Sortida de cavall (revisat i ampliat)

 

—Estem de sort, tu! Ara arriba l’home que ens posarà al dia de les novetats del poble, en Quico.

—Mira que bé! Vine a seure aquí amb nosaltres agutzil, que en Jep ha de marxar i tornarem a ser quatre per continuar la partida.

—Hòstia! No podré estar ni una estona tranquil per pair el dinar? Sou una colla de malparits. De debò.

—Malparits? Nosaltres? I ara! Per qui ens has pres, Quico? Som gent d’ordre preocupada pel bé de la comunitat i que només vol saber si són certes les xafarderies que ens van arribar malgrat ser de viatge. Perquè està vist que en aquest poble poses un peu fora del terme municipal i comença a passar de tot. He, he, he, he!

—No em vingueu amb camàndules, ramat de torracollons. Que us veig a venir d’un tros lluny. Us agrada més el safareig que als nadons la teta. I si descobreixen que he enraonat amb vosaltres d’aquestes coses, em fotran al carrer de l’ajuntament d’una coça al cul. No rigueu, gamarussos!

—Au va! Però com n’arribes a ser d’exagerat. Dionís, maco, posa-li un trifàsic d’Honorable a en Quico, si us plau, a veure si se li espassen els escarafalls i també se li amoroseix prou la gargamella per a delectar-nos amb un bon recital. Perquè ens ho has d’explicar tot amb pèls i senyals, eh? Sobretot amb pèls.

—Què són trumfos, Barber?

—El Boter m’ha delegat i jo dic que va de bastos.

—Doncs d’això anava la cosa, eh, Quico?

—Qui et va parir, Llaneta! Estàs a la que salta, eh? Bé doncs. Us explico. Resulta que diumenge passat algú li va deixar la cara com un eccehomo al senyor alcalde. Segur que ja l’heu vist.   

—Ja pots comptar. En Dionís sí que l’ha filustrat, i ens ha dit que porta unes ulleres fumades que li tapen mitja cara; i que no se les treu ni per anar de ventre. Vaja, com els famosos de les revistes, tu.

—Com no les ha de dur sempre posades si té els dos ulls morats que semblen un parell de prunes madures. I també té una cella partida. Ah, i li ha fet saltar una dent de baix. De debò que carda pena de veure, ara, l’alcalde. O riure, depèn de com t’ho miris.

—Fins aquí no ens has pas dit res que no sabéssim, Quico. Segur que estàs al cas de detalls pla més sucosos de la facècia, eh que sí? I tu, Llaneta, ves a la ideia, nano! Un home es va morir esperant que tu tiressis una carta. Que n’arribes a ser de cançoner! Guita, si tires aquesta aquí tens la manilla. La bassa és meva. I dius que va caure a cacera?  

 —Encara no ho he dit, però aquesta és la rondalla que van escampant per tot el poble els seus amics. Que l’alcalde va fotre un capgirell perseguint un gos que corria al darrere d’un cabirol. Però aquesta història és més falsa que l’aigua del bacallà. La veritat és una altra, i és de les que couen fort.

—Així què? La primera autoritat no ha fet la novena de Sant Corneli i ara té molta picor al front?

—Si ja ho saps, per què diantre m’ho demanes, Barber?

—Que hem de saber, pobres de nosaltres. Vàrem tornar a casa tot just ahir al vespre després d’haver pasturat la família per Port Aventura una setmana sencera. Només t’ajudava, perquè sembla que et costi buidar el pap. Vols un altre trifàsic per agafar més agilitat a la llengua?

—No em cal més gasolina, impacient. És de domini públic que l’alcalde gasta tota la munició amb les noies del Paradís, i no es guarda ni una punyetera salva per casa. Ja em perdonarà, però s’ha de ser ruc de mena, perquè la Trini encara fa tronar i ploure, no?

—Ja hi pots pujar de peus.

—Doncs, es veu que, al final, ella va decidir que ja en tenia prou d’aquest color i que si a casa no hi havia gens de sucamulla, aniria a buscar melindros en una altra banda.

—Ben fet, tu. Que s’ha cregut aquest masclot d’en Montagut. Som al segle vint-i-u i aquests neandertals s’han de ficar a dins del seu caparró que s’ha acabat això de tenir les dones submises i tancades a pany i forrellat, mentre ells se’n van a fer els que els rota, que la major part dels cops és anar de putes! 

—No generalitzis, Llaneta.

