Mejar per emportar

 

Abans de tocar el timbre, l’Ireneu  comprova una altra vegada l’adreça al mòbil. No es vol equivocar. Ja ha arribat gairebé al cap d’avall de la llista i té moltes ganes d’enllestir.  

—El Re, Re, Rei del Sushi.

—Doncs, au, puja. Que és tard i tinc gana.  

Una esgarrifança li ressegueix l’esquena quan sent aquella veu a l’intèrfon. Tot i estar previngut, no pot evitar que el cap li reculi vint-i-cinc anys. Fins a l’època de l’institut. Respira fondo un parell de cops per foragitar els records i, d’una llambregada s’assegura que ho du tot a dins la bossa.    

Mentre puja per l’ascensor, l’Ireneu decideix que li donarà una oportunitat. Que li mirarà als ulls, i depenent de la reacció que tingui, la balança tombarà cap a una banda o cap a una altra. Contempla la imatge que li torna el mirall i veu aquell adolescent amb el rostre colonitzat per una acne salvatge i la boca curulla de ferralla per adreçar les dents, que va perdre la mirada pura i brillant al maleït pati del Joan Fuster. El cor se li desboca a dins el pit. I s’adona que està aguantat la respiració.

—Sou més lents que un enterrament de tercera, eh? —li etziba el client tan bon punt el repartidor posa el peu al replà —et volia donar propina, però, a la merda.

—T, t, tant fill de puta com sempre, tu, Ramos —respon l’Ireneu fitant-lo directament als ulls.

—Escolta, mitja merda...

D’una revolada el repartidor encasta al client contra la paret i li enfonsa una navalla al fetge. En Ramos, mentre rellisca cap a terra, es mira el seu atacant amb perplexitat. Llavors l’Ireneu es planta a un pam de la cara de la víctima i s’abaixa la mascareta 

—Mallol! —balbuceja en Ramos.

L’Ireneu li fa un tall al coll d’orella a orella mentre assenteix amb el cap, dibuixa una rialla malèfica amb els llavis i arqueja les celles. La sang surt disparada i esquitxa tot el replà, la cara i la roba del repartidor.  

—A, a, a tots els porcs els, els, els hi arriba Sant Martí. Ca, ca, cabronàs! More't!

I es mort de seguida. En silenci. L’Ireneu admira la seva obra un instant. Llavors para l’orella per si sent algun moviment a l’escala. Res. Tot baixant, desconnecta el mòbil del Rei del Sushi, es treu la mascareta, el paravent i la gorra de rider, i ho posa tot a dins la bossa. Surt de l’edifici amb la caputxa de la dessuadora posada i va directe a una font a rentar-se la cara i les mans. Tot seguit, baixa fins al riu, omple la motxilla de pedres i la llença, amb la bici, a l’aigua negra del Segre.

Al cap de tres dies l’Ireneu Mallol baixa del tren a l'Hospitalet de l'Infant. Mira el cel gris d’abril. Bufa un llevant emprenyador i humit que l’obliga a cordar-se la caçadora fins a dalt. Seguint les indicacions del Google Maps travessa carrers i places fins a arribar a la Trattoria di Mario de Miami Platja. Pel camí només ha trobat algunes dones passejant gossos petaners i un grapat de runners. Estampes del confinament. S’atura a davant de la porta de l’establiment i arrenca un rètol que diu “Es busca repartidor amb carnet de moto”.

El local és buit a aquella hora. Put a cervesa esbravada i menjar ranci. Un home gras, calb i mal afaitat, que fuma un puret mentre fa números, està assegut en una taula arraconada. Aixeca el cap quan entra l’Ireneu.

—Que vols, tu ara? —rondina.

—Ve, ve, venia per l’a, l’a, l’anunci de feina.

—Són dotze euros l’hora, més propines. Obrim cada dia per dinars i sopars. No t’asseguro. I si caus o fas malbé la moto, la reparació la pagués tu. Entesos? Si et va bé, comences ara. Si no, carda el camp, que tinc feina.  

