divendres, 27 de maig de 2022

El cap a passeig

 

L’Almodis Barat era una noia molt activa. No podia estar sense fer res interessant o útil. Mai s’avorria perquè sempre estava disposada a participar en alguna activitat, fer alguna feina, o inventar-se un joc per passar l’estona. Com que tenia l’agenda tan atapeïda, per no fer tard, anava tot el dia amunt i avall amb un patinet elèctric.

Tanmateix, l’Almodis era una despistada de marca major. Es descuidava les claus de casa, els mitjons de gimnàstica, la regadora de les plantes, qualsevol cosa que us pugueu imaginar. Fins al punt que al departament d’objectes perduts de l’ajuntament hi havia una lleixa només per guardar els estris que l’Almodis escampava per tot arreu. «No perds el cap perquè el tens enganxat al cos», li deia sovint la seva mare quan la veia regirar la casa buscant el que fos que havia extraviat aquell cop.

En aquestes que, un dia, sortint de classe de sac de gemecs i anant cap a assaig de ball de gitanes, la va aturar una senyora gran, que anava carregada amb un cistell enorme.

—Ai maca, series tan amable d’ajudar-me a portar el cistell fins a casa? Estic molt cansada, saps.

—És clar que sí —va contestar l’Almodis—. Pugi al patinet amb mi, que hi serem en un salt.

—Per agrair-te aquest favor, et regalo aquesta moneda —li va dir la senyora quan van arribar a casa seva—. És màgica i farà realitat el desig que li demanis. Només un, però. Ja cal que triïs bé.

—No cal que em faci regals, senyora. De totes maneres, moltes gràcies —va respondre la noia mentre marxava rabent carrer avall perquè tenia pressa.

L’endemà l’Almodis ja no se’n recordava ni de la senyora, ni de la moneda màgica. Ni tampoc d’on havia posat les ulleres de la piscina, ni l’afinador de la guitarra, ni les tisores de tallar-se les ungles dels peus. Mentrimentres era a la biblioteca municipal llegint un tractat sobre la cria de cucs de seda, li va arribar un missatge al mòbil. Era de la seva mare dient-li que havia d’anar a la peixateria a recollir els musclos que havia encarregat per sopar.  

—Quina ràbia haver d’estroncar ara la lectura d’un llibre tan interessant —va pensar—. Si pogués deixar el cap aquí, llegint, mentre vaig a buscar els musclos, estalviaria molt de temps, i no m’hauria de saltar cap activitat de les que em toquen avui.  

En aquell moment, el cap l’Almodis va fer un salt rodó i es va quedar a sobre la taula, just a davant del llibre. Llavors, la resta del cos de la jove va sortir de la biblioteca tot decidit, va agafar el patinet i va anar fins a la peixateria, a tota pastilla.

Veient passar un cos sense cap pel carrer es van desmaiar cinc senyores i es van marejar cinc senyors. El conductor de l’autobús número set va tenir un cobriment i el vehicle va anar a parar a dins d’una font. El guàrdia Bernabé, que estava dirigint el trànsit a la plaça Major, es va empassar el xiulet. A la peixatera no li tocava la roba al cos quan li va donar els musclos a l’Almodis, i li van haver de donar un didal de conyac per refer-la.  

La noia va anar fins a casa seva i va deixar l’encàrrec a la taula de la cuina. Tot seguit, va agafar la bossa d’esport i va marxar directe a entrenament de judo. Sortint tenia assaig de castanyoles i, per acabar el dia, reunió de l’Associació d’Amics dels Canaris. Entre una cosa i una altra, s’asseia a sopar gairebé a les deu de la nit.

—On vas així tu ara? Que no t’has mirat al mirall? —va exclamar la mare quan va veure l’Almodis allà asseguda amb la cullera a la mà i sense saber on posar la sopa de carrota—. Ja t’ho he dit, no sé quantes vegades, que perdries el cap.  

—Ostres. Ara mateix, no recordo on me l’he descuidat —va respondre ella.  

—Ets un cas com un cabàs! Fes un xic de memòria.

—Per fer memòria em fa falta el cap, mama! I ves saber on para aquest ara.  


                                                             Primer final  

 

El cap de l’Almodis estava molt còmode a la biblioteca i no es plantejava marxar d’allà. Un cop es va haver llegit el manual de cria de cucs de seda, va encetar el primer volum de les obres completes d’en Ryoki Inoue. A tres quarts de nou, la senyoreta Balbina, la bibliotecària, va fer l’última volta per les taules abans de tancar. Quan va veure la testa de la jove, allà escarxofada i devorant pàgines com si s’hagués d’acabar el món, el cor gairebé li surt per la boca.

—No et pots pas quedar aquí, tu! Que hem d’abaixar la persiana —va rondinar la bibliotecària.

—Doncs si no em ve pas a buscar la meva mestressa, no em moc —va contestar el cap —. Com diantre torno a casa sense cames, jo? Que no té ulls a la cara?

La senyoreta Balbina es va atabalar molt. Aquella clepsa era una impertinent. Com que tenia pressa perquè volia anar a teatre, va decidir avisar al guàrdia Bernabé, que, en aquell moment, estava fent la ronda per davant la biblioteca.

—Diria que ets el cap de l’Almodis —va afirmar el policia que encara duia el xiulet a la panxa —. Em sembla que aquesta tarda he vist passar la resta del teu cos en patinet. Saps que? Et portaré a Objectes Perduts, i com que la teva propietària hi passa cada dia, aviat ho tindrem solucionat. 

—Compte! No m’agafi per les orelles, que les tinc delicades —va remugar el tupí.

Mitja hora més tard, el cos i el cap de l’Almodis es retrobaven a l’ajuntament i es tornaven a ajuntar, feliços com anissos.


                                                                    Segon final

 

En Siscu Bates, un malfactor buscat a tot el món i part de l’estranger, va veure per la finestra de la biblioteca al cap de l’Almodis, llegint molt concentrat. D’una revolada el va ficar a dins d’una coixinera del pa i se’l va endur a casa. Un cop allà, li va fer fotos i les va penjar al Wallapop. »Segur que hi ha algú disposat a pagar una bona picossada per aquesta carabassa intel·lectual», va rumiar, cobdiciós.

Un milionari rus va ser el primer a obrir la subhasta, oferint una saca plena de diners per la testa. Tot seguit, un col·leccionista d’art sud-africà, va apujar l’aposta a dues saques. El rus va reaccionar proposant dues saques i mitja, i, a més a més, un àlbum de cromos de la lliga de futbol. Un tercer apostant, un potentat resident a Pernanbuco, en va oferir tres, de saques. Un japonès excèntric hi va afegir una pinta que havia estat propietat d’en Michael Jackson. En Siscu ballava per un peu. Ja es veia prenent el sol en una platja paradisíaca i atipant-se de xuixos de crema per sempre més. De cop i volta, les forces especials de la policia van irrompre al pis del delinqüent i el va detenir. Però no van poder recuperar el cap. En Sicu ja l’havia enviat al Japó per paquet postal. I resulta que l’expedició s’havia extraviat pel camí. L’Almodis, carregada de paciència, a hores d’ara encara està pendent de què li tornin.  


                                                                    Tercer final

 

El cos de l’Almodis va recordar que s’havia deixat el cap a la biblioteca. Llavors, va sortir amb el patinet disparat a buscar-lo. Quan va arribar a l’edifici, va trobar una munió de càmeres de televisió i centenars de curiosos a les escales d’entrada. Aleshores, va descobrir que totes les cadenes del país estaven entrevistant al seu cap en directe per les notícies del vespre. Mort de vergonya, el cos es va amagar a darrere d’una jardinera. No obstant això, el conductor de l’autobús número set, que era allà fent el badoc, el va reconèixer i va avisar als periodistes. Aquests van córrer cap a l’amagatall i van retransmetre en directe l’emotiu retrobament entre el cap i el cos. Les imatges van batre rècords d’audiència. Van fer la volta al món i ho van petar a les xarxes socials. Ara l’Almodis té el seu propi programa de televisió, està estudiant una oferta per fer pel·lícula amb la factoria Marvel, la Rosalia li ha proposat fer un parell de discs juntes i la NASA vol que sigui la primera nena que viatja fins a la Lluna. 



Foto de Yana Hurskaya en Unsplash

dijous, 19 de maig de 2022

Instruccions per aprendre a anar en bicicleta

 

Primer de tot, procuris una bicicleta. Descobrirà que és una màquina singular que té dues rodes, un seient i un manillar, i que cal posar-se-la entre les cames perquè funcioni. Busqui un espai exterior, millor si és planer i sense obstacles. S’assegui al selló i agafi el manillar amb fermesa amb les dues mans. Si els artells li queden blancs, afluixi un xic. Concentri la mirada en un punt llunyà a davant seu. Mentre manté un peu a terra, amb l’altre pressioni el pedal del mateix costat. Notarà que la màquina avança. Aprofiti l’embranzida i repeteixi l’operació amb el peu que estava en contacte amb el sol. Si no cau, continuï fent pressió de forma alternativa als pedals. Al principi li costarà rodar en línia recta. No s’aturi. La paradoxa de la bicicleta és que per mantenir l’equilibri, cal anar sempre endavant. Gairebé com la vida. I perquè l’equilibri sigui estable, haurà d’assolir una certa velocitat. Si rodola per terra o es desequilibra, torni a la posició inicial i repeteixi l’operació els cops que facin falta. Quan agafi el ritme viurà un moment màgic que ja no oblidarà mai més. Experimentarà una sensació corporal molt agradable mentre es desplaça. El vent li acaronarà el rostre, els ulls li brillaran i els llavis formaran un somriure alegre. Se’n diu llibertat. Vigili. Aquesta presa de consciència pot ser determinant en la seva vida. Milions d’individus d’arreu del món l’han experimentat i repeteixen a totes hores. Quan vulgui aturar l’andròmina, premi les palanques que trobarà a banda i banda del manillar. Apliqui una pressió proporcional a la urgència que tingui per parar. Dispensi la bicicleta a voluntat a partir dels tres anys de vida. Com més jove sigui l’administrat, més potents i duradors són els efectes.  


Foto: FameFlynet

dilluns, 16 de maig de 2022

Mejar per emportar

 

Abans de tocar el timbre, l’Ireneu  comprova una altra vegada l’adreça al mòbil. No es vol equivocar. Ja ha arribat gairebé al cap d’avall de la llista i té moltes ganes d’enllestir.  

—El Re, Re, Rei del Sushi.

—Doncs, au, puja. Que és tard i tinc gana.  

Una esgarrifança li ressegueix l’esquena quan sent aquella veu a l’intèrfon. Tot i estar previngut, no pot evitar que el cap li reculi vint-i-cinc anys. Fins a l’època de l’institut. Respira fondo un parell de cops per foragitar els records i, d’una llambregada s’assegura que ho du tot a dins la bossa.    

Mentre puja per l’ascensor, l’Ireneu decideix que li donarà una oportunitat. Que li mirarà als ulls, i depenent de la reacció que tingui, la balança tombarà cap a una banda o cap a una altra. Contempla la imatge que li torna el mirall i veu aquell adolescent amb el rostre colonitzat per una acne salvatge i la boca curulla de ferralla per adreçar les dents, que va perdre la mirada pura i brillant al maleït pati del Joan Fuster. El cor se li desboca a dins el pit. I s’adona que està aguantat la respiració.

—Sou més lents que un enterrament de tercera, eh? —li etziba el client tan bon punt el repartidor posa el peu al replà —et volia donar propina, però, a la merda.

—T, t, tant fill de puta com sempre, tu, Ramos —respon l’Ireneu fitant-lo directament als ulls.

—Escolta, mitja merda...

D’una revolada el repartidor encasta al client contra la paret i li enfonsa una navalla al fetge. En Ramos, mentre rellisca cap a terra, es mira el seu atacant amb perplexitat. Llavors l’Ireneu es planta a un pam de la cara de la víctima i s’abaixa la mascareta 

—Mallol! —balbuceja en Ramos.

L’Ireneu li fa un tall al coll d’orella a orella mentre assenteix amb el cap, dibuixa una rialla malèfica amb els llavis i arqueja les celles. La sang surt disparada i esquitxa tot el replà, la cara i la roba del repartidor.  

—A, a, a tots els porcs els, els, els hi arriba Sant Martí. Ca, ca, cabronàs! More't!

I es mort de seguida. En silenci. L’Ireneu admira la seva obra un instant. Llavors para l’orella per si sent algun moviment a l’escala. Res. Tot baixant, desconnecta el mòbil del Rei del Sushi, es treu la mascareta, el paravent i la gorra de rider, i ho posa tot a dins la bossa. Surt de l’edifici amb la caputxa de la dessuadora posada i va directe a una font a rentar-se la cara i les mans. Tot seguit, baixa fins al riu, omple la motxilla de pedres i la llença, amb la bici, a l’aigua negra del Segre.

Al cap de tres dies l’Ireneu Mallol baixa del tren a l'Hospitalet de l'Infant. Mira el cel gris d’abril. Bufa un llevant emprenyador i humit que l’obliga a cordar-se la caçadora fins a dalt. Seguint les indicacions del Google Maps travessa carrers i places fins a arribar a la Trattoria di Mario de Miami Platja. Pel camí només ha trobat algunes dones passejant gossos petaners i un grapat de runners. Estampes del confinament. S’atura a davant de la porta de l’establiment i arrenca un rètol que diu “Es busca repartidor amb carnet de moto”.

El local és buit a aquella hora. Put a cervesa esbravada i menjar ranci. Un home gras, calb i mal afaitat, que fuma un puret mentre fa números, està assegut en una taula arraconada. Aixeca el cap quan entra l’Ireneu.

—Que vols, tu ara? —rondina.

—Ve, ve, venia per l’a, l’a, l’anunci de feina.

—Són dotze euros l’hora, més propines. Obrim cada dia per dinars i sopars. No t’asseguro. I si caus o fas malbé la moto, la reparació la pagués tu. Entesos? Si et va bé, comences ara. Si no, carda el camp, que tinc feina.  

—En, en, entesos —diu l’Ireneu mentre es planta a davant de la taula on seu l’home.

—Com et dius?

—I, I, Ireneu Mallol.

—Jo soc en Mario. Apa, tira cap al garatge a engegar la moto. El casc és a dins la maleta. 

—Ja, ja, ja sé qui ets. Ma, Ma, Mario Villegas. Un bo, bo, bord, com una ca, ca, casa de pagès.

El cuiner se’l mira amb uns ulls com salers. No el reconeix. Cony de mascareta. De sobte, l’Ireneu treu la navalla i clava la mà dreta d’en Mario a la taula d’aglomerat barato. Aquest fa un crit tan llarg i exagerat, que l’Ireneu té la sensació d’estar veient altre cop una pel·lícula d’en Tarzan de les d’en Johnny Weissmuller. En Mario es recaragola com un pop acabat de pescar i es posa a plorar.

—Ho, Ho, Hòstia, Mario. No, no, no siguis tita fluixa.

—Si us plau, si us plau! Ai! Ai!

—Co, co, com m’agrada sentir-te di, di, dir aquestes paraules. Bavós covard. 

—Per què m’ho fas, això? Qui ets?

—J, j, ja no recordes co, co, com et diverties a costa meva a l’, l’, l’institut, malparit?

—Tranquil, Mallol. Si us plau! No em facis més mal. Si us plau!

—E, e, em vàreu martiritzar, fi, fi, fins que vaig ca, ca, canviar de centre. Ho, ho, a hores d’ara encara en pa, pa, pateixo les conse, conse, conseqüències, de, de, desferra humana!

—Era en Ramos! Ell és el culpable. Ens tenia a tots acoquinats. T’ho juro. Era ell el que remenava les cireres. I si no obeíem, anava per nosaltres. Soc una víctima com tu, Mallol!

—A, a, ara sí que m’has fet riure! U, u, una víctima, dius? Em va, va, vàreu traumatitzar de, de, de tal manera, que la, la, la solitud era el me, me, meu únic consol: una, una, una solitud profunda, fo, fo, fosca, morta.  

—Em sap molt de greu, nano! Perdona’m. De debò. Si vols, a la caixa hi ha dos mil euros. Agafa’ls. Són per tu. I també et regalo el meu cotxe. És un León que encara no té dos anys. No tinc res més. El restaurant és de lloguer. Per favor...

—Qu, qu, quanta generositat venint d’un cu, cu, cuc de terra com tu. Ets, ets, ets l’últim de la llista, sap? I, i, i ho pagaràs com els, els, els altres.

D’una gambada, l’Ireneu es posa al darrere en Mario, li embolica un sogall al voltant del coll i estira tan fort com pot. La cara del cuiner, congestionada, primer es posa vermella i després morada. En Mario gruny, tira coces i prova de desfer-se de la presa de l’Ireneu amb l’única mà que té lliure. Però és inútil. Acaba sucumbint i afluixant els esfínters. Aleshores, l’Ireneu embolica el cadàver amb un hule llardós de quadres blancs i vermells i el carrega al maleter del cotxe. Abans de marxar, aprofita per buidar la caixa. De fet, els hi acabaven de regalar, aquells calés.

Surt de Miami Platja en direcció nord. Anirà cap a Barcelona, o a Girona o a Figueres. Ara mateix, li sua la polla. Condueix d’esma. Mentrestant, es deixa seduir pel lirisme de la música que escolta. Lacia Ch’io pianga. Rinaldo. George Frederic Händel. Aleshores, l’envaeix una agradable sensació de pau infinita. Per fi ha acabat la feina. Ara ja podrà començar a viure de debò. Sense arrossegar pesades motxilles del passat. I sap del cert que ja no quequejarà mai més. 


 Foto de Connor Houtman en Unsplash