La llei d'estrangeria

 A les 23:25 hores del dia de la data, COMPAREIXEN en aquestes dependències els

Policies Municipals amb els carnets professionals a dalt indicats.

—I PRESENTEN: en qualitat de detinguts els a dalt filiats, per una infracció a l’APARTAT A DE L'ART. 53 DE LA L.O. 4/2.000 LLEI D'ESTRANGERIA.

—I MANIFESTEN: Que quan prestaven els serveis propis de la seva classe, han observat al lloc i hora ressenyats a tres subjectes que actuaven de manera sospitosa. S’ha sol·licitat als filiats la documentació personal, no aportant cap d’ells documentació que acredites la seva identitat. Tot seguit, els referits han manifestat, de forma lliure i espontània, que acabaven d’arribar a la Terra provinents del planeta Centaure amb intenció d’establir-se entre nosaltres per tal d’encetar relacions pacífiques amb els humans. S’ha demanat als filiats d’acompanyar als Agents actuants fins aquesta Comissaria, a la qual cosa han accedit voluntàriament.

—Que una vegada en aquestes dependències, s’ha confirmat, mitjançant els arxius d'estrangeria de la D.G.P.(ADEXTRA), que els filiats es troben de forma irregular a Territori Nacional; la qual cosa infringeix l'article 53.A de la L.O. 4/2000, modificada per la L.O. 8/2000. Per aquesta raó, s’ha procedit a la seva Detenció, essent informats de forma comprensible del motiu d’aquesta, així com dels drets que els assisteixen, d'acord amb l'article 520 de la L.E.Cr.

—I SOL·LICITEN: que s’obri, amb caràcter d’urgència, l’expedient d’internament en un CIE i d’expulsió dels detinguts.

Foto d'Albert Antony en Unsplash

Ai, les faves!

         És que m’has tocat tant el botet, però tant, que, al final, te l’he hagut de cardar el cop de tràmec.

 La mare que et va parir! M’has fet perdre l’oremus i, a fe de Déu, que costa fer-me emprenyar, a mi.  

Els forasters sous tots de la pell de Barrabàs. Vingueu de vila o del planeta que sigui. Tots gasteu aquest posat de perdonavides, que feu posar polls al Sant Job. Diantre! I a tu, ja te som vist arribar de lluny, carnús, travessant pel mig del sembrat com aquell que re. M’he mossegat la llenga només perquè l’ordi aquest any és ben mort per la secada. Allavontes, has entrat a la granja i no has dit ni bon dia. Presumit dels collons! Ja m’explicaràs què punyetes hi has anat a gratar allà amb els vedells i les gallines? Que putes els hi explicaves? Jo t’anava goitant d’un tros lluny i m’estaves fent pujar la mosca al nas. Quan ja anava a buscar l’escopeta, la dona m’ha dit: «Jaume, no facis cap disbarat. Ves que no sigui pas un d’aquells extraterrestres que diuen a la tele». Me n’he parit d’on sia que vingui, li som contestat jo.

Però tu no n’has tingut prou de passejar aquest cap tan gros que tens entre el bestiar, que, desemprés, t’has hagut de ficar a l’hort. I has hagut de trepitjar-ho i remenar-ho tot. Qui t’ha matriculat! I ha estat aquí quan he dit que ja n’hi havia prou d’aquell color.   

Ara, no em miris amb aquesta cara de granota ximple que gastes. Que m’és ben igual si ets un ambaixador i vens en to de pau. Poca-solta! Les faves de l’hort de casa no es toquen. Redeu!

Foto de amirmasoud en Unsplash

Treva

Quan llegí els resultats de la revisió mèdica quedà noquejat. D’acord amb els resultats, l’informe concloïa que, a molt estirar, li quedava un mes de vida. No se’n sabia avenir.  Aclaparat, li comunicà la nefasta nova a la parella amb un fil de veu. S’abraçaren i ploraren fins que el cor els hi digué prou. Lamentaren amb amargor la bufetada tan injusta i dolorosa que els hi clavava el destí. Es perdonaren les baralles, les desavinences, els blasmes i les ferides de tants anys de relació. Es juramentaren a revifar la flama de la passió. Llavors se’ls acostà un infermer i els informà que hi havia hagut una lamentable errada. Aquell sobre era per un altre pacient. Una capritxosa coincidència amb les filiacions havia provocat el desafortunat malentès. Tornaren a plorar. Aquest cop, però, d’alegria. Beneïda espifiada! I aquell esclat de felicitat catàrtica, que havia durat un oceà de segons, es dissipà entre silencis fins a fer-los aterrar a la quotidianitat. Aleshores, la parella el va tractar de cretí i tros infecte de merda seca per no ser capaç, ni tan sols, de llegir bé la capçalera d’un sobre.