—Quin míting que ens acabes de fotre, xato. Per què no et presentes a les eleccions, eh? El vot de la Trini el tindries segur. Ara que hi penso, mai vaig entendre què carall li va veure ella per casar-s’hi. Era el més eixerit de la colla, però més curt que les mànigues d’una armilla. Em fa l’efecte que hi van tenir més a veure les conxorxes del pare de la Trini, que buscava un titella per fer-lo seure a la cadira de l’alcalde i continuar remenant les cireres des de l’ombra. I un ximple ho és tota la vida, tingui un càrrec públic o no. A veure, com et pots refiar d’algú que et dona la mà tova, freda i humida de suor?

—Shitttt! Calla, Barber. No siguis carallot! Això no ho pots pas dir en públic, perquè no ho saps del cert, esgarriacries. A mi em fotràs en un compromís com una casa de pagès i tu tindràs un ensurt en algun carrer fosc. Veus com no m’havia d’embolicar en aquesta conversa. Estic ben suant i no és pas per culpa de la calor. 

—Puc dir el que em surti de la fava. Cagat! Si les proves les tens al davant del nas, Quico. No et facis el llepafils, ara tu, perquè ets a dins de l’ajuntament. Saps bé prou qui en treu profit, de debò, de tot el que es fa als despatxos de la casa gran. I ara que fas tu, Boter? Per què punyeta surts amb el cavall de cares? Jo tenia l’as penjat i me l’has fet saltar, dròpol? Tens clar que sortida de cavall, sortida d’animal? Fica’t al cap que aquí només salta la dona de l’alcalde, collons. És ben bé que si guanyen alguna partida és per la intercessió de l’Esperit Sant, perquè tu hi fas ben poca cosa. Cap de suro.

—Continuo, jo. El cas és que a la Trini no li va costar gaire trobar algú que li regués la flor més sovint que no el seu home. I, a fe de Déu, no té pas mal gust la punyetera.

—Ens han dit un ocellet que l’afortunat és el fill petit de Can Gallec.

—L’ocellet aquest només no és pas la Mei, la noia que serveix a casa l’alcalde i que té una llengua verinosa a més no poder? Ara fallo de trumfos, tu. Em foteu el rei de copes, me cago en la sang d’un banc i el fetge d’una cadira. Em fa l’efecte que m’esteu mirant les cartes!  

—És que no estàs prou concentrat, Quico. Queda’t amb què ens ho ha dit un ocellet i prou. Hi ha coses que val més que no les sàpigues.

—Doncs, Ràdio xafarderia us ha informat bé. És l’Honorat. El que fa d’instal·lador. La cosa va anar així. La Trini el va fer cridar perquè li arregles l’aire condicionat perquè amb aquesta calor que fa, que sembla que algú hagi obert les portes de l’infern de bat a bat, no es pot viure a dins de les cases sense l’aire condicionat. Quan el nano va arribar a can Montagut, ella només duia un vestit d’aquells que sembla fet de tel de ceba i a sota, anava tal com Déu la va dur al món. Us ho podeu imaginar, no?

—És ben cert que a l’estiu la figa crida al piu. Mira com riu el sabatasses d’en Dionís allà darrere la barra. Qualsevol encengui la tele, eh, Dionís?  

—Llavors, l’Honorat, que està en aquella edat que portes el pal de la bandera dret tot el dia, no parava d’afitorar-la amb els ulls pels quatre costats. I ella xalava a cor què vols deixant-se despullar amb la mirada pel xicot. Llavors, un cop la màquina va estar arreglada, la Trini no el va deixar marxar pas. Se’l va endur directe al llit, i patapam! Allà hi va haver un festival que riu-te’n tu del de focs artificials de Blanes. Perquè el galifardeu gasta un calibre dels grossos.

—Caram, agutzil! També sap aquestes coses? Què ens teniu a tots apamats a l’ajuntament?

—És clar que sí, Llaneta. No estàs al cas que ara posarem una taxa nova només pels que la teniu petita? Vaig jugar a futbol amb ell un parell d’anys, saps? I ens dutxàvem junts. Mare de Déu senyor quin pal semaler!

—Botifarra! I si no fas cap ximpleria, Boter, la partida serà nostre. Nois, diu la dita que l’ocasió fa el lladre. I costa molt fer-li fàstics a una bona rostollada, o no?

—La qüestió és que, des d’aquell dia,  la furgoneta de l’Honorat passava més estones aturada al Mas Montagut que a cap altra raconada del poble.

—Vaja, així l’idil·li fa dies que dura? Ostres, i ningú ens havia comentat res. S’estan perdent el costum d’espiar per la finestra en aquest poble, vatua el dimoni coix. No sé pas on anirem a parar, eh? La partida al sac! Veus, Boter com tenia raó. I tu no facis mala cara, Llaneta, que saps prou bé que les cartes són l’excusa per fer-la petar de temes d’interès general, com, per exemple, la vida dels altres, no? He, he, he. Va, en juguem una altra? Per què em fa l’efecte que en Quico encara no ens ha explicat com ha acabat aquesta història. Eh que no?   

—Barreja, doncs, Barber, que reparteixo jo. Però vas errat d’osques, saps? Alguna ànima caritativa, que sospito qui deu ser, però com que no n’estic segur del tot, no diré el seu nom, li va fer saber a l’alcalde que hi havia algú altre que li esclafava el llit quan ell en marxava. I, com és lògic, l’home va tenir un atac de gelosia.

—De banyes! No siguis políticament correcte, Quico, que parles amb amics. Nois, veig que haurem d’encomanar-nos tots plegats a Sant Corneli, perquè aquest poble ja sembla el programa aquell de l’Illa de les Temptacions. Ara de què va? De copes? Aquí tens la manilla. Ep! Diria que comencen a caure gotes. Les veieu com esquitxen els vidres de la porta? Ja era hora que el cel ens donés una puta treva. Quin tip de calor, aquest estiu. I llavors, què, Quico?

—El banyut, que tenia la mosca al nas, va voler enxampar als amants en plena manxada, per escarmentar-los. Aleshores, diumenge passat, va fer veure que anava al senglar, com sempre, i, a mig matí, es va presentar d’improvís a casa, disposat a fer justícia. El cas és que només baixar del cotxe, en Montagut ja va sentir els gemecs de la Trini. En realitat, els crits se sentien d’un tros lluny. Com us podeu imaginar, es va emprenyar com una abella al sol. Va agafar un mànec d’aixada i va pujar cap al quarto portat per mil dominis. Però, ai manyacs, quan va arribar al pas de la porta ... Va quedar glaçat! Es va trobar a l’Honorat ajagut panxa enlaire, i ella asseguda a sobre, com aquell que va a cavall, amb el cap tombat enrere, els cabells embullats, els ulls en blanc i udolant de gust.

—Què dius ara? Ostres, quin panorama! Pagaria calés per haver vist la cara que feia l’alcalde en aquell moment.

—En aquestes que el noi veient en Montagut allà pal plantat, va i li demana, «què carall vols tu ara?» L’altre li va contestar amb un fil de veu que passar-los a tots dos per l’adreçador. L’Honorat es va aixecar del llit d’una revolada i amb el primer mastegot va enviar l’alcalde escales avall. Tot darrere n’hi va ventar tres o quatre més, de batzacs. Fins que el cornut va demanar clemència. Després, la Trini, que s’ho mirava tot des de la porta de l’habitació, va cridar a l’Honorat cap a dins, i el noi, obedient, va creure. Abans, però, va dir-li al marit que s’estigués allà assegut, al replà de l’escala, i sense dir ni piu, si no volia més xarop de bastó. Tot seguit, va tornar a pujar, va tancar la porta al seu darrere, i a dins, va continuar el nyigo-nyigo una estona llarga, com aquell que no hagués passat res.

—Els té ben posats l’Honorat. M’agrada la joventut d’avui en dia. Ostres, tu, en Dionís. S’està regalant més que quan mira el Barça.

—I, espereu-vos. Per acabar-ho d’adobar, un cop els amants van acabar de barrinar, el nano, va tenir els pebrots de dutxar-se abans de marxar. El més fort de tot és que quan baixava l’escala, l’Honorat va comentar-li a en Montagut que ara ja podia entrar a l’habitació, si la Trini li donava permís, és clar. Fotut i banyut, tu.

—En definitiva, que se li ha posat a ploure al senyor alcalde. He, he, he. Com ara aquí fora, que sembla que el ruixat s’anima. A veure si fa profit, perquè està tot massa calent en aquest poble. I tu, Dionís, ens pots explicar per què t’estàs petant de riure, si en Quico ja ha acabat?

—Res, Barber, res. Tenint en compte la vostra conversa, estàs al cas que la furgoneta de l’Honorat està aparcada a sota casa teva des que ha començat la partida?

—On vas corrent com un esperitat, tu, ara! Que encara no estem de jugar.

—Diu la dita que qui de banyut se n’escapa, té més privilegi que el papa.

Foto Foto de Hani Salama

El viking

 

L’Enric Bonastre jeu bocaterrosa al terra del ring. Una barreja de suor i sang que raja de la cella trencada li amara la cara i li planta una boira oliosa davant els ulls de manera que amb prou feines distingeix l’albina figura de l’àrbitre que s’acosta disposat a comptar. Un brunzit marejador li satura el cervell xarbotat, emmascarant-li els crits dels espectadors i de l’animador. Com al mig d’un somni, li sembla albirar al seu rival que es retira fins al racó neutre. I, de cop i volta, arran de ring i entre l’eixam de boques obertes, distingeix els ulls ametllats i els llavis sensuals de la Sílvia. 

Un violent cop creuat de contraatac amb la dreta d’en Laureano “Martillo” Rodríguez, al cap de trenta segons de l’últim assalt d’un combat programat a dotze, ha enviat l’Eric directe a la lona. I al mig del quadrilàter, l’home vestit de blanc, amb una estudiada parsimònia, posa un genoll a terra i aixeca un braç enlaire assenyalant el començament d’una coreografia grotesca, però esperada i ovacionada per un públic entregat que no s’ha fixat que els llavis de l’Enric articulen alguna cosa semblant a una jaculatòria. Però no resa pas. Escup amb fúria un “Vés a la merda, barjaula fastigosa” dirigit a una Sílvia, que el mira amb els ulls esbatanats, asseguda al costat d’en Miquel, també conegut entre els companys de feina com “En Tres euros”.

El gavadal de records que es desencadenen al magí de l’Eric en el precís instant que sent la paraula “un” cridada a cau d’orella, l’esborrona. Rememora la fortor de suor, d’àrnica, de floridura i de clavegueres que desprenia el rònec cubicle que servia de vestidor al vell gimnàs Sporting. La munió de pòsters esgrogueïts que atapeïen les parets del local, anunciant vetllades de quan la boxa vivia temps millors. Les bombetes empastifades de cagarades de mosca i pols que il·luminaven, amb penes i treballs, la tarima de fusta corcada i envoltada per dotze cordes llardoses que feia de ring. El martelleig rítmic d’uns guants contra la pilota de cops, a tall de fil musical. El rostre xuclat i amargat de l’entrenador. La poca gràcia que li va fer saber que ell s’apuntava a boxa no perquè li agradés aquell esport, sinó perquè els companys de feina li havien omplert el cap amb bestieses com ara que a les noies els hi agraden els paios un punt trinxeraires.

Se li fa present el sopar de Nadal d’empresa on va conèixer la Sílvia i el demolidor efecte que la noia li va causar. El pànic a acostar-s’hi, accentuat per la insistència dels companys de departament que ho fes. Com va devorar-la amb la vista mentre buidava gots de combinat un darrere l’altre. I la palla dedicada d’abans d’adormir-se. Les converses aprofitant les rotllanes de mig matí a la màquina del cafè, quan en Miquel i els altres li deien que, si de debò volia lligar, calia que esborrés el posat d’escolanet, es canviés el pentinat, es vestís com un home de debò, es posés catxes, es tatués un parell de calaveres i obris un compte a Instagram per marcar paquet. I com es va empassar tota aquella xerrameca, igual que una llissa la cuca i l’ham. Fins a la gola.

Li venen al cap les nits sense dormir per culpa del dolor punyent dels cruiximents, sobretot els primers mesos d’entrenament. Quan va descobrir que els altres nois que freqüentaven el gimnàs l’havia batejat “El Viking” per ser pèl-roig, pigat i de pell pàl·lida. El gust de sang i cuir vell que li va quedar a la boca després de fer d’espàrring per primera vegada. La tronada llitera de massatges on havia deixat marcada la forma del seu cos entumit, barrejada amb la silueta de tants altres púgils. L’angúnia que li feien les tovalloles sempre humides de l’Sporting. La determinació per tornar-hi cada dia i entomar totes les bufetades que calgués per a fer-se visibles als ulls de la Sílvia.

