Primer
de tot, procuris una bicicleta. Descobrirà que és una màquina singular que té
dues rodes, un seient i un manillar, i que cal posar-se-la entre les cames
perquè funcioni. Busqui un espai exterior, millor si és planer i sense obstacles.
S’assegui al selló i agafi el manillar amb fermesa amb les dues mans. Si els
artells li queden blancs, afluixi un xic. Concentri la mirada en un punt llunyà
a davant seu. Mentre manté un peu a terra, amb l’altre pressioni el pedal del
mateix costat. Notarà que la màquina avança. Aprofiti l’embranzida i repeteixi
l’operació amb el peu que estava en contacte amb el sol. Si no cau, continuï fent
pressió de forma alternativa als pedals. Al principi li costarà rodar en línia
recta. No s’aturi. La paradoxa de la bicicleta és que per mantenir l’equilibri,
cal anar sempre endavant. Gairebé com la vida. I perquè l’equilibri sigui
estable, haurà d’assolir una certa velocitat. Si rodola per terra o es
desequilibra, torni a la posició inicial i repeteixi l’operació els cops que
facin falta. Quan agafi el ritme viurà un moment màgic que ja no oblidarà mai
més. Experimentarà una sensació corporal molt agradable mentre es desplaça. El
vent li acaronarà el rostre, els ulls li brillaran i els llavis formaran un somriure
alegre. Se’n diu llibertat. Vigili. Aquesta presa de consciència pot ser
determinant en la seva vida. Milions d’individus d’arreu del món l’han
experimentat i repeteixen a totes hores. Quan vulgui aturar l’andròmina, premi les
palanques que trobarà a banda i banda del manillar. Apliqui una pressió proporcional
a la urgència que tingui per parar. Dispensi la bicicleta a voluntat a partir
dels tres anys de vida. Com més jove sigui l’administrat, més potents i
duradors són els efectes.
Foto: FameFlynet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada