El cap a passeig

 

L’Almodis Barat és una nena molt activa. Mai s’avorreix perquè sempre està disposada a participar en alguna activitat, fer alguna feina, o inventar-se un joc per passar l’estona. Com que té l’agenda molt atapeïda, per no fer tard i no haver de dependre dels grans de casa, va tot el dia amunt i avall amb un patinet elèctric.

Tanmateix, l’Almodis és una despistada de marca major i ho perd tot. De fet, no hi ha dia que no es descuidi res en algun dels molts indrets que visita. Fins al punt que al departament d’objectes perduts de l’ajuntament hi ha una lleixa reservada només per guardar els estris que ella s’oblida per tota la ciutat. «No perds el cap perquè el dus enganxat al cos», li repeteix la seva mare quan la veu regirar la casa buscant el que sigui que ha extraviat.

En aquestes que, un dimarts a tarda, en el camí que fa l’Almodis des de classe de robòtica fins a assaig de ball de gitanes, li crida l’atenció una dona gran vestida amb un xandall de coloraines i que porta a sota el braç una màrfega de fer ioga. La senyora camina abstreta i movent el cap al ritme de la música que escolta als auriculars.

De cop i volta, la dona baixa de la vorera sense parar atenció que el semàfor dels vianants encara és vermell i una furgoneta puja rabent carrer amunt. L’Almodis l’engrapa per la caputxa del xandall i l’estira enrere, just un instant abans que el vehicle l’atropelli. De l’embranzida, totes dues rodolen per terra i la furgoneta passa com un coet eixordat al veïnat a cops de clàxon.

—Us heu fet mal? —demana la noia, molt amoïnada.

—La mar salada! Què ha passat? —exclama la dona, asseguda a la vorera.

—De poc que no acabeu a sota els rodes d’una furgoneta. Heu travessat sense mirar —respon l’Almodis ben sufocada.

—És que soc un cas com un cabàs, saps. Em poso a escoltar música i perdo el món de vista. Ja m’ho diuen les nenes al gimnàs que algun dia prendré mal. Mira, per agrair-te que m’hagis salvat, et convido a xocolata desfeta i rosquilles a casa meva. Visc aquí davant mateix. Apa, som-hi!

—Moltes gràcies, però no cal. I si esteu bé, aniré tirant, si no us sap greu. És que faig tard. —respon la jove enfilant-se al patinet.

—Insisteixo! Et vull agrair un gest tan valent. Mira, et regalo aquest camafeu. El vaig comprar fa molts anys en un mercat a l'Índia i em van assegurar que tenia poders màgics. Jo no l’he hagut de menester mai, però espero que a tu serveixi, bufona.

—Doncs el guardaré bé per no perdre’l i moltes gràcies altra vegada —respon la jove mentre marxa esperitada carrer avall.

L’endemà l’Almodis, ja no se’n recorda de l’incident amb la senyora, ni del camafeu, que té guardat a la butxaca de la caçadora. Està atrafegada buscant la xancleta d’anar a la piscina del peu esquerre, l’afinador de la guitarra i la corretja de treure a passejar la seva mascota, una tortuga que es diu Súper Mario.

La biblioteca municipal és la primera parada sortint d’escola. Mentrimentres està consultant un tractat sobre la cria de cucs de seda, li arriba un missatge al mòbil. És de la seva mare que vol que passi per la peixateria a recollir els musclos que ha encarregat.

«Quina ràbia haver d’estroncar ara la lectura d’un llibre tan interessant», rondina l’Almodis. «Si pogués deixar el cap aquí, llegint, mentre vaig a buscar els musclos, estalviaria molt de temps, i no m’hauria de saltar cap activitat de les que em toquen avui».

En aquell precís instant se sent un espetec i el cap l’Almodis es desenganxa del cos, fa un salt rodó i es queda a sobre la taula, just a davant del llibre que està llegint. Llavors, la resta del cos de la jove surt de la biblioteca tot decidit, com si no hagués passat res, agafa el patinet i marxa directe cap a la peixateria.

Cinc senyores es desmaien i sis senyors es maregen veient passar pel carrer el cos sense cap de l’Almodis, a cavall del patinet. El conductor de l’autobús número set, de l’ensurt, té un cobriment i el vehicle va a parar a dins d'una font. El guàrdia Bernabé, que està dirigint el trànsit a la plaça Major, s’empassa el xiulet de l’esglai. Un gat d’angora, sobresaltat, es queda calb de cop. I a la peixatera l’han de refer amb un didal d’aigua del Carme després d’haver despatxat a la noia.

Uns minuts més tard l’Almodis arriba a casa seva i deixa l’encàrrec a la taula de la cuina, i tot seguit, agafa la bossa d’esport i marxa directe a entrenament de waterpolo. Sortint va a assaig de castanyoles i, per acabar la tarda, a reunió de l’Associació d’Amics dels Canaris Flauta. Entre una cosa i una altra, s’asseu a taula a sopar gairebé a les deu de la nit.

—On vas així tu ara? Que no t’has mirat al mirall? —exclama la mare quan veu l’Almodis allà asseguda amb la cullera a la mà i sense saber on posar la sopa de carrota—. Com hi ha món! Ho sabia que un dia o altre el perdries, el cap.

—Ostres. Saps que, ara mateix, no recordo on me l’he descuidat —respon la filla.

—Ets un desastre! Fes un xic de memòria, dona!

—Per fer memòria em fa falta el cap, mama! I ves saber on para aquest ara.

Mentrestant, el cap de l’Almodis està molt entretingut llegint a la biblioteca. Un estudiant de magisteri adverteix a la senyoreta Balbina, la bibliotecària, que en una taula hi ha una testa tota sola i escarxofada, devorant pàgines com si s’hagués d’acabar el món demà. La bibliotecària va cap allà remugant en veu baixa i fent petar la llengua. Però quan troba la clepsa, el cor gairebé li surt per la boca.

—Es pot saber que fas aquí, tu! —rondina la senyoreta Balbina.

—Doncs llegir llibres —contesta el cap —. Que no teniu ulls a la cara?

La bibliotecària s’atabala moltíssim. Cap article de la normativa del departament de biblioteques no especifica com cal actuar en el cas de trobar un closca tota sola a les instal·lacions. A més, aquell cap és un impertinent. Aleshores, truca a l’ajuntament per consultar que ha de fer i li envien al guàrdia Bernabé.

—Diria que ets el cap de l’Almodis —conclou el policia que encara du el xiulet a dins de la panxa —. Quina casualitat. Aquesta tarda he vist passar la resta del teu cos en patinet. Saps què? Et portaré a Objectes Perduts, i com que la teva propietària hi passa cada dia, aviat ho tindrem solucionat.

—Aneu amb compte i no m’agafeu per les orelles, que les tinc delicades —remuga el caparró.

Mitja hora més tard, el cap de l’Almodis és etiquetat, classificat i desat a les dependències municipals. Per assegurar el tret, el guàrdia Bernabé envia un missatge de WhatsApp a la mare de la jove.

En Siscu Bates, un malfactor buscat a tot el món i part de l’estranger, ha vist per la finestra de la biblioteca tot el que ha passat amb el cap de l’Almodis i pensa que pot fer una bona picossada venent-lo al mercat negre. Segueix al guàrdia Bernabé fins a l’oficina d’Objectes Perduts, es cola a dins d’amagat i en un descuit de l’encarregat, fica la perola de la nena a dins d’una coixinera del pa i se l’endú a casa seva. Un cop allà, li tapa la boca amb cinta adhesiva per fer-lo callar, li fa moltes fotos i després les penja en una web de subhastes de la internet fosca.

Un milionari rus és el primer a oferir un milió d’euros per la testa. Tot seguit, un col·leccionista d’art sud-africà, apuja l’aposta a dos milions. El rus reacciona proposant dos milions i mig, i, a més a més, un àlbum de cromos de la lliga de futbol de 1974. Un tercer apostant, un potentat resident a Pernambuco, n’ofereix tres, de milions. Un japonès excèntric iguala l’oferta i hi afegeix una pinta que havia estat propietat d’en Michael Jackson. En Siscu balla per un peu. Ja es veu prenent el sol en una platja paradisíaca i atipant-se de xuixos de crema per sempre més.

De cop i volta, les forces especials dels Mossos d’Esquadra irrompen al pis del delinqüent esbotzant la porta i cridat. Detenen en Siscu i recuperen el cap de l’Almodis just quan el bandit estava a punt d’enviar-lo per paquet postal al Japó. Feia dies que li seguien la pista i el volien enxampar in fraganti.

Alienes a tot això, l’Almodis i la mare van a l’oficina d’Objectes Perduts a recollir el cap. Quan arriben a l’ajuntament es troben una munió de càmeres de televisió i centenars de curiosos congregats a les escales d’entrada. És en aquell moment que descobreixen que totes les cadenes del país estan entrevistant en directe per les notícies del vespre a la carabasseta de la nena, a l’alcalde i a un inspector dels Mossos d’Esquadra. Elles es queden de pasta de moniato quan s'assabenten de tota la peripècia que viscut el crani. Mortes de vergonya, no s’atreveixen a acostar-se a l’estrada i segueixen la roda de premsa des de darrere d’una jardinera. No obstant això, el conductor de l’autobús número set, que era allà fent el badoc, les reconeix i avisa als periodistes. Aquests corren cap a l’amagatall i les fan pujar a la tarima. L’emotiu retrobament entre el cap i cos de la noia bat rècords d’audiència a tot el món i es fa viral en segons.

Ara l’Almodis, ja sencera, està estudiant una oferta per fer pel·lícules amb la factoria Marvel, una sèrie per les plataformes, una llarga llista de cantants de moda li ha proposat que col·labori en els seus discs i la NASA vol que sigui la primera nena que viatja a l’espai. Tanmateix, ella només està preocupada per no perdre el cap altra vegada.

I vet aquí un cos i vet aquí un cap, aquest conte s’ha acabat. 

Foto de Yana Hurskaya en Unsplash

Instruccions per aprendre a anar en bicicleta

Per aprendre a anar en bicicleta, cal, primer de tot, que se’n procuri una. Descobrirà que és una màquina singular que té dues rodes disposades en línia recta, una al davant de l’altra. L’artefacte també inclou un seient, un manillar i unes curioses plataformes giratòries, situades a banda i banda, que s’anomenen pedals. Alguns models també incorporen un giny petit i rodó que quan s’acciona amb el dit gros de la mà emet un soroll molt característic.

A ulls d’un profà pot semblar una extravagància, però la bicicleta està pensada perquè l’usuari se l’hagi de posar entre les cames per fer-la funcionar. Aquesta postura original afavoreix que el binomi persona-màquina assoleixi un elevat grau d’eficàcia. Tanmateix, l’esmentada positura ha motivat que les ments malaltisses dels detractors de l’invent hagin volgut veure en aquesta posició malintencionades analogies concupiscents. Ignori’ls.

Quan tingui la bici, busqui un espai exterior on exercitar-se. És preferible que triï una zona planera i sense obstacles a prop. S’assegui al selló i recolzi els dos peus a terra. Agafi el manillar amb les dues mans i amb fermesa. Si els artells li queden blancs, afluixi un xic. No cal que escanyi al manillar. Concentri la mirada en un punt llunyà a davant seu. Mentre manté un peu a terra, amb l’altre pressioni el pedal del mateix costat. Notarà que l’aparell avança fent una suau sotragada. No s’espanti. Aprofiti l’embranzida i repeteixi l’operació amb el peu que encara estava en contacte amb el sol. Si no se’n va de trompis, continuï fent pressió de forma alternativa als pedals. Ara un, ara un altre. Al principi li costarà rodar en línia recta. Perseveri. És qüestió de temps.

En el cas que vulgui aturar l’andròmina, serà necessari que premi les palanques que trobarà a banda i banda del manillar. Són els frens. Apliqui una pressió a les manetes proporcional a la urgència que tingui per parar.

La paradoxa de la bicicleta és que per mantenir l’equilibri, s’ha de moure sempre endavant. Sense aturar-se. I, a més a més, per no perdre l’estabilitat, el fòtil ha de viatjar de pressa. Com la vida moderna.

En el cas que es desequilibri o que quedi estès al mig del camí tan llarg com és, no s’amoïni. Recuperi la dignitat, torni a la posició inicial i repeteixi l’operació els cops que facin falta. Quan agafi el ritme viurà un moment màgic, únic a la seva vida i que ja no oblidarà mai més. Experimentarà una sensació corporal molt agradable i especial mentre es desplaça. L’aire li acaronarà el rostre, els ulls li brillaran i els llavis, de manera inconscient, li dibuixaran un somriure alegre. Se’n diu llibertat. Vigili. Aquesta presa de consciència pot ser determinant en la seva vida. Ja mai més res no tornarà a ser com abans perquè aquesta experiència quedarà gravada a la seva memòria com els deu manaments ho van ser a les taules de la llei. Milions d’individus d’arreu del món ja l’han viscut aquest efecte, des de la invenció de la bicicleta. La immensa majoria, frisosos, han buscat qualsevol excusa per tornar a assolir l’estat de delectança que proporciona el pedaleig. Imbuïts per l’èxtasi, alguns ciclistes han fet proeses tals com fer la volta al món, escalar les muntanyes més altes, o circular entre cotxes per anar a treballar.

Es pot dispensar la bicicleta a partir dels dos anys de vida. Els estudis científics conclouen que com més jove sigui l’administrat, més potents i duradors són els efectes. La dosis màxima que pot tolerar cadascú ja li faran saber les cames. I compti que no s’escaparà pas de patir mal al cul. 

Foto: FameFlynet

Mejar per emportar

 

Abans de tocar el timbre, l’Ireneu  comprova una altra vegada l’adreça al mòbil. No es vol equivocar. Ja ha arribat gairebé al cap d’avall de la llista i té moltes ganes d’enllestir.  

—El Re, Re, Rei del Sushi.

—Doncs, au, puja. Que és tard i tinc gana.  

Una esgarrifança li ressegueix l’esquena quan sent aquella veu a l’intèrfon. Tot i estar previngut, no pot evitar que el cap li reculi vint-i-cinc anys. Fins a l’època de l’institut. Respira fondo un parell de cops per foragitar els records i, d’una llambregada s’assegura que ho du tot a dins la bossa.    

Mentre puja per l’ascensor, l’Ireneu decideix que li donarà una oportunitat. Que li mirarà als ulls, i depenent de la reacció que tingui, la balança tombarà cap a una banda o cap a una altra. Contempla la imatge que li torna el mirall i veu aquell adolescent amb el rostre colonitzat per una acne salvatge i la boca curulla de ferralla per adreçar les dents, que va perdre la mirada pura i brillant al maleït pati del Joan Fuster. El cor se li desboca a dins el pit. I s’adona que està aguantat la respiració.

—Sou més lents que un enterrament de tercera, eh? —li etziba el client tan bon punt el repartidor posa el peu al replà —et volia donar propina, però, a la merda.

—T, t, tant fill de puta com sempre, tu, Ramos —respon l’Ireneu fitant-lo directament als ulls.

—Escolta, mitja merda...

D’una revolada el repartidor encasta al client contra la paret i li enfonsa una navalla al fetge. En Ramos, mentre rellisca cap a terra, es mira el seu atacant amb perplexitat. Llavors l’Ireneu es planta a un pam de la cara de la víctima i s’abaixa la mascareta 

—Mallol! —balbuceja en Ramos.

L’Ireneu li fa un tall al coll d’orella a orella mentre assenteix amb el cap, dibuixa una rialla malèfica amb els llavis i arqueja les celles. La sang surt disparada i esquitxa tot el replà, la cara i la roba del repartidor.  

—A, a, a tots els porcs els, els, els hi arriba Sant Martí. Ca, ca, cabronàs! More't!

I es mort de seguida. En silenci. L’Ireneu admira la seva obra un instant. Llavors para l’orella per si sent algun moviment a l’escala. Res. Tot baixant, desconnecta el mòbil del Rei del Sushi, es treu la mascareta, el paravent i la gorra de rider, i ho posa tot a dins la bossa. Surt de l’edifici amb la caputxa de la dessuadora posada i va directe a una font a rentar-se la cara i les mans. Tot seguit, baixa fins al riu, omple la motxilla de pedres i la llença, amb la bici, a l’aigua negra del Segre.

Al cap de tres dies l’Ireneu Mallol baixa del tren a l'Hospitalet de l'Infant. Mira el cel gris d’abril. Bufa un llevant emprenyador i humit que l’obliga a cordar-se la caçadora fins a dalt. Seguint les indicacions del Google Maps travessa carrers i places fins a arribar a la Trattoria di Mario de Miami Platja. Pel camí només ha trobat algunes dones passejant gossos petaners i un grapat de runners. Estampes del confinament. S’atura a davant de la porta de l’establiment i arrenca un rètol que diu “Es busca repartidor amb carnet de moto”.

El local és buit a aquella hora. Put a cervesa esbravada i menjar ranci. Un home gras, calb i mal afaitat, que fuma un puret mentre fa números, està assegut en una taula arraconada. Aixeca el cap quan entra l’Ireneu.

—Que vols, tu ara? —rondina.

—Ve, ve, venia per l’a, l’a, l’anunci de feina.

—Són dotze euros l’hora, més propines. Obrim cada dia per dinars i sopars. No t’asseguro. I si caus o fas malbé la moto, la reparació la pagués tu. Entesos? Si et va bé, comences ara. Si no, carda el camp, que tinc feina.  

—En, en, entesos —diu l’Ireneu mentre es planta a davant de la taula on seu l’home.

—Com et dius?

—I, I, Ireneu Mallol.

—Jo soc en Mario. Apa, tira cap al garatge a engegar la moto. El casc és a dins la maleta. 

—Ja, ja, ja sé qui ets. Ma, Ma, Mario Villegas. Un bo, bo, bord, com una ca, ca, casa de pagès.

El cuiner se’l mira amb uns ulls com salers. No el reconeix. Cony de mascareta. De sobte, l’Ireneu treu la navalla i clava la mà dreta d’en Mario a la taula d’aglomerat barato. Aquest fa un crit tan llarg i exagerat, que l’Ireneu té la sensació d’estar veient altre cop una pel·lícula d’en Tarzan de les d’en Johnny Weissmuller. En Mario es recaragola com un pop acabat de pescar i es posa a plorar.

—Ho, Ho, Hòstia, Mario. No, no, no siguis tita fluixa.

—Si us plau, si us plau! Ai! Ai!

—Co, co, com m’agrada sentir-te di, di, dir aquestes paraules. Bavós covard. 

—Per què m’ho fas, això? Qui ets?

—J, j, ja no recordes co, co, com et diverties a costa meva a l’, l’, l’institut, malparit?

—Tranquil, Mallol. Si us plau! No em facis més mal. Si us plau!

—E, e, em vàreu martiritzar, fi, fi, fins que vaig ca, ca, canviar de centre. Ho, ho, a hores d’ara encara en pa, pa, pateixo les conse, conse, conseqüències, de, de, desferra humana!

—Era en Ramos! Ell és el culpable. Ens tenia a tots acoquinats. T’ho juro. Era ell el que remenava les cireres. I si no obeíem, anava per nosaltres. Soc una víctima com tu, Mallol!

—A, a, ara sí que m’has fet riure! U, u, una víctima, dius? Em va, va, vàreu traumatitzar de, de, de tal manera, que la, la, la solitud era el me, me, meu únic consol: una, una, una solitud profunda, fo, fo, fosca, morta.  

—Em sap molt de greu, nano! Perdona’m. De debò. Si vols, a la caixa hi ha dos mil euros. Agafa’ls. Són per tu. I també et regalo el meu cotxe. És un León que encara no té dos anys. No tinc res més. El restaurant és de lloguer. Per favor...

—Qu, qu, quanta generositat venint d’un cu, cu, cuc de terra com tu. Ets, ets, ets l’últim de la llista, sap? I, i, i ho pagaràs com els, els, els altres.

D’una gambada, l’Ireneu es posa al darrere en Mario, li embolica un sogall al voltant del coll i estira tan fort com pot. La cara del cuiner, congestionada, primer es posa vermella i després morada. En Mario gruny, tira coces i prova de desfer-se de la presa de l’Ireneu amb l’única mà que té lliure. Però és inútil. Acaba sucumbint i afluixant els esfínters. Aleshores, l’Ireneu embolica el cadàver amb un hule llardós de quadres blancs i vermells i el carrega al maleter del cotxe. Abans de marxar, aprofita per buidar la caixa. De fet, els hi acabaven de regalar, aquells calés.

Surt de Miami Platja en direcció nord. Anirà cap a Barcelona, o a Girona o a Figueres. Ara mateix, li sua la polla. Condueix d’esma. Mentrestant, es deixa seduir pel lirisme de la música que escolta. Lacia Ch’io pianga. Rinaldo. George Frederic Händel. Aleshores, l’envaeix una agradable sensació de pau infinita. Per fi ha acabat la feina. Ara ja podrà començar a viure de debò. Sense arrossegar pesades motxilles del passat. I sap del cert que ja no quequejarà mai més. 

 Foto de Connor Houtman en Unsplash