Els paletes

 

—Saps, Marcel, que els paletes sempre estan en gràcia de Déu? Perquè dones gràcies a Déu el dia que arriben, i també ho fas quan se’n van.

—Sí, Remei. Ja ho sé.

Des d’un racó de l’àmplia estança, la parella d’ancians observa amb ulls encuriosits com els obrers van amunt i avall, atrafegats com les formigues a l’agost i amarats de suor, aliens a la seva vaporosa presència. El tragí vertiginós de la brigada hipnotitza a la Remei i en Marcel, que no es perden cap detall de tot allò que passa al seu voltant.

Malgrat l’agitació gairebé infantil, la reforma de la casa no deixa de produir-los un punt de recança. Pateixen, per si, un cop ja estigui enllestida la feina, reconeixeran la seva llar i si s’hi trobaran a gust. Si encara serà un habitatge o els nets l’hauran convertit en una altra cosa, com ara un hotel o uns apartaments turístics. Ningú els hi ha explicat res de res a ells, i, encara que no és la seva intenció, es van posant pedres al fetge. Aquesta casa és la seva vida. És la torre que es van fer construir els avis de la Remei per passar els estius a la fresca, llunys de la ciutat. I l’indret on es van refugiar ells dos el juliol de 1936, just després de cassar-se, fugint dels bombardejos i de les ràtzies de la FAI. Acabada la guerra ja no en van marxar perquè aleshores van arribar les criatures, gairebé en tromba. Els quatre primers en tres anys. Llavors, empesos per la necessitat, també van haver de transformar el xalet per enquibir-hi als fills i a les tietes conques que tenien a càrrec seu. Però sempre van respectar l’essència de la vil·la familiar, tal com li havien promès a l’avi Modest al llit de mort.

El so lent de les campanades s’infiltra, puntual, entre el traüt eixordador de la feina. Amb la mateixa parsimònia, els vells caminen agafats de bracet, indiferents a la polseguera que colonitza tots els espais de l’habitatge. Es desplacen amb la seguretat de qui, després de tota una vida, coneix a la perfecció l’espai que trepitja. S’aturen a cada raconada, que els hi porta a la memòria alguna història viscuda, o més d’una.

Amb els ulls espurnejant d’emoció, rememoren on hi havia hagut el piano i els recitals que cada diumenge estival a la tarda feia una jove Remei pels amics i convidats dels pares. Aquells concerts es van convertir en tot un esdeveniment social al poble. En una d’aquestes vetllades, en Marcel, tot just arribat d’Amèrica, es va enamorar d’aquella noia pèl-roja que tocava, amb gran brillantor i sensibilitat, sonates de la Fanny Mendelssohn i de la Clara Wieck. Entre la guerra i la criança de la mainada, la carrera de concertista de la Remei es va estroncar. Així i tot, el piano sempre va ser un dels eixos vertebradors de la família. S’hi reunien al voltant per a qualsevol celebració familiar. A més a més, entre setmana, sempre hi havia alguna criatura, o bé de casa o bé de fora, que hi rebia classes. 

En un moment de la ronda, la parella s’acosta a una bastida, al peu de la qual, un manobre jovenet, a la gatzoneta i de cara a la paret, prepara pasta en una gaveta amb remarcable poca traça. El noi, en notar-se observat, s’atabala i està a punt d’escampar el morter per terra. El mestre d’obres, que des de l’altra punta de la sala no li treu l’ull de sobre, el renya a crits, sense que li caigui el broc de regalèssia que tot el dia du a la boca. El xicot, quequejant, prova d’excusar-se dient que si algú el mira mentre treballa s’angoixa. L’encarregat el talla en sec amb un renec recaragolat que espetega a la sala com una fuetada.

L’aprenent, ja prou neguitós per ser la primera setmana a la feina, fita de reüll a darrere seu amb insistència per si pot veure bé als seus observadors. Tanmateix, no s’atreveix a girar-se del tot pel marcatge del cap d’obra, que vol que estigui al cas i que no deixi en Peret sense material per anar pujant paret. És què percebre la presència dels ancians tant a tocar li genera una desagradable i punyent sensació d’incomoditat, al xicot. Una barreja de fred, buidor i formigueig es concentren al seu estómac, deixant-lo al llindar del mareig.

A desgrat seu, no és el primer cop que experimenta una angúnia semblant. D’ençà que té ús de raó, que nota quan en té a prop. Els detecta al carrer, a les botigues, a l’estació i a les cases. Fins i tot a l’escola, en captava algun que no havia volgut marxar del tot. Quan ho passa pitjor és al cementiri, quan acompanya a la mare els diumenges a dur flors a la tomba del pare. Allà dins n’hi ha per totes bandes i l’acumulació d’estímuls li acaben provocant dolor físic. Al contrari del que pensa la gent, no li han fet mai res, ni tampoc s’han volgut comunicar mai amb ell. Fan la seva guerra. Aferrats als que sigui que els reté aquí i els impedeix fer el traspàs complet.

De tota manera, el que de debò el posa malalt és que ningú no l’hagi cregut mai quan explica això que copsa. La mare l’ignora amb resignació cristiana. Ho considera una altra prova que li ha posat Déu per saber si es digna d’anar al cel. La resta, tothom se’n fot d’ell. Fins i tot el doctor Maurici, que el tracte des de petit, es pensa que està com un llum de carbur. En Martí guillat, li diuen.  

Aprofitant que en Peret es treu el casc per eixugar-se el front amb el mocador de butxaca i beure un raig d’aigua del càntir, el noi examina l’estança sencera d’una llambregada. Li sembla veure als ancians un tros enllà, contemplant les motllures del sostre i intercanviant mirades de complicitat. Però només és un segon, perquè l’intens contrallum del finestral li fa com una cortina que els difumina. En Martí avança un parell de passes cap al centre del saló, forçant la vista, buscant-los. De sobte, se’ls troba just al seu davant, xafardejant-t’ho tot amb posat murri. Astorat, el manobre prova de recular i decantar-se. No obstant això, els vells avancen imperibles, en clar rumb de col·lisió. El jove, en una acció instintiva, encreua els braços a davant de la cara per protegir-se. La Remei i en Marcel continuen caminant en direcció a l’escala principal, aliens a l’acció de l’obrer, i travessen el seu cos pel mig, com si només fos un miratge projectat pel reflex d’un raig de sol capriciós.

En Martí, aterrit, nota una forta punxada, que el traspassa del pit a l’esquena, seguida d’una violenta esgarrifança que li puja esquena amunt. En Peret, en veure’l blanc com la cera i tremolant com una fulla d’arbre, li diu que sembla ven bé que hagi vist un fantasma. El mosso, quequejant, contesta que n’acabava de veure dos, allà mateix, i que en aquest precís instant estan pujant escales amunt. «Deixa els porros, xaval, que t’han rostit el cervell del tot», sentència el vetarà obrer, posant els ulls en blanc, fent espetegar la llengua i negant amb el cap.

—Saps, Marcel, que els paletes sempre estan en gràcia de Déu? Perquè dones gràcies a Déu el dia que arriben, i també ho fas quan se’n van.

—Sí, Remei. Ja ho sé.

Foto de gryffyn m en Unsplash

L’HORT DE LES MERAVELLES

  Quan en Pere va venir al món, l’Adela i jo vàrem passar tot l’estiu a casa els avis, a Riumajor. Va ser un part prematur, amb una colla de complicacions afegides, i tant la mare com el nounat va quedar molt atropellats. De fet, el petarrell es va estar a la incubadora de l’hospital fins a començament de curs.

  Com que era el primer cop que estàvem sols, sense els pares, l’àvia Nita i l’avi Ton van fer per manera que nosaltres dos no ens amoïnéssim. La nena era molt enyoradissa i jo, més aviat mogut. En aquella època, al poble, encara no hi havia ni la piscina, ni el centre esportiu; i els avis ens duien cada dia a l’hort amb ells. Marxàvem de casa havent esmorzat, i no tornàvem fins que no havien tocat les set al campanar de Sant Martí. A peu, era una passejada d’encara no un quart per un camí ample i ombrejat, que romancejava entre sembrats i cledes de bestiar, fins a arribar a la passera del riu. El tros, era just a l’altra riba, envoltat per una resta de xiprers gegantins. Els fruiters i la userda acaba de segar perfumaven l’aire fresc. 

  Tanmateix, molts cops fèiem el trajecte a cavall del 4L dels avis. El viatge en cotxe tenia una litúrgia pròpia, que tots dos ens esperàvem amb candeletes. Encara no havíem sortit del garatge que l’avi es girava cap a nosaltres amb esguard murri i ens picava l’ullet. Tot seguit empenyia una cinta a dins del casset i per l’altaveu sonava el “Remena Nena” de la Guillermina Motta. A l’Adela i a mi ens faltava temps per arrencar-nos a cantar-la, mentre l’àvia feia petar la llengua, posava els ulls en blanc i movia el cap  a dreta i esquerra. No podia suportar aquella artista. Es veu que una vegada que va venir al poble per la festa major i es va insinuar a l’avi. L’àvia assegurava que ell de jove tenia molta requesta perquè es retirava a en Kirk Douglas. El clotet de la barbeta el va heretar en Pere.

  Quan arribaven, en Jou, el gos, ens saludava llepant-nos la cara i tot seguit anàvem a recollir els ous al galliner. Calia fer via, perquè el gall ens anava al darrere per pessigar-nos. Després ajudàvem a collir mongetes tendres, maduixes, tomates... A mi m’agradava arrencar les carrotes i menjar-les després de rentar-les al safareig; o atipar-me de cireres, préssecs, peres o albercocs acabats de bastar de l’arbre.

Banyar-se a la bassa era un repte, perquè a dins de l’aigua semblava que et clavessin agulles a tot el cos, de tan freda que estava. Amb poca estona n’hi havia prou perquè ens quedessin els llavis blaus. Llavors l’àvia ens feia sortir i paràvem el sol una estona el sol per refer-nos abans d’endrapar els requisits que ens cuinava. I a ben dinat, migdiada a sota la parra.

  A la tarda, l’avi regava, i fèiem curses amb l’aigua, a veure qui arribava primer al final de la feixa. Després ens feia flautes de canya, o pistoles per llençar agulles d’estendre la roba, o cavalls amb una canya del blat de moro. I de tornada a casa, jugàvem a veig, veig, a paraules encadenades o a endevinalles, mentre berenàvem.  

  Un matí, pels volts del Sant Jaume, quan vàrem arribar, hi havia unes lletres gargotejades amb guix al portal. No vaig poder llegir que deien, perquè l’àvia les va esborrar d’una manotada.

  —És ella, altre cop —, va remugar.

  —Vols dir, Nita? —va demanar ell, preocupat.

  —N’estic convençuda. Ja veuràs —va respondre l’àvia mentre entrava directe a la caseta amb l’esguard fosc com el cul d’una paella vella. 

  La rialla permanent de l’avi es va esvair i ni tan sols en Jou ens va fer les festes de cada dia. Estava ajagut en un racó, amb les orelles baixes. Encara estàvem descarregant els cabassos del cotxe, quan es va sentir una forta trencadissa a dins de bungalou. Quan vàrem arribar, l’àvia estava dreta al mig de la cambra mirant-se les mans i voltada de plats fets miques. Va provar d’agafar l’escombra, però se li va escolar dels dits, com si tingués les mans balbes. D’una revolada, l’àvia va sortir a fora, i va seure al porxo. Els ulls li desprenien foc, una vena palpitant li partia el front en dos i les barres li tremolaven de tan fort com les premia. No semblava ella.

  —Vella perdulària, boca de fel, ensuma llufes. Però això no quedarà així —va remugar girant el rostre perquè nosaltres no la veiéssim.

  —Que t’ha fet aquesta vegada? —va preguntar l’avi, amb un fil de veu.

  —Sembles batejat amb aigua de tosca, Ton? M’ha deixat les mans toves. No puc agafar res —va contestar ella entre dents —Digues a la nena que faci una rotllana de sal al meu voltant. Va! Brillo!

  L’Adela, més divertida que espantada, va fer el que li demanaven. Quan va haver acabat, l’àvia es va posar dreta, va girar sobre ella mateixa set cops cap a l’esquerra mentre mastegava unes paraules que no vaig entendre, i va sortir del cercle. Tot seguit, l’avi li va fregar el cos sencer amb l’escombra. En acabat, ella li va prendre la granera dels dits i va comprovar que tornava a tenir força a les mans. La cara se li va il·luminar.

  La resta del matí va transcórrer com si no hagués passat res. Havent dinat, l’àvia es va endur a l’Adela a sota el roure. Van seure l’una al davant l’altre, es van agafar les mans, van tancar els ulls i van començar a recitar una mena de cançó de l’enfadós. Sorprès, vaig buscar a l’avi amb la mirada. Estava assegut al porxo fitant-les amb cara seriosa.

  —Nen, m’has de prometre que no t’enfadaràs mai de la vida amb la teva germana —em va dir amb veu preocupada—. Mira l’àvia i la seva germana. Fa anys que estan barallades per una ximpleria de l’herència i es passen el dia endenyant-se; i, com que totes dues són cabudes, el sarau va per llarg. A més a més, ja descobriràs que les dones d’aquesta família fan coses que no és podem explicar.

  No recordo l’estona que va durar aquella escena perquè em vaig distreure acabant un tira pedres i afinant-lo fent punteria amb llaunes que posava a sobre la tanca del camí. En aquestes que, estava recollint els pots que havien caigut a fora de l’hort, quan vaig llucar de lluny una dona que es comportava d’una manera molt estranya. Era com si caminés de recules. Vaig tornar-me’n d’una corredissa i em vaig amagar al darrere un xiprer per veure-la passar. Anava cap al poble, però ho feia d’esquenes i bracejava molt mentre marxava. Igual que si espantés un eixam d’abelles. Vaig interpretar que no ho feia de grat perquè tenia la cara vermella i proferia penjaments i esgarips. “Em sel saragap atiN!” em va semblar que cridava. Amb els ulls com dos salers vaig contemplar aquella escena sense entendre-hi res. Llavors vaig descobrir que l’Adela era al meu costat esguardant el quadre amb faiçó enjogassada. Es tombà cap a mi i em picà l’ullet. Aleshores, tot va encaixar.    
Les dones de la meva família fan coses que no és poden explicar.  

Photo by Stella de Smit on Unsplash

Apte per treballar

Benvolgut amic Ermenter:

Dono per segur que, tot i la teva estada al sanatori, estàs al corrent de l’insòlit cas que hem viscut a la companyia. Em faig el càrrec que, per mor de la distància i la desconnexió del quefer diari al despatx, tan extravagant notícia et deu haver generat una dosi considerable d’estranyesa. Per tal d’assadollar la teva curiositat, tanmateix lògica, he recuperat el nostre vell costum d’escriure’ns cartes. Considero que amb una trucada de telèfon no et podria aclarir del tot l’assumpte, i, a més a més, la llarga conversa destorbaria el normal restabliment de les teves malmeses constants emocionals.

Tot i fer quinze dies que criava malves, en Medir Sastre es va presentar el dia de Sant Jordi a les nou del matí a l’empresa amb la carta que havia rebut de Sanitat a la mà. La missiva deia, a grans trets, que, un cop estudiat en profunditat el seu expedient per l’equip de valoració de la direcció territorial de la Conselleria, s’estimava la revisió del seu cas instada d’ofici pel facultatiu d’atenció primària. El metge de l’empresa era de l’opinió que no hi havia raons ni objectives, ni tampoc científiques, que motivessin la mort d’en Medir, malgrat la malaltia que, com bé saps, ell patia. Per la qual cosa, el tribunal mèdic li revocava la qualificació de baixa laboral definitiva. A conseqüència d’aquest canvi de criteri, Sanitat «el comminava a reincorporar-se al seu lloc de treball amb efectes immediats».

En Cosme, el conserge, en veure’l, es va treure el mort de sobre, amb aquella destresa que tu bé coneixes, i el va passar a la cap de personal, que des de Nadal és l’Olívia Aguilera. Aquesta, blanca com un ciri, i, després de llegir tres cops el document oficial, es va veure obligada a readmetre’l. L’Aguilera va informar-lo que no podia assignar-li el seu anterior lloc de treball, tal com seria preceptiu, amb la llei a la mà, perquè la companyia l’havia extingit quan ell va ser baixa definitiva. Al final, i després de diverses trucades a en Garriga Nadal, el van instal·lar en un despatx humit i rònec del soterrani. No sé si per amagar-lo dels tafaners i dels clients, o perquè no sabien què havien de fer amb ell, o totes dues coses a l’hora. Per acabar-ho d’adobar, tampoc van poder assignar-li cap tasca en concret. Els informàtics es van veure incapaços d’iniciar-li cap sessió al sistema, perquè, donat el seu estat de vaporositat, la màquina no podia registrar la seva empremta dactilar. Mentrestant, en Medir callava com un mort.

Com era d’esperar en aitals circumstàncies, la brama va córrer per la companyia com la pudor. Els esglais i els estremiments van ser generalitzats. Bé saps que la majoria havia anat a acomiadar-se del pobre company quan estava de cos present al tanatori. Ara no se’n sabien avenir de tenir-lo altra vegada entre ells. Tot i això, l’aprensió atàvica que encara tenim cap a tot allò que ve de l’altre barri, va fer que ningú baixés al soterrani a donar la benvinguda al reaparegut. Bé, per no faltar a la veritat, t’he de confessar que ningú, ningú, no. L’Àfrica i jo no ens hi vàrem poder resistir, i, aprofitant que sortíem a fer una queixalada a Ca La Trini, on et troben molt a faltar t’envien una forta abraçada, ens vàrem esmunyir fins al soterrani. Val a dir, que l’havien enclaustrat en un racó de mala mort i, pels mèrits que havia fet en vida, sóc de l’opinió que en Medir no s’ho mereixia pas. Un cop a baix, no ens vàrem veure en cor d’entrar al despatx a saludar-lo. Un per l’altre, els escrúpols ens varen vèncer al darrer moment. Malaventurat. El vàrem veure, això sí. D’un tros lluny i només un segon. Però en vàrem tenir prou per concloure que feia bona cara, el punyeter. Més que no pas el dia de l’enterrament, que estava groc com un mort. 

No t’haig pas d’explicar el tràfec atabalador que hi ha a la companyia la diada de Sant Jordi. Aquell esgotador anar i venir de caixes de llibres per subministrar les parades. La gent de promoció de corcoll al darrere dels primmirats dels autors. Les inacabables sessions de firma. Les carregoses peticions dels periodistes. Doncs afegeix-hi el renaixement d’en Medir. La casa semblava un circ de tres pistes amb el presentador afònic i els nans enfebrats. En aquest entorn tan engrescador, en Garriga Nadal va citar a tots els caps de departament a la sala de juntes, a primera hora de la tarda, per una reunió d’urgència.

Com bé suposaràs, vaig assistir-hi en representació teva. Malgrat arribar aviat, per assegurar-me una cadira, la sala ja era plena de gom a gom. Va encetar els parlaments l’amo en persona, exposant el cas des del punt de vista de la companyia. Segons ell, en Medir havia firmat un contracte que el comprometia fins als seixanta-cinc anys i trobava intolerable que se’n volgués desdir abans d’hora amb una excusa tan matussera com morir-se. «Un tracte és un tracte i la llei ens empara» va sentenciar, abrandat i amb les galtes vermelles, mentre aixecava un dit acusador al cel. Després d’en Garriga Nadal va prendre la paraula l’Aguilera, que tot i ser molt missaire, se’n feia creus del cas. Ho va atribuir, des del primer moment, a la nova reforma laboral que acabava d’impulsar el govern, seguint els criteris marcats per la Unió Europea. Va explicar que en Medir havia presentat un recurs de Desistiment Vital, però era sabut que, en aquests afers, els tribunals dictaminen sempre a favor de l’empresa. La cap de personal va demanar si hi havia algun departament que es presentés voluntari per acollir al ressuscitat. Un silenci incòmode es va escampar entre els assistents. Per descomptat, jo em mirava la punta de les sabates, no fos cas que ens l’encolomessin a nosaltres. Llavors, en Gallart va fer saber, amb aquella veu engolada que té, que a Promoció no podia pas tornar, en Medir. Argumentava que dur un zombi a les presentacions seria contraproduent perquè els de la premsa estarien més per ell que no pas per l’autor i l’obra. «Envieu-lo a Documentació», va afegir. T’haguera agradat veure el salt que va fer en Veremon quan ho va sentir. Com si li hagués passat electricitat. «De cap de les maneres», cridava entre escarafalls. Va proposar Serveis Interns. A la Mireia Mora li va agafar un cobriment i se la van haver d’endur de la sala. Estaven en punt mort. Llavors en Garriga Nadal va matar la discussió amb un cop de puny a sobre la taula i un «Ja ho tinc» que va deixar glaçat a tot bitxo vivent. A Crèdits el va enviar! Amb el nostre amic Garcia Fa. Se m’escapava el riure per sota el bigoti.

Han passat un parell de mesos des de Sant Jordi i t’he de confessar, que l’amo la va encertar. I no ho dic per fer-li la pilota. Déu me’n guard. Però noi, en Medir ha recuperat més impagats en aquestes vuit setmanes, que la resta del departament en vuit anys. Ja m’imagino l’efecte que ha de fer que et piqui la porta en Medir, amb aquella planta de llenyataire canadenc que té i el posat fatxenda que gasta, afegit al seu actual estat. Has de quedar mort. I, com hi ha món, no hi ha morós que es resisteixi.

Ja veus que hem estat força entretinguts aquí. Et remeto molts records de part de la resta de companyes i companys de l’oficina, i esperem veure-t’hi aviat. Tingués per segur, que si tardes gaire, farem venir en Medir a buscar-te.

Cordialment,

Photo by Jaredd Craig on Unsplash

Últimes voluntats

Van contactar amb el Servei de Mediació Funerària de l’Ajuntament perquè estaven desesperats. Per a ells, era la darrera esperança. Com podien recuperar la tranquil·litat a la llar familiar? Aprofitant que marxaven de vacances de Setmana Santa, una tècnica municipal es va presentar a cals Llandrich Conesa per solucionar el tema. La Roser la va posar al corrent de l’infern que els estava fent passar el sogre. L’afer havia començat com una rebequeria. Primer va fer miques el mirall del rebedor, després li va donar per trencar gerros, i al final va esberlar la pantalla de la televisió. També emprenyava els veïns picant les parets mitgeres a hores intempestives. Però ja passava de taca d’oli. Estava a punt d’afectar l’economia familiar. No content d’haver-los esguerrat tots els intents de vendre el pis, quan van provar el lloguer turístic va fer fugir cames ajudeu-me a tots els clients.

La dona va trobar el senyor Llandrich a la seva habitació, mirant per la finestra com la jove i el fill carregaven l’equipatge al cotxe i marxaven carrer enllà.

—Quatre dies sense la bruixa i el calçasses —va dir a tall de benvinguda—. No me’n sé avenir. I vostè, que hi pinta en aquest sainet?

—Vinc a ajudar-los, a vostè i a la seva família, a trobar una sortida a aquest embolic.

—Família, diu? —va exclamar mentre es girava— Fa temps que no els considero pas així aquest parell d’aprofitats. Quan va morir la meva Lourdes, que al cel sia, em van començar a fer la guitza. M’havia convertit en l’únic entrebanc entre l’herència i la seva mesquina ambició. Ara em toca a mi fer-los la punyeta, i m’ho passo molt bé. De fet —va afegir amb posat sorneguer—, no tinc res més a fer en aquest món.

—Hauria de pensar a descansar, que ja li toca.

—Ja m’agradaria, però no puc. La Roser n’és la culpable. No li ha explicat pas, senyora? Per cert, com es diu vostè?

—Matilde. Matilde Canyet.

—De jove, vaig ballar molt amb una Matilde. Era modista. Doncs, com li deia, la meva missió és recordar-li a aquella cap de setrill el que va fer. Fins a l’eternitat. Miri, a les últimes voluntats, tant la Lourdes com jo, vam deixar escrit que volíem ser enterrats junts. I a quan va arribar el moment, el Nadal passat, en comptes posar-me a la cripta familiar amb ella, la meva nora em va fer incinerar i després va llençar les cendres al mar. Per justificar-se, es va empescar la falòrnia que jo li havia demanat al llit de mort. Mentidera! Per això m’he convertit en una ànima en pena.

—Han consultat el cas amb algú abans que nosaltres?

—Els dos sòmines han visitat tots els espiritistes, ocultistes, xamans i entabanadors de la comarca. Tots han coincidit a dir que, per deslliurar-se de mi, han de poder enterrar una part meva. I com que em van convertir en adob per algues, bona nit i tapa’t.

La mediadora va restar en silenci, barrinant una sortida per a aquell cas. Feia molt de temps que no tenia entre mans un fantasma clàssic, i dubtava. La licantropia s’havia convertit, per reiteració de successos, en la seva especialitat.

Mentre la Matilde rumiava, el senyor Llandrich es va girar altra vegada cap a la finestra amb posat trist i les mans agafades a l’esquena. La llum del matí es va enroscar, manyaga, al voltant del cos esprimatxat de l’home formant capritxoses iridescències que es van projectar al sostre i les parets de l’habitació, com minúscules aurores boreals. Extasiada per aquella celístia, la dona va abandonar les cabòries i, en silenci, va fruir de l’espectacle inesperat.

—Encara conserva objectes personals? —va demanar la Matilde amb to decidit.  

—Als dalts d’aquest armari n’hi hauria d’haver —va respondre ell sense girar-se.  

La dona va baixar una atrotinada maleta de pell i la va dipositar a sobre el llit. Un cop obertes les sivelles que la fermaven, i amb la cura d’un arqueòleg, va anar buidant el contingut. Un sobre marró amb una cartilla militar. Un joier de fusta que guardava dues cadenetes i un rellotge de polsera de dona. Un àlbum amb fotos amb blanc i negre del casament d’una parella jove. Un diploma que acreditava que el senyor Llandrich era Tenidor de Llibres. Mitja dotzena de mocadors brodats a mà. Una capsa metàl·lica de xocolates Comet plena d’objectes petits. Amb paciència d’aranya, la Matilde va regirar la capsa fins que es va aturar en un potet de vidre que contenia unes peces blanques minúscules. Amb dos dits va agafar-ne una i se la va apropar als ulls.

—Per casualitat, són pas seves aquestes dents? —va preguntar tot mostrant l’objecte al seu interlocutor. 

—I tant —va exclamar ell, sorprès—. Són les de llet. No recordava pas que fossin aquí. La meva mare les va guardar com una relíquia i la Lourdes ho conservava tot.

—Em fa l’efecte que hem trobat el desllorigador del cas —va afegir ella amb aire triomfal.

Es van dirigir amb pas viu cap al cementiri. El senyor Llandrich va indicar a la seva acompanyant on estava ubicat el sepulcre familiar. Amb l’ajut d’un operari, van retirar la làpida, van dipositar l’envàs a dins i van tornar a tancar.

—Com que no puc fer-li un petó a cada galta, abans de marxar, m’agradaria agrair-li el servei que ens ha fet, a la Lourdes i a mi, d’alguna manera.

—Si pogués donar un encàrrec a un ésser estimat?

—Favor amb favor es paga.

—És pel meu marit, que es deia Blai Ros. Si el troba a l’altre món, li faci saber, si us plau, que ja l’he perdonat.

—Ja hi pot comptar.

—Se’n recordarà? Blai Ros. I li digui també que estic bé.

El senyor Llandrich, va picar l’ullet a la dona i es va esvair com ho fa la boira en un matí de maig. 

Photo by Mads Schmidt Rasmussen on Unsplash

LA PARET

Des que varen matar aquella pobra gent al davant de la paret del cementiri, al final de la guerra, que he evitat passar-hi. Però si volia arribar a temps per dur a la Dolors al ball, per força, havia de travessar aquell indret tenebrós. Vaig enllestir la feina a la granja a correcuita per tornar de clar. Així i tot, quan vaig acabar ja era negra nit. Que curt és el dia per Sant Narcís.

Jo caminava encarcarat, picant de peus fort a terra, xiulant i brandant el bastó amb vehemència. Els núvols dibuixaven formes inquietants i fugisseres amb les ombres en els plàtans centenaris que vorejaven el camí. De reüll anava fitant a dreta i esquerra esperant que res estrany no emergís de la foscor. Un espetec a sobre el cap em va fer sortir el cor per la boca. Un ocellot. Havia arrencat el vol. Buscant una branca més tranquil·la. Amb les mans recolzades als genolls i boquejant com els barbs fora de l’aigua, vaig provar de refer-me.

Quan encarava el camí de nou, la vaig veure. La paret blanquinosa que es perdia en la negror. Em va semblar interminable, inabastable, ciclòpia. Vaig fer el cor fort per caminar una altra vegada, però semblava que duia les sabates farcides de plom.

La tia Marieta sempre diu que hem de tenir por dels vius i no pas dels morts; però ella no va veure aquells homes. En Janot i jo els vàrem trobar aquí mateix. Estaven ajaguts de qualsevol manera, com ninots de drap. Un tenia els ulls esbatanats, mirant el cel, i la boca oberta, plena de mosques, que s’arraulien golafres al voltant de la llengua botida i fosca. Un altre, estava de boca terrosa, amb el cap esberlat com una magrana. La resta, ja eren a sobre la caixa d’un camió. Els soldats ens van fer fora de seguida. Però aquells ulls m’han despertat molts cops des de llavors. I la ferum de mort no l’oblidaré mentre visqui.

Per acabar-ho d’adobar, l’àvia d’en Janot ens repetia, cada tarda, que els esperits  d’aquells desventurats rondaven per aquests verals buscant els seus botxins, o a algú altre, per endur-se’ls a l’infern.

Tot i voler caminar de pressa, tenia la sensació de no avançar. Les ombres de les branques sobre la paret recordaven braços esquelètics que m’amenaçaven amb una dansa macabra forçada pel vent. S’estiraven al meu pas per empaitar-me. Formes capritxoses, que recordaven cares, apareixien i desapareixien del mur, a mesura que avançava.

Intentava fer cas a la tia i foragitar la suggestió i la basarda del meu cap, repetint-me que tot plegat era contes per a la quitxalla. Però no hi havia res a fer. Estava segur que aquelles ànimes en pena em farien pagar a mi la seva desgracia.

A tocar a la porta del cementiri, sobresurt de la tàpia el cap blanc d’un àngel, que és clavat a la fotografia de l’oncle Gustau -el que es va penjar-, que hi ha a sobre el bufet de casa. En tot aquell tram vaig aguantar la respiració. Al fons ja veia el primer fanal del poble.  Allà, amb la llum, estaria a resguard. De sobte, quelcom em va tocar el panxell de la cama dreta i em va estirar els pantalons. Només va ser un segon. Un crit agut se’m va escapar del fons de la gola. Vaig saltar aixecant molt les cames per evitar un segon contacte. Llavors, vaig arrencar a córrer a tot el que em donaven el cor. Els talons em tocaven al cul.

No recordo l’estona que em va costar recuperar el capteniment. “Ha estat una bestiola el que t’ha espantat Pere —em vaig dir a mi mateix—, i la teva imaginació ha amanit la resta. Segur que t’ha fregat la cama quan travessava corrents el camí, atemorit”.

Un cop a casa, vaig deixar la roba de feina en una cadira de la cuina i em vaig arreglar. Quan estava a punt d’agafar la porta per anar a buscar a la Dolors, la tia em va cridar: “Nen, què has fet amb aquests pantalons? Dus una taca de sutge al camal que sembla ben bé una mà. I no marxa ni fregant”. Una suor freda em va amarar i de poc que no caic de genollons. Intentant que no és notes que em tremolava la veu vaig respondre “Avui he pintat tia. No t’amoïnis”. Quanta raó tenia l’àvia d’en Janot.

Foto de DDP a Unsplash

Passió pel dolç

La Neus arribà a casa del seu pare molt enfadada. Aquell dia tenia una feinada de por, però havia hagut de deixar-ho tot per anar fins allà i provar de solucionar l’enèsim incident que havia provocat el seu ancià progenitor amb el servei domèstic. Ser filla única tenia molts avantatges; tot i que, d’un temps ençà, també li provocava un doll de maldecaps. Per acabar-ho d’adobar, es trobà l’entrada de la finca envaïda per una brigada de pintors treballant, bastides i bidons de pintura; i hagué de fer una gimcana per tal d’arribar a l’ascensor sense cap taca al vestit.
Entrà al pis com un pet de vent, trencant el dens silenci de l’habitatge amb el repic dels talons sobre el mosaic de dibuixos hipnòtics del llarg passadís. A mesura que avançava, llençava irades llambregades a l’interior de les estances que s’obrien a cada banda, fins que irrompé a la sala d’estar. No hi havia ningú. Bufà exasperada.
El soroll del pany la feu recular fins al corredor, i veié al senyor Samaruga entrar amb la coixinera del pa a la mà. La cara inicial de sorpresa de l’home, mutà a l’instant cap a alegria; malgrat que topà amb la faç malhumorada de la dona.
- No sé per on començar, papa.
- Per dir bon dia i fer-me un petó, com fan les filles ben educades.
Una foguerada d’enuig va tenyir de roig el rostre de la Neus i de blanc els artells premuts de la dona. L’allau de missatges que li estaven arribant al mòbil feien tremolar la bossa de mà de l'executiva com si, a dins, hi portés un ésser viu. L’ancià, impertorbable, es va dirigir a la cuina.
- Voldràs galetes, o et faig un entrepà per esmorzar? Saps que? Millor un entrepà que estàs molt prima.
- M’han trucat de l’agència, a primera hora, per dir-me que l’Aurora està de baixa i no vindrà més. És la sisena assistent que et plega des de Nadal, papa. N’hi ha un tip, em sents!
- La llet, calenta o tal com surt de la nevera?
- Dues setmanes t’ha durat aquesta pobra noia. Te n’adones, que no podem continuar per aquest camí?
-Sucre o sacarina?
- No fugis d’estudi, papa. Gairebé no em queden empreses on trucar. Ets conscient que al final, alguna et denunciarà, i tindrem un problema com una casa de pagès?
- Neus, nena, calma’t que n’estàs fent un gra massa.
- Em vares prometre que deixaries tranquil·les a les vetlladores, i has trencat la teva paraula.
- Creus que, a la meva edat, puc fer res de mal a ningú, jo?
- Vols que et porti a una residència? No tinc pas ganes de fer-ho, però m’ho estàs posant amb safata.
-No t’has de capficar per aquestes nimietats. Estem parlant d’unes mossegades inofensives. Ni tan sols va quedar-li senyalat el coll. T’ho prometo.
-Ostres papa! Em sortiran cabells blancs al darrere teu! Vàrem quedar que quan tinguessis necessitat de sang, m’avisaries. 
- Ja em perdonaràs, reina, però la sang que em portes tu, té gust de plàstic. No m’agrada!
-S’ha acabat això d’anar pel món xuclant les venes dels humans, tal com havíem fet sempre. Ens hem de comportar com éssers civilitzats. Som al segle XXI. I, a més a més, ens hi vàrem comprometre! 
-Només vaig fer un tastet. Ridícul. Minúscul. Reconec que tenir sang jove i fresca tant a l’abast, em temptà massa. I, ara mateix, estimada, qualsevol caprici, a la meva edat, es converteix en una urgència.
-De tota manera, m’hauràs de reconèixer que amb l’Aurora sí que et vas excedir.
-És que és diabètica, saps? I el dolç em fa perdre el seny.

De pel·lícula

Quan vaig descobrir que una de les pel·lícules que podríem triar per veure durant el vol era “La Nit dels Morts Vivents” se’m va dissoldre la mala jeia que arrossegava des que havia sortit de casa, al matí. Feia segles que no la mirava.  

A l’instant em van venir al cap els estius a Riu Major, el meu cosí Ferran i en Sebastià Comamala, el seu soci de tripijocs. Eren carn i ungla des de menuts, ells dos. Jo sóc un any més jove, i només era el tercer de la colla. La mare m’obligava a anar amb ells perquè així podien sortir juntes ella, la tia Sió i la mare d’en Sebastià. I mentre les tres xerraven pels colzes, assegudes en una gandula de la piscina o en un banc del Passeig Nou, nosaltres corríem per allà, mirant quina en podíem fer. I n’havíem fet de l’alçada d’un campanar. “El trio malèfic” ens va batejar el caporal Povedilla, que setmana sí, setmana també, ens havia de citar a la caserna de la Guardia Civil per renyar-nos.

En aquella època en Sebastià era el cervell del grup. I tenia unes sortides d’emblanquinador memorables. Recordo com si fos ara, la tarda que en Tià, que era tal com li dèiem nosaltres, es va presentar al Passeig amb una màquina de filmar. Se l’havien descuidat uns turistes francesos a la pensió dels seus pares. Ens va explicar que, veient amb nosaltres “La Nit dels Morts Vivents” al cinema del poble, feia un parell de vespres, havia descobert la seva vocació artística i volia fer una pel·lícula de zombis. Ho tenia tot pensat. L’argument era que un cadàver tornat a la vida –jo-, sortia del cementiri del poble pet cruspir-se a tots els vilatans; però l’heroi -en Ferran- no es deixava menjar. Lluitàvem i em matava. El llargmetratge es titularia “Els morts que caminen”. No gaire original.

D’amagat de les mares vàrem baixar fins a l’escorxador municipal a buscar l’attrezzo que donés versemblança a la producció. En Mingu, el matador, ens va subministrar budells de xai.  Me’ls posaria a sota la samarreta i havien de caure a terra en el moment que en Ferran em matés. Per acabar-ho d’amanir, em van fer empastifar la cara, els braços i la roba amb la sang de les pobres bèsties sacrificades. Feia una fila d’espant.

Intentant no ser vistos per les nostres progenitores, tornàrem al Passeig per preparar la posada en escena. El zombi apareixeria per la porta del cementiri i perseguiria a la seva víctima, que estaria asseguda a la parada de la TEISA.

En Sebastià es va situar d’esquena a la tanca de boix que separava el Passeig de la carretera de Figueres. Quan ell va cridar “Acció”, jo vaig sortir rabent per empaitar al meu cosí. En Ferran, però, no es va esperar que m’acostés al baixador i va fugir com sí de debò jo fos un ressuscitat amb gana endarrerida. Vaig provar de perseguir-lo, però córrer havent d’aguantar amb les mans un paquet de vísceres a sota la samarreta, no és gens fàcil. I si, per postres, no t’hi veus bé, perquè la sang amb què t’has pintat la cara et va als ulls, estàs arreglat.

Vaig travessar el vial obsedit amb en Ferran i, a mig fer, vaig sentir l’aguda xerricada dels frens d’un cotxe quan es claven. Vaig saltar per evitar l’impacte, però amb tanta mala sort, que vaig perdre l’equilibri i vaig aterrar a l’asfalt amb la cara per davant.

