divendres, 16 de desembre del 2022

Un tió clandestí

 Avís: algunes paraules i expressions estan escrites en la parla alt-empordanesa dels meus avis. 

Mira, noia. Vols que t’ho digui? Nadal domés és un cop l’any. I, pobres fills, ja ha tingut prous desingustos, sats? Quan me’n vaig adonar que aquest any tabé ens volia pendre el numbru, vaig dir-me: Remei, val més demanar perdó que demanar permís. I alabat sia Déu, tu. Quan ella en faci cabal, ja pots comptar que s’enxerinarà cum una abella i me fotrà un ruixat d’aquells sonats. Tampis! Per mi no passis ànsia. A més, tal com va anar, ja me dong per molt ben pagada.

És que aquesta dona, en fi, ja sats què vull dir, no? Tot lo dia amb aquells aires de grandesa. Cum si tingués terra a l’Havana, tu. I, desemprés, és de les que no es veu el gep. Te mira sempre d’aquella mena de manera, igual que si te perdonés la vida. L’os pedrer! Encara fos de les que fan tronar i ploure. Pro l’has vista bé? Si és de la mata baixa i fot un paner com una semal. Vatua el món! Et ben juro que és més falsa que l’aiga del bacallà i més dolenta que la tinya. No cum sa germana, al cel sia, que valia totes les pessetes d’aquest món.

Ara m’ha agafat de cap d’inxa perquè soc l’única que no li fa la gara-gara, sats? Perxó, me porta tot lo dia a baqueta. Mei fes el repàs. Mei peixa a la mainada. Mei para taula. Mei despara taula. Mei fes-me una tisana. Mei amunt. Mei avall. Al final me gastarà el nom. Teflic! Quan vaig arribar a aquesta casa, en vida de la malagonyada senyora Consol, me deien Remei. Ara soc la Mei. Ves que no me quedi domés amb la I.

No m’estiris la llenga, no m’estiris la llenga, perquè me faràs dir un disbarat massa gros, punyeta! Mira que és pensar en ella i que me vingui cor agre, sats? De tota manera, ja la podria dir de l’alçada d’un campanar que tampoc me sentiria pas ningú. Han anat a passar Cap d’Any a la neu. A un lloc molt mudat que se diu Sant Martí. Això mateix, Saint-Moritz.

Aquesta és una gata maula, Tuies. Que t’ho he dit mil cops. Pro qui me vulgui aixecar la camisa a mi, ha d’haver rondat molt. Ella encara no havia posat els peus al pas de porta que jo ja li havia vist les dents, sats? I no la sap llarga ni re! Anava pregonant que tornava d’Amèrica per donar un cop de mà al senyor Andreu amb la mainada. I una oca amb esclops! Aquesta va tornar, cames ajudeu-me, a fer el cucut i quedar-se el lloc de sa germana, que encara estava de cos present.

Quan va enviar als nens interns a un col·legit d’aquells que domés enraonen en inglés, ja me va fer pujar la mosca al nas. I, allavontes, quan els pitius eren a casa, resulta que li feien nosa. Me’ls facturava sempre cap a la cuina per no entrebancar-s’hi. Cum si jo no tingués prouta feina, sats? Pro ja m’estava bé, perquè així podia estar per ells, pobres criatures.

I, mentrestant, ella, ai festa, vinga tirar de veta. Se pensa que el senyor Andreu cull les birolles d’una rega de l’hort? Mai diries la quantitat de colònies, sabates i vestits que s’ha arribat a comprar, la poca-solta. Pla més! Ja hi pots pujar de peus! Calla, calla, que si viessis la patuleia de llepats i esquena drets que, dia sí, dia també, du a sopar a casa, te caurien els elàstics. És que no riuen ni per mal de morir. Llamp me matí!

Com hi ha món, que a mi me’ls va acabar del tot per Nadal de l’any passat, quan es va despenjar dient que re de pessebre, ni tió, ni Pastorets, ni tortell, ni escudella, ni re del que havíem fet tota la vida per festes. Aviam? On s’és vist que en una casa decent no se celebri Nadal com Déu mana? Que vols dir? Tota la raó del món, tinc.

En sentir-la garlar, me bullia tot per dins. I com ja sats que no me puc pas gordar re al pap, li vaig demanar per quin set sous no havíem de fer-ho? No recordo ben bé com s’ho va fer anar, pro, vaja, aquell coi de presumida mos va tractar de pagerols. T’ho ben juro! Me’n feia creus, jo. Me cagum seuna! I orgullosos de ser-ne, de pagès.

Doncs, dit i fet. Ens va plantificar al mig del menjador un avet alt com un Sant Pau. Sí, noia, ben igual que els que surten a les panícules. Tot darrere ens hi va fer penjar llums cum per il·luminar tot Figueres. I, per acabar-ho d’adobar, me va fer rostir un indiot. Va parir! Si jo cada any feia un capó farcit que hi cantaven els àngels. Igual que el de la mama. Te’n recordes?

Els petits? Ja t’ho pots imaginar. Anaven més perduts que un barb en un rostoll, pobrissons. Això sí, frisaven pels regals, sats? Que no fèiem igual nosatros a la seva edat? Doncs, güita si n’és de mal xinada que els va fer gruar fins al dia de Nadal al matí, quan va fer venir un galifardeu disfressat de Pare Manel a repartir-los. Ai buenu, de Pare Noel o com caraissos és digui. Te pots creure que un cop van haver desembolicat tots els paquets, ells dos va marxar de creuer al Carib? Als nens i a mi, si en aquell precís instant ens punxen, no ens treuen ni una gota de sang. Mare de Déu dels set Dolors! Tinc per segur que si la senyora Consol hagués aixecat el cap i hagués vist aquell desgavell, s’hagués tornat a morir. Com dos i dos fan quatre!

