L'aroma penetrant del cafè

L’aroma penetrant del cafè el va atraure fins a una terrassa de bar com si uns dits invisibles l’agafessin per les fosses nasals i l’estiressin fins aquella raconada ombrívola de la plaça de l’Ajuntament. Allà, l’aire estava saturat de cafeïna per flaire que desprenien les múltiples tasses dels clients més matiners, que esmorzaven tot fullejant el diari o xafardejant el mòbil. Ell identificava sense cap mena de dubte aquella olor intensa i amb personalitat. A més, li resultava molt familiar. Però no sabia per què. Llavors, la pituïtària, estimulada pels efluvis cafeters, li va disparar una tirallonga de records difusos, que van aflorar al seu magí sense ordre ni concert. Era com si, a dins del cap, es projectés una pel·lícula de Súper-8 feta de retalls esparsos, desenfocada i plena de flaixos. Un garbuix de llocs i moments indeterminats aclaparador i que ell no es veia amb cor d’associar a res concret, ni conegut. Tampoc entenia d’on sortia aquella cronologia embarbussada. Tanmateix, la fragància de la beguda van acabar evocant-li seguretat, calidesa i confort.  La potent i sobtada màgia de les essències olfactives el va deixar gairebé estabornit, fins que el lladruc d’un gos el va fer aterrar a la realitat. 

Excitat per aquella descàrrega emocional, es va passejar entre les taules i les cadires, tibat i amb l’aparent indolència d’un dandi. Com que era un tafaner de mena, amb un ull fitava al cambrer, mentre amb l’altre observava que estaven endrapant els parroquians, no fos cas que li vingués res de gust. Ell era de vida. Sempre tenia un budell buit. I a l’hora d’omplir el pap no era pas un llepafils.  

Al final no es va entaular i va continuar fent el vol per la plaça. Li agradava l’ambient lleganyós que es respirava els dilluns d’estiu a primera hora del matí en aquell indret. La brigada municipal feia poc que havia regat el paviment i algun pardal atrevit baixava a beure a les basses que havien quedat. D’una revolada, es va acostar al banc de pedra on ja s’hi havia instal·lat la colla de sempre. Xerraven atrafegats i no li van dir ni ase ni bèstia. Ho va atribuir al fet que aquell matí en portaven alguna de cap.  

Un estrèpit metàl·lic sobtat el va sobresaltar, i, per instint, va fer un saltiró al costat. Havia sigut una joveneta que havia apujat la persiana d’una botiga amb molt ímpetu. Massa pel seu gust. Li va etzibar una mirada de mala jeia perquè s’adonés que li estava maleint els ossos per aquell terrabastall innecessari. Però des d’una distància prudencial i sense perdre el posat solemne. La dependenta, tanmateix, no va entendre la indirecta i, tot seguit, va sortir a la porta de l’establiment amb un raspall i un recollidor. Ell sí que va caçar al vol les intencions de la jove i va tocar el dos. Tenia pànic a les escombres.

L’activitat d’una taula de la terrassa va captar la seva atenció. Una parella es discutia com dos galls. Es va atansar amb sigil per sentir la conversa sense atraure l’atenció dels festejadors. La noia es va aixecar d’improvís i va fer com si marxés, deixant un xuixo per encetar a sobre la taula. El noi la va aturar agafant-la del braç i posant cara de xai degollat. Ella va tornar a seure, emmurriada. El cabell de la jove el va fascinar. D’un negre atzabeja i brillant poc comú. Llavors es va fixar en el llamp de talons que duia. Es va sorprendre a ell mateix reflexionant sobre els inconvenients per la integritat física que tenia dur aquell calçant tan extremat. Llegint el llenguatge corporal del duet, ell va deduir que el nivell de crispació havia disminuït. En aquestes que el jove va treure un paquet de tabac i la va convidar a fumar. Això va ser definitiu per fer-li aixecar el vol. El fum el posava malalt.

En girar-se va topar de cara amb un paio esperrucat, malgirbat, que pudia com una guilla i caminava fent tentines. Va esquivar-lo amb una maniobra evasiva ràpida. Però el tipus no volia saber pas res d’ell. Anava directe a la parella de la terrassa, que passat el primer esglai, es va fer l’orni per no haver de donar-li almoina. Aleshores, l’individu els hi va dedicar una llarga tirallonga d’exabruptes abans que el cambrer no el foragités de males maneres. Ell va fugir volant d’aquella escena, no fos cas que s’escapés un mastegot i li toqués el rebre.

El brogit i el tràfec a la plaça es va incrementar amb el pas dels minuts. Ell, d’esquitllentes, veia com alguns col·legues seus anaven amunt i avall, tibats i amb aire fatxenda. Igual que si fossin els amos de la plaça. Els considerava una patètica volada de polls remullats. A més, feia un parell de dies que estaven a mata’m que et mataré a causa d’un contenciós per unes engrunes. Per aquesta raó, va fer veure que no els veia. Aleshores, una mare amb un cotxet i dues criatures es van aturar a tocar d’ell per saludar una altra dona. El fill petit se’l va quedar mirant bocabadat. Com si no hagués vist mai ningú com ell. El gran, més murri, va aprofitar la distracció de menut per pispar-li un cavall de joguina que duia a les mans amb un moviment ràpid. La criatura va passar de l’estupor al plor estrident en un instant curtíssim. La progenitora va continuar xerrant com si sentís ploure una estona, però al final es va haver d’interessar per l’incident. En aquell moment, el primogènit va posar cara de no haver trencat mai un plat i el benjamí, de llàstima infinita. La dona, pragmàtica fins al moll de l’os, va tancar l’afer etzibant un sonor clatellot a l’hereu i restituint la joguina al caganiu.

En aquestes que la va veure arribar d’un tros lluny. Baixava de l’església tot decidida. No li feia gens de gràcia haver de tenir tractes amb ella. Era el membre de la colla que li queia pitjor. Era una pic-pic que sempre el treia de polleguera i no volia tenir-la a prop de cap de les maneres. Després de fer una llambregada ràpida a l’entorn, buscant un racó on passar desapercebut, va provar d’alçar el vol d’allà. Tanmateix, no se’n va sortir. Ella també l’havia vist i es va aturar just al seu costat, estarrufada i fent-se la interessant. Ell va optar per ignorar-la. A veure si es cansava i es buscava un altre recer. Amb el pas dels minuts, el silenci entre tots dos es va tornar més espès que el quitrà de la carretera general un migdia d’agost.

— Hola. Què fas per aquí? — va parrupar ella amb coqueteria.

— Mira. Passant l’estona i buscant la fresca …

— Doncs et faré companyia.

— Tu mateixa. Si no tens res més a fer …

— Si t’he de ser sincera, en realitat, et vull fer una pregunta personal.

— Vaja. Doncs en aquest moment no tinc gaires ganes de piular, saps?

— Tu que eres abans de ser un colom?

— Ara sí que m’has hagut …

— En l’anterior reencarnació, vull dir. Jo crec que era una alta executiva en una multinacional. Segur.    

— Doncs, saps que no ho tinc gens clar, jo? De tota manera, hi ha una cosa que sí que et puc assegurar i és que m’agradava molt el cafè.

 Foto de Jovana Jelovac en Unsplash