Twist and shout

La Clara va entrar al tanatori empesa per una freda tramuntana de febrer. Aquell dia si que bufava com quan ella era jove. Quan va ser a recer, li va venir un pessigolleig a l'estomac. Era el seu darrer dia de feina i encara no tenia clar si havia d'agafar-s'ho bé o malament. Mentre es canviava, va recordar que estaria sola tota la nit perquè la Fàtima estava malalta, i, per tant, no podria compartir el seu neguit amb ningú. Semblava predestinada a estar sola.  

Armada amb la mopa i el drap de la pols es va dirigir decidida cap a la recepció. Tal com havia fet cada vespre en els darrers vint anys, primer havia d'anar a llegir les esqueles del taulell. Li agradava saber qui hi havia endreçat a la casa. A la sala u, Jordi Pulido Garriga de vuitanta-set anys, de Figueres. Casat amb Concepció Serra Bertran. Deixa tres fills. A la sala dos, Marta Caramany i Torramilans de seixanta-cinc anys de Figueres. Vídua de Ramon Carbó i Malagelada. “No pot ser!” va dir en veu alta. Tres cops la va llegir l'esquela per pair-ho. Tot i així, li va faltar temps per anar cap a la sala de vetlla número dos, i plantar la cara al davant del vidre. Sí, era ella, la Marta, la pubilla de Ca l'Ardiaca. La seva companya de pupitre a les Escolàpies i a l'institut. La mateixa Marta que li havia robat el seu xicot de sempre, en Ramon,  l'estiu del 1969. La mala puta de la Marta que havia fet mans i mànigues per obligar-la a tancar la carnisseria dels seus pares i desprès havia pressionat perquè no li donessin feina enlloc de Figueres; només perquè ella li havia girat la cara d'una bufetada al ball de Puesta de largo de l'Esport davant del bo i millor de la ciutat. I pot ser també perquè la nit del comiat de solter d’en Ramon, coincidint amb la revetlla de Sant Joan, ell es va perdre entre les corbes de la Clara a la pista del Picasso i tot plegat va acabar amb un clau monumental a la platja del Salatà a dins del cotxe del pare de la Marta, fruit del qual en va néixer un altre Ramon.    

Una càlida sensació de satisfacció va omplir-la. “Quin regal que em fa el destí en el meu darrer dia de feina” va pensar mentre els seus ulls no podien deixar de mirar aquell rostre inert i artificialment botit pels embalsamadors.

“Com t'has de veure ara, Martona” li va dir sorneguerament al cadàver. “De què t'han servit la teva fortuna i les teves influències, si ara estàs seca com un bacallà i jo encara estic viva, i, a més, sóc el que tu mai no vas poder ser: la mare de l'únic fill d’en Ramon?”

Va acostar un cadira i es va seure. “No vas parar fins que el teu pare i d'en Ramon varen arreglar el casament. La boda del año deia El Ampurdán perquè s'unien dues de les famílies més riques de la comarca. Però la gelosia et va corcar tota la vida perquè sabies que ell a tu mai no t'estimaria com em va estimar a mi. Per això vas provar de convertir les nostres vides en un infern. Amb el pobre Ramon si que t'hi vas regalar. El vas empènyer prematurament a la tomba amb les teves males arts. Estic convençuda que va treballar i va viatjar tant i tant per fugir del teu costat. I amb mi. Amb mi gairebé ho aconsegueixes. Gairebé! Però el meu fill exorcitzava tot el mal que tu ens enviaves. Saps que és catedràtic a Cambridge i per Santa Creu tindré una neta? Es clar que ho saps si ens has fet espiar tota la vida, tros de barjaula! ” 

Pel fil musical del tanatori van començar a sonar els Beatles cantat el Twist and Shout i la Clara no s'ho va pensar dos cops. Amb l'ajut de la cadira es va enfilar a l'urna i es va posar a ballar el twist al damunt de la seva ex-companya de classe morta amb els ulls tancats i regalant-se en cada moviment el màxim. La pista del Picasso se li va fer present i va tornar a veure en Ramon a dos dits de la seva cara amb aquella mitja rialla idèntica que la d'en Henry Fonda i els seus ulls ametllats clavats en els d'ella. Notava de nou les mans del seu amant agafant-la fort per la cintura i atraient-la cap a ell i com se li posava la pell de gallina altre vegada mentre ballaven tant arrambats com els permetien. I va evocar el trastorn que la música dels Beatles, el xampany i el seu vestit blau cel nou amb escot palabra de honor van provocar en la seva parella. Va tornar a sentir a l'home de la seva vida a dintre seu, i el gust dolç del seu petó en el moment màgic de l'orgasme gairebé va revenir-li al paladar.

Quan la cançó es va acabar, la Clara va tornar al segle XXI. Va baixar, va netejar el vidre meticulosament i abans de marxar de la sala va etzibar-li a la Marta un “Ves a l'infern i no en surtis mai més. Bruixa!”. 

Tot cantussejant el Twist and Shout va treballar tota la nit. A les quatre de la matinada, va penjar la bata a la taquilla, va deixar la clau a sobre el taulell i va sortir al carrer feliç com poques vegades ho havia estat a la seva vida. Ja era una dona jubilada, i venjada.