Vaig
sentir el telèfon. Vaig despenjar-lo.
-Si digui'm?
-Parlo amb el senyor R? -em va demanar una estrident
veu femenina.
-Jo mateix. Que voldria?
-Li truco del servei d’obituaris de l’ajuntament -va
continuar decidida i amb la cantarella típica dels qui repeteixen el mateix
discurs manta vegades-, per informar-lo que, segons la nostra previsió, vostè
passarà a millor vida en les pròximes vint-i-quatre hores. Si ho desitja, li
podem proporcionar un religiós perquè li doni l'extrema unció i un advocat
perquè li arregli els papers. Aquest servei no té cap cost per a vostè.
-Ah. Bé. Moltes gràcies -van ser les úniques paraules
que vaig poder articular abans de penjar.
-Qui era? -va preguntar la meva dona des de l’altra
banda del menjador.
-De l’ajuntament. És xocant. Diuen que avui em moriré.
-Doncs, ves per on, l’han encertada -va contestar ella
tot aixecant un martell que em va encastar al mig de la clepsa.
Mentre la vida se m’escolava per la ferida, vaig
pensar que, per fi, els meus impostos havien servit per a alguna cosa útil.