Sortida de cavall (revisat i ampliat)

 

—Estem de sort, tu! Ara arriba l’home que ens posarà al dia de les novetats del poble, en Quico.

—Mira que bé! Vine a seure aquí amb nosaltres agutzil, que en Jep ha de marxar i tornarem a ser quatre per continuar la partida.

—Hòstia! No podré estar ni una estona tranquil per pair el dinar? Sou una colla de malparits. De debò.

—Malparits? Nosaltres? I ara! Per qui ens has pres, Quico? Som gent d’ordre preocupada pel bé de la comunitat i que només vol saber si són certes les xafarderies que ens van arribar malgrat ser de viatge. Perquè està vist que en aquest poble poses un peu fora del terme municipal i comença a passar de tot. He, he, he, he!

—No em vingueu amb camàndules, ramat de torracollons. Que us veig a venir d’un tros lluny. Us agrada més el safareig que als nadons la teta. I si descobreixen que he enraonat amb vosaltres d’aquestes coses, em fotran al carrer de l’ajuntament d’una coça al cul. No rigueu, gamarussos!

—Au va! Però com n’arribes a ser d’exagerat. Dionís, maco, posa-li un trifàsic d’Honorable a en Quico, si us plau, a veure si se li espassen els escarafalls i també se li amoroseix prou la gargamella per a delectar-nos amb un bon recital. Perquè ens ho has d’explicar tot amb pèls i senyals, eh? Sobretot amb pèls.

—Què són trumfos, Barber?

—El Boter m’ha delegat i jo dic que va de bastos.

—Doncs d’això anava la cosa, eh, Quico?

—Qui et va parir, Llaneta! Estàs a la que salta, eh? Bé doncs. Us explico. Resulta que diumenge passat algú li va deixar la cara com un eccehomo al senyor alcalde. Segur que ja l’heu vist.   

—Ja pots comptar. En Dionís sí que l’ha filustrat, i ens ha dit que porta unes ulleres fumades que li tapen mitja cara; i que no se les treu ni per anar de ventre. Vaja, com els famosos de les revistes, tu.

—Com no les ha de dur sempre posades si té els dos ulls morats que semblen un parell de prunes madures. I també té una cella partida. Ah, i li ha fet saltar una dent de baix. De debò que carda pena de veure, ara, l’alcalde. O riure, depèn de com t’ho miris.

—Fins aquí no ens has pas dit res que no sabéssim, Quico. Segur que estàs al cas de detalls pla més sucosos de la facècia, eh que sí? I tu, Llaneta, ves a la ideia, nano! Un home es va morir esperant que tu tiressis una carta. Que n’arribes a ser de cançoner! Guita, si tires aquesta aquí tens la manilla. La bassa és meva. I dius que va caure a cacera?  

 —Encara no ho he dit, però aquesta és la rondalla que van escampant per tot el poble els seus amics. Que l’alcalde va fotre un capgirell perseguint un gos que corria al darrere d’un cabirol. Però aquesta història és més falsa que l’aigua del bacallà. La veritat és una altra, i és de les que couen fort.

—Així què? La primera autoritat no ha fet la novena de Sant Corneli i ara té molta picor al front?

—Si ja ho saps, per què diantre m’ho demanes, Barber?

—Que hem de saber, pobres de nosaltres. Vàrem tornar a casa tot just ahir al vespre després d’haver pasturat la família per Port Aventura una setmana sencera. Només t’ajudava, perquè sembla que et costi buidar el pap. Vols un altre trifàsic per agafar més agilitat a la llengua?

—No em cal més gasolina, impacient. És de domini públic que l’alcalde gasta tota la munició amb les noies del Paradís, i no es guarda ni una punyetera salva per casa. Ja em perdonarà, però s’ha de ser ruc de mena, perquè la Trini encara fa tronar i ploure, no?

—Ja hi pots pujar de peus.

—Doncs, es veu que, al final, ella va decidir que ja en tenia prou d’aquest color i que si a casa no hi havia gens de sucamulla, aniria a buscar melindros en una altra banda.