—En, en, entesos —diu l’Ireneu mentre es planta a davant de la taula on seu l’home.

—Com et dius?

—I, I, Ireneu Mallol.

—Jo soc en Mario. Apa, tira cap al garatge a engegar la moto. El casc és a dins la maleta. 

—Ja, ja, ja sé qui ets. Ma, Ma, Mario Villegas. Un bo, bo, bord, com una ca, ca, casa de pagès.

El cuiner se’l mira amb uns ulls com salers. No el reconeix. Cony de mascareta. De sobte, l’Ireneu treu la navalla i clava la mà dreta d’en Mario a la taula d’aglomerat barato. Aquest fa un crit tan llarg i exagerat, que l’Ireneu té la sensació d’estar veient altre cop una pel·lícula d’en Tarzan de les d’en Johnny Weissmuller. En Mario es recaragola com un pop acabat de pescar i es posa a plorar.

—Ho, Ho, Hòstia, Mario. No, no, no siguis tita fluixa.

—Si us plau, si us plau! Ai! Ai!

—Co, co, com m’agrada sentir-te di, di, dir aquestes paraules. Bavós covard. 

—Per què m’ho fas, això? Qui ets?

—J, j, ja no recordes co, co, com et diverties a costa meva a l’, l’, l’institut, malparit?

—Tranquil, Mallol. Si us plau! No em facis més mal. Si us plau!

—E, e, em vàreu martiritzar, fi, fi, fins que vaig ca, ca, canviar de centre. Ho, ho, a hores d’ara encara en pa, pa, pateixo les conse, conse, conseqüències, de, de, desferra humana!

—Era en Ramos! Ell és el culpable. Ens tenia a tots acoquinats. T’ho juro. Era ell el que remenava les cireres. I si no obeíem, anava per nosaltres. Soc una víctima com tu, Mallol!

—A, a, ara sí que m’has fet riure! U, u, una víctima, dius? Em va, va, vàreu traumatitzar de, de, de tal manera, que la, la, la solitud era el me, me, meu únic consol: una, una, una solitud profunda, fo, fo, fosca, morta.  

—Em sap molt de greu, nano! Perdona’m. De debò. Si vols, a la caixa hi ha dos mil euros. Agafa’ls. Són per tu. I també et regalo el meu cotxe. És un León que encara no té dos anys. No tinc res més. El restaurant és de lloguer. Per favor...

—Qu, qu, quanta generositat venint d’un cu, cu, cuc de terra com tu. Ets, ets, ets l’últim de la llista, sap? I, i, i ho pagaràs com els, els, els altres.

D’una gambada, l’Ireneu es posa al darrere en Mario, li embolica un sogall al voltant del coll i estira tan fort com pot. La cara del cuiner, congestionada, primer es posa vermella i després morada. En Mario gruny, tira coces i prova de desfer-se de la presa de l’Ireneu amb l’única mà que té lliure. Però és inútil. Acaba sucumbint i afluixant els esfínters. Aleshores, l’Ireneu embolica el cadàver amb un hule llardós de quadres blancs i vermells i el carrega al maleter del cotxe. Abans de marxar, aprofita per buidar la caixa. De fet, els hi acabaven de regalar, aquells calés.

Surt de Miami Platja en direcció nord. Anirà cap a Barcelona, o a Girona o a Figueres. Ara mateix, li sua la polla. Condueix d’esma. Mentrestant, es deixa seduir pel lirisme de la música que escolta. Lacia Ch’io pianga. Rinaldo. George Frederic Händel. Aleshores, l’envaeix una agradable sensació de pau infinita. Per fi ha acabat la feina. Ara ja podrà començar a viure de debò. Sense arrossegar pesades motxilles del passat. I sap del cert que ja no quequejarà mai més. 

 Foto de Connor Houtman en Unsplash  

 

Últimes voluntats

Van contactar amb el Servei de Mediació Funerària de l’Ajuntament perquè estaven desesperats. Per a ells, era la darrera esperança. Com podien recuperar la tranquil·litat a la llar familiar? Aprofitant que marxaven de vacances de Setmana Santa, una tècnica municipal es va presentar a cals Llandrich Conesa per solucionar el tema. La Roser la va posar al corrent de l’infern que els estava fent passar el sogre. L’afer havia començat com una rebequeria. Primer va fer miques el mirall del rebedor, després li va donar per trencar gerros, i al final va esberlar la pantalla de la televisió. També emprenyava els veïns picant les parets mitgeres a hores intempestives. Però ja passava de taca d’oli. Estava a punt d’afectar l’economia familiar. No content d’haver-los esguerrat tots els intents de vendre el pis, quan van provar el lloguer turístic va fer fugir cames ajudeu-me a tots els clients.

La dona va trobar el senyor Llandrich a la seva habitació, mirant per la finestra com la jove i el fill carregaven l’equipatge al cotxe i marxaven carrer enllà.

—Quatre dies sense la bruixa i el calçasses —va dir a tall de benvinguda—. No me’n sé avenir. I vostè, que hi pinta en aquest sainet?

—Vinc a ajudar-los, a vostè i a la seva família, a trobar una sortida a aquest embolic.

—Família, diu? —va exclamar mentre es girava— Fa temps que no els considero pas així aquest parell d’aprofitats. Quan va morir la meva Lourdes, que al cel sia, em van començar a fer la guitza. M’havia convertit en l’únic entrebanc entre l’herència i la seva mesquina ambició. Ara em toca a mi fer-los la punyeta, i m’ho passo molt bé. De fet —va afegir amb posat sorneguer—, no tinc res més a fer en aquest món.

—Hauria de pensar a descansar, que ja li toca.

—Ja m’agradaria, però no puc. La Roser n’és la culpable. No li ha explicat pas, senyora? Per cert, com es diu vostè?

—Matilde. Matilde Canyet.

—De jove, vaig ballar molt amb una Matilde. Era modista. Doncs, com li deia, la meva missió és recordar-li a aquella cap de setrill el que va fer. Fins a l’eternitat. Miri, a les últimes voluntats, tant la Lourdes com jo, vam deixar escrit que volíem ser enterrats junts. I a quan va arribar el moment, el Nadal passat, en comptes posar-me a la cripta familiar amb ella, la meva nora em va fer incinerar i després va llençar les cendres al mar. Per justificar-se, es va empescar la falòrnia que jo li havia demanat al llit de mort. Mentidera! Per això m’he convertit en una ànima en pena.

—Han consultat el cas amb algú abans que nosaltres?

—Els dos sòmines han visitat tots els espiritistes, ocultistes, xamans i entabanadors de la comarca. Tots han coincidit a dir que, per deslliurar-se de mi, han de poder enterrar una part meva. I com que em van convertir en adob per algues, bona nit i tapa’t.

La mediadora va restar en silenci, barrinant una sortida per a aquell cas. Feia molt de temps que no tenia entre mans un fantasma clàssic, i dubtava. La licantropia s’havia convertit, per reiteració de successos, en la seva especialitat.

Mentre la Matilde rumiava, el senyor Llandrich es va girar altra vegada cap a la finestra amb posat trist i les mans agafades a l’esquena. La llum del matí es va enroscar, manyaga, al voltant del cos esprimatxat de l’home formant capritxoses iridescències que es van projectar al sostre i les parets de l’habitació, com minúscules aurores boreals. Extasiada per aquella celístia, la dona va abandonar les cabòries i, en silenci, va fruir de l’espectacle inesperat.

—Encara conserva objectes personals? —va demanar la Matilde amb to decidit.  

—Als dalts d’aquest armari n’hi hauria d’haver —va respondre ell sense girar-se.  

