Desconegut
que llegiu aquestes ratlles que un jorn llunyà vaig escriure amb la meva sang,
esteu perdut. Abandoneu tota esperança, criatura incauta, perquè un cop aquí
dins, no teniu escapatòria.
Tant
me fa que us ha empès a violar els set segells sagrats i a obrir la porta
beneïda que havia de servir per retenir-me, pels segles dels segles, en aquesta
fosca, pestilent i fastigosa cel·la, que ni les rates ni les paneroles no han
volgut compartir amb mi. Però sapigueu, ingenu, que en alliberar-me també heu
desencadenat la calamitat que m’acompanya. O no sabíeu, taujà, que els
inquisidors em van emparedar en vida a les profunditats d’aquest monestir per
impedir que continués escampant la Pesta Negra i, d’aquesta manera, acomplís la
meva missió infernal?
Malgrat
que no em veieu, ja soc a dins vostre. Una esgarrifança gelada us ho
confirmarà. Tot seguit, notareu com em vaig escampant per les vostres venes, provocant-vos
una cremor que us serà insuportable. Aleshores, igual que un cucut, us foragitaré
sense remei de la còrpora que fins ara habitàveu i la faré casa meva.
Perquè
jo soc el Nigromant. El portador de les plagues. El que no és mort i ja no té forma
humana. L’ambaixador del totpoderós Senyor de les Infernals Tenebres i qui li
obrirà les portes d’aquest món de bat a bat perquè ell desencadeni les fúries de
l’infern, i estableixi el seu regne entre els homes i anorreï d’una vegada per
totes, aquell a qui anomeneu el Crist, i els seus indesitjables acòlits.
Foto de Annie Spratt en Unsplash