—Ben fet, tu. Que s’ha cregut aquest masclot d’en Montagut. Som al segle vint-i-u i aquests neandertals s’han de ficar a dins del seu caparró que s’ha acabat això de tenir les dones submises i tancades a pany i forrellat, mentre ells se’n van a fer els que els rota, que la major part dels cops és anar de putes! 

—No generalitzis, Llaneta.

—Quin míting que ens acabes de fotre, xato. Per què no et presentes a les eleccions, eh? El vot de la Trini el tindries segur. Ara que hi penso, mai vaig entendre què carall li va veure ella per casar-s’hi. Era el més eixerit de la colla, però més curt que les mànigues d’una armilla. Em fa l’efecte que hi van tenir més a veure les conxorxes del pare de la Trini, que buscava un titella per fer-lo seure a la cadira de l’alcalde i continuar remenant les cireres des de l’ombra. I un ximple ho és tota la vida, tingui un càrrec públic o no. A veure, com et pots refiar d’algú que et dona la mà tova, freda i humida de suor?

—Shitttt! Calla, Barber. No siguis carallot! Això no ho pots pas dir en públic, perquè no ho saps del cert, esgarriacries. A mi em fotràs en un compromís com una casa de pagès i tu tindràs un ensurt en algun carrer fosc. Veus com no m’havia d’embolicar en aquesta conversa. Estic ben suant i no és pas per culpa de la calor. 

—Puc dir el que em surti de la fava. Cagat! Si les proves les tens al davant del nas, Quico. No et facis el llepafils, ara tu, perquè ets a dins de l’ajuntament. Saps bé prou qui en treu profit, de debò, de tot el que es fa als despatxos de la casa gran. I ara que fas tu, Boter? Per què punyeta surts amb el cavall de cares? Jo tenia l’as penjat i me l’has fet saltar, dròpol? Tens clar que sortida de cavall, sortida d’animal? Fica’t al cap que aquí només salta la dona de l’alcalde, collons. És ben bé que si guanyen alguna partida és per la intercessió de l’Esperit Sant, perquè tu hi fas ben poca cosa. Cap de suro.

—Continuo, jo. El cas és que a la Trini no li va costar gaire trobar algú que li regués la flor més sovint que no el seu home. I, a fe de Déu, no té pas mal gust la punyetera.

—Ens han dit un ocellet que l’afortunat és el fill petit de Can Gallec.

—L’ocellet aquest només no és pas la Mei, la noia que serveix a casa l’alcalde i que té una llengua verinosa a més no poder? Ara fallo de trumfos, tu. Em foteu el rei de copes, me cago en la sang d’un banc i el fetge d’una cadira. Em fa l’efecte que m’esteu mirant les cartes!  

—És que no estàs prou concentrat, Quico. Queda’t amb què ens ho ha dit un ocellet i prou. Hi ha coses que val més que no les sàpigues.

—Doncs, Ràdio xafarderia us ha informat bé. És l’Honorat. El que fa d’instal·lador. La cosa va anar així. La Trini el va fer cridar perquè li arregles l’aire condicionat perquè amb aquesta calor que fa, que sembla que algú hagi obert les portes de l’infern de bat a bat, no es pot viure a dins de les cases sense l’aire condicionat. Quan el nano va arribar a can Montagut, ella només duia un vestit d’aquells que sembla fet de tel de ceba i a sota, anava tal com Déu la va dur al món. Us ho podeu imaginar, no?

—És ben cert que a l’estiu la figa crida al piu. Mira com riu el sabatasses d’en Dionís allà darrere la barra. Qualsevol encengui la tele, eh, Dionís?  

—Llavors, l’Honorat, que està en aquella edat que portes el pal de la bandera dret tot el dia, no parava d’afitorar-la amb els ulls pels quatre costats. I ella xalava a cor què vols deixant-se despullar amb la mirada pel xicot. Llavors, un cop la màquina va estar arreglada, la Trini no el va deixar marxar pas. Se’l va endur directe al llit, i patapam! Allà hi va haver un festival que riu-te’n tu del de focs artificials de Blanes. Perquè el galifardeu gasta un calibre dels grossos.

