Twist and shout
La Clara va entrar al tanatori empesa per una freda
tramuntana de febrer. Aquell dia si que bufava com quan ella era jove. Quan va ser
a recer, li va venir un pessigolleig a l'estomac. Era el seu darrer
dia de feina i encara no tenia clar si havia d'agafar-s'ho bé o malament. Mentre
es canviava, va recordar que estaria sola tota la nit perquè la Fàtima estava
malalta, i, per tant, no podria compartir el seu neguit amb ningú. Semblava
predestinada a estar sola.
Armada amb la mopa i el drap de la pols es va dirigir
decidida cap a la recepció. Tal com havia fet cada vespre en els darrers vint
anys, primer havia d'anar a llegir les esqueles del taulell. Li agradava saber
qui hi havia endreçat a la casa. A la sala u, Jordi Pulido Garriga de
vuitanta-set anys, de Figueres. Casat amb Concepció Serra Bertran. Deixa tres
fills. A la sala dos, Marta Caramany i Torramilans de seixanta-cinc anys de
Figueres. Vídua de Ramon Carbó i Malagelada. “No pot ser!” va dir en veu alta. Tres cops la va llegir l'esquela per pair-ho. Tot i així, li va faltar temps per anar cap a la
sala de vetlla número dos, i plantar la cara al davant del vidre. Sí, era
ella, la Marta, la pubilla de Ca l'Ardiaca. La seva companya
de pupitre a les Escolàpies i a l'institut. La mateixa Marta que li havia robat
el seu xicot de sempre, en Ramon, l'estiu
del 1969. La mala puta de la Marta que havia fet mans i mànigues per obligar-la
a tancar la carnisseria dels seus pares i desprès havia pressionat perquè no li
donessin feina enlloc de Figueres; només perquè ella li havia girat la cara
d'una bufetada al ball de Puesta de largo
de l'Esport davant del bo i millor de la ciutat. I pot ser també perquè la nit del
comiat de solter d’en Ramon, coincidint amb la revetlla de Sant Joan, ell es va
perdre entre les corbes de la Clara a la pista del Picasso i tot plegat va
acabar amb un clau monumental a la platja del Salatà a dins del cotxe del pare
de la Marta, fruit del qual en va néixer un altre Ramon.
Una càlida sensació de satisfacció va omplir-la. “Quin
regal que em fa el destí en el meu darrer dia de feina” va pensar mentre els seus
ulls no podien deixar de mirar aquell rostre inert i artificialment botit
pels embalsamadors.
“Com t'has de veure ara, Martona” li va dir
sorneguerament al cadàver. “De què t'han servit la teva fortuna i les teves
influències, si ara estàs seca com un bacallà i jo encara estic viva, i, a més,
sóc el que tu mai no vas poder ser: la mare de l'únic fill d’en Ramon?”
Va acostar un cadira i es va seure. “No vas parar fins
que el teu pare i d'en Ramon varen arreglar el casament. La boda del año deia El
Ampurdán perquè s'unien dues de les famílies més riques de la comarca. Però
la gelosia et va corcar tota la vida perquè sabies que ell a tu mai no t'estimaria
com em va estimar a mi. Per això vas provar de convertir les nostres vides en
un infern. Amb el pobre Ramon si que t'hi vas regalar. El vas empènyer
prematurament a la tomba amb les teves males arts. Estic convençuda que va
treballar i va viatjar tant i tant per fugir del teu costat. I amb mi. Amb mi
gairebé ho aconsegueixes. Gairebé! Però el meu fill exorcitzava tot el mal que tu ens enviaves. Saps que és catedràtic a Cambridge
i per Santa Creu tindré una neta? Es clar que ho saps si ens has fet espiar
tota la vida, tros de barjaula! ”
Pel fil musical del tanatori van començar a sonar els Beatles cantat el Twist and Shout i la Clara no s'ho va pensar dos cops. Amb l'ajut
de la cadira es va enfilar a l'urna i es va posar a ballar el twist al damunt
de la seva ex-companya de classe morta amb els ulls tancats i regalant-se en
cada moviment el màxim. La pista del
Picasso se li va fer present i va tornar a veure en Ramon a dos dits de la seva
cara amb aquella mitja rialla idèntica que la d'en Henry Fonda i els seus ulls
ametllats clavats en els d'ella. Notava de nou les mans del seu amant agafant-la
fort per la cintura i atraient-la cap a ell i com se li posava la pell de
gallina altre vegada mentre ballaven tant arrambats com els permetien. I va
evocar el trastorn que la música dels Beatles,
el xampany i el seu vestit blau cel
nou amb escot palabra de honor van provocar en la seva parella. Va tornar a sentir a l'home de la seva vida a
dintre seu, i el gust dolç del seu petó en el moment màgic de l'orgasme gairebé
va revenir-li al paladar.
Quan la cançó es va acabar, la Clara va tornar al segle
XXI. Va baixar, va netejar el vidre meticulosament i abans de marxar de la sala
va etzibar-li a la Marta un “Ves a l'infern i no en surtis mai més.
Bruixa!”.
Tot cantussejant el Twist and Shout va treballar tota la nit. A les quatre de la
matinada, va penjar la bata a la taquilla, va deixar la clau a sobre el taulell
i va sortir al carrer feliç com poques vegades ho havia estat a la seva vida.
Ja era una dona jubilada, i venjada.