggestió i la basarda del meu cap, repetint-me que tot plegat era contes per a la quitxalla. Però no hi havia res a fer. Estava segur que aquelles ànimes en pena em farien pagar a mi la seva desgracia.

A tocar a la porta del cementiri, sobresurt de la tàpia el cap blanc d’un àngel, que és clavat a la fotografia de l’oncle Gustau -el que es va penjar-, que hi ha a sobre el bufet de casa. En tot aquell tram vaig aguantar la respiració. Al fons ja veia el primer fanal del poble.  Allà, amb la llum, estaria a resguard. De sobte, quelcom em va tocar el panxell de la cama dreta i em va estirar els pantalons. Només va ser un segon. Un crit agut se’m va escapar del fons de la gola. Vaig saltar aixecant molt les cames per evitar un segon contacte. Llavors, vaig arrencar a córrer a tot el que em donaven el cor. Els talons em tocaven al cul.

No recordo l’estona que em va costar recuperar el capteniment. “Ha estat una bestiola el que t’ha espantat Pere —em vaig dir a mi mateix—, i la teva imaginació ha amanit la resta. Segur que t’ha fregat la cama quan travessava corrents el camí, atemorit”.

Un cop a casa, vaig deixar la roba de feina en una cadira de la cuina i em vaig arreglar. Quan estava a punt d’agafar la porta per anar a buscar a la Dolors, la tia em va cridar: “Nen, què has fet amb aquests pantalons? Dus una taca de sutge al camal que sembla ben bé una mà. I no marxa ni fregant”. Una suor freda em va amarar i de poc que no caic de genollons. Intentant que no és notes que em tremolava la veu vaig respondre “Avui he pintat tia. No t’amoïnis”. Quanta raó tenia l’àvia d’en Janot.

Foto de DDP a Unsplash

Passió pel dolç

La Neus arribà a casa del seu pare molt enfadada. Aquell dia tenia una feinada de por, però havia hagut de deixar-ho tot per anar fins allà i provar de solucionar l’enèsim incident que havia provocat el seu ancià progenitor amb el servei domèstic. Ser filla única tenia molts avantatges; tot i que, d’un temps ençà, també li provocava un doll de maldecaps. Per acabar-ho d’adobar, es trobà l’entrada de la finca envaïda per una brigada de pintors treballant, bastides i bidons de pintura; i hagué de fer una gimcana per tal d’arribar a l’ascensor sense cap taca al vestit.
Entrà al pis com un pet de vent, trencant el dens silenci de l’habitatge amb el repic dels talons sobre el mosaic de dibuixos hipnòtics del llarg passadís. A mesura que avançava, llençava irades llambregades a l’interior de les estances que s’obrien a cada banda, fins que irrompé a la sala d’estar. No hi havia ningú. Bufà exasperada.
El soroll del pany la feu recular fins al corredor, i veié al senyor Samaruga entrar amb la coixinera del pa a la mà. La cara inicial de sorpresa de l’home, mutà a l’instant cap a alegria; malgrat que topà amb la faç malhumorada de la dona.
- No sé per on començar, papa.
- Per dir bon dia i fer-me un petó, com fan les filles ben educades.
Una foguerada d’enuig va tenyir de roig el rostre de la Neus i de blanc els artells premuts de la dona. L’allau de missatges que li estaven arribant al mòbil feien tremolar la bossa de mà de l'executiva com si, a dins, hi portés un ésser viu. L’ancià, impertorbable, es va dirigir a la cuina.
- Voldràs galetes, o et faig un entrepà per esmorzar? Saps que? Millor un entrepà que estàs molt prima.
- M’han trucat de l’agència, a primera hora, per dir-me que l’Aurora està de baixa i no vindrà més. És la sisena assistent que et plega des de Nadal, papa. N’hi ha un tip, em sents!
- La llet, calenta o tal com surt de la nevera?
- Dues setmanes t’ha durat aquesta pobra noia. Te n’adones, que no podem continuar per aquest camí?
-Sucre o sacarina?
- No fugis d’estudi, papa. Gairebé no em queden empreses on trucar. Ets conscient que al final, alguna et denunciarà, i tindrem un problema com una casa de pagès?
- Neus, nena, calma’t que n’estàs fent un gra massa.
- Em vares prometre que deixaries tranquil·les a les vetlladores, i has trencat la teva paraula.
- Creus que, a la meva edat, puc fer res de mal a ningú, jo?
- Vols que et porti a una residència? No tinc pas ganes de fer-ho, però m’ho estàs posant amb safata.
-No t’has de capficar per aquestes nimietats. Estem parlant d’unes mossegades inofensives. Ni tan sols va quedar-li senyalat el coll. T’ho prometo.
-Ostres papa! Em sortiran cabells blancs al darrere teu! Vàrem quedar que quan tinguessis necessitat de sang, m’avisaries. 
- Ja em perdonaràs, reina, però la sang que em portes tu, té gust de plàstic. No m’agrada!
-S’ha acabat això d’anar pel món xuclant les venes dels humans, tal com havíem fet sempre. Ens hem de comportar com éssers civilitzats. Som al segle XXI. I, a més a més, ens hi vàrem comprometre! 
-Només vaig fer un tastet. Ridícul. Minúscul. Reconec que tenir sang jove i fresca tant a l’abast, em temptà massa. I, ara mateix, estimada, qualsevol caprici, a la meva edat, es converteix en una urgència.
-De tota manera, m’hauràs de reconèixer que amb l’Aurora sí que et vas excedir.
-És que és diabètica, saps? I el dolç em fa perdre el seny.

