Sortida de cavall (re-edició)

 

—Estem de sort, tu! Ara arriba l’home que ens posarà al dia de les novetats del poble, en Quico.

—Mira que bé! Vine a seure aquí amb nosaltres agutzil, que en Jep ha de marxar i tornarem a ser quatre per continuar la partida.

—Hòstia! No podré estar ni una estona tranquil per pair el dinar? Sou una colla de malparits. De debò.

—Malparits? Nosaltres? I ara! Per qui ens has pres, Quico? Som gent d’ordre preocupada pel bé de la comunitat i que només vol saber si són certes les xafarderies que ens van arribar malgrat ser de viatge. Perquè està vist que en aquest poble poses un peu fora del terme municipal i comença a passar de tot. He, he, he, he!

—No em vingueu amb camàndules, ramat de torracollons. Que us veig a venir d’un tros lluny. Us agrada més el safareig que als nadons la teta. I si descobreixen que he enraonat amb vosaltres d’aquestes coses, em fotran al carrer de l’ajuntament d’una coça al cul. No rigueu, gamarussos!

—Au va! Però com n’arribes a ser d’exagerat. Dionís, maco, posa-li un trifàsic d’Honorable a en Quico, si us plau, a veure si se li espassen els escarafalls i també se li amoroseix prou la gargamella per a delectar-nos amb un bon recital. Perquè ens ho has d’explicar tot amb pèls i senyals, eh? Sobretot amb pèls.

—Què són trumfos, Barber?

—El Boter m’ha delegat i jo dic que va de bastos.

—Doncs d’això anava la cosa, eh, Quico?

—Qui et va parir, Llaneta! Estàs a la que salta, eh? Bé doncs. Us explico. Resulta que diumenge passat algú li va deixar la cara com un eccehomo al senyor alcalde. Segur que ja l’heu vist.   

—Ja pots comptar. En Dionís sí que l’ha filustrat, i ens ha dit que porta unes ulleres fumades que li tapen mitja cara; i que no se les treu ni per anar de ventre. Vaja, com els famosos de les revistes, tu.

—Com no les ha de dur sempre posades si té els dos ulls morats que semblen un parell de prunes madures. I també té una cella partida. Ah, i li ha fet saltar una dent de baix. De debò que carda pena de veure, ara, l’alcalde. O riure, depèn de com t’ho miris.

—Fins aquí no ens has pas dit res que no sabéssim, Quico. Segur que estàs al cas de detalls pla més sucosos de la facècia, eh que sí? I tu, Llaneta, ves a la ideia, nano! Un home es va morir esperant que tu tiressis una carta. Que n’arribes a ser de cançoner! Guita, si tires aquesta aquí tens la manilla. La bassa és meva. I dius que va caure a cacera?  

 —Encara no ho he dit, però aquesta és la rondalla que van escampant per tot el poble els seus amics. Que l’alcalde va fotre un capgirell perseguint un gos que corria al darrere d’un cabirol. Però aquesta història és més falsa que l’aigua del bacallà. La veritat és una altra, i és de les que couen fort.

—Així què? La primera autoritat no ha fet la novena de Sant Corneli i ara té molta picor al front?

—Si ja ho saps, per què diantre m’ho demanes, Barber?

—Que hem de saber, pobres de nosaltres. Vàrem tornar a casa tot just ahir al vespre després d’haver pasturat la família per Port Aventura una setmana sencera. Només t’ajudava, perquè sembla que et costi buidar el pap. Vols un altre trifàsic per agafar més agilitat a la llengua?

—No em cal més gasolina, impacient. És de domini públic que l’alcalde gasta tota la munició amb les noies del Paradís, i no es guarda ni una punyetera salva per casa. Ja em perdonarà, però s’ha de ser ruc de mena, perquè la Trini encara fa tronar i ploure, no?

—Ja hi pots pujar de peus.

—Doncs, es veu que, al final, ella va decidir que ja en tenia prou d’aquest color i que si a casa no hi havia gens de sucamulla, aniria a buscar melindros en una altra banda.

—Ben fet, tu. Que s’ha cregut aquest masclot d’en Montagut. Som al segle vint-i-u i aquests neandertals s’han de ficar a dins del seu caparró que s’ha acabat això de tenir les dones submises i tancades a pany i forrellat, mentre ells se’n van a fer els que els rota, que la major part dels cops és anar de putes! 

—No generalitzis, Llaneta.

—Quin míting que ens acabes de fotre, xato. Per què no et presentes a les eleccions, eh? El vot de la Trini el tindries segur. Ara que hi penso, mai vaig entendre què carall li va veure ella per casar-s’hi. Era el més eixerit de la colla, però més curt que les mànigues d’una armilla. Em fa l’efecte que hi van tenir més a veure les conxorxes del pare de la Trini, que buscava un titella per fer-lo seure a la cadira de l’alcalde i continuar remenant les cireres des de l’ombra. I un ximple ho és tota la vida, tingui un càrrec públic o no. A veure, com et pots refiar d’algú que et dona la mà tova, freda i humida de suor?

—Shitttt! Calla, Barber. No siguis carallot! Això no ho pots pas dir en públic, perquè no ho saps del cert, esgarriacries. A mi em fotràs en un compromís com una casa de pagès i a tu tindràs un ensurt en algun carrer fosc. Veus com no m’havia d’embolicar en aquesta conversa. Estic ben suant i no és pas per culpa de la calor. 

—Puc dir el que em surti de la fava. Cagat! Si les proves les tens al davant del nas, Quico. No et facis el llepafils, ara tu, perquè ets a dins de l’ajuntament. Saps bé prou qui en treu profit, de debò, de tot el que es fa als despatxos de la casa gran. I ara que fas tu, Boter? Per què punyeta surts amb el cavall de cares? Jo tenia l’as penjat i me l’has fet saltar, dròpol? Tens clar que sortida de cavall, sortida d’animal? Fica’t al cap que aquí només salta la dona de l’alcalde, collons. És ben bé que si guanyen alguna partida és per la intercessió de l’Esperit Sant, perquè tu hi fas ben poca cosa. Cap de suro.

—Continuo, jo. El cas és que a la Trini no li va costar gaire trobar algú que li regués la flor més sovint que no el seu home. I, a fe de Déu, no té pas mal gust la punyetera.

—Ens han dit un ocellet que l’afortunat és el fill petit de Can Gallec.

—L’ocellet aquest només no és pas la Mei, la noia que serveix a casa l’alcalde i que té una llengua verinosa a més no poder? Ara fallo de trumfos, tu. Em foteu el rei de copes, me cago en la sang d’un banc i el fetge d’una cadira. Em fa l’efecte que m’esteu mirant les cartes!  

—És que no estàs prou concentrat, Quico. Queda’t amb què ens ho ha dit un ocellet i prou. Hi ha coses que val més que no les sàpigues.

—Doncs, Ràdio xafarderia us ha informat bé. És l’Honorat. El que fa d’instal·lador. La cosa va anar així. La Trini el va fer cridar perquè li arregles l’aire condicionat perquè, aquest agost, amb aquesta calor que fa, que sembla que algú hagi obert les portes de l’infern de bat a bat, no es pot viure a dins de les cases sense l’aire condicionat. Quan el nano va arribar a can Montagut, ella només duia un vestit d’aquells que sembla fet de tel de ceba i a sota, anava tal com Déu la va dur al món. Us ho podeu imaginar, no?

—És ben cert que a l’estiu la figa crida al piu. Mira com xala el sabatasses d’en Dionís allà darrere la barra. Qualsevol encengui la tele, eh, Dionís?  

—Llavors, l’Honorat, que està en aquella edat que portes el pal de la bandera dret tot el dia, no parava d’afitorar-la amb els ulls pels quatre costats. I ella xalava a cor què vols deixant-se despullar amb la mirada pel xicot. Llavors, un cop la màquina va estar arreglada, la Trini no el va deixar marxar pas. Se’l va endur directe al llit, i patapam! Allà hi va haver un festival que riu-te’n tu del de focs artificials de Blanes. Perquè el galifardeu gasta un calibre dels grossos.

—Caram, agutzil! També sap aquestes coses? Què ens teniu a tots apamats a l’ajuntament?

—És clar que sí, Llaneta. No estàs al cas que ara posarem una taxa nova només pels que la teniu petita? Vaig jugar a futbol amb ell un parell d’anys, saps? I ens dutxàvem junts. Mare de Déu senyor quin pal semaler!

—Botifarra! I si no fas cap ximpleria, Boter, la partida serà nostre. Nois, diu la dita que l’ocasió fa el lladre. I costa molt fer-li fàstics a una bona rostollada, o no?

—La qüestió és que la furgoneta de l’Honorat des d’aquell dia que passava més estones aturada al Mas Montagut que a cap altra raconada del poble.

—Vaja, així l’idil·li fa dies que dura? Ostres, i ningú ens havia comentat res. S’estan perdent el costum d’espiar per la finestra en aquest poble, vatua el dimoni coix. No sé pas on anirem a parar, eh? La partida al sac! Veus, Boter com tenia raó. I tu no facis mala cara, Llaneta, que saps prou bé que les cartes són l’excusa per fer-la petar de temes d’interès general, com, per exemple, la vida dels altres, no? He, he, he. Va, en juguem una altra? Per què em fa l’efecte que en Quico encara no ens ha explicat com ha acabat aquesta història. Eh que no?   

—Barreja, doncs, Barber, que reparteixo jo. Però vas errat d’osques, saps? Alguna ànima caritativa, que sospito qui deu ser, però com que no n’estic segur del tot, no diré el seu nom, li va fer saber a l’alcalde que hi havia algú altre que li esclafava el llit quan ell en marxava. I, com és lògic, l’home va tenir un atac de gelosia.

—De banyes! No siguis políticament correcte, Quico, que parles amb amics. Nois, veig que haurem d’encomanar-nos tots plegats a Sant Corneli, perquè aquest poble ja sembla el programa aquell de l’Illa de les Temptacions. Ara de què va? De copes? Aquí tens la manilla i també un plugim que arrenca. Veieu les gotes com esquitxen els vidres de la porta? Ja era hora que el cel ens donés una puta treva. Quin tip de calor, aquest estiu. I llavors, què, Quico?

—El banyut, que tenia la mosca al nas, va voler enxampar als amants en plena manxada, per escarmentar-los. Aleshores, diumenge passat, va fer veure que anava al senglar, com sempre, i, a mig matí, es va presentar d’improvís a casa, disposat a fer justícia. El cas és que només baixar del cotxe, en Montagut ja va sentir els gemecs de la Trini. En realitat, els crits se sentien d’un tros lluny. Com us podeu imaginar, es va emprenyar com una abella al sol. Va agafar un mànec d’aixada i va pujar cap al quarto portat per mil dominis. Però, ai manyacs, quan va arribar al pas de la porta! Va quedar glaçat! Es va trobar a l’Honorat ajagut panxa enlaire, i ella asseguda a sobre, com aquell que va a cavall, amb el cap tombat enrere, els cabells embullats, els ulls en blanc i udolant de gust.

—Què dius ara? Ostres, quin panorama! Pagaria calés per haver vist la cara que feia l’alcalde en aquell moment.

—En aquestes que el noi veient en Montagut allà pal plantat, va i li demana, «què carall vols tu ara?» L’altre li va contestar amb un fil de veu que passar-los a tots dos per l’adreçador. L’Honorat es va aixecar del llit d’una revolada i amb el primer mastegot va enviar l’alcalde escales avall. Tot darrere n’hi va ventar tres o quatre més, de batzacs. Fins que el cornut va demanar clemència. Després, la Trini, que s’ho mirava tot des de la porta de l’habitació, va cridar a l’Honorat cap a dins, i el noi, obedient, va creure. Abans, però, va dir-li al marit que s’estigués allà assegut, al replà de l’escala, i sense dir ni piu, si no volia més llenya. Tot seguit, va tornar a pujar, va tancar la porta al seu darrere, i a dins, va continuar el nyigo-nyigo una estona llarga, com aquell que no hagués passat res.

—Els té ben posats l’Honorat. M’agrada la joventut d’avui en dia. Ostres, tu, en Dionís? S’està regalant més que quan mira el Barça.

—I, espereu-vos. Per acabar-ho d’adobar, un cop els amants van acabar de barrinar, el nano, va tenir els pebrots de dutxar-se abans de marxar. El millor de tot és que quan baixava l’escala, l’Honorat va comentar-li a en Montagut que ara ja podia entrar a l’habitació, si la Trini li donava permís. Fotut i banyut, tu.

—Ves per on, que se li ha posat a ploure al senyor alcalde. He, he, he. Com ara aquí fora, que sembla que el ruixat s’anima. A veure si fa profit, perquè està tot massa calent en aquest poble. I tu, Dionís, ens pots explicar per què t’estàs petant de riure, si en Quico ja ha acabat?

—Res, Barber, res. Tenint en compte la vostra conversa, estàs al cas que la furgoneta de l’Honorat està aparcada a sota casa teva des que ha començat la partida?

—On vas corrent d’aquesta manera, tu, ara! Que encara no estem de jugar.

—Diu la dita que qui de banyut se n’escapa, té més privilegi que el papa.

Foto Foto de Hani Salama