Jo confiava que, tant, tant, el senyor Andreu li diria que ja n’hi havia prou d’aquell color. Doncs mira si anava lluny d’osques, ximple de mi, que van tornar de viatge casats. Pla que m’hagués pensat mai que el senyor tenia el senderi tant extraviat. O que aquella caça fortunes el tingués tant ben ensibornat.   

Molt de greu, me va sapiguer! Tu diràs! No te pots ni imaginar la de cops que vaig haver de comptar a cent per no engegar-ho tot per aquí n’enllà. Sats que una vegada vaig agafar els trapaus i ja era a cavall del cotxe de línia per pujar cap al poble? Que me mori aquí mateix si dic mentida! Pro, beneita de mi, me’n vaig enrecordar que li havia promès a la senyora Consol que sempre estaria pel senyor i els nens, i vaig recular. Malaventurat.  

Amb els anys que fa que mos coneixem, Tuies, ja ho hauries de saber que me les apunto totes, i que, tart o d’hora, passo comptes. Afeques que vaig tenir paciència, però quan va arribar Sant Nicolau i vaig veure venir que tornaria amb les ximpleries de l’altre any, vaig dir prou. Dos anys amb la mateixa comèdia? Abans formiga!

Havia d’anar a polit si no volia que aquella poca-solta m’ho engegués tot a rodar. Així que vaig ventar-li un cop de telèfenu al papa per demanar-li que me fes baixar pel recader un tió d’aulina, com aquells que anàvem a buscar quan érem petites amb el padrí Ramon. Ai, sí, nena. Cum xalàvem amb el padrí!

Quin goig que feia el tió que me va trobar el papa! Vaig amagar-lo al fons del rebost. Perquè, allà dins, ella no hi ha entrat pas mai de la vida, sats? Emprés, m’ho vaig fer venir bé per cisar els calerons que havia de menester per comprar torrons, dulces, nissos, xacolatines i graciosa. No hi podia faltar de re!

Un cop ho vaig tenir tot apreparat, els hi vaig mostrar el tió a la quitxalla. Ai si els haguessis vist, nena? Feien un salts i uns crits, que me pensava ben bé que ho sentiria ella des de dalt. Els hi vaig insistir que, sobretot, muts i a la gàbia! Perquè si aixecaven la llebre, de ben segur que la seva madrastra ens aixafaria la guitarra i ens hauríem de pintar el tió a l’oli. Quins treballs que van tenir per dissimular l’esverament, pobrets meus. Pro, com me dic Remei, que aquells dies els nins tornaven a tenir aquella lluïssor als ulls d’abans que tot s’esgarriés, sats? Cada vespre, d’amagat, cuitaven per donar-li mandarines, anous i vellanes, al tió.

La cosa era aprofitar que la vegilia de Nadal el senyor Andreu i ella, anaven a sopar en un lloc d’aquests refistolats. Tan bon punt van tocar el dos, vaig fer baixar els nens cap a la cuina. Jo ja havia deixat els regals a sota la manta i el sopar a punt. Pro estava feta un manyoc de nervis, jo. Primer de tot, vàrem resar un parenostre al naixement de la meua habitació. Encabat, vàrem agafar un bastó cadascun, i, en fila índia, vàrem anar fins a la cuina cantant “tió, tió, caga torró, d’aquell tan bo”. Un cop allà, vergassada va i vergassada ve. Tot d’un plegat, el nen, que és el més escarquillat, va aixecar la manta d’una revolada. I un xic més que no caic de clatells per terra. Hi havia un bé de Déu de paquets allà desota, que no t’ho pots pas ni imaginar. Pla més dels que jo havia comprat. Jo me pessigava les galtes per si estava somiant. Tornem-hi, Mei!, Tornem-hi, Mei! Me cridava la quitxalla, esverats com una mala cosa. Tres cops més, hi vàrem tornar, sats? I allò va ser un doma’n en doma’n. Joguets i llamins a dojo, va cagar aquell tió. Cum podia, ser, si jo no m’hi acostava? Era un miracle, mare de Déu santíssima!

De debò que te dic que semblava que la senyora Consol ens havia sentit resar des del cel i mos donava un cop de mà. Jo no sabia pas que tenia. Tan aviat plorava com rivia, sats? Tantes emocions me tenien ben atabalada. Els petits? Ja t’ho pots imaginar, no tocaven de peus a terra de tant feliços i contents com estaven.  

Ara, descabdellant amb tu, me revé, que me va semblar veure al senyor Andreu guitant-nos per la finestra del jardí. I, tabé, que me picava l’ullet i me feia amb el dit que calles. Pro va ser un moment tant curt, tant curt, i jo estava cum estabornida i amb els ulls negats de llàgrimes, que no me voldria pas etivocar.

Ai sí, nena, ja ho pots ben dir. Va ser molt bonic. Pro es què xerro com una mallerenga, jo, i no te deixo dir re. Au va, vinga, explica’m com us va anar Nadal a vosatros, a Barcelona. Vàreu fer cagar el tió, tabé?


Foto: Beusson.