Visualitza el seu debut en categoria amateur contra un noi de Palamós, que va guanyar als punts, i com li va créixer l’autoestima, a més de les ganes de continuar boxejant. El canvi de gimnàs perquè en Miquel deia que amb el iaio no aniria enlloc. L’enfilall de vetllades pugilístiques dels divendres al pavelló municipal, amb la colla de la feina a les graderies. L’emoció de llegir la primera ressenya sobre ell a la premsa esportiva local. El pessigolleig a l’estómac quan va enxampar a la Sílvia mirant de reüll el tatuatge del seu braç, mentre feia cua a la fotocopiadora. El vespre, sortint d’entrenar, que en Miquel l’esperava amb un rus propietari d’una discoteca a la costa i que buscava púgils per muntar combats  professionals. L’oferta de deu mil euros extres perquè es deixés guanyar per un protegit del rus, que aspirava al títol continental. Ell dient que no era pas cap trampós i que a les noies no els hi agraden els perdedors. En Miquel convencent-lo amb l’argument que amb els calés es podria comprar la Ducati de segona mà que ell li havia ofert i, tot darrere, convidar a sopar a la Sílvia en un restaurant de luxe, o el que li vingués de gust. El rus exigint que el K.O. fos convincent i cap a la meitat del combat. El cor agre que li va quedar després de tancar el tracte i la sensació d’haver-se venut per un miserable plat de llenties reescalfades.    

“Dos”, brama la veu a tocar de l’orella. L’Eric nota que se li han reblanit tots els muscles del cos, i no té clar si li respondran mai més. Pensa que el trairan igual que el vespre que va sortir a sopar amb la Sílvia, perquè aquell dia va quedar com un pocatraça colossal, de tan nerviós. Va tombar dos cops el vi, es va tacar la camisa de salsa, va quequejar pla més que del normal i ella el va atrapar mirant-li l’escot manta vegades.

—Així que la moto que t’has comprat era d’en Miquel?

—Sí. Ell diu que se n’ha cansat d’aquesta. Massa esportiva. Ara en té ullada una de més còmode per fer rutes llargues.

—Ha de ser divertit fer un viatge en moto.

—Podem anar fins a Andorra un cap de setmana, si vols? Conec un hotel...

—Em sobta que sigueu amics amb en Miquel. Sou com l’Alain Delon i en Jean Paul Belmondo. Ell sempre tan tocat i posat; amb aquell aire d’intel·lectual britànic. Tan bufó. Cada cop que el veig tinc unes ganes boges d’esperrucar-lo i desfer-li el nus de la corbata. En cavi tu, ets així com fet i deixat estar. Més pinxo i assilvestrat. No sé?

—En Miquel és com un germà gran. El primer combat professional me l’ha trobat ell, saps? Per cert, que voldràs venir? És d’aquí a tres setmanes al Fun Beach, la discoteca. I m’han regalat un parell de seients dels bons.

—Em fa un xic d’ànsia. No hi haurà molta sang? És que em marejo si en veig.

—En Miquel et farà companyia, dona. No t’amoïnis pas. A més, al Fun, hi va tota la gent guapa, no?

—Doncs, si m’acompanya ell, pot-ser sí que vindre. Mira.

Se li fa present com va tocar el cel amb els dits mentre ballava amb la Sílvia després de sopar. I com es va esclafar contra el terra quan ella li va dir que només el volia com amic. Li ve al cap la visita que li han fet abans del combat la Sílvia i en Miquel. Com se li ha disparat el cor i s’ha quedat sense aire. L’estona que ha necessitat per recuperar el capteniment i quan revelador ha estat el comentari “Benaurats els vikings perquè els duen postissos” que ha deixat anar algú a dins el vestidor.     

“Tres” sent l’Eric, i pensa que ja està tip de repartir batzacs i d’encaixar-ne. Per res. Dotze assalts. Més de mitja hora atonyinant-se de valent. Fins a l’extenuació. Ja ni recorda perquè ho fa. Per enamorar a la Sílvia? Per rescatar la seva dignitat? Per salvar el planeta? Mes, ara jau allà terra com un sac de parracs. En una borrosa llunyania li sembla distingir la cara tumefacta del seu rival. Clissa un ull mig tancat i el nas com un pebrot ensangonat. I també el panteix nerviós d’aquell aspirant a campió que se’l mira incrèdul, amb una espurna de por enfosquint-li els ulls. La por que ell no es torni a aixecar com per art de màgia. Tal com ja ha fet en el sisè assalt, quan semblava que l’havia fulminat amb un ferotge directe de dreta a la mandíbula i en Miquel ha aprofitat per girar-se cap al rus amb un somriure còmplice. Com dient-li que anés afluixant la morterada.