De pel·lícula

Quan vaig descobrir que una de les pel·lícules que podríem triar per veure durant el vol era “La Nit dels Morts Vivents” se’m va dissoldre la mala jeia que arrossegava des que havia sortit de casa, al matí. Feia segles que no la mirava.  

A l’instant em van venir al cap els estius a Riu Major, el meu cosí Ferran i en Sebastià Comamala, el seu soci de tripijocs. Eren carn i ungla des de menuts, ells dos. Jo sóc un any més jove, i només era el tercer de la colla. La mare m’obligava a anar amb ells perquè així podien sortir juntes ella, la tia Sió i la mare d’en Sebastià. I mentre les tres xerraven pels colzes, assegudes en una gandula de la piscina o en un banc del Passeig Nou, nosaltres corríem per allà, mirant quina en podíem fer. I n’havíem fet de l’alçada d’un campanar. “El trio malèfic” ens va batejar el caporal Povedilla, que setmana sí, setmana també, ens havia de citar a la caserna de la Guardia Civil per renyar-nos.

En aquella època en Sebastià era el cervell del grup. I tenia unes sortides d’emblanquinador memorables. Recordo com si fos ara, la tarda que en Tià, que era tal com li dèiem nosaltres, es va presentar al Passeig amb una màquina de filmar. Se l’havien descuidat uns turistes francesos a la pensió dels seus pares. Ens va explicar que, veient amb nosaltres “La Nit dels Morts Vivents” al cinema del poble, feia un parell de vespres, havia descobert la seva vocació artística i volia fer una pel·lícula de zombis. Ho tenia tot pensat. L’argument era que un cadàver tornat a la vida –jo-, sortia del cementiri del poble pet cruspir-se a tots els vilatans; però l’heroi -en Ferran- no es deixava menjar. Lluitàvem i em matava. El llargmetratge es titularia “Els morts que caminen”. No gaire original.

D’amagat de les mares vàrem baixar fins a l’escorxador municipal a buscar l’attrezzo que donés versemblança a la producció. En Mingu, el matador, ens va subministrar budells de xai.  Me’ls posaria a sota la samarreta i havien de caure a terra en el moment que en Ferran em matés. Per acabar-ho d’amanir, em van fer empastifar la cara, els braços i la roba amb la sang de les pobres bèsties sacrificades. Feia una fila d’espant.

Intentant no ser vistos per les nostres progenitores, tornàrem al Passeig per preparar la posada en escena. El zombi apareixeria per la porta del cementiri i perseguiria a la seva víctima, que estaria asseguda a la parada de la TEISA.

En Sebastià es va situar d’esquena a la tanca de boix que separava el Passeig de la carretera de Figueres. Quan ell va cridar “Acció”, jo vaig sortir rabent per empaitar al meu cosí. En Ferran, però, no es va esperar que m’acostés al baixador i va fugir com sí de debò jo fos un ressuscitat amb gana endarrerida. Vaig provar de perseguir-lo, però córrer havent d’aguantar amb les mans un paquet de vísceres a sota la samarreta, no és gens fàcil. I si, per postres, no t’hi veus bé, perquè la sang amb què t’has pintat la cara et va als ulls, estàs arreglat.

Vaig travessar el vial obsedit amb en Ferran i, a mig fer, vaig sentir l’aguda xerricada dels frens d’un cotxe quan es claven. Vaig saltar per evitar l’impacte, però amb tanta mala sort, que vaig perdre l’equilibri i vaig aterrar a l’asfalt amb la cara per davant.

El que va passar a partir d’aquell instant, no ho he tingut mai clar. Tinc un garbuix  a la memòria. Hi havia gent que cridava “És mort!”. El front, el nas i el pòmul que em feien molt de malt. Els xiscles de la mare. El sol que m’enlluernava. Les tripes d’animal aixafades a sota el meu ventre, que alliberaven un suc llefiscós, tebi i pudent. Una veu que em va dir que aguantés com un home. Algú que em carregava en un cotxe. El doctor Caparrós que donava instruccions a la infermera. I després tot fosc.

Em vaig despertar en una llitera del dispensari, adolorit i nafrat. La mare estava estirada al jaç del costat, adormida. S’havia desmaiat en veure’m estirat al mig del carrer, i fet un Natzarè.

Se’n va parlar molts mesos a Riu Major de la pel·lícula de zombis. Els tres artistes ens vàrem quedar sense piscina, sense bicicleta, sense futbolí i sense gelat dels dissabtes fins a final d’estiu. D’aquesta feta, al poble, a mi em van posar el malnom d’en tripetes. I encara em dura.  

Però el súmmum de tot va ser que, quan vàrem anar a casa d’en Sebastià a obrir la filmadora,  ens vam adonar que no hi havia rodet.    

Val per a unes vacances

-Bona tarda, venia a bescanviar un val de regal d'unes vacances.

-Endavant. Segui, si us plau. Acabo això que tinc empantanegat i en un segon estic per vostè.

-Faci, faci. No tinc pas pressa. En aquesta banda de la factoria no hi havia estat pas mai. És maca. La Campana, en diuen, oi? Quanta llum en aquests despatxos. S’hi ha de treballar molt bé.

-Aquí? Sí. És agradable. A quin departament està vostè?

-A Control del Clima. Estic en l'equip de manteniment de les turbines de vent.

-Ja he enllestit. Som-hi. M'ha dit abans que té un val per unes vacances?

-Sí. Me l'ha regalat la Corporació per commemorar els 25 anys que fa que sóc a la plantilla.

-L’obsequi de les bodes de plata. Quant de temps a la casa! Enhorabona, senyor...

-Baldiri Hosta, amb h.

-És alemany?

-Soc d’un poble a tocar Girona. Canet d’Adri. De debò semblo alemany?

-Me n’ha fet l’efecte pel cognom Hostembach.

-És Hosta només. L’aclariment el faig perquè gairebé tothom escriu Hosta sense la lletra h.

-Doncs miraré de fer-ho bé. I, pel que fa al viatge, té alguna idea? S'ha mirat el nostre catàleg? Tenim uns creuers, espectaculars. O, potser, es decanta més pels nostres magnífics circuits per les capitals europees? O li ve de gust un itinerari exòtic pel Sud-est asiàtic?

-M'agradaria fer una sortida més especial, una experiència diferent, amb un xic d’aventura.

-Així ens hem de decantar cap als paquets de l'Àfrica, el Canadà o Austràlia.

-Si pogués triar, voldria fer un safari per retratar feres salvatges.

-Pot escollir sense cap problema. La Corporació és molt esplèndida amb els seus empleats més fidels. Miri, Baldiri, tenim una expedició per la reserva de Sabi Sand, a Sud Àfrica. És un periple de luxe, amb guies i rastrejadors locals molt experimentats, i, també, podrà gaudir de l'assessorament d'un fotògraf professional. Els allotjaments són sempre en bungalous de cinc estrelles, situats en plena natura; i comptarà amb una flota de vehicles al seu servei per recórrer la sabana fins que hagi retratat als "cinc grans".

-És la il·lusió de la meva vida, sap?

-Ben fet. Ha d'aprofitar aquesta oportunitat, que vés a saber demà que ens pot passar.

-Ja ho pot ben dir. Ara estem bé i, un minut més tard, estirem la pota.

-El colofó d'aquest recorregut és una estada a un exclusiu hotel de Zanzíbar, a les costes de l’Índic.

-Quina sorpresa!

-Viatjarà sol, o amb parella, Baldiri?

-Soc solter, jo.

-Si vol, la Corporació li pot proporcionar una acompanyant per a tot el trajecte, o només per a una part.

-Tant per tant, sabates grosses. Per tot l'itinerari.

-La vol triar vostè, o bé li assignem de forma aleatòria?

-Que esculli la màquina per mi. A la meva edat no puc ser primmirat.

-Ho posem en el full d'encàrrec, doncs. Alguna petició més?

-És possible incloure un curs de submarinisme a Zanzíbar?

-Bona elecció. Hi afegim una sortida de busseig a la sensacional barrera de coralls del llevant de l'illa. Li encantarà. És tot?

-Crec que sí.

-Entesos. Taquem el full d’encàrrec. Cursem la petició. Ara, mentre el configurador treballa, m'hauria de posar l'empremta del polze en aquests documents que li apareixeran a la pantalla de la tauleta. Molt bé. Ara un altre. Aquest també. I aquí li sortirà el darrer. Ja estem. En uns instants vindrà un company meu, que es diu Jordi, i l'acompanyarà fins a la sala de navegació. Allà li implantaran a la memòria tots els records d'aquest esplèndid viatge que li està preparant el sistema. A més, mentre duri tot el procés, unes làmpades solars li deixaran la pell d'un to bronzejat que serà l'enveja del seu departament.

-El senyor Hosta?

-Jo mateix.

-Em pot acompanyar, si us plau?

-Amb molt de gust.

-Baldiri, que tingui unes vacances excel·lents. I recordi que les gaudeix per gentilesa de la Corporació, que sempre vetlla pel nostre benestar.

-Moltes gràcies, guapa. Ja t'ho explicaré tot, fil per randa,quan torni.

Foto: Eudardo Sortica