Nadal en família

El dring impertinent de la campaneta de la porta de la botiga d’antiguitats va deixondir la Tresa, que s’havia quedat endormiscada asseguda al despatxet. Com que no entraven clients, malgrat ser vigília de Nadal, s’havia entretingut rellegint els antics dietaris del seu pare. La dolça escalforeta de l’estufa elèctrica li havia posat el pes just a les parpelles per fer un cluc.  

La Tresa va fregar-se els ulls i va sortir a despatxar, navegant encara entre dues aigües, i gairebé va topar de cares amb una persona abrigada fins a sota el nas que estava palplantada a tocar del taulell. Després de l’ensurt mutu, les dues dones es van mirar uns instants als ulls sense dir res. Els xiulets apagats de la tramuntana trencaven el silenci incòmode i gruixut.  

—Que ja no em coneixes? —va exclamar la clienta.

En sentir aquella veu, la Tresa es va posar les mans a davant de la boca i va emetre un xisclet tímid. Tot seguit, es van fondre en una abraçada molt llarga i sentida.

—I perquè no m’avisaves que venies, burra —va protestar la Tresa mentre s’eixugava les llàgrimes amb el dors de la mà—. T’haguera vingut a buscar a l’estació amb un cop de cotxe.

—Perquè és una visita sorpresa, germaneta.

—Doncs, a fe de Déu, que m’has sorprès, ximpleta! Toca aquí. El cor em va a mil per hora. Però, de debò Júlia, estic molt feliç que sigui a casa. Has tingut bon camí? Feia fred a Zúric? Que no tens cap concert aquestes festes? T’has canviat el pentinat? T’estaràs gaires dies a casa? I si et desabrigues? Has vingut gaire carregada? Vols que et faci una camamilla?

—Ai, nena, com més va, més t’assembles a la mama. Ja t’ho explicaré tot, pesada. Tenim fins passat Cap d’Any per posar-nos al dia. Per cert, trobo que la botiga no ha canviat ges ni mica. Sembla que el papa hagi de sortir del despatxet, en qualsevol moment, amb les ulleres a la punta del nas i el drap de la pols als dits. 

—Quant feia que no baixaves a Figueres? Set, vuit anys? 

—Des de la mort de la mama. Deu anys —va contestar la Júlia passejant l’esguard per l’establiment amb molta enyorança.

Les campanes de l’església de Sant Pere i el toc dringadís d’un carilló de la botiga marcant alhora les set del vespre, van interrompre la conversa de les bessones Llonch.   

—Saps què? Alabat sia Déu. Tanco la botiga ara mateix i començarem a fer el sopar. Passem cap a dins. Quina il·lusió tenir-te aquí per Nadal, Júlia. Tothom estarà molt content de veure’t —va dir la Tresa després de plantar-li un sonor petó a la galta de la seva germana.

Per una porta amagada darrere una cortina van accedir a l’espaiosa sala d’estar de l’habitatge, que estava decorada amb mobles i objectes passats de moda, com si fos una extensió natural del comerç. Tot estava guarnit amb ornaments nadalencs més aviat tronats. La Júlia en va tenir prou amb una primera ullada per detectar un element molt especial.

—Nena, has posat el tió?

—I doncs? Que no és Nadal? Ja el farem cagar d’aquí una estona. Com quan érem petites.

—Ai cabàs! Tu i jo soles farem cagar el tió? Si som dues cuques, només. Serà un pim-pam i fora.

—Fa de mal explicar, saps? Però ja ho veuràs —va afegir la Tresa amb posat misteriós.

Un cop la Júlia es va haver instal·lat a la seva habitació va anar cap a la cuina. L’aroma familiar de l’escudella fent xup-xup i d’un capó rostint-se li va donar la benvinguda. Va trobar a la Tresa enfeinada fent beixamel per cobrir una plata enorme de canelons que reposava a sobre el pedrís.

—Aquí hi ha menjar per un regiment, nena. Només som tu i jo, no? O esperem algú més?

De sobte, el xivarri espurnejant d’una conversa animada es va esmunyir des del menjador fins a la cuina. A la Tresa se li va il·luminar la cara.

—Mira! Ja són aquí —va exclamar, descordant-se el davantal d’una revolada i posant-se bé els cabells i la roba amb gestos nerviosos.

Arrufant les celles, la Júlia va obrir la porta amb decisió i se li va escapar un «Hòstia» que va ressonar com una canonada. A davant tenia als pares, a l’àvia Angeleta i al seu germà Andreu, asseguts al voltant de la taula i movent conversa. Ells també se la van mirar, sorpresos pel crit. La dona va recular i va tornar a tancar la porta de cop. Amb l’esquena recolzada a la fulla i es va mirar a la seva germana amb els ulls que li sortien de la cara.  

—Però … Què punyeta …? Si són …

—Val més que ho hagis vist tu sola perquè no sabia pas com explicar-t’ho —va aclarir la Tresa posant cara de no haver trencat mai un plat—. Ja sé que costa molt de creure, però són aquí. El cas és que fa uns quants anys que venen per Nadal. Apareixen la vigília, just a l’hora de fer cagar el tió i s’esfumen el dia dels Sants Innocents. Sembla com si vinguessin de l’altre món a passar les vacances, saps?

—És que és molt fort! Molt!

—Com que jo ja hi estic acostumada…

—I per quins set sous no m’havies dit mai res de tot això, nena? Volto per tot el món, però tinc un mòbil, diantre!  

—Pensa una mica, Júlia, si us plau. No t’adones que si et truco per explicar-te que els papes, l’àvia i l’Albert han ressuscitat i han vingut a passar les festes a casa amb mi, em fas posar una camisa de força? Com a mínim?  

—Veus, nena? Tremolo com una fulla d’arbre. Quina bestiesa! No me’n sé avenir. I ara que se suposa que hem de fer?

—Entrar i dir hola a tothom. Que estan a punt de tocar les nou i hem de fer cagar el tió. A més, ja tinc l’escudella gairebé a punt.

—Entrar com aquell que res? No hi ha pas perill?

—Has vist massa pel·lícules de zombis, tu. Que no ens mossegaran pas, ruca.  De tota manera, si has d’estar més tranquil·la, crido a l’exorcista del bisbat, eh?  

—Només em faltes tu prenent-me el número! Però, digués, nena, són de carn i os o són espectres?

— Et feia més valenta, Júlia! Vine amb mi i ho sabràs.

—Em costa molt d’entendre, saps? Els hem vetllat i enterrat a tots quatre i ara són a l’habitació del costat a punt per a … No ho sé. M’explota el cap!   

—Au, fes com jo i agafa-t’ho tal com ve. Sense buscar els tres peus al gat. És un miracle de Nadal i benvingut sigui. Mira, Júlia, has de saber que tots aquests anys m’han fet molta companyia, ells. Que és prou fotut estar sola com una òliba i més encara per festes.

Mentre la Tresa entrava al menjador i repartia petons i abraçades a tothom, la Júlia es mirava l’escena des del pas de la porta amb força incredulitat. Ben mirat, trobava que els seus familiars estaven més eixerits de com els recordava del dia dels seus respectius enterraments. Tanmateix, els veia diferents. Tant ells com els seus vestits tenien un color esllanguit. Com si sortissin d’una foto descolorida pel pas del temps. Mes, aquelles indumentàries que duien no li eren gens estranyes. Llavors hi va caure. Els seus pares estaven igual que a la foto del viatge de nuvis a Mallorca que sempre havia vist al bufet. I l’àvia i el seu germà també tenien el mateix aspecte que en unes instantànies que estaven exposades a sobre la llar de foc.    

En aquestes que l’Andreu es va acostar cap a la Júlia i va picar-li l’ullet.