En els primers assalts, en Laureano, amb uns braços llargs com una freda nit d’hivern, castigava a plaer, i sense esforç, a l’Eric; a qui des del racó li deien que busqués la distància curta i esperés el seu moment. Perquè el tindria, li asseguraven. I en aquestes que ell ha puntejat amb la dreta i l’esquerra del rival s’ha perdut a l’aire; llavors l’Eric ha vist clara una oportunitat i s’ha llençat a l’àtac sobre el flanc esquerre de “El Martillo”, que, tot i encongir-se i recular, ha enviat una canonada amb la mà dreta que ha fet diana en la cara desguarnida de l’Eric. Aleshores, com un putxinel·li a qui li tallen els fils de sobte, s’ha desplomat de genollons. Tota la sala ha saltat dels seients com un sol home. Però el crit se’ls hi ha glaçat a la gola, perquè l’Eric s’ha alçat altra vegada, empès per una molla invisible. Només ha estat un segon agenollat, amb el cap tombat mirant els focus i la boca badada; i, en aquell llarg segon, ha tingut la corada que havia arribat la seva nit. La nit irrepetible i única que havia somniat des de petit. La nit de la redempció de les frustracions i els desenganys. On cada dia viscut, cada desig, cada anhel, cada renúncia, cada càstig, cada broma pesada, cada llàgrima, tot, tindria sentit i hauria valgut la pena. Tot. Des del primer euro que va cobrar fent d’aprenent d’adroguer a La Moderna, fins als deu mil que li ha de pagar avui el rus per un tracte que ha decidit que no respectarà. Perquè ja en té prou d’aquell color. Perquè és el moment de mirar el destí de fit a fit i arrencar-se l’etiqueta de perdedor. Ha caigut i s’ha aixecat. Ha resistit la pluja inhumana de cops del seu rival. I ara es tracta de resistir. Però també de pegar. Tan fort com pugui. Que sàpiguen qui és ell. Aquest vespre farà callar moltes boques. Farà història. L’han donat per vençut i ha revifat. Com tants cops a la vida. Ha arribat fins al darrer assalt, i no està disposat a deixar la feina a mitges. Avui no.

L’Eric es gira panxa enlaire i veu la cara de no haver cagat en un mes del rus i d’en Miquel, i pensa que és ara o mai. Veu el braç blanc baixar per quarta vega, i una cinquena, i una sisena, igual que un Maneki-neko gegant, i sent, des de molt lluny, com el públic embogeix, extasiat pel que acaba de veure. Encara està atordit. Té l’àrbitre al davant que li comprova els guants i el protector bucal. No entén del tot com ha arribat fins aquí. És la veu de l’animador qui li aclareix que l’Eric “El viking” Bonastre, s’ha aixecat una altra vegada i surt a buscar al seu rival. Té el vague record que ja està al darrer assalt del combat. El seu combat. També recorda que en Laureano aixeca massa el colze esquerre quan ataca amb la dreta, deixant desguarnida la melsa. I que ha de picar allà. Amb un poderós ganxo d’esquerra que descol·loca al seu rival, i un segon ganxo encadenat amb un jab de dreta a la cara. “El Martillo”, adolorit, es refugia a les cordes, acompanyat pels crits enfervorits del públic. Un clamor que emmascara el “tirat, fill de puta” que el rus i en Miquel, dempeus, li bramen a l’Eric. Ell, rebentat, planta els peus a terra per agafar embranzida i llançar el cop definitiu amb l’esquerra. El cos sencer va darrere el formidable braç, que talla l’aire com un míssil, per passa de llarg del blanc. Estèril. Malaguanyat. I, aleshores, tot s’apaga. L’Eric gira en càmera lenta sobre ell mateix, dibuixant en el buit una òrbita imaginaria. Cau d’esquena, amb els braços oberts i els ulls tancats. 

    Photo by Johann Walter Bantz on Unsplash

Sortida de cavall

—Mira qui arriba! —va exclamar el Sardinaire només veure entrar a l’agutzil al cafè—. Vine aquí, al meu costat, Quico, però amb la condició què ens ho expliquis tot, eh? 

