Treva

Quan llegí els resultats de la revisió mèdica quedà noquejat. D’acord amb els resultats, l’informe concloïa que, a molt estirar, li quedava un mes de vida. No se’n sabia avenir.  Aclaparat, li comunicà la nefasta nova a la parella amb un fil de veu. S’abraçaren i ploraren fins que el cor els hi digué prou. Lamentaren amb amargor la bufetada tan injusta i dolorosa que els hi clavava el destí. Es perdonaren les baralles, les desavinences, els blasmes i les ferides de tants anys de relació. Es juramentaren a revifar la flama de la passió. Llavors se’ls acostà un infermer i els informà que hi havia hagut una lamentable errada. Aquell sobre era per un altre pacient. Una capritxosa coincidència amb les filiacions havia provocat el desafortunat malentès. Tornaren a plorar. Aquest cop, però, d’alegria. Beneïda espifiada! I aquell esclat de felicitat catàrtica, que havia durat un oceà de segons, es dissipà entre silencis fins a fer-los aterrar a la quotidianitat. Aleshores, la parella el va tractar de cretí i tros infecte de merda seca per no ser capaç, ni tan sols, de llegir bé la capçalera d’un sobre.

Photo by Marcelo Leal on Unsplash

Passió pel dolç

La Neus arribà a casa del seu pare molt enfadada. Aquell dia tenia una feinada de por, però havia hagut de deixar-ho tot per anar fins allà i provar de solucionar l’enèsim incident que havia provocat el seu ancià progenitor amb el servei domèstic. Ser filla única tenia molts avantatges; tot i que, d’un temps ençà, també li provocava un doll de maldecaps. Per acabar-ho d’adobar, es trobà l’entrada de la finca envaïda per una brigada de pintors treballant, bastides i bidons de pintura; i hagué de fer una gimcana per tal d’arribar a l’ascensor sense cap taca al vestit.
Entrà al pis com un pet de vent, trencant el dens silenci de l’habitatge amb el repic dels talons sobre el mosaic de dibuixos hipnòtics del llarg passadís. A mesura que avançava, llençava irades llambregades a l’interior de les estances que s’obrien a cada banda, fins que irrompé a la sala d’estar. No hi havia ningú. Bufà exasperada.
El soroll del pany la feu recular fins al corredor, i veié al senyor Samaruga entrar amb la coixinera del pa a la mà. La cara inicial de sorpresa de l’home, mutà a l’instant cap a alegria; malgrat que topà amb la faç malhumorada de la dona.
- No sé per on començar, papa.
- Per dir bon dia i fer-me un petó, com fan les filles ben educades.
Una foguerada d’enuig va tenyir de roig el rostre de la Neus i de blanc els artells premuts de la dona. L’allau de missatges que li estaven arribant al mòbil feien tremolar la bossa de mà de l'executiva com si, a dins, hi portés un ésser viu. L’ancià, impertorbable, es va dirigir a la cuina.
- Voldràs galetes, o et faig un entrepà per esmorzar? Saps que? Millor un entrepà que estàs molt prima.
- M’han trucat de l’agència, a primera hora, per dir-me que l’Aurora està de baixa i no vindrà més. És la sisena assistent que et plega des de Nadal, papa. N’hi ha un tip, em sents!
- La llