dijous, 22 d’abril de 2021

El Primer dia

 

   En Pere arribà al taller deu minuts abans de l’hora de començar. No era qüestió de fer tard el primer dia. Només posar-hi els peus, en Nicetu, l’encarregat, li allargà una escombra i li engegà un lacònic «Au va», acompanyat d’un moviment del cap en direcció al fons de l’obrador. L’aprenent s’hi va posar a l’instant. L’entusiasme suplia la manca de traça.

Quan tocaven les vuit, arribaren dos homes joves i un altre amb aspecte de ser més gran. Els tres fitaren de reüll al xicot mentre es posaven a la feina. Tanmateix, cap va dirigir-li la paraula. Sota la sorruda mirada d’en Nicetu, tothom anava a la idea i, en pocs instants, el brogit del quefer omplí el local.

La fortor dolcenca de la cola omplí els narius d’en Pere mentre escombrava. Li faltaven ulls per descobrir tantes coses noves. Les piles de llistons, llates i taulons de totes mides. Les eines de formes sorprenents penjades a les parets. L’eixordador xiulet de la serra de disc. L’enorme prestatgeria plena de calaixos numerats. De tant en tant, s’embadalia contemplant feinejar dels operaris i s’imaginava a ell mateix, de gran, treballant la fusta amb la mateixa destresa.  

La rutina es trencà quan entrà corrents a l’establiment un nen que duia una nota als dits. L’encarregat la llegí, esbufegà i, mirant al sostre, remugà uns segons. Aleshores, manà al fuster més gran que anés a buscar el carro i que hi carregués el bagul més gros que hi hagués al magatzem.  Havia d’anar a recollir a un tal Xicu l’Encebat, que acabava d’estirar la pota a Ca la Francesa. «Vosaltres dos aneu amb ell», va afegir en Nicetu assenyalant a un dels empleats joves i en Pere.

Poca estona més tard, els tres recorrien els bulliciosos carrers de la localitat al pescant de l’imponent carro fúnebre camí del conegut bordell. Al seu pas la gent s’agenollava i es persignava, tot i que no duien cap difunt.

—Així que vols ser enterramorts, eh? Com et dius noiet?

—Pere Carreres Torrent, senyor. I el que vull, és ser fuster.

—Has vist Llimona, em diu senyor.

—Nen, aquest galifardeu és en Ferran. No t’hi ajuntis pas mai de la vida, que és el cap de trons més gran que hi ha en tota la contrada. I si vols ser un bon fuster, has vingut a parar al millor taller de la vila. Tant fem mobles per les cases riques, com els baguls dels presidiaris. 

—Ets de Vilaplana mateix?

—De Riu Major. La meva germana i jo ens estàvem amb l’àvia, fins que es va morir, pobreta. El pare va passar a França al final de la guerra i no sabem res d’ell. La mare, al cel sigui, va traspassar en el part de l’Eugènia. Ara vivim aquí amb l’oncle Carles.   

—Riu Major, Ferran. Allà hi has fet algun amic, em fa l’efecte.

—Calla, que si m’empaiten em faran una cara nova.

—Explica-li, va. Ara deu fer un mes, aquest sapastre va haver de dur una caixa a Riu Major.