—Fas una cara que sembla que acabis de veure un mort —va afirmar el noi, enriolat.

—Si t’he de ser sincera, estic d’allò més desconcertada. En cap cas comptava trobar-me amb vosaltres. I, ara mateix, encara dubto si estic desperta o somniant.

—Amb molt de gust et pessigaré per comprovar-ho. He de convenir que jo tampoc sé com és que passa aquesta mena de prodigi. Però no m’hi vull matar pas gaire per esbrinar-ho. És Nadal i tornem a ser a casa, tots junts, altre cop. Doncs per molts anys puguem fer les mateixes obres amb els mateixos manobres.

—Estàs prou eixerit pel temps que fa que…

—Que vaig tenir l’accident? Allà pots adoptar la imatge que més et plagui, i a mi sempre m’ha agradat aquella foto que em vas fer el dia que vaig acabar la carrera. 

Un cop trencat el gel, la Júlia va saludar als pares i a l’àvia. Cap no va estalviar ni petons, ni llàgrimes, ni rialles. Per ella, aquell retrobament va ser balsàmic, perquè s’havien distanciat força amb els pares. Ells havien entomat malament que la Júlia abandonés la botiga i un xicot de bona família per iniciar una carrera musical a l’estranger.

Si una cosa va sorprendre la dona, va ser la fredor i el tacte encartonat de la pell dels seus familiars. També li va sobtar l’aroma que desprenien. Era agradable i, al mateix temps, molt diferent de tot el que havia olorat fins aquell dia.

La vetllada va ser com un retorn a la infància. Els tres germans anaven a resar a davant del pessebre i tornaven cantant alegres allò de «Tió, tió, caga torró, d’aquell tan bo…» amb els pals a la mà per estovar al tronc màgic, que els premiava amb llaminadures, xocolatines, ametlles garapinyades i torrons. Els més grans aplaudien i els animaven a tornar-hi. Després van sopar. El menú de la nit de Nadal habitual a can Llonch: Primer escudella de galets, i tot darrere croquetes, salmó fumat, pernil salat i pa de fetge. Per postres tortell entorxat i torró de xocolata negra i de crema cremada.

Els ressuscitats es van acabar tot el menjar que els hi van posar al plat, però semblava que ho feien per compromís. Per fer contenta a la Tresa, que s’havia escarrassat moltes hores a la cuina. Quan la taula va estar desparada, van treure el parxís de sis jugadors. Un que té forma hexagonal. L’àvia no havia perdut aquella mà que tenia amb els daus i va guanyar de pallissa les tres partides que van jugar. Tota la vida, els Llonch havien sospitat que l’Angeleta feia trampes, però mai la van pescar.

Les bessones es van rendir al voltant de les dues de la matinada i se’n van anar cap al llit. Per la seva banda, els quatre reviscolats es van quedar al menjador jugant al parxís. Just abans d’entrar a l’habitació, la Tresa es va dirigir a la seva germana.

—Júlia, si em promets que no t’enfadaràs, t’explicaré una cosa.

—Com vols que m’enfadi amb tu, avui, nena?

—La Loreto Margall va venir un cop a passar Nadal aquí amb mi, quan la mama ja faltava.

—No m’ho puc creure …

—Estàvem totes dues soles i …

—Et vaig prohibir que la tornessis a veure. Aquelles inquietants sessions d’espiritisme que feia la Loreto et van destarotar molt, nena.

—El xampany ens havia pujat un xic al cap i, jugant, jugant, vàrem acabar fent un conjur. Allà, al costat del tió. Com aquells que fèiem quan érem petites i tu t’havies carregat algun dels meus hàmsters. Te’n recordes?

—Ja et veig a venir. I vàreu demanar que …

—Exacte. Que ells tornessin. Com a mínim un cop l’any. Per Nadal. 

—Mare de Déu senyor! Així el retorn no és pas un miracle espontani, com em deies fa una estona.