La dona va baixar una atrotinada maleta de pell i la va dipositar a sobre el llit. Un cop obertes les sivelles que la fermaven, i amb la cura d’un arqueòleg, va anar buidant el contingut. Un sobre marró amb una cartilla militar. Un joier de fusta que guardava dues cadenetes i un rellotge de polsera de dona. Un àlbum amb fotos amb blanc i negre del casament d’una parella jove. Un diploma que acreditava que el senyor Llandrich era Tenidor de Llibres. Mitja dotzena de mocadors brodats a mà. Una capsa metàl·lica de xocolates Comet plena d’objectes petits. Amb paciència d’aranya, la Matilde va regirar la capsa fins que es va aturar en un potet de vidre que contenia unes peces blanques minúscules. Amb dos dits va agafar-ne una i se la va apropar als ulls.

—Per casualitat, són pas seves aquestes dents? —va preguntar tot mostrant l’objecte al seu interlocutor. 

—I tant —va exclamar ell, sorprès—. Són les de llet. No recordava pas que fossin aquí. La meva mare les va guardar com una relíquia i la Lourdes ho conservava tot.

—Em fa l’efecte que hem trobat el desllorigador del cas —va afegir ella amb aire triomfal.

Es van dirigir amb pas viu cap al cementiri. El senyor Llandrich va indicar a la seva acompanyant on estava ubicat el sepulcre familiar. Amb l’ajut d’un operari, van retirar la làpida, van dipositar l’envàs a dins i van tornar a tancar.

—Com que no puc fer-li un petó a cada galta, abans de marxar, m’agradaria agrair-li el servei que ens ha fet, a la Lourdes i a mi, d’alguna manera.

—Si pogués donar un encàrrec a un ésser estimat?

—Favor amb favor es paga.

—És pel meu marit, que es deia Blai Ros. Si el troba a l’altre món, li faci saber, si us plau, que ja l’he perdonat.

—Ja hi pot comptar.

—Se’n recordarà? Blai Ros. I li digui també que estic bé.

El senyor Llandrich, va picar l’ullet a la dona i es va esvair com ho fa la boira en un matí de maig. 

Photo by Mads Schmidt Rasmussen on Unsplash

LA PARET

Des que varen matar aquella pobra gent al davant de la paret del cementiri, al final de la guerra, que he evitat passar-hi. Però si volia arribar a temps per dur a la Dolors al ball, per força, havia de travessar aquell indret tenebrós. Vaig enllestir la feina a la granja a correcuita per tornar de clar. Així i tot, quan vaig acabar ja era negra nit. Que curt és el dia per Sant Narcís.

Jo caminava encarcarat, picant de peus fort a terra, xiulant i brandant el bastó amb vehemència. Els núvols dibuixaven formes inquietants i fugisseres amb les ombres en els plàtans centenaris que vorejaven el camí. De reüll anava fitant a dreta i esquerra esperant que res estrany no emergís de la foscor. Un espetec a sobre el cap em va fer sortir el cor per la boca. Un ocellot. Havia arrencat el vol. Buscant una branca més tranquil·la. Amb les mans recolzades als genolls i boquejant com els barbs fora de l’aigua, vaig provar de refer-me.

Quan encarava el camí de nou, la vaig veure. La paret blanquinosa que es perdia en la negror. Em va semblar interminable, inabastable, ciclòpia. Vaig fer el cor fort per caminar una altra vegada, però semblava que duia les sabates farcides de plom.

La tia Marieta sempre diu que hem de tenir por dels vius i no pas dels morts; però ella no va veure aquells homes. En Janot i jo els vàrem trobar aquí mateix. Estaven ajaguts de qualsevol manera, com ninots de drap. Un tenia els ulls esbatanats, mirant el cel, i la boca oberta, plena de mosques, que s’arraulien golafres al voltant de la llengua botida i fosca. Un altre, estava de boca terrosa, amb el cap esberlat com una magrana. La resta, ja eren a sobre la caixa d’un camió. Els soldats ens van fer fora de seguida. Però aquells ulls m’han despertat molts cops des de llavors. I la ferum de mort no l’oblidaré mentre visqui.

Per acabar-ho d’adobar, l’àvia d’en Janot ens repetia, cada tarda, que els esperits  d’aquells desventurats rondaven per aquests verals buscant els seus botxins, o a algú altre, per endur-se’ls a l’infern.

Tot i voler caminar de pressa, tenia la sensació de no avançar. Les ombres de les branques sobre la paret recordaven braços esquelètics que m’amenaçaven amb una dansa macabra forçada pel vent. S’estiraven al meu pas per empaitar-me. Formes capritxoses, que recordaven cares, apareixien i desapareixien del mur, a mesura que avançava.

Intentava fer cas a la tia i foragitar la suggestió i la basarda del meu cap, repetint-me que tot plegat era contes per a la quitxalla. Però no hi havia res a fer. Estava segur que aquelles ànimes en pena em farien pagar a mi la seva desgracia.

A tocar a la porta del cementiri, sobresurt de la tàpia el cap blanc d’un àngel, que és clavat a la fotografia de l’oncle Gustau -el que es va penjar-, que hi ha a sobre el bufet de casa. En tot aquell tram vaig aguantar la respiració. Al fons ja veia el primer fanal del poble.  Allà, amb la llum, estaria a resguard. De sobte, quelcom em va tocar el panxell de la cama dreta i em va estirar els pantalons. Només va ser un segon. Un crit agut se’m va escapar del fons de la gola. Vaig saltar aixecant molt les cames per evitar un segon contacte. Llavors, vaig arrencar a córrer a tot el que em donaven el cor. Els talons em tocaven al cul.

No recordo l’estona que em va costar recuperar el capteniment. “Ha estat una bestiola el que t’ha espantat Pere —em vaig dir a mi mateix—, i la teva imaginació ha amanit la resta. Segur que t’ha fregat la cama quan travessava corrents el camí, atemorit”.

Un cop a casa, vaig deixar la roba de feina en una cadira de la cuina i em vaig arreglar. Quan estava a punt d’agafar la porta per anar a buscar a la Dolors, la tia em va cridar: “Nen, què has fet amb aquests pantalons? Dus una taca de sutge al camal que sembla ben bé una mà. I no marxa ni fregant”. Una suor freda em va amarar i de poc que no caic de genollons. Intentant que no és notes que em tremolava la veu vaig respondre “Avui he pintat tia. No t’amoïnis”. Quanta raó tenia l’àvia d’en Janot.

Foto de DDP a Unsplash

Percaçar

“Ja és aquí. Altra vegada. Sembla mentida. No me’n puc desempallegar”, et dius a tu

mateix. Bleixes fort amb les mans als genolls i l’esquena estintolada a la paret del carreró.

La sang et martelleja les temples. Intentes recuperar la serenitat. Ignores com s’ho ha fet

per tornar-te a trobar. Tanmateix t’has quedat sense escapatòria. Ara és definitiu. O ell, o

tu. I optes per esperar-lo i plantar-li cara.

No recordes l’estona que fa que jugues al gat i a la rata amb el teu perseguidor. De fet és

d’ençà que has tingut el trist acudit de travessar el parc municipal pel camí del mig. Et

maleeixes l’estampa per no haver fet cas a la teva dona, que, com si fos la mare patidora

de la Caputxeta Vermella, t’ha advertit que no anessis pel viarany fosc.

Donaries tot el que tens per no haver vist aquella escena horripilant. Un home agafant pel

coll un l’altre que estava ajagut a terra. Se t’ha glaçat la sang a les venes. La por t’ha

immobilitzat. Només tenies ulls per contemplar com el pobre diable s’engargussava, es

retorçava i bracejava, mentre l’altre individu li oprimia amb força el ganyot fins a matarlo.

I un cop consumat el crim, has estat incapaç de reaccionar. Fins que els ulls de

l’estrangulador s’han creuat amb els teus. Llavors, en sentir-te descobert, una esgarrifança

t’ha pujat per l’esquena i has tingut clar que la teva vida havia fet un tomb sense retorn

cap a l’abisme.

“Escolta. No és el que sembla. Ho puc explicar. Si us plau, no marxis!”, t’ha dit amb un

to de plany a la veu. Però tu no estaves per escoltar res, sinó per fugir d’allà. No volies

ser la següent víctima d’aquell llop ferotge. I has corregut per salvar la vida.

