Cel·la

 

Desconegut que llegiu aquestes ratlles que un jorn llunyà vaig escriure amb la meva sang, esteu perdut. Abandoneu tota esperança, criatura incauta, perquè un cop aquí dins, no teniu escapatòria.

Tant me fa que us ha empès a violar els set segells sagrats i a obrir la porta beneïda que havia de servir per retenir-me, pels segles dels segles, en aquesta fosca, pestilent i fastigosa cel·la, que ni les rates ni les paneroles no han volgut compartir amb mi. Però sapigueu, ingenu, que en alliberar-me també heu desencadenat la calamitat que m’acompanya. O no sabíeu, taujà, que els inquisidors em van emparedar en vida a les profunditats d’aquest monestir per impedir que continués escampant la Pesta Negra i, d’aquesta manera, acomplís la meva missió infernal?  

Malgrat que no em veieu, ja soc a dins vostre. Una esgarrifança gelada us ho confirmarà. Tot seguit, notareu com em vaig escampant per les vostres venes, provocant-vos una cremor que us serà insuportable. Aleshores, igual que un cucut, us foragitaré sense remei de la còrpora que fins ara habitàveu i la faré casa meva.     

Perquè jo soc el Nigromant. El portador de les plagues. El que no és mort i ja no té forma humana. L’ambaixador del totpoderós Senyor de les Infernals Tenebres i qui li obrirà les portes d’aquest món de bat a bat perquè ell desencadeni les fúries de l’infern, i estableixi el seu regne entre els homes i anorreï d’una vegada per totes, aquell a qui anomeneu el Crist, i els seus indesitjables acòlits.

Foto de Annie Spratt en Unsplash