L’HORT DE LES MERAVELLES

  Quan en Pere va venir al món, l’Adela i jo vàrem passar tot l’estiu a casa els avis, a Riumajor. Va ser un part prematur, amb una colla de complicacions afegides, i tant la mare com el nounat va quedar molt atropellats. De fet, el petarrell es va estar a la incubadora de l’hospital fins a començament de curs.

  Com que era el primer cop que estàvem sols, sense els pares, l’àvia Nita i l’avi Ton van fer per manera que nosaltres dos no ens amoïnéssim. La nena era molt enyoradissa i jo, més aviat mogut. En aquella època, al poble, encara no hi havia ni la piscina, ni el centre esportiu; i els avis ens duien cada dia a l’hort amb ells. Marxàvem de casa havent esmorzat, i no tornàvem fins que no havien tocat les set al campanar de Sant Martí. A peu, era una passejada d’encara no un quart per un camí ample i ombrejat, que romancejava entre sembrats i cledes de bestiar, fins a arribar a la passera del riu. El tros, era just a l’altra riba, envoltat per una resta de xiprers gegantins. Els fruiters i la userda acaba de segar perfumaven l’aire fresc. 

  Tanmateix, molts cops fèiem el trajecte a cavall del 4L dels avis. El viatge en cotxe tenia una litúrgia pròpia, que tots dos ens esperàvem amb candeletes. Encara no havíem sortit del garatge que l’avi es girava cap a nosaltres amb esguard murri i ens picava l’ullet. Tot seguit empenyia una cinta a dins del casset i per l’altaveu sonava el “Remena Nena” de la Guillermina Motta. A l’Adela i a mi ens faltava temps per arrencar-nos a cantar-la, mentre l’àvia feia petar la llengua, posava els ulls en blanc i movia el cap  a dreta i esquerra. No podia suportar aquella artista. Es veu que una vegada que va venir al poble per la festa major i es va insinuar a l’avi. L’àvia assegurava que ell de jove tenia molta requesta perquè es retirava a en Kirk Douglas. El clotet de la barbeta el va heretar en Pere.

  Quan arribaven, en Jou, el gos, ens saludava llepant-nos la cara i tot seguit anàvem a recollir els ous al galliner. Calia fer via, perquè el gall ens anava al darrere per pessigar-nos. Després ajudàvem a collir mongetes tendres, maduixes, tomates... A mi m’agradava arrencar les carrotes i menjar-les després de rentar-les al safareig; o atipar-me de cireres, préssecs, peres o albercocs acabats de bastar de l’arbre.

Banyar-se a la bassa era un repte, perquè a dins de l’aigua semblava que et clavessin agulles a tot el cos, de tan freda que estava. Amb poca estona n’hi havia prou perquè ens quedessin els llavis blaus. Llavors l’àvia ens feia sortir i paràvem el sol una estona el sol per refer-nos abans d’endrapar els requisits que ens cuinava. I a ben dinat, migdiada a sota la parra.

  A la tarda, l’avi regava, i fèiem curses amb l’aigua, a veure qui arribava primer al final de la feixa. Després ens feia flautes de canya, o pistoles per llençar agulles d’estendre la roba, o cavalls amb una canya del blat de moro. I de tornada a casa, jugàvem a veig, veig, a paraules encadenades o a endevinalles, mentre berenàvem.  

  Un matí, pels volts del Sant Jaume, quan vàrem arribar, hi havia unes lletres gargotejades amb guix al portal. No vaig poder llegir que deien, perquè l’àvia les va esborrar d’una manotada.

  —És ella, altre cop —, va remugar.

  —Vols dir, Nita? —va demanar ell, preocupat.

  —N’estic convençuda. Ja veuràs —va respondre l’àvia mentre entrava directe a la caseta amb l’esguard fosc com el cul d’una paella vella. 

  La rialla permanent de l’avi es va esvair i ni tan sols en Jou ens va fer les festes de cada dia. Estava ajagut en un racó, amb les orelles baixes. Encara estàvem descarregant els cabassos del cotxe, quan es va sentir una forta trencadissa a dins de bungalou. Quan vàrem arribar, l’àvia estava dreta al mig de la cambra mirant-se les mans i voltada de plats fets miques. Va provar d’agafar l’escombra, però se li va escolar dels dits, com si tingués les mans balbes. D’una revolada, l’àvia va sortir a fora, i va seure al porxo. Els ulls li desprenien foc, una vena palpitant li partia el front en dos i les barres li tremolaven de tan fort com les premia. No semblava ella.

  —Vella perdulària, boca de fel, ensuma llufes. Però això no quedarà així —va remugar girant el rostre perquè nosaltres no la veiéssim.

  —Que t’ha fet aquesta vegada? —va preguntar l’avi, amb un fil de veu.

  —Sembles batejat amb aigua de tosca, Ton? M’ha deixat les mans toves. No puc agafar res —va contestar ella entre dents —Digues a la nena que faci una rotllana de sal al meu voltant. Va! Brillo!

  L’Adela, més divertida que espantada, va fer el que li demanaven. Quan va haver acabat, l’àvia es va posar dreta, va girar sobre ella mateixa set cops cap a l’esquerra mentre mastegava unes paraules que no vaig entendre, i va sortir del cercle. Tot seguit, l’avi li va fregar el cos sencer amb l’escombra. En acabat, ella li va prendre la granera dels dits i va comprovar que tornava a tenir força a les mans. La cara se li va il·luminar.

  La resta del matí va transcórrer com si no hagués passat res. Havent dinat, l’àvia es va endur a l’Adela a sota el roure. Van seure l’una al davant l’altre, es van agafar les mans, van tancar els ulls i van començar a recitar una mena de cançó de l’enfadós. Sorprès, vaig buscar a l’avi amb la mirada. Estava assegut al porxo fitant-les amb cara seriosa.

  —Nen, m’has de prometre que no t’enfadaràs mai de la vida amb la teva germana —em va dir amb veu preocupada—. Mira l’àvia i la seva germana. Fa anys que estan barallades per una ximpleria de l’herència i es passen el dia endenyant-se; i, com que totes dues són cabudes, el sarau va per llarg. A més a més, ja descobriràs que les dones d’aquesta família fan coses que no és podem explicar.

  No recordo l’estona que va durar aquella escena perquè em vaig distreure acabant un tira pedres i afinant-lo fent punteria amb llaunes que posava a sobre la tanca del camí. En aquestes que, estava recollint els pots que havien caigut a fora de l’hort, quan vaig llucar de lluny una dona que es comportava d’una manera molt estranya. Era com si caminés de recules. Vaig tornar-me’n d’una corredissa i em vaig amagar al darrere un xiprer per veure-la passar. Anava cap al poble, però ho feia d’esquenes i bracejava molt mentre marxava. Igual que si espantés un eixam d’abelles. Vaig interpretar que no ho feia de grat perquè tenia la cara vermella i proferia penjaments i esgarips. “Em sel saragap atiN!” em va semblar que cridava. Amb els ulls com dos salers vaig contemplar aquella escena sense entendre-hi res. Llavors vaig descobrir que l’Adela era al meu costat esguardant el quadre amb faiçó enjogassada. Es tombà cap a mi i em picà l’ullet. Aleshores, tot va encaixar.    
Les dones de la meva família fan coses que no és poden explicar.  

Photo by Stella de Smit on Unsplash