Has provat de despistar-lo barrejant-te entre la gent que sortia del cine, però l’anorac

taronja t’ha delatat. Des de l’altra vorera, i aixecant la mà, ell t’ha implorat que t’aturessis,

cosa que tu no has fet. T’has escapolit carrer avall, en direcció a casa teva. Però el tipus

et trepitjava els talons. Et costava respirar per culpa de l’angoixa, i els dos paquets de

cigarretes que fumes cada dia. Has arribat al llindar del mareig, però has tret forces de no

saps on. T’hi jugues la vida.

Has passat de llarg del portal de casa. No has volgut posar en perill la família, delatant on

vius. Has continuat, vial enllà, fins que has descobert que els billars Sant Antoni encara

eren oberts. Hi has entrat confiant que la penombra del local et camuflaria i podries ferte

fonedís per la porta del darrere. Al primer moment, t’ha semblat que la jugada t’havia

sortit rodona i l’havies despistat. Però just quan has passat per davant l’estació, has sentit

un “Eh, vostè! Esperi!” que t’ha semblat com un cop de mall al cap. Desconcertat, t’has

allunyat pels carrers mal il·luminats del Barri Vell, fins que t’has ficat, sense voler, en un

carreró tallat per unes obres.

Sents unes passes que s’acosten i el teu terror augmenta per moments. Busques al teu

voltant quelcom que et pugui ajudar a vendre cara la pell. Agafes un tros de maó. Tenses

tots els muscles. Aixafes l’esquena contra el mur i esperes. Ell gira el cantó, s’atura i et

crida. Surts de la foscor i li etzibes un cop a la cara que el fa caure. Li saltes al damunt i,

agafant el rajol amb les dues mans, el colpeges amb frenesí al cap. Piques fins que el cos

et diu prou. I quan recuperes la consciència, veus un vianant que ho contempla tot amb

els ulls esbatanats. Espantat li implores “Escolta. No és el que sembla. Ho puc explicar.

Si us plau, no marxis!”.

Foto: Dark Street. siGT1papillon

El braçalet

Era una nit molt xafogosa, fins i tot al tròpic. Em vaig acostar a la porta de l’habitació procurant no fer soroll. Vaig donar dos discrets copets a la porta i una veu masculina va mormolar des de dins “Ets tu, Sara?”.

Em vaig esmunyir dins l’estança d’un salt i vaig tancar la porta amb llisquet al meu darrere.

-Sóc en Ferran, el marit de la Sara –vaig respondre, fent una ganyota de complicitat a l’home que estava assegut al llit.

-Quina sorpresa, eh? La Sara ha reaccionat igual.

En Víctor va intentar aixecar-se del llit, però el vaig convidar a estar-se quiet encanonant-lo amb la pistola que vaig treure de la butxaca de la jaqueta.

-Un blanc immòbil –va protestar en Víctor-. Això no és gaire esportiu.

-Mireu qui parla d’esportivitat. L’home que li fot les banyes al seu subordinat de la feina. No em facis riure, home! Vares manegar-ho tot perquè tinguéssim les habitacions de costat tot el viatge. No en tens prou amb follar-te la Sara quan m’envies a obrir mercats per tot el món, que també te l’has de repassar durant el viatge de l’empresa? Haurà estat un safari molt interessant. Però ja dura massa la comèdia i he decidit que avui tindries un desafortunat accident. 

-Suposo que no servirà de res que ho negui –va respondre en Víctor evitant mirar-me a la cara-. Dispara d’una vegada, Ferran. Però tingues clar que en aquest país l’assassinat es castiga amb la forca.

-Descarto aquesta possibilitat –vaig afegir-, i, per tant, no et clavaré pas cap tret.

Sense deixar d’apuntar-lo, em vaig treure de l’altra butxaca el saquet de pell que hi duia. Vaig estirar amb precaució la baga que el tancava i vaig deixar caure entre els peus d’en Víctor un objecte bellugadís i de colors virolats. Semblava un braçalet de bijuteria, però estava viu.

