A la sala, la veu del rellotge recitava:
—Tic-tac,
les set, hora de llevar-se, hora de llevar-se, les set...
Era
com si tingués por que ningú no ho fes, simplement perquè la casa era
absolutament buida. El rellotge no es deturava: repetia i repetia les hores en
la buidor.
—Les
set i nou, és hora d'esmorzar. Les set i nou...
A la
cuina, el forn dels esmorzars va sospirar i va projectar enfora vuit llesques
de pa perfectament torrades, vuit ous ferrats, setze talls de cansalada fumada,
dos cafès i dos gots de llet freda.
—Avui
és 4 d'agost de 2026 —va dir una segona veu des del sostre de la cuina—, a la
ciutat d'Allendale, Califòrnia.— Va
repetir la data tres cops, perquè ningú no se n’oblidés—. Avui és l'aniversari
del senyor Featherstone. Avui és l'aniversari de casament de Tilita. Es poden pagar
les factures de l'assegurança, de l'aigua, el gas i de l’electricitat.
En
algun lloc dels murs va sonar el crec dels reproductors: les cassets es
van esllavissar sota ulls elèctrics.
—Les
vuit i un minut; tic-tac; les vuit i un minut; cap a l'escola; cap a la feina; afanyeu-vos:
són les vuit i un minut!
Cap
porta no va obrir-se ni es va tancar, cap catifa no va ser trepitjada. Fora, plovia.
El baròmetre a sobre la porta principal recitava:
—Pluja,
pluja, ves-te’n; avui impermeables i botes de goma...
La
pluja batia la casa buida, que feia eco.
Fora,
al garatge, va sonar un timbre. La porta es va obrir i va mostrar un cotxe, que
s’esperava, a punt. Al cap de força estona, la porta va tornar a tancar.
A
dos quarts de nou, els ous s’havien refredat i les torrades eren com pedres.
Una pala d'alumini ho va llençar clavegueró avall, on un doll d'aigua calenta ho
va empènyer cap a una gola metàl·lica que ho va digerir i ho va abocar ben
lluny, al mar. Els plats bruts queien en un rentaplats calent. En sortien secs
i lluents.
—Un
quart de deu —recitava el rellotge—, hora de fer neteja.
Van
sortir robots ratolins, com llamps, de caus, als murs. Les habitacions es van
omplir d’aquests animalons de goma i metall, que s'entrebancaven amb les cadires.
Patinaven amb els mostatxos, raspallaven les catifes i xuclaven suaument fins la
pols més amagada. En acabat, com invasors misteriosos, van tornar als seus caus.
Els seus ulls, elèctrics i rosats, es van apagar. La casa era neta.
—Les
deu.
De darrere
la pluja va sortir el sol. La casa es dreçava, sola en una ciutat de runes i
cendres. Era l'únic edifici que havia quedat dret. De la nit, la ciutat en
runes emetia una aurèola radioactiva que podia ser vista des de moltes milles
de distància.
—Un
quart d'onze.
Al
jardí, els brolladors de les fonts daurades i van començar a girar. Escampaven
brillantor per l’aire tebi del matí. L'aigua esquitxava els vidres de les
finestres i regalimava pels murs de l’oest, carbonitzats, on la casa havia
perdut absolutament la capa de revestiment blanc. Tota aquella façana era
negre, tret de cinc llocs on la pintura havia restat. Una era la silueta blanca
d'un home que regava la gespa. Una altra, era una dona, com una fotografia, que
s’ajupia a collir flors. Encara més enllà, tres imatges gravades a foc en la
fusta, en un instant esfereïdor: un noiet amb les mans aixecades; una pilota a
mig camí, més amunt, i una nena amb les mans enlaire, davant del noi, preparada
per tornar una pilota que mai no queia.
Els
cinc llocs on restava pintura eren només aquests: l'home, la dona, els nens i
la pilota. Tota la resta era una prima capa de carbó.
El
xim-xim del brollador il·luminava tènuement el jardí.
Fins
avui, aquella casa havia conservat la tranquil·litat. Amb cura, havia preguntat
sempre: «Qui hi ha? Quin és el sant i senya?». No obtenint resposta de les
guineus solitàries ni dels gats mioladors, havia tancat les finestres i havia abaixat
les persianes amb una preocupació per l’autoprotecció digna d’una tieta
mecànicament paranoica.
S'estremia
a cada so. Si un pardal fregava els vidres, la persiana creixia. L'ocell,
sorprès, fugia. No, ni tan sols un ocell no podia tocar la casa!
La
casa era un altar amb deu mil servents, grans, lents, atents, que actuaven a cor.
Els déus, però, se n’havien anat i el ritual religiós continuava sense sentit, inútilment.
—Les
dotze del migdia.
Un
gos va bordar, tremolant, al porxo del davant.
La
porta va reconèixer immediatament la veu del gos i es va obrir. El gos, abans gran
i carnós, ara era un sac d’ossos ple de nafres. Va entrar a la casa i la hi va
escampar arreu petjades de fang. Darrere seu, s’afanyaven ratolins irats, empipats
d’haver de recollir aquell fang innecessari.
Perquè
ni un tros de fulla no haguera passat per sota la porta sense que dels caus
dels murs en sortissin —disparades ràpidament— tot de rates de coure. Qualsevol
volva de pols, cabells o paperet era fet miques per unes diminutes barres d'acer
i llençat als caus, on, per tubs que duien als soterranis, totes aquelles
minúcies ofensives anaven a parar en un incinerador que reposava en un racó,
com un maligne Baal.
El
gos va córrer escales amunt, bordant histèricament davant cada porta, adonant-se,
igual que la casa se n’havia adonat, que allà només hi havia silenci.
Va
ensumar l'aire i va esgarrapar la porta de la cuina. Dins, el forn feia
pastissos que omplien la casa de sentor de fleca i xarop d’aurons.
El
gos, ajagut davant la porta, ensumava i treia bromera per la boca. Els ulls se
li va inflamar de foc. De sobte, va començar a girar en cercles, frenèticament,
mossegant-se la cua. Va caure mort. Va estar a terra tota una.
—Les
dues —va recitar la veu.
Els
regiments de ratolins van ensumar finalment la ferum de putrefacció. Van sortir
dels caus, murmurant fluixíssim, com fulles grises empeses per un vent
elèctric.
—Un
quart de tres.
El
gos ja no hi era.
Al
soterrani, l'incinerador es va encendre de sobte i un remolí d'espurnes van pujar
xemeneia amunt.
—Dos
quarts i cinc de tres.
Dels
murs del pati es van desplegar taules per jugar a bridge. Les cartes volaven sobre
el drap verd, com una pluja de figures. En un banc de roure, martinis i sandvitxos
d’ou dur i enciam. Sonava la música.
Les
taules, però, restaven en silenci. I les cartes intactes.
A
les quatre, les taules es van plegar com grans papallones, cap a dins dels murs.
—Dos
quarts de cinc.
Els
murs de l'habitació dels nens resplendien.
Els
animals van prendre consistència: les girafes grogues, els lleons blaus, els
antílops roses, les panteres liles que feien cabrioles en cristall. Els murs eren
de vidre, farcits de color i fantasia. Tot de films amagats passaven per rodes
ben greixades i donaven vida a les parets. El terra de l'habitació semblava un
camp de cereals, jaspiat. Hi corrien escarabats d'alumini i grills de ferro, i,
per l'aire càlid i tranquil, volaven papallones de roba vermella, ben suau, per
damunt l’aroma agut de les petjades animals. El so opac d’un eixam d’abelles
grogues dins de ruscs foscos acompanyava el rugit mandrós d’un lleó satisfet. I
el nyic-nyic dels peus de l’ocapi, com el murmuri d’una fresca pluja selvàtica,
queia sobre la gespa emmidonada per l’estiu. Ara, els murs es van fondre en
immensos panells, absolutament calcinats sota un cel tebi i infinit. Els
animals van marxar a la recerca de maleses i deus d’aigua.
Era
l'hora dels nens.
—Les
cinc.
La
banyera es va omplir fins a dalt d'aigua clara i calenta.
—Les
sis, les set, les vuit.
Els
plats del sopar va aparèixer i desaparèixer com per encanteri. A l’estudi va sonar
un clec: a la taula de metall, davant de la llar on el foc escalfava l’ambient,
va brollar un cigar, amb mitja polzada de cendra grisa i fràgil, fumejant i
s’esperà.
—Les
nou.
Com
que les nits eren fredes, els llits s’escalfaven per mitjà de circuits
elèctrics amagats.
—Les
nou i cinc.
Una
veu va parlar des del cel ras de la biblioteca:
—Senyora
McClellan —va dir una veu des del sostre de l’estudi—, ¿quin poema li ve de
gust sentir aquesta nit?
La
casa va restar en silenci.
—Com
que no expressa cap preferència —va dir la veu finalment—, en triaré un a
l'atzar. —Música sua hi feia de teló de fons—. Sara
Teasdale. Segons em semblava, la seva preferida...
Vindran les pluges suaus i les
flaires de la terra,
i les gavines faran tombs amb sons lluents.
I, de nits, a les basses
cantaran les granotes,
prop de pruners silvestres, trèmuls de blancor.
Els pit-rojos es vestiran amb plomes de foc,
i xiularan extravagàncies sobre els filferros de les tanques.
I ningú
no sabrà que hi ha guerra, ni ningú se’n
preocuparà, quan s’hagi acabat.
A tothom li serà ben igual: ni
ocells ni arbres,
no s’atabalaran si la humanitat desapareix.
I ni la primavera, quan es desperti a trenc d'alba,
no s’adonarà quan ja no hi som.
El
foc crepitava a la llar i el cigar, fet cendra, va caure al cendrer. Les cadires
buides es miraven les unes a les altres, entre les parets immòbils. La música
continuava sonant.
A
les deu la casa va començar a morir.
Bufava
el vent. Una branca d'un arbre va petar els vidres de la finestra de la cuina i
va tombar l’ampolla de netejador dissolvent, que feta miques, va vessar el
contingut sobre el forn. En un no res, tota la cuina era una flama.
—Foc!