Photo by Marcelo Leal on Unsplash

Passió pel dolç

La Neus arribà a casa del seu pare molt enfadada. Aquell dia tenia una feinada de por, però havia hagut de deixar-ho tot per anar fins allà i provar de solucionar l’enèsim incident que havia provocat el seu ancià progenitor amb el servei domèstic. Ser filla única tenia molts avantatges; tot i que, d’un temps ençà, també li provocava un doll de maldecaps. Per acabar-ho d’adobar, es trobà l’entrada de la finca envaïda per una brigada de pintors treballant, bastides i bidons de pintura; i hagué de fer una gimcana per tal d’arribar a l’ascensor sense cap taca al vestit.
Entrà al pis com un pet de vent, trencant el dens silenci de l’habitatge amb el repic dels talons sobre el mosaic de dibuixos hipnòtics del llarg passadís. A mesura que avançava, llençava irades llambregades a l’interior de les estances que s’obrien a cada banda, fins que irrompé a la sala d’estar. No hi havia ningú. Bufà exasperada.
El soroll del pany la feu recular fins al corredor, i veié al senyor Samaruga entrar amb la coixinera del pa a la mà. La cara inicial de sorpresa de l’home, mutà a l’instant cap a alegria; malgrat que topà amb la faç malhumorada de la dona.
- No sé per on començar, papa.
- Per dir bon dia i fer-me un petó, com fan les filles ben educades.
Una foguerada d’enuig va tenyir de roig el rostre de la Neus i de blanc els artells premuts de la dona. L’allau de missatges que li estaven arribant al mòbil feien tremolar la bossa de mà de l'executiva com si, a dins, hi portés un ésser viu. L’ancià, impertorbable, es va dirigir a la cuina.
- Voldràs galetes, o et faig un entrepà per esmorzar? Saps que? Millor un entrepà que estàs molt prima.
- M’han trucat de l’agència, a primera hora, per dir-me que l’Aurora està de baixa i no vindrà més. És la sisena assistent que et plega des de Nadal, papa. N’hi ha un tip, em sents!
- La llet, calenta o tal com surt de la nevera?
- Dues setmanes t’ha durat aquesta pobra noia. Te n’adones, que no podem continuar per aquest camí?
-Sucre o sacarina?
- No fugis d’estudi, papa. Gairebé no em queden empreses on trucar. Ets conscient que al final, alguna et denunciarà, i tindrem un problema com una casa de pagès?
- Neus, nena, calma’t que n’estàs fent un gra massa.
- Em vares prometre que deixaries tranquil·les a les vetlladores, i has trencat la teva paraula.
- Creus que, a la meva edat, puc fer res de mal a ningú, jo?
- Vols que et porti a una residència? No tinc pas ganes de fer-ho, però m’ho estàs posant amb safata.
-No t’has de capficar per aquestes nimietats. Estem parlant d’unes mossegades inofensives. Ni tan sols va quedar-li senyalat el coll. T’ho prometo.
-Ostres papa! Em sortiran cabells blancs al darrere teu! Vàrem quedar que quan tinguessis necessitat de sang, m’avisaries. 
- Ja em perdonaràs, reina, però la sang que em portes tu, té gust de plàstic. No m’agrada!
-S’ha acabat això d’anar pel món xuclant les venes dels humans, tal com havíem fet sempre. Ens hem de comportar com éssers civilitzats. Som al segle XXI. I, a més a més, ens hi vàrem comprometre! 
-Només vaig fer un tastet. Ridícul. Minúscul. Reconec que tenir sang jove i fresca tant a l’abast, em temptà massa. I, ara mateix, estimada, qualsevol caprici, a la meva edat, es converteix en una urgència.
-De tota manera, m’hauràs de reconèixer que amb l’Aurora sí que et vas excedir.
-És que és diabètica, saps? I el dolç em fa perdre el seny.

Com aquell que mira obres

Tu

Arribes quan se’n va la Lluna i marxes quan torna a sortir. Faci un fred que et tenalla l’ànima o faci un sol que t’esberla el cap. T’estàs allà assegut, sota el roure d’ombra generosa, observant a la munió incansable d’operaris que construeix el poliesportiu. Et recorden un eixam d’abelles vist amb una lupa d’augment. Després de tants dies, pels obrers, ja formes part del paisatge. De tant en tant, llencen una llambregada cap el turonet per veure si dorms. Però es troben sempre la teva cara trista, impertèrrita, pètria. Fins que una tarda, detectes un esvalot general a l’obra. Veus com tots els treballadors s’apleguen en un punt concret de l’excavació. I sents una punxada molt endins. Com si una fletxa t’arribés al moll de l’os. Saps que s’ha punxat el globus. Han descobert el teu secret. L’endemà, poses un cadenat a la porta del pis i agafes un avió cap al Brasil. A la cartera dus un nou carnet d’identitat.

Ells

Pels empleats de Construccions El Globus, en Jesús era el típic jubilat trist i avorrit que mira obres. Cap d’ells no recordava quin dia va aparèixer assegut a sota el roure gegantí del turonet que hi ha a tocar de les obres del poliesportiu municipal. Tanmateix, havien descobert que, quan arribaven a la feina, a trenc d’alba, ell ja era allà; i que no se n’anava a dormir fins que la lluna sortia de darrere les muntanyes. Cada dia igual, fes un fred d’aquells que acovardeix o una calor sufocant. Els observava amb la minuciositat d’un entomòleg que posa la lupa a sobre un eixam d’abelles, provant d’esbrinar el més mínim detall de la seva feina. Tot i que, al principi, els incomodava l’estreta vigilància a què els sotmetia en Jesús, amb el pas dels dies, ja gairebé no li feien cas. Una tarda de setembre, una palada d’una de les excavadores va deixar al descobert un esquelet humà. L’encarregat va sortir com una fletxa per telefonar a la policia, que, quan va arribar, els va obligar a tancar el perímetre a pany i cadenat. L’endemà, per ordre judicial, els paletes no van haver d’anar a treballar. Per això no van detectar que en Jesús no havia ocupat el seu habitual punt de guaita. Mai no van saber que l’home havia marxat de la ciutat equipat amb una maleta petita, un bitllet d’avió al Brasil i un nou carnet d’identitat.  

Jo

Jeroni Fletxa, diu el meu nou carnet d’identitat. Ves que no em giri quan em cridin per aquest nom nou. Ara, quan pugi a l’avió, faré la primera prova. Suposo que un cop al Brasil, com que tot serà nou, no vindrà d’un canvi més. Marxo trist perquè ara els diaris posaran la lupa en el cas de la Consol i voldran sucar-hi pa; i jo no podré defensar-me, ni tampoc defensar-la a ella. Al cap i a la fi, vaig complir el pacte que teníem de què si, algun dia, un dels dos no podia tenir una vida digna per culpa d’una malaltia, l’altre l’ajudaria a morir bé. Quantes nits sense dormir preparant-ho tot per no deixar cap rastre. I va l’ajuntament i decideix fer un poliesportiu al Rec dels Frares. Em vaig emprenyar com una abella quan ho vaig veure al diari. No hi havia cap més indret, no. Llamp em mati! 114 dies m’he passat vigilant les obres i resant perquè no trobessin on l’havia enterrat, a la pobra Consol. De Lluna a Lluna. Però, és curiós, quan ahir la van trobar, em vaig sentir alleugerit. Igual que quan he tancat el cadenat de la porta de casa. He dit adéu sense recança a gairebé cinquanta anys de la meva vida. Ara cal que mengi alguna cosa abans del viatge. Em toca la pastilla de la pressió, i si no tinc res a l’estómac, amb l’enlairament puc agafar un globus d’espant.

Eficiència predictiva

Vaig sentir el telèfon. Vaig despenjar-lo.

-Si digui'm?

-Parlo amb el senyor R? -em va demanar una estrident veu femenina.

-Jo mateix. Que voldria?

-Li truco del servei d’obituaris de l’ajuntament -va continuar decidida i amb la cantarella típica dels qui repeteixen el mateix discurs manta vegades-, per informar-lo que, segons la nostra previsió, vostè passarà a millor vida en les pròximes vint-i-quatre hores. Si ho desitja, li podem proporcionar un religiós perquè li doni l'extrema unció i un advocat perquè li arregli els papers. Aquest servei no té cap cost per a vostè.

-Ah. Bé. Moltes gràcies -van ser les úniques paraules que vaig poder articular abans de penjar.

-Qui era? -va preguntar la meva dona des de l’altra banda del menjador.

-De l’ajuntament. És xocant. Diuen que avui em moriré.

-Doncs, ves per on, l’han encertada -va contestar ella tot aixecant un martell que em va encastar al mig de la clepsa.

Mentre la vida se m’escolava per la ferida, vaig pensar que, per fi, els meus impostos havien servit per a alguna cosa útil.

(Foto: The Express Tribune)

La Porta

Aquella porta inter-temporal li havia d'arreglar la vida, varen dir-li a la botiga. Ell la va obrir decidit i la va travessar convençut; i a l'altra costat, es va trobar la seva dona amb un advocat que l'esperaven amb els papers del divorci. 

Foto: Claus Ritcher

La família creix

Era un dia molt feliç per a ells. Feia molt de temps que ho esperaven i havien lluitat molt per aconseguir-ho. Anaven a buscar al nadó que els hi havien donat en adopció. Eren el primer matrimoni entre un humà i un androide que ho aconseguia. La família creix. 

Foto: RUPTLY-GETTYY

Cataractes

Li van destapar els ulls després de l’operació de cataractes i no va reconèixer al seu home. La relació s’havia malmès amb els anys i no recordava la cara que feia. Quan es va quedar sola, va marxar. Volia refer la vida.