L’home va seure fent que no amb el cap i amb un somriure sorneguer plantat a la cara. Els hi va dir que eren una colla de malparits i que, per un cop a la vida, fossin discrets; perquè si la conversa sortia d’aquelles quatre parets, l’alcalde li llevaria la pell de l’esquena. Una riallada de complicitat va omplir el local. Aleshores va demanar qui feia trumfos i el Barber va murmurar, delego.   

—Manen bastos —va cantar el Sardinaire.

—D’això anava la cosa, eh, Quico? —va assegurar en Llaneta, picant-l’hi l’ullet.

—No us cregueu pas la rondalla aquesta que fan córrer de què l’alcalde va caure a cacera. La veritat és que es va trobar la dona al llit amb l’Honorat, i quan va voler fer el gallet, el nano li va trencar la cara —va continuar en Quico amb posat murri. 

Els altres tres jugadors van esclafir a riure i van insistir a l’agutzil que no es deixés cap detall morbós al pap. Ell els va tractar de cabrons i els va recomanar encomanar-se a Sant Corneli perquè els emparés de dur banyes. Llavors en Quico va apuntar que la dona de l’alcalde n’estava tipa que el seu marit gastés tota la munició al Paradise i que també volia diversió. Per això se n’havia buscat un de jove i ben guarnit que li regués la flor. I déu-n’hi-do el calibre que gastava l’Honorat. Ell en podia donar fe, perquè l’havia vist en pilotes quan jugaven junts a futbol.  

—Perquè surts de cavall, tu ara, animal? — va bramar, encès, el Sardinaire—. Que no has vist que tenia l’as de copes penjat? Au vés a cagar, Barber!

—La qüestió és que alguna ànima caritativa li va enviar un anònim a l’alcalde fent-li saber que no passava per les portes —va continuar l’agutzil, i, llavors, va afegir que el banyut s’havia presentat a casa seva, a mig matí. Es veu que els gemecs de la dona se sentien d’un tros lluny. L’alcalde, emprenyat com una abella, va agafar un mànec d’aixada i va pujar cap al quarto. Però quan va arribar al pas de la porta, va quedar glaçat. L’Honorat estava panxa enlaire, i ella asseguda a sobre, com aquell que va a cavall, amb els ulls en blanc i udolant. En aquestes que el noi el va veure i li va demanar, què diantre vols tu ara? L’alcalde li va contestar que passar-los per l’adreçador a tots dos, i l’Honorat es va aixecar del llit, i amb el primer mastegot el va enviar escales avall. Tot darrere encara va clavar-n’hi tres o quatre més, de plantofades. De propina. Després, va tancar la porta amb clau i, a dins, va continuar el nyigo-nyigo.

—I, per postres, quan van haver acabat la gresca, el nano es va dutxar, es va vestir i va marxar —va afirmar en Quico—. Quan sortia, es van trobar amb l’alcalde, que estava assegut als graons, orella baix i amb els ulls de vellut. I li va dir que ara ja podia entrar, si la dona li donava permís, és clar.

Photo by Ezequiel Garrido on Unsplash   

El braçalet

Era una nit molt xafogosa, fins i tot al tròpic. Em vaig acostar a la porta de l’habitació procurant no fer soroll. Vaig donar dos discrets copets a la porta i una veu masculina va mormolar des de dins “Ets tu, Sara?”.

Em vaig esmunyir dins l’estança d’un salt i vaig tancar la porta amb llisquet al meu darrere.

-Sóc en Ferran, el marit de la Sara –vaig respondre, fent una ganyota de complicitat a l’home que estava assegut al llit.

-Quina sorpresa, eh? La Sara ha reaccionat igual.

En Víctor va intentar aixecar-se del llit, però el vaig convidar a estar-se quiet encanonant-lo amb la pistola que vaig treure de la butxaca de la jaqueta.

-Un blanc immòbil –va protestar en Víctor-. Això no és gaire esportiu.

-Mireu qui parla d’esportivitat. L’home que li fot les banyes al seu subordinat de la feina. No em facis riure, home! Vares manegar-ho tot perquè tinguéssim les habitacions de costat tot el viatge. No en tens prou amb follar-te la Sara quan m’envies a obrir mercats per tot el món, que també te l’has de repassar durant el viatge de l’empresa? Haurà estat un safari molt interessant. Però ja dura massa la comèdia i he decidit que avui tindries un desafortunat accident. 

-Suposo que no servirà de res que ho negui –va respondre en Víctor evitant mirar-me a la cara-. Dispara d’una vegada, Ferran. Però tingues clar que en aquest país l’assassinat es castiga amb la forca.