—Al cap i a la fi, és igual, no? El més important és que venen i podem celebrar les festes com abans. A més, com que la Loreto ara també falta, no sé pas com podria desfer tot això.  

—Vols que t’ho digui, nena? He redescobert que està molt bé passar Nadal amb la família. No t’amoïnis pas.    

Foto de Jaclyn Moy en Unsplash 

La pregunta

 

Molt estimat Carles Porta:

Em costa saber on he trobat prou valor per dirigir-me a vós, donada la desesperació que m’aclapara. Ves que no sigui en la fe que tinc que el vostre mestratge em permeti posar llum a la foscor que m’envolta.

El cas és que la meva dona va marxar de casa el dijous i encara no ha tornat. I això, creieu-me, és del tot insòlit i desconcertant. A ella li fascina la paella que faig. De fet, em repeteix sovint que només serveixo per a la cuina, jo. La Sira té una vida social frenètica. Quan no ha de dur algun client a sopar, té un esdeveniment de l’empresa o li truca alguna amistat convidant-la a sortir. Però els dijous, no falla mai. Visc amb el cor encongit pensant que li hagi pogut passar res greu, pobreta, i es vegi incapaç de demanar auxili.

Dijous, jo era a la cuina fent el sofregit i em va semblar sentir la Sira dient que baixava a buscar el pa. Veient que no tornava i les hores anaven passant, em vaig amoïnar qui-sap-lo. I vaig perdre l’oremus en descobrir que s’havia deixat el mòbil a l’entrada, però, en canvi, el seu armari era ben buit. Ella s’endú el telèfon fins i tot a lavabo, i per res del món llençaria la seva roba.

En aquestes que vaig trucar a l’Ernest, buscant consell i ajuda. Som amics des de petits i, a més, és el cap de la Sira. Em va assegurar, amb vehemència, que ja la podia esperar assegut, a la meva dona. I així ho vaig fer. 

Després de passar tota la nit vetllant en una cadira del rebedor, el cap em bullia, turmentat per pensaments funestos. Quins criminals havien segrestat la Sira? Me l’anirien enviant a bocins per forçar-me a facilitar-los informació confidencial del Servei de Plagues de l’ajuntament on treballo? 

He donat moltes voltes a les últimes hores que vàrem passar junts la Sira i jo, i em costa trobar res anormal. Llevat d’uns càrrecs molt elevats al compte corrent conjunt relacionats amb bitllets d’avió i reserves de creuers. Quan li vaig demanar explicacions em va contestar, expeditiva, que ja m’ho aclariria més endavant. Llavors ho vaig capir i em vaig maleir els ossos. Ella estava preparant un viatge per celebrar el nostre quart aniversari i jo, gamarús, l’hi havia aixafat la sorpresa.      

Nosaltres ens vàrem conèixer a la plaça Urquinaona l’octubre del 2019. La Sira em va explicar que havia arribat a Barcelona amb les Marxes. Jo era allà seguint les indicacions del Tsunami. I en el fragor de la confrontació, sota la pluja de pilotes de goma, els nostres cors es van trobar. Estàvem fets l’un per l’altra. Tant l’hi feia que tinguéssim tarannàs contraposats. Érem dos camarades que perseguien els mateixos objectius.

Van ser dies trepidants i feliços. La Sira es va instal·lar al meu pis i ens vàrem casar. Dit i fet. Li vaig presentar a l’Ernest a la porta del jutjat i a ell li va faltar temps per contractar-la. Es veu que ella tenia el perfil que estava buscant. De seguida la van enviar a obrir mercats arreu del món. La Sira sempre tornava carregada de regals dels viatges. A mi em feia molt feliç que els clients li reconeguessin la vàlua. És que ella és una dona molt trempada. I també afortunada de debò. En pocs mesos de diferència li va tocar un anell de brillants en un sorteig d’Instagram, un rellotge d’alta gamma al sopar de Nadal de l’empresa i un cotxe esportiu en una rifa d’un centre comercial. Al contrari que jo, que un cop vaig trobar uns calçotets a sota el sofà de casa, i m’anaven petits.