—va cridar una veu.
Tots
els llums de la casa es van encendre. Les bombes van vomitar aigua des dels
sostres. El dissolvent, però, s’havia escampat pel linòleum, llepant i menjant-s’ho
tot, també per sota la porta de la cuina, mentre les veus esdevenien un cor.
—Foc,
foc, foc!
La
casa va tractar de salvar-se. Les portes van tancar-se hermèticament, però les
finestres eren trencades: la calor les havia fet petar i el vent bufava dins hi
nodria el foc.
La
casa va cedir terreny quan les flames, convertides en deu mil milions
d’espurnes irades, es va escampar amb facilitat d’habitació en habitació,
escales amunt. Les llefiscoses rates d'aigua xisclaven des de les parets, escopien
dolls de líquid i corrien a buscar-ne més. Els brolladors de les parets deixaven
anar una pluja mecànica.
Era
massa tard, però. En algun lloc, amb un sospir, una de les bombes es va encongir
i es va deturar. Va deixar de caure aigua: s’havia acabat la reserva que havia
omplert banyeres i rentat plats durant molts dies tranquils.
Escales
amunt, el foc crepitava. Dalt, es va nodrir de Picassos i Matisses com de
menges delicioses: rostia la carn oliosa dels llenços i els torrava fins a
convertir-les en encenalls negres.
El
foc jeia pels llits, mirava per les finestres, canviava el color de les cortines!
De
sobte, reforços.
De les
golfes van sortir un munt de cares de robot, cegues, que bavejaven un líquid verdós
per les aixetes de les boques.
El
foc es va fer enrere, com un elefant horroritzat davant d’una serp morta. Van
ser vint serps, les que es van arrossegar per terra, matant el foc amb una bromera
verda, clara freda i verinosa.
Però
el foc va ser més intel·ligent. Havia enviat flames per fora de la casa, i a les
golfes, cap a les bombes. Un esclat! El cervell de les golfes, el director de
totes les bombes d’aigua, es va desfer sobre les bigues, com una granada de
bronze.
El
foc va entrar a tots els armaris i hi va palpar tots els vestits.
La
casa es va estremir: va mostrar l’esquelet de roure, nu i tremolós de tanta
escalfor, els cables, els nervis, talment com si un cirurgià li hagués arrencat
la pell perquè les venes i els capil·lars vermells, a l’abast de l’aire bullent.
«Auxili, auxili! Foc! Correu, Correu!». La calor va esquerdar els miralls com
si fossin fràgils gels d’hivern. I les veus cridaven: «Foc, foc, correu, correu!»,
com una tràgica cançó de bressol, una dotzena de veus, altes i baixes, com nens
que agonitzessin en un bosc, sols, ben sols. Les veus s’apagaven mentre les cobertes
dels cables esclataven com castanyes al foc. Una, dues, tres, quatre... Cinc
veus van morir.
A
l'habitació dels nens, la selva es va incendiar. Els lleons blaus rugien. Les
girafes de color porpra fugien. Les panteres corrien en cercles, canviant de
color, i deu milions d'animals, corrent davant del foc, es van esvair cap a un
riu llunyà i fumejant...
Van
morir deu veus més. A l'últim moment, sota l'allau de foc, altres cors,
indiferents, que anunciaven l'hora, tocaven música, tallaven la gespa per
control remot o col·locaven una ombrel·la a fora. La porta principal s’obria i
es tancava frenèticament. Mil coses hi passaven, com en una rellotgeria on cada
rellotge marqués l'hora abans o després de l’altre, en una escena manicomialment
coherent. Cançons, crits, uns quants ratolins encara bregant per recollir les
cendres... ! Una veu, amb sublim menyspreu de la situació, recitava poesia en
veu alta, a l'estudi en flames, fins que es van cremar totes les bobines de
pel·lícula i tots els cables es van retorçar i van esclatar absolutament tots
els circuits.
El
foc va fer esclatar la casa i la va deixar caure, inflant faldilles d’espurnes
i fum.
A la
cuina, un instant abans de la pluja de foc i fustam hi batés, el forn havia preparat
esmorzars de proporcions psicopàtiques: deu dotzenes d'ous ferrats, sis barres
de torrades, vint dotzenes de talls de cansalada fumada que, devorades immediatament
menjats pel foc, feien que el forn tornés a funcionar, amb un zum-zum histèric!
El
crac. Les golfes van caure sobre la cuina i la sala. La sala va caure sobre el
soterrani i el soterrani sobre el segon soterrani. Apilats en un batibull
d’esquelets: el congelador, la butaca, les bobines de pel·lícules, els circuits,
els llits...
Fum
i silenci. Una enorme fumera.
Feblement,
l'alba naixia per l'est. Entre les runes, solament restava un mur dret. A dins,
una última veu repetia, una vegada i una altra, mentre el sol sortia, brillant,
sobre el runam vaporós:
—Avui
és 5 d'agost de 2026; avui és 5 d'agost de 2026; avui és...
FI
Ray
Bradbury. Les cròniques marcianes. EDHASA Clàssic Moderns. Març de 1997.
Traducció de Quim Monzó.
