Instruccions per aprendre a anar en bicicleta

Per aprendre a anar en bicicleta, cal, primer de tot, que se’n procuri una. Descobrirà que és una màquina singular que té dues rodes disposades en línia recta, una al davant de l’altra. L’artefacte també inclou un seient, un manillar i unes curioses plataformes giratòries, situades a banda i banda, que s’anomenen pedals. Alguns models també incorporen un giny petit i rodó que quan s’acciona amb el dit gros de la mà emet un soroll molt característic.

A ulls d’un profà pot semblar una extravagància, però la bicicleta està pensada perquè l’usuari se l’hagi de posar entre les cames per fer-la funcionar. Aquesta postura original afavoreix que el binomi persona-màquina assoleixi un elevat grau d’eficàcia. Tanmateix, l’esmentada positura ha motivat que les ments malaltisses dels detractors de l’invent hagin volgut veure en aquesta posició malintencionades analogies concupiscents. Ignori’ls.

Quan tingui la bici, busqui un espai exterior on exercitar-se. És preferible que triï una zona planera i sense obstacles a prop. S’assegui al selló i recolzi els dos peus a terra. Agafi el manillar amb les dues mans i amb fermesa. Si els artells li queden blancs, afluixi un xic. No cal que escanyi al manillar. Concentri la mirada en un punt llunyà a davant seu. Mentre manté un peu a terra, amb l’altre pressioni el pedal del mateix costat. Notarà que l’aparell avança fent una suau sotragada. No s’espanti. Aprofiti l’embranzida i repeteixi l’operació amb el peu que encara estava en contacte amb el sol. Si no se’n va de trompis, continuï fent pressió de forma alternativa als pedals. Ara un, ara un altre. Al principi li costarà rodar en línia recta. Perseveri. És qüestió de temps.

En el cas que vulgui aturar l’andròmina, serà necessari que premi les palanques que trobarà a banda i banda del manillar. Són els frens. Apliqui una pressió a les manetes proporcional a la urgència que tingui per parar.

La paradoxa de la bicicleta és que per mantenir l’equilibri, s’ha de moure sempre endavant. Sense aturar-se. I, a més a més, per no perdre l’estabilitat, el fòtil ha de viatjar de pressa. Com la vida moderna.

En el cas que es desequilibri o que quedi estès al mig del camí tan llarg com és, no s’amoïni. Recuperi la dignitat, torni a la posició inicial i repeteixi l’operació els cops que facin falta. Quan agafi el ritme viurà un moment màgic, únic a la seva vida i que ja no oblidarà mai més. Experimentarà una sensació corporal molt agradable i especial mentre es desplaça. L’aire li acaronarà el rostre, els ulls li brillaran i els llavis, de manera inconscient, li dibuixaran un somriure alegre. Se’n diu llibertat. Vigili. Aquesta presa de consciència pot ser determinant en la seva vida. Ja mai més res no tornarà a ser com abans perquè aquesta experiència quedarà gravada a la seva memòria com els deu manaments ho van ser a les taules de la llei. Milions d’individus d’arreu del món ja l’han viscut aquest efecte, des de la invenció de la bicicleta. La immensa majoria, frisosos, han buscat qualsevol excusa per tornar a assolir l’estat de delectança que proporciona el pedaleig. Imbuïts per l’èxtasi, alguns ciclistes han fet proeses tals com fer la volta al món, escalar les muntanyes més altes, o circular entre cotxes per anar a treballar.

Es pot dispensar la bicicleta a partir dels dos anys de vida. Els estudis científics conclouen que com més jove sigui l’administrat, més potents i duradors són els efectes. La dosis màxima que pot tolerar cadascú ja li faran saber les cames. I compti que no s’escaparà pas de patir mal al cul. 

Foto: FameFlynet