—Caram, agutzil! També sap aquestes coses? Què ens teniu a tots apamats a l’ajuntament?

—És clar que sí, Llaneta. No estàs al cas que ara posarem una taxa nova només pels que la teniu petita? Vaig jugar a futbol amb ell un parell d’anys, saps? I ens dutxàvem junts. Mare de Déu senyor quin pal semaler!

—Botifarra! I si no fas cap ximpleria, Boter, la partida serà nostre. Nois, diu la dita que l’ocasió fa el lladre. I costa molt fer-li fàstics a una bona rostollada, o no?

—La qüestió és que, des d’aquell dia,  la furgoneta de l’Honorat passava més estones aturada al Mas Montagut que a cap altra raconada del poble.

—Vaja, així l’idil·li fa dies que dura? Ostres, i ningú ens havia comentat res. S’estan perdent el costum d’espiar per la finestra en aquest poble, vatua el dimoni coix. No sé pas on anirem a parar, eh? La partida al sac! Veus, Boter com tenia raó. I tu no facis mala cara, Llaneta, que saps prou bé que les cartes són l’excusa per fer-la petar de temes d’interès general, com, per exemple, la vida dels altres, no? He, he, he. Va, en juguem una altra? Per què em fa l’efecte que en Quico encara no ens ha explicat com ha acabat aquesta història. Eh que no?   

—Barreja, doncs, Barber, que reparteixo jo. Però vas errat d’osques, saps? Alguna ànima caritativa, que sospito qui deu ser, però com que no n’estic segur del tot, no diré el seu nom, li va fer saber a l’alcalde que hi havia algú altre que li esclafava el llit quan ell en marxava. I, com és lògic, l’home va tenir un atac de gelosia.

—De banyes! No siguis políticament correcte, Quico, que parles amb amics. Nois, veig que haurem d’encomanar-nos tots plegats a Sant Corneli, perquè aquest poble ja sembla el programa aquell de l’Illa de les Temptacions. Ara de què va? De copes? Aquí tens la manilla. Ep! Diria que comencen a caure gotes. Les veieu com esquitxen els vidres de la porta? Ja era hora que el cel ens donés una puta treva. Quin tip de calor, aquest estiu. I llavors, què, Quico?

—El banyut, que tenia la mosca al nas, va voler enxampar als amants en plena manxada, per escarmentar-los. Aleshores, diumenge passat, va fer veure que anava al senglar, com sempre, i, a mig matí, es va presentar d’improvís a casa, disposat a fer justícia. El cas és que només baixar del cotxe, en Montagut ja va sentir els gemecs de la Trini. En realitat, els crits se sentien d’un tros lluny. Com us podeu imaginar, es va emprenyar com una abella al sol. Va agafar un mànec d’aixada i va pujar cap al quarto portat per mil dominis. Però, ai manyacs, quan va arribar al pas de la porta ... Va quedar glaçat! Es va trobar a l’Honorat ajagut panxa enlaire, i ella asseguda a sobre, com aquell que va a cavall, amb el cap tombat enrere, els cabells embullats, els ulls en blanc i udolant de gust.

—Què dius ara? Ostres, quin panorama! Pagaria calés per haver vist la cara que feia l’alcalde en aquell moment.

—En aquestes que el noi veient en Montagut allà pal plantat, va i li demana, «què carall vols tu ara?» L’altre li va contestar amb un fil de veu que passar-los a tots dos per l’adreçador. L’Honorat es va aixecar del llit d’una revolada i amb el primer mastegot va enviar l’alcalde escales avall. Tot darrere n’hi va ventar tres o quatre més, de batzacs. Fins que el cornut va demanar clemència. Després, la Trini, que s’ho mirava tot des de la porta de l’habitació, va cridar a l’Honorat cap a dins, i el noi, obedient, va creure. Abans, però, va dir-li al marit que s’estigués allà assegut, al replà de l’escala, i sense dir ni piu, si no volia més xarop de bastó. Tot seguit, va tornar a pujar, va tancar la porta al seu darrere, i a dins, va continuar el nyigo-nyigo una estona llarga, com aquell que no hagués passat res.

—Els té ben posats l’Honorat. M’agrada la joventut d’avui en dia. Ostres, tu, en Dionís. S’està regalant més que quan mira el Barça.

—I, espereu-vos. Per acabar-ho d’adobar, un cop els amants van acabar de barrinar, el nano, va tenir els pebrots de dutxar-se abans de marxar. El més fort de tot és que quan baixava l’escala, l’Honorat va comentar-li a en Montagut que ara ja podia entrar a l’habitació, si la Trini li donava permís, és clar. Fotut i banyut, tu.

—En definitiva, que se li ha posat a ploure al senyor alcalde. He, he, he. Com ara aquí fora, que sembla que el ruixat s’anima. A veure si fa profit, perquè està tot massa calent en aquest poble. I tu, Dionís, ens pots explicar per què t’estàs petant de riure, si en Quico ja ha acabat?

—Res, Barber, res. Tenint en compte la vostra conversa, estàs al cas que la furgoneta de l’Honorat està aparcada a sota casa teva des que ha començat la partida?

—On vas corrent com un esperitat, tu, ara! Que encara no estem de jugar.

—Diu la dita que qui de banyut se n’escapa, té més privilegi que el papa.

Foto Foto de Hani Salama

Complicitat interessada

 

Just acabar de sentir la nota de veu que li havia enviat la seva filla, en Venanci va proferir un parell de renecs recaragolats. Perquè si una cosa li feia ràbia de debò era que algú li organitzés la vida. I l’Agnès li acaba d’encolomar el gos tota la Setmana Santa perquè ella se n’anava a Londres, de vacances. I això que ell ja l’havia avisat amb vehemència quan va adoptar en Brinky, que mai no faria de mainadera del quisso. Ella, murri, havia tirat pel camí dels fets consumats per desactivar la negativa del pare.  

Tot seguit, en Venanci es va aixecar de la taula rodona de Can Tripetes, on esmorzava amb els amics de l’institut, i, sense dir ni ase ni bèstia, va tornar cap a casa fent cara de gos. Mentre caminava es lamentava que ja no podria acomplir la missió de descobrir on feien la millor pota i tripa de la comarca. Volia aprofitar que era sol a casa perquè la dona havia anat a fer el camí de Sant Jaume amb les companyes de feina. Ai las!  

Quan va arribar, es va trobar en Brinky ajagut en una manta vella a tocar el finestral de la galeria. Al seu costat hi havia un sac de pinso, el collar, la corretja i una nota de l’Agnès amb les instruccions. El gos es va aixecar i va anar a saludar en Venanci tot bellugant la cua amb entusiasme. L’home, a la gatzoneta, li va amanyagar el cap i el llom uns segons mentre feia petar la llengua i movia el cap de dreta a esquerra, a poc a poc.

—Què caram n’he de fer jo de tu, aquesta setmana, eh?— Va demanar-li al gos, que va clapir un parell de cops, com si volgués respondre. — Au, va, noi, anem a fer un vol.

Van anar fins a un espai d’aquells on els gossos poden campar sols i sense estacar. En Venanci va deixar anar el gos i va seure a llegir el diari. Tanmateix, en Brinky en comptes d’anar al darrere dels seus congèneres es va quedar al costat de l’home, mirant amb atenció les pàgines del periòdic. Semblava ven bé que entenia les notícies publicades. El ca no s’hauria mogut d’allà si un cadell no hagués anat a burxar-lo per jugar junts. En Brinky el va empaitar un moment i prou, perquè de seguida va tornar fins on seia en Venanci per continuar encantant-se amb el diari. El cadell va repetir la invitació, però en Brinky no estava de filis i, davant la insistència del jovenet, va ensenyar-li les dents. Aquest va marxar amb la cua entre cames i amb lladrucs esporuguits.

—Ai Poppy, vine amb la mama que aquests homenots no volen saber res de nosaltres—, va exclamar una dona que s’havia acostat decidida per agafar a coll al gosset.

—Li ha fet pas mal? Va demanar en Venanci, sorprès.

—L’ha espantat, i no calia perquè en Poppy és un cadellet molt innocent i tendre que només volia jugar.

—Vaja. Perdoni, eh? Brinky, noi, ets un abusananos. Si no fas bondat t’hauré de posar un morrió.

El gos va abaixar les orelles, abatut, i es va estirar als peus de l’home amb posat avergonyit.

En Venanci es va presentar i va convidar la dona a seure. Ella, que es deia Caterina, va acceptar. Aleshores, van encetar una conversa, que es va animar de manera natural i es va allargar fins que un ruixat els va forçar a marxar cadascun pel seu costat. Mentrestant, el gos vell havia aguantat amb resignació totes les entremaliadures del cadell.

Després de dinar, en Venanci es va plantificar al sofà brandant el comandament a distància com una pistola làser. La mascota es va jeure als seus peus, atent a la pantalla.

—Fem una marató de Peaky Blinders, Brinky? Un clapit és que sí, i dos que no—. I el quisso en va fer un—. Així m’agrada, nano. Som-hi!  

La primera cosa que van fer en Venanci i el gos l’endemà matí, va ser baixar al parc per si veien la Caterina i en Poppy. I sí, els van trobar passejant. Aleshores, els dos humans van decidir anar a esmorzar a la guingueta del parc. S’havia despertat una certa química entre ells dos. Enraonaven de tot i de res. Es buscaven amb la mirada i reien per qualsevol ximpleria, com un parell de passerells. Es notava que cap dels dos volia trencar la màgia que estava sorgint i van estirar la trobada tot passejant sense gens de pressa. Igual que uns adolescents.

De tant en tant, en Brinky es mirava en Venanci amb incredulitat i un punt de reprovació. Semblava que no li agradava gaire el comportament afectuós del pare de la seva mestressa.

La llarga passejada es va acabar amb un aperitiu en una terrassa de la Rambla. Ves que no fos per efecte del sol d’abril, o pels efluvis del parell de vermuts que es van prendre, però en Venanci i la Caterina ja no dissimulaven l’atracció que sentien l’un per l’altre. Qualsevol excusa era bona per posar una mà a sobre de la de l’altre. O arrambar-se cada cop més. Tot seguit, van anar a tastar els entrepans que servien en una parada a tocar l’estació. I el flirteig es va anar accentuant a cada minut que passaven junts.    

—Perquè no pugem a fer el cafè a casa, que és aquí a tocar? —va proposar la Caterina amb tota la picardia del món.

En Brinky va aixecar unes orelles de pam quan va sentir la proposta. I va lladrar un parell de cops mirant directe als ulls d’en Venanci, quan aquest va acceptar. L’home va reaccionar fent callar el gos i picant-li l’ullet.  

La parella va desfermar la tensió sexual que havia acumulat durant tota la jornada, just després de tancar la porta del pis. Al rebedor mateix ja es van enganxar com dues ventoses. Els faltaven mans per tocar-se i despullar-se, mentre es menjaven a petons amb una passió desbordant com si fos el primer cop que besaven algú. Van anar escampant la roba pel passadís igual que en Polset va fer al camí amb les molles de pa. Però en lloc de dur a casa, les peces duien fins al llit, on la Caterina i en Venanci es van lliurar a les passions de la carn, i van tocar el cel amb la punta dels dits un parell de cops.  

Una alarma del telèfon d’en Venanci va despertar als amants de la capcinada postcoital. Esglaiat, ell es va llevar i assegut a l’espona del llit va mirar el mòbil.

—Ostres! Que havia quedat que passaria a veure els meus sogres a la residència! — Va exclamar en Venanci.

La Caterina, endormiscada encara, no va reaccionar. Tan sols contemplava com el seu amant es vestia d’una revolada, arreplegava al gos i sortia del pis cames ajudeu-me.

—Que no et deixes pas res, Venanci? — va preguntar en Brinky quan tots dos eren al pas de la porta.

—Merda, el mòbil! —, va xisclar l’home, que va recular corrents fins a la cambra per recuperar l’aparell de sobre la tauleta de nit i tornar a sortir del pis.

El silenci a dins de l’ascensor durant el trajecte de baixada era espès com el petroli acabat de brollar del jaciment. En Venanci, capficat, se n’estava adonant que s’havia ficat en un embolic i l’havia cagat molt. Tot d’un plegat, però, va obrir els ulls com dos salers i es va mirar en Brinky amb incredulitat.

—Què carai! No pot ser. Ara fa un moment tu has parlat! I ets un gos, hòstia!

—Mira Venanci, si tu guardes el meu secret, jo guardaré el teu. D’acord?

Foto de Michael en Unsplash

L'aroma penetrant del cafè

L’aroma penetrant del cafè el va atraure fins a una terrassa de bar com si uns dits invisibles l’agafessin per les fosses nasals i l’estiressin fins aquella raconada ombrívola de la plaça de l’Ajuntament. Allà, l’aire estava saturat de cafeïna per flaire que desprenien les múltiples tasses dels clients més matiners, que esmorzaven tot fullejant el diari o xafardejant el mòbil. Ell identificava sense cap mena de dubte aquella olor intensa i amb personalitat. A més, li resultava molt familiar. Però no sabia per què. Llavors, la pituïtària, estimulada pels efluvis cafeters, li va disparar una tirallonga de records difusos, que van aflorar al seu magí sense ordre ni concert. Era com si, a dins del cap, es projectés una pel·lícula de Súper-8 feta de retalls esparsos, desenfocada i plena de flaixos. Un garbuix de llocs i moments indeterminats aclaparador i que ell no es veia amb cor d’associar a res concret, ni conegut. Tampoc entenia d’on sortia aquella cronologia embarbussada. Tanmateix, la fragància de la beguda van acabar evocant-li seguretat, calidesa i confort.  La potent i sobtada màgia de les essències olfactives el va deixar gairebé estabornit, fins que el lladruc d’un gos el va fer aterrar a la realitat. 

Excitat per aquella descàrrega emocional, es va passejar entre les taules i les cadires, tibat i amb l’aparent indolència d’un dandi. Com que era un tafaner de mena, amb un ull fitava al cambrer, mentre amb l’altre observava que estaven endrapant els parroquians, no fos cas que li vingués res de gust. Ell era de vida. Sempre tenia un budell buit. I a l’hora d’omplir el pap no era pas un llepafils.  

Al final no es va entaular i va continuar fent el vol per la plaça. Li agradava l’ambient lleganyós que es respirava els dilluns d’estiu a primera hora del matí en aquell indret. La brigada municipal feia poc que havia regat el paviment i algun pardal atrevit baixava a beure a les basses que havien quedat. D’una revolada, es va acostar al banc de pedra on ja s’hi havia instal·lat la colla de sempre. Xerraven atrafegats i no li van dir ni ase ni bèstia. Ho va atribuir al fet que aquell matí en portaven alguna de cap.  

Un estrèpit metàl·lic sobtat el va sobresaltar, i, per instint, va fer un saltiró al costat. Havia sigut una joveneta que havia apujat la persiana d’una botiga amb molt ímpetu. Massa pel seu gust. Li va etzibar una mirada de mala jeia perquè s’adonés que li estava maleint els ossos per aquell terrabastall innecessari. Però des d’una distància prudencial i sense perdre el posat solemne. La dependenta, tanmateix, no va entendre la indirecta i, tot seguit, va sortir a la porta de l’establiment amb un raspall i un recollidor. Ell sí que va caçar al vol les intencions de la jove i va tocar el dos. Tenia pànic a les escombres.

L’activitat d’una taula de la terrassa va captar la seva atenció. Una parella es discutia com dos galls. Es va atansar amb sigil per sentir la conversa sense atraure l’atenció dels festejadors. La noia es va aixecar d’improvís i va fer com si marxés, deixant un xuixo per encetar a sobre la taula. El noi la va aturar agafant-la del braç i posant cara de xai degollat. Ella va tornar a seure, emmurriada. El cabell de la jove el va fascinar. D’un negre atzabeja i brillant poc comú. Llavors es va fixar en el llamp de talons que duia. Es va sorprendre a ell mateix reflexionant sobre els inconvenients per la integritat física que tenia dur aquell calçant tan extremat. Llegint el llenguatge corporal del duet, ell va deduir que el nivell de crispació havia disminuït. En aquestes que el jove va treure un paquet de tabac i la va convidar a fumar. Això va ser definitiu per fer-li aixecar el vol. El fum el posava malalt.

En girar-se va topar de cara amb un paio esperrucat, malgirbat, que pudia com una guilla i caminava fent tentines. Va esquivar-lo amb una maniobra evasiva ràpida. Però el tipus no volia saber pas res d’ell. Anava directe a la parella de la terrassa, que passat el primer esglai, es va fer l’orni per no haver de donar-li almoina. Aleshores, l’individu els hi va dedicar una llarga tirallonga d’exabruptes abans que el cambrer no el foragités de males maneres. Ell va fugir volant d’aquella escena, no fos cas que s’escapés un mastegot i li toqués el rebre.

El brogit i el tràfec a la plaça es va incrementar amb el pas dels minuts. Ell, d’esquitllentes, veia com alguns col·legues seus anaven amunt i avall, tibats i amb aire fatxenda. Igual que si fossin els amos de la plaça. Els considerava una patètica volada de polls remullats. A més, feia un parell de dies que estaven a mata’m que et mataré a causa d’un contenciós per unes engrunes. Per aquesta raó, va fer veure que no els veia. Aleshores, una mare amb un cotxet i dues criatures es van aturar a tocar d’ell per saludar una altra dona. El fill petit se’l va quedar mirant bocabadat. Com si no hagués vist mai ningú com ell. El gran, més murri, va aprofitar la distracció de menut per pispar-li un cavall de joguina que duia a les mans amb un moviment ràpid. La criatura va passar de l’estupor al plor estrident en un instant curtíssim. La progenitora va continuar xerrant com si sentís ploure una estona, però al final es va haver d’interessar per l’incident. En aquell moment, el primogènit va posar cara de no haver trencat mai un plat i el benjamí, de llàstima infinita. La dona, pragmàtica fins al moll de l’os, va tancar l’afer etzibant un sonor clatellot a l’hereu i restituint la joguina al caganiu.

En aquestes que la va veure arribar d’un tros lluny. Baixava de l’església tot decidida. No li feia gens de gràcia haver de tenir tractes amb ella. Era el membre de la colla que li queia pitjor. Era una pic-pic que sempre el treia de polleguera i no volia tenir-la a prop de cap de les maneres. Després de fer una llambregada ràpida a l’entorn, buscant un racó on passar desapercebut, va provar d’alçar el vol d’allà. Tanmateix, no se’n va sortir. Ella també l’havia vist i es va aturar just al seu costat, estarrufada i fent-se la interessant. Ell va optar per ignorar-la. A veure si es cansava i es buscava un altre recer. Amb el pas dels minuts, el silenci entre tots dos es va tornar més espès que el quitrà de la carretera general un migdia d’agost.

— Hola. Què fas per aquí? — va parrupar ella amb coqueteria.

— Mira. Passant l’estona i buscant la fresca …

— Doncs et faré companyia.

— Tu mateixa. Si no tens res més a fer …

— Si t’he de ser sincera, en realitat, et vull fer una pregunta personal.

— Vaja. Doncs en aquest moment no tinc gaires ganes de piular, saps?

— Tu que eres abans de ser un colom?

— Ara sí que m’has hagut …

— En l’anterior reencarnació, vull dir. Jo crec que era una alta executiva en una multinacional. Segur.    

— Doncs, saps que no ho tinc gens clar, jo? De tota manera, hi ha una cosa que sí que et puc assegurar i és que m’agradava molt el cafè.

 Foto de Jovana Jelovac en Unsplash