Molt
estimat Carles Porta:
Em
costa saber on he trobat prou valor per dirigir-me a vós, donada la
desesperació que m’aclapara. Ves que no sigui en la fe que tinc que el vostre
mestratge em permeti posar llum a la foscor que m’envolta.
El
cas és que la meva dona va marxar de casa el dijous i encara no ha tornat. I
això, creieu-me, és del tot insòlit i desconcertant. A ella li fascina la
paella que faig. De fet, em repeteix sovint que només serveixo per a la cuina,
jo. La Sira té una vida social frenètica. Quan no ha de dur algun client a
sopar, té un esdeveniment de l’empresa o li truca alguna amistat convidant-la a
sortir. Però els dijous, no falla mai. Visc amb el cor encongit pensant que li
hagi pogut passar res greu, pobreta, i es vegi incapaç de demanar auxili.
Dijous,
jo era a la cuina fent el sofregit i em va semblar sentir la Sira dient que baixava
a buscar el pa. Veient que no tornava i les hores anaven passant, em vaig
amoïnar qui-sap-lo. I vaig perdre l’oremus en descobrir que s’havia deixat el
mòbil a l’entrada, però, en canvi, el seu armari era ben buit. Ella s’endú el
telèfon fins i tot a lavabo, i per res del món llençaria la seva roba.
En
aquestes que vaig trucar a l’Ernest, buscant consell i ajuda. Som amics des de petits
i, a més, és el cap de la Sira. Em va assegurar, amb vehemència, que ja la
podia esperar assegut, a la meva dona. I així ho vaig fer.
Després
de passar tota la nit vetllant en una cadira del rebedor, el cap em bullia,
turmentat per pensaments funestos. Quins criminals havien segrestat la Sira? Me
l’anirien enviant a bocins per forçar-me a facilitar-los informació
confidencial del Servei de Plagues de l’ajuntament on treballo?
He
donat moltes voltes a les últimes hores que vàrem passar junts la Sira i jo, i
em costa trobar res anormal. Llevat d’uns càrrecs molt elevats al compte
corrent conjunt relacionats amb bitllets d’avió i reserves de creuers. Quan li
vaig demanar explicacions em va contestar, expeditiva, que ja m’ho aclariria
més endavant. Llavors ho vaig capir i em vaig maleir els ossos. Ella estava
preparant un viatge per celebrar el nostre quart aniversari i jo, gamarús, l’hi
havia aixafat la sorpresa.
Nosaltres
ens vàrem conèixer a la plaça Urquinaona l’octubre del 2019. La Sira em va explicar
que havia arribat a Barcelona amb les Marxes. Jo era allà seguint les
indicacions del Tsunami. I en el fragor de la confrontació, sota la pluja de
pilotes de goma, els nostres cors es van trobar. Estàvem fets l’un per l’altra.
Tant l’hi feia que tinguéssim tarannàs contraposats. Érem dos camarades que
perseguien els mateixos objectius.
Van
ser dies trepidants i feliços. La Sira es va instal·lar al meu pis i ens vàrem
casar. Dit i fet. Li vaig presentar a l’Ernest a la porta del jutjat i a ell li
va faltar temps per contractar-la. Es veu que ella tenia el perfil que estava
buscant. De seguida la van enviar a obrir mercats arreu del món. La Sira sempre
tornava carregada de regals dels viatges. A mi em feia molt feliç que els
clients li reconeguessin la vàlua. És que ella és una dona molt trempada. I també
afortunada de debò. En pocs mesos de diferència li va tocar un anell de
brillants en un sorteig d’Instagram, un rellotge d’alta gamma al sopar de Nadal
de l’empresa i un cotxe esportiu en una rifa d’un centre comercial. Al contrari
que jo, que un cop vaig trobar uns calçotets a sota el sofà de casa, i m’anaven
petits.
Ara que ja us he posat en antecedents del cas, us vull plantejar la qüestió que des de dijous em té trasbalsat del tot: Tiro ja l’arròs o m’espero que torni la Sira?