-Descarto aquesta possibilitat –vaig afegir-, i, per tant, no et clavaré pas cap tret.

Sense deixar d’apuntar-lo, em vaig treure de l’altra butxaca el saquet de pell que hi duia. Vaig estirar amb precaució la baga que el tancava i vaig deixar caure entre els peus d’en Víctor un objecte bellugadís i de colors virolats. Semblava un braçalet de bijuteria, però estava viu.

-Ella ho farà per mi –vaig aclarir-. És un corall. Segons m’han dit, és una de les serps més mortíferes de la terra.

-Espera! Escolta’m...

De sobte, el petit braçalet es va desenrotllar i, com un llampec, es va llençar contra el turmell esquerre d’en Víctor, clavant-li les dents diverses vegades. El meu cap de departament va gemegar, va tancar els ulls i es va espolsar la petita serp del damunt. L’animal, atordit, va buscar el saquet de pell i s’hi va tornar a caragolar al damunt. 

-Et deixo això –vaig dir-li mentre posava la pistola a sobre la tauleta de nit-. Potser la vols fer servir perquè, m’han explicat que et queden menys de deu minuts de vida. I seran uns minuts molt dolorosos.

Però llavors en Víctor va esclafir a riure.

-Ferran, ets un passerell de mena! I has vist massa pel·lícules.

-Que vols dir?

-Un amic del guia, a qui no has vist mai, et ven una inofensiva serp de llet, i tu acceptes la seva paraula  que és una corall mortífera. De la mateixa manera que t’empasses tota la xerrameca que s’explica als passadissos de l’empresa; i també les explicacions que et pugui haver donat la teva dona, del tot esbiaixades perquè l’apuntaves amb una pistola. 

-No esperes pas que em cregui aquesta rondalla?

-Com tu vulguis –va replicar en Víctor mentre reia per sota el nas i feia un ample gest amb la mà-. Però abans de marxar, seu i parlem una estona. I, de passada, veuràs com no em passarà pas res, a mi.

-Us vaig veure dinant junts al japonès del carrer Marina.

-Vaja, ens espiaves! Preparàvem la festa dels teus cinquanta anys, que havia de ser sorpresa.

-Però tu li vas passar un paquet petit embolicat.

-La polsera esportiva que et regalarà la Sara i que em va demanar que la hi comprés jo.

-Però us vàreu agafar les mans. Us vaig veure!

-La teva dona està desesperada amb la teva gelosia. La tens atemorida. Es va desfogar amb mi. I em va semblar que, agafant-li la mà, es tranquil·litzaria.

-I que me’n dius de les visites que de tant en tant feu tots dos junts a un apartament de Castelldefels?

-No és decoradora, la teva dona, cap de lluç? Estic reformant el pis de la meva mare i ella ha fet el projecte.

-I com és que hi havia la teva samarreta i els teus pantalons d’esport al nostre cubell de la roba bruta?

-Perquè ho vas agafar tu per equivocació el dia del torneig de futbol sala de l’empresa. La Sara ho va rentar abans de tornar-m’ho. T’has d’asserenar, Ferran. La teva dona t’estima i n’està molt de tu. Jo prou feina tinc amb els meus dos divorcis per a embolicar-me un altre cop. Sóc tan inofensiu com aquesta pobra bèstia de la catifa. Vinga, agafa la pistola i torna amb la teva dona. Preneu-vos un gintònic i feu les paus. I no et deixis la serp. No cal que la posis a la bossa, que estarà més bé a la butxaca. A aquestes bèsties els agrada l’escalfor humana.

Les paraules d’en Víctor m’havien deixat en estat de xoc. Resulta que tot eren imaginacions meves. Em sentia com un drap brut per haver sospitat de la Sara i del meu cap. Vaig demanar mil disculpes pel número que havia muntat i vaig tornar, capcot, a la meva habitació. Just després de tancar la porta, vaig notar una forta fiblada a la cuixa dreta i en dècimes de segon els muscles del meu cos es va  paralitzar, un darrere l’altra. Vaig caure a terra i em va començar a faltar l’aire. Sort que l’assistenta del passadís em va veure i va avisar als serveis mèdics. Quan l’ambulància em duia corrents a l’hospital, atordit, vaig recordar que en Víctor porta un peu ortopèdic. 

(basat en un conte de Robert Bloch) 

Foto: Shutterstock