dijous, 8 d’abril de 2021

L'hereu Fortuny

 

—Ara pla! Hem d’enterrar a aquest fill de Satanàs en terra sagrada?

—A mi que m’expliques? Ho mana el governador i ho avala el bisbe. I nosaltres dos, manyac, a treballar i callar.

—Si feien córrer que estava excomunicat l’hereu de Can Fortuny. Llamp em mati! Els rics, ja poden ser uns canalles de mena, que sempre cauen sobre flonjo. Però això d’avui, és per llençar el barret al foc. Jo no soc poruc, però se’m posa la pell de gallina només de recordar a aquest personatge abominable, que es rabejava en l’estupre, l’assassinat i tots els altres pecats capitals. La inacabable llista de malvestat que va cometre en vida fa esgarrifar. No es recorda tanta maldat a Osona, ni enlloc.

—Molta gent parla només perquè té boca. Si l’enveja fos tinya...

—Ai, Tià, que se’t veu la boina de carlí, quan el defenses. Amb mi no et cal pas, però dissimula un xic o et denunciaran. És conegut de tothom que només arribar en aquest món, el noi va segar la vida a la seva pobra mare.

—La sonsònia de la llegenda negra dels Fortuny. Quina mandra em fa escoltar-te.

—El que estava negre era el seu pare, perquè no li duraven ni les mainaderes, ni les institutrius, ni les minyones. Ja de ben petit, el vailet es ficava al llit de qualsevol femella que dormís a casa seva, per mirar de posar la carn d’olla en remull. I no facis que no amb el cap, perquè sap de sobres que una filla d’en Palanca, que hi treballava, va anar a parir d’amagat a les monges, i després va marxar a servir a Barcelona.

—Xerrameca de safareig. La Roseta era una barjaula que feia festes a qualsevol pal semaler. Ves a saber qui li va fer el ventre. Au vinga, Jepet, acosta’m l’ampolla, a veure si l’aiguardent del teu sogre m’espassa el mal d’ossos.

—Amb la seva germana gran i tot, jeia aquest malànima. Expliquen que semblaven dos nuvis acabats de casar. Sempre agafats de la mà, mirant-se amb languidesa, jeien per tots els racons de la casa. S’escrivien poemes inflamats. Fins que, un bon dia, el pare, advertit pel confessor de la noia, la va enviar a un convent de Manresa.

—Tot això són contes de velles.

—Un cop, vaig sentir explicar a un traginer, allà a l’hostal de la Parada, que el teu

senyoret Carles, va matar a fuetades un poltre àrab preciós, que li havia regalat el baró de Montcada, pel sol fet de no deixar-se posar la sella. Al gos dels masovers de la Farga, li va tallar les orelles perquè va tenir l’atreviment d’ensenyar-li les dents. I el gat de la seva madrastra, va aparèixer esbudellat i penjat d’un arbre del jardí, el dia de les segones núpcies del senyor Fortuny.

—Falòrnies de desvagats.

—Quan el senyor Carles el va enviar a estudiar a Vic, amb els frares, humiliava i martiritzava als companys de classe. Conten que a un xicot de Centelles li va fer la vida impossible, fins que aquest es va llençar per la finestra de la pensió on vivia. El va agafar de cap d’inxa per la senzilla raó que era fill de menestrals. Se’l veia més al carrer del Pecat que a estudi. Era amic de tafurs, trinxeraires i puters. Es batia en duels i passejava per la plaça Major de bracet amb una amistançada diferent cada diumenge.

—Més xafarderies de comares missaires.

—Que me’n dius de la mort del seu germanastre? Muntava a cavall millor que ell, i tenia una egua mansa com un migdia de juny. És massa casualitat que caigués de cap a terra un matí que anava tot sol passejant pel Pas de les Aures.

—La muntura es va esquivar per culpa d’una serp. Un accident!

—Mira Tià, que fa anys que m’afaito. Va matar-lo per revenja, perquè a casa seva

 l’havien desheretat i el senyoret Blai era el nou hereu de Can Fortuny. Si just després d’aquests fets, va ser quan el van fer fora del Mas i va marxar cap a Olot.

—No el feren pas fora, capsigrany. Anà amb el seu oncle a aprendre a menar la fàbrica de filats. Estàs arreglat si dones crèdit a totes les falsedats que sents a les tavernes.

—Qui m’ha de dir a mi què és veritat o què no? Un aixafaterrossos com tu? Està provat que en aquesta estada a la Garrotxa, a part d’empaitar a quantes pubilles va trobar i jugar a totes les timbes de la contrada, va començar a simpatitzar amb la causa carlina. Quan els gossos faldillers d’en Carles VII es van revoltar, ell s’hi va unir. Però això, tu ja ho saps prou bé.

—De primera mà, esgarrapacristos. Quan el senyoret Carles va reclutar homes a la comarca, m’hi vaig allistar dels primers.

—Reclutar, dius? Una ràtzia! A punta de baioneta us endúieu el jovent de les cases, com també els queviures, els cavalls i el farratge. I si hi trobàveu res de valor, també ho rampinyàveu.

—Vaig fer tota la guerra a les seves ordres. Vàrem ser al setge de Puigcerdà, a la batalla d’Alpens, a Ripoll, Berga i a Toix. De tinent a brigadier en tan sols un any, va ascendir. L’hagueres vist al davant de tots nosaltres, amb el sabre en una mà i la pistola a l’altre, batent-se com un lleó. Fins a l’infern l’haguera seguit, si hagués calgut.

—Si et senten al govern militar, ja t’hi enviaran. Amb una corda lligada al coll. Perquè tots els que éreu al camp del Candell, us mereixeu la forca. Afusellar a trenta-tres presoners a sang freda, és un crim molt covard. Fins i tot en temps de guerra això és un assassinat execrable. Hi havia un marrec de tretze anys. Carnissers!

—El senyoret no és el culpable d’aquests crims. Les ordres les va donar de l’Estat Major del General Savalls. Quan ell va arribar a aquell maleït camp, va aturar les execucions interposant-se entre l’escamot i els soldats lliberals. A més a més, va indultar als que quedaven vius.

—Això no ho ha pogut pas provar durant el Consell de Guerra.

—Perquè tot plegat ha estat una ensarronada organitzada des de Barcelona per dur-lo davant del botxí a qualsevol preu. Ell ha estat un boc expiatori. Era l’únic carlí d’alt rang que no va passar a França, arran de la desfeta. Es va quedar per estar a prop de la germana. Al senyoret, l’havien de matar per escarmentar la resta de revoltats.

—Doncs aquí el tens al teu brigadier. Fred i a dins d’una caixa de pi. Fes-li un clot ben fondo, perquè estigui ben a prop de l’Avern, d’on no hauria d’haver sortit mai.

—Val més que callis, Jepet, si valores la teva vida. Torna a obrir la bocota fastigosa per faltar al respecte a aquest gran home, i d’un cop de pala t’envio de pet al forat, poso el bagul a sobre teu i després us colgo de terra a tots dos.

The New York Public Library on Unsplash



Cap comentari:

Publica un comentari