-Ella ho farà per mi –vaig aclarir-. És un corall. Segons m’han dit, és una de les serps més mortíferes de la terra.

-Espera! Escolta’m...

De sobte, el petit braçalet es va desenrotllar i, com un llampec, es va llençar contra el turmell esquerre d’en Víctor, clavant-li les dents diverses vegades. El meu cap de departament va gemegar, va tancar els ulls i es va espolsar la petita serp del damunt. L’animal, atordit, va buscar el saquet de pell i s’hi va tornar a caragolar al damunt. 

-Et deixo això –vaig dir-li mentre posava la pistola a sobre la tauleta de nit-. Potser la vols fer servir perquè, m’han explicat que et queden menys de deu minuts de vida. I seran uns minuts molt dolorosos.

Però llavors en Víctor va esclafir a riure.

-Ferran, ets un passerell de mena! I has vist massa pel·lícules.

-Que vols dir?

-Un amic del guia, a qui no has vist mai, et ven una inofensiva serp de llet, i tu acceptes la seva paraula  que és una corall mortífera. De la mateixa manera que t’empasses tota la xerrameca que s’explica als passadissos de l’empresa; i també les explicacions que et pugui haver donat la teva dona, del tot esbiaixades perquè l’apuntaves amb una pistola. 

-No esperes pas que em cregui aquesta rondalla?

-Com tu vulguis –va replicar en Víctor mentre reia per sota el nas i feia un ample gest amb la mà-. Però abans de marxar, seu i parlem una estona. I, de passada, veuràs com no em passarà pas res, a mi.

-Us vaig veure dinant junts al japonès del carrer Marina.

-Vaja, ens espiaves! Preparàvem la festa dels teus cinquanta anys, que havia de ser sorpresa.

-Però tu li vas passar un paquet petit embolicat.

-La polsera esportiva que et regalarà la Sara i que em va demanar que la hi comprés jo.

-Però us vàreu agafar les mans. Us vaig veure!

-La teva dona està desesperada amb la teva gelosia. La tens atemorida. Es va desfogar amb mi. I em va semblar que, agafant-li la mà, es tranquil·litzaria.

-I que me’n dius de les visites que de tant en tant feu tots dos junts a un apartament de Castelldefels?

-No és decoradora, la teva dona, cap de lluç? Estic reformant el pis de la meva mare i ella ha fet el projecte.

-I com és que hi havia la teva samarreta i els teus pantalons d’esport al nostre cubell de la roba bruta?

-Perquè ho vas agafar tu per equivocació el dia del torneig de futbol sala de l’empresa. La Sara ho va rentar abans de tornar-m’ho. T’has d’asserenar, Ferran. La teva dona t’estima i n’està molt de tu. Jo prou feina tinc amb els meus dos divorcis per a embolicar-me un altre cop. Sóc tan inofensiu com aquesta pobra bèstia de la catifa. Vinga, agafa la pistola i torna amb la teva dona. Preneu-vos un gintònic i feu les paus. I no et deixis la serp. No cal que la posis a la bossa, que estarà més bé a la butxaca. A aquestes bèsties els agrada l’escalfor humana.

Les paraules d’en Víctor m’havien deixat en estat de xoc. Resulta que tot eren imaginacions meves. Em sentia com un drap brut per haver sospitat de la Sara i del meu cap. Vaig demanar mil disculpes pel número que havia muntat i vaig tornar, capcot, a la meva habitació. Just després de tancar la porta, vaig notar una forta fiblada a la cuixa dreta i en dècimes de segon els muscles del meu cos es va  paralitzar, un darrere l’altra. Vaig caure a terra i em va començar a faltar l’aire. Sort que l’assistenta del passadís em va veure i va avisar als serveis mèdics. Quan l’ambulància em duia corrents a l’hospital, atordit, vaig recordar que en Víctor porta un peu ortopèdic. 

(basat en un conte de Robert Bloch) 

Foto: Shutterstock