El que va passar a partir d’aquell instant, no ho he tingut mai clar. Tinc un garbuix  a la memòria. Hi havia gent que cridava “És mort!”. El front, el nas i el pòmul que em feien molt de malt. Els xiscles de la mare. El sol que m’enlluernava. Les tripes d’animal aixafades a sota el meu ventre, que alliberaven un suc llefiscós, tebi i pudent. Una veu que em va dir que aguantés com un home. Algú que em carregava en un cotxe. El doctor Caparrós que donava instruccions a la infermera. I després tot fosc.

Em vaig despertar en una llitera del dispensari, adolorit i nafrat. La mare estava estirada al jaç del costat, adormida. S’havia desmaiat en veure’m estirat al mig del carrer, i fet un Natzarè.

Se’n va parlar molts mesos a Riu Major de la pel·lícula de zombis. Els tres artistes ens vàrem quedar sense piscina, sense bicicleta, sense futbolí i sense gelat dels dissabtes fins a final d’estiu. D’aquesta feta, al poble, a mi em van posar el malnom d’en tripetes. I encara em dura.  

Però el súmmum de tot va ser que, quan vàrem anar a casa d’en Sebastià a obrir la filmadora,  ens vam adonar que no hi havia rodet.    

Val per a unes vacances

-Bona tarda, venia a bescanviar un val de regal d'unes vacances.

-Endavant. Segui, si us plau. Acabo això que tinc empantanegat i en un segon estic per vostè.

-Faci, faci. No tinc pas pressa. En aquesta banda de la factoria no hi havia estat pas mai. És maca. La Campana, en diuen, oi? Quanta llum en aquests despatxos. S’hi ha de treballar molt bé.

-Aquí? Sí. És agradable. A quin departament està vostè?

-A Control del Clima. Estic en l'equip de manteniment de les turbines de vent.

-Ja he enllestit. Som-hi. M'ha dit abans que té un val per unes vacances?

-Sí. Me l'ha regalat la Corporació per commemorar els 25 anys que fa que sóc a la plantilla.

-L’obsequi de les bodes de plata. Quant de temps a la casa! Enhorabona, senyor...

-Baldiri Hosta, amb h.

-És alemany?

-Soc d’un poble a tocar Girona. Canet d’Adri. De debò semblo alemany?

-Me n’ha fet l’efecte pel cognom Hostembach.

-És Hosta només. L’aclariment el faig perquè gairebé tothom escriu Hosta sense la lletra h.

-Doncs miraré de fer-ho bé. I, pel que fa al viatge, té alguna idea? S'ha mirat el nostre catàleg? Tenim uns creuers, espectaculars. O, potser, es decanta més pels nostres magnífics circuits per les capitals europees? O li ve de gust un itinerari exòtic pel Sud-est asiàtic?

-M'agradaria fer una sortida més especial, una experiència diferent, amb un xic d’aventura.

-Així ens hem de decantar cap als paquets de l'Àfrica, el Canadà o Austràlia.

-Si pogués triar, voldria fer un safari per retratar feres salvatges.

-Pot escollir sense cap problema. La Corporació és molt esplèndida amb els seus empleats més fidels. Miri, Baldiri, tenim una expedició per la reserva de Sabi Sand, a Sud Àfrica. És un periple de luxe, amb guies i rastrejadors locals molt experimentats, i, també, podrà gaudir de l'assessorament d'un fotògraf professional. Els allotjaments són sempre en bungalous de cinc estrelles, situats en plena natura; i comptarà amb una flota de vehicles al seu servei per recórrer la sabana fins que hagi retratat als "cinc grans".

-És la il·lusió de la meva vida, sap?

-Ben fet. Ha d'aprofitar aquesta oportunitat, que vés a saber demà que ens pot passar.

-Ja ho pot ben dir. Ara estem bé i, un minut més tard, estirem la pota.

-El colofó d'aquest recorregut és una estada a un exclusiu hotel de Zanzíbar, a les costes de l’Índic.

-Quina sorpresa!

-Viatjarà sol, o amb parella, Baldiri?

-Soc solter, jo.

-Si vol, la Corporació li pot proporcionar una acompanyant per a tot el trajecte, o només per a una part.

-Tant per tant, sabates grosses. Per tot l'itinerari.

-La vol triar vostè, o bé li assignem de forma aleatòria?

-Que esculli la màquina per mi. A la meva edat no puc ser primmirat.

-Ho posem en el full d'encàrrec, doncs. Alguna petició més?

-És possible incloure un curs de submarinisme a Zanzíbar?

-Bona elecció. Hi afegim una sortida de busseig a la sensacional barrera de coralls del llevant de l'illa. Li encantarà. És tot?

-Crec que sí.

-Entesos. Taquem el full d’encàrrec. Cursem la petició. Ara, mentre el configurador treballa, m'hauria de posar l'empremta del polze en aquests documents que li apareixeran a la pantalla de la tauleta. Molt bé. Ara un altre. Aquest també. I aquí li sortirà el darrer. Ja estem. En uns instants vindrà un company meu, que es diu Jordi, i l'acompanyarà fins a la sala de navegació. Allà li implantaran a la memòria tots els records d'aquest esplèndid viatge que li està preparant el sistema. A més, mentre duri tot el procés, unes làmpades solars li deixaran la pell d'un to bronzejat que serà l'enveja del seu departament.

-El senyor Hosta?

-Jo mateix.

-Em pot acompanyar, si us plau?

-Amb molt de gust.

-Baldiri, que tingui unes vacances excel·lents. I recordi que les gaudeix per gentilesa de la Corporació, que sempre vetlla pel nostre benestar.

-Moltes gràcies, guapa. Ja t'ho explicaré tot, fil per randa,quan torni.

Foto: Eudardo Sortica