Ara que ja us he posat en antecedents del cas, us vull plantejar la qüestió que des de dijous em té trasbalsat del tot: Tiro ja l’arròs o m’espero que torni la Sira? 

Foto de Sandra Wei en Unsplash

La llei d'estrangeria

 A les 23:25 hores del dia de la data, COMPAREIXEN en aquestes dependències els

Policies Municipals amb els carnets professionals a dalt indicats.

—I PRESENTEN: en qualitat de detinguts els a dalt filiats, per una infracció a l’APARTAT A DE L'ART. 53 DE LA L.O. 4/2.000 LLEI D'ESTRANGERIA.

—I MANIFESTEN: Que quan prestaven els serveis propis de la seva classe, han observat al lloc i hora ressenyats a tres subjectes que actuaven de manera sospitosa. S’ha sol·licitat als filiats la documentació personal, no aportant cap d’ells documentació que acredites la seva identitat. Tot seguit, els referits han manifestat, de forma lliure i espontània, que acabaven d’arribar a la Terra provinents del planeta Centaure amb intenció d’establir-se entre nosaltres per tal d’encetar relacions pacífiques amb els humans. S’ha demanat als filiats d’acompanyar als Agents actuants fins aquesta Comissaria, a la qual cosa han accedit voluntàriament.

—Que una vegada en aquestes dependències, s’ha confirmat, mitjançant els arxius d'estrangeria de la D.G.P.(ADEXTRA), que els filiats es troben de forma irregular a Territori Nacional; la qual cosa infringeix l'article 53.A de la L.O. 4/2000, modificada per la L.O. 8/2000. Per aquesta raó, s’ha procedit a la seva Detenció, essent informats de forma comprensible del motiu d’aquesta, així com dels drets que els assisteixen, d'acord amb l'article 520 de la L.E.Cr.

—I SOL·LICITEN: que s’obri, amb caràcter d’urgència, l’expedient d’internament en un CIE i d’expulsió dels detinguts.

Foto d'Albert Antony en Unsplash

Ai, les faves!

         És que m’has tocat tant el botet, però tant, que, al final, te l’he hagut de cardar el cop de tràmec.

 La mare que et va parir! M’has fet perdre l’oremus i, a fe de Déu, que costa fer-me emprenyar, a mi.  

Els forasters sous tots de la pell de Barrabàs. Vingueu de vila o del planeta que sigui. Tots gasteu aquest posat de perdonavides, que feu posar polls al Sant Job. Diantre! I a tu, ja te som vist arribar de lluny, carnús, travessant pel mig del sembrat com aquell que re. M’he mossegat la llenga només perquè l’ordi aquest any és ben mort per la secada. Allavontes, has entrat a la granja i no has dit ni bon dia. Presumit dels collons! Ja m’explicaràs què punyetes hi has anat a gratar allà amb els vedells i les gallines? Que putes els hi explicaves? Jo t’anava goitant d’un tros lluny i m’estaves fent pujar la mosca al nas. Quan ja anava a buscar l’escopeta, la dona m’ha dit: «Jaume, no facis cap disbarat. Ves que no sigui pas un d’aquells extraterrestres que diuen a la tele». Me n’he parit d’on sia que vingui, li som contestat jo.

Però tu no n’has tingut prou de passejar aquest cap tan gros que tens entre el bestiar, que, desemprés, t’has hagut de ficar a l’hort. I has hagut de trepitjar-ho i remenar-ho tot. Qui t’ha matriculat! I ha estat aquí quan he dit que ja n’hi havia prou d’aquell color.   

Ara, no em miris amb aquesta cara de granota ximple que gastes. Que m’és ben igual si ets un ambaixador i vens en to de pau. Poca-solta! Les faves de l’hort de casa no es toquen. Redeu!

Foto de amirmasoud en Unsplash