El regal

En Santi s’havia llevat més aviat que del compte. De fet, ja feia molta estona que donava voltes al llit, nerviós. Era el seu aniversari i dotze anys no es fan pas cada dia. A més, l’endemà començaria a l’institut. Estava que no tocava ni quarts ni hores.

Quan el nano va entrar a la cuina, va veure el paquet a sobre la taula. Estava embolicat amb paper de regal i duia una etiqueta que deia «T’ho mereixes». El cor li va fer un salt. Va seure a davant de la capsa mirant-la amb intensitat. Com si pogués descobrir que amagava l’embolcall només per fitar-lo sense parpellejar.

Volia esperar que els pares es llevessin per obrir-lo, però s’anava esverant a mesura que passava l’estona. A poc a poc, va apropar les mans a l’embalum, però sense tocar-lo. Fins que ja no va poder més i va estripar el paper d’una revolada. I, dòmino, era el regal que ell esperava: el telèfon mòbil.   

Se li va escar un «Visca» que va ressonar per tot el pis. Els dits, atropellats, no aconseguien retirar les cel·lofanes i els adhesius que embolcallaven l’aparell com si fos una mòmia postmoderna. Amb penes i treballs va arribar a desembolicar-lo i sostenir-lo entre les mans, que li tremolaven d’emoció.     

Estava molt excitat, en Santi, perquè allò era la porta d’entrada al desitjat i meravellós món dels adults. Va prémer el botó d’engegada i la pantalla es va il·luminar, igual que el rostre embadalit del noiet. «Hola», va aparèixer al monitor. «Els que aquí entreu, deixeu tota esperança».     

   Foto de Rodion Kutsaiev en Unsplash