—L’ordinari ja era fora i vaig haver de carregar el bagul al cotxe de línia. A baix anava ple com un ou per la gentada que pujava a l’aplec de Sant Miquel, i el vaig haver de desar entre els bancs del primer pis. Com que no duia pas res per estacar-lo, m’hi vaig haver de quedar per assegurar-me que no queia al primer revolt. En aquestes que encara no havíem passat la garita del burot, que es va posar a ploure. Em vaig maleir l’estampa perquè hauria de fer tot el camí a pluja batent. Però llavors se’m va acudir de ficar-me a dins la caixa. El cas és que, allà estirat, a les fosques, encoixinat, amb el repic de les gotes a sobre la tapa i bressolat pel vaivé de l’autobús, em va entrar una passió de son irresistible. No sé pas l’estona que vaig clapar. Però en despertar-me, vaig treure la mà a fora del taüt per comprovar si encara plovia. Llavors, vaig sentir un crit esgarrifós. Espantat, vaig sortir del fèretre per esbrinar que passava, i només vaig veure dos homes que saltaven de l’autobús en marxa. Amb tanta mala fortuna que just passàvem pel pont del Grau. Aquell parell varen anar a espetegar de caps al riu. Alertat pels altres passatgers, el xofer es va aturar per auxiliar-los. Un era el barber de Riu Major, que s’havia enfonsat tres costelles. L’altre, un treballador de la mina, que s’havia trencat una cama. Estaven emprenyats com abelles al sol, aquells dos. Després, algun llenguallarg els hi va explicar que era jo qui feia la becaina a dins de la caixa. I ara fan córrer que si m’atrapen m’adobaran de valent.

Els homes rigueren a cor que vols una bona estona. En Pere, en canvi, va riure per compromís. Aquell bagul del qual parlaven, per les dates, devia ser amb el que havien enterrat a l’àvia. I no li va agradar gens saber que ella no l’havia estrenat.

No van trigar gaire a arribar a Ca la Francesa. Era un casalot enorme envoltat de jardí, al peu del Camí Ral. Aquella finca senyorial havia viscut temps millors. Els xafarders s’amuntegaven al davant de la porta de reixa. Un agutzil franquejà el pas al carro de la funerària. Els sortí a rebre una dona menuda, enfundada en una bata de seda vermella i amb una cigarreta penjada dels llavis.

Amb un ample moviment de la mà els va indicar que la seguissin i els va conduir fins a una habitació del primer pis, recorrent salons i passadissos on un estol de noies d’indumentària més aviat escassa mataven l’estona, ajagudes en diferents divans en actitud indolent. En Ferran repartia petons i picades d’ullet a cada pas, mentre en Llimona, negava amb el cap, posava els ulls en blanc i feia petar la llengua, per mostrar la seva estupefacció. En Pere, que tancava la comitiva caminava sufocat i avergonyit mirant-se la punta de les espardenyes, i rebregant la gorra amb les mans.  

Quan la mestressa va obrir la porta de la cambra, els tres fossers van descobrir uns peus gegantins que sobresortien del matalàs. Tot darrere, una panxa descomunal i  uns braços enormes que penjaven, inerts, a cada banda del llit. Com si haguessin patit un encanteri, cap del tres va ser capaç de badar boca, ni d’entrar a l’estança.  

—Maleït sia! Voleu treure això de sobre el meu llit d’una punyetera vegada, colla de bergants? – va bramar la dona amb un marcat accent estranger.   

—Farem una cosa – va dir en Llimona tot estirant en Ferran per la màniga – tu vés vestint-lo, Pere, que nosaltres anem a buscar la caixa. De totes maneres, no sé pas com hi enquibirem aquest catxalot.

Una suor freda va amarar al noi de dalt a baix només d’acostar-se al cadàver. L’angúnia li estrenyia l’estómac. Una minyona de la casa li va donar uns calçotets grans com un llençol de plaça. Va provar d’aixecar un peu del difunt per abillar-lo, però el contacte amb la pell freda i blavosa li va provocar una forta arcada. «Aguanta Pere», va pensar mentre provava de contenir el vòmit. Va intentar-ho una altra vegada, però les cames li feien figa.

—Llamp em mati! Encara ho hauré de fer tot jo! —va exclamar la serventa tot apartant al noi d’una manotada i recollint la roba del difunt d’una revolada.

—És que ja només em faltava això a mi —remugava mentre provava de vestir al mort—. Mei, fes el dinar. Mei, vés a comprar. Mei, avisa al metge. Mei, renta la roba. Mei, fes-me una tisana. Mei, sargeix les mitges. Al final em gastaran el nom en aquesta casa. I tu, dròpol, ja t’has refet? Què no veus que no puc tota sola, tros de bleda solellada. Au va, aixeca-li les cames que jo li pujo els camals. Que és per avui, diantre! Així! Que no és tan difícil, punyeta. Es ven bé que de qualsevol cosa en fan homes avui en dia. Vinga, arria! Després, a la cuina, ja et donaré una copeta d’aigua del Carme amb un terròs de sucre. Ves qui m’ho havia de dir a mi, quan vaig arribar a Vilaplana, que acabaria vestint morts en una casa de barrets. Verge santa dels set dolors! Noi, espavila’t, que se’ns farà fosc. Estigués al cas. Ara, posat al darrere d’ell i l’agafes per sota les aixelles. Igual que si l’abracessis. Quan jo t’ho digui, tu l’aixeques i jo acabaré d’ensacar-li les calces.

En el moment que la dona va comptar a tres, en Pere va estirar en Xicu cap amunt amb totes les seves forces. Resulta que amb la pressió al pit, el poc aire que quedava als pulmons del mort va fugir, provocant una mena de rot greu. En sentir-ho, l’aprenent va llençar un esgarip i va saltar endarrere, deixant anar el cadàver. La noia també va xisclar, però per simpatia amb el crit d’en Pere.

—Que ets batejat amb aigua de tosca, nen? No em tornis a espantar mai més d’aquesta manera, ximplet. Mira com en tremolen les mans…

En Pere, amb el cap cot, encaixà l’escridassada. En aquestes que arribaren els altres dos enterramorts i entre tota la colla van acabar de vestir al mort, i després van entaforar aquella corpenta gegantina a dins la caixa. Tanmateix, van suar de valent per aconseguir-ho; perquè quan no quedava fora una cama, era un braç, o bé el cap. Al final, en Pere i la Mei es van haver d’enfilar a sobre l’urna, per poder clavar la tapa.

La mestressa, que feia estona que tenia la mosca al nas, els hi va prohibir que traguessin el fèretre per la porta principal. No volia, de cap de les maneres, que s’espantés la clientela. Havien de sortir per força per l’escala de servei. Però hi passava just una persona. En Llimona va proposar de posar el bagul gairebé dret i ell l’aguantaria per dalt, mentre en Ferran i en Pere, més joves i valents, l’estirarien des de baix. Mentre baixaven, les llates grinyolaven i es vinclaven a cada graó, pressionades pel titànic embalum que duien a dins. Quan ja eren gairebé a baix, va ressonar un espetec fort com un tret d’escopeta. La tapa va cedir, alliberant al difunt, que va anar a caure a sobre l’aprenent. Tots dos van rodolar escales avall fins que van quedar fets un manyoc al peu de l’escala. El noi a sota i el finat, a sobre. En Pere movia les cames amb frenesí, com si pedalés una bici imaginaria, i cridava desesperat, però la còrpora d’en Xicu feia de sordina.

Tan bon punt en Ferran i en Llimona van treure a l’aprenent de sota el mort, en Pere va sortir corrent cap a fora, bramant i bracejant. Com si fugís d’un malefici. Van fer falta dos gots d’aigua i una bona estona, perquè recuperés el capteniment.

Un cop carregada la caixa al carro, i tapada amb un llençol, van tornar cap al taller. Pel camí, cap del tres deia ni piu. Seien de costat amb la mirada perduda, com estaquirots. Sort que el cavall sabia el camí de tornada. De sobte, un fort clapoteig de budells els va despertar de la letargia.

—Oh ha tornat a ressuscitar en Xicu, o aquí hi ha algú que té gana, eh, Pere? —va campanejar en Ferran, provocant la riallada dels fusters.    

Benjamin Thomas on Unsplash

Cap comentari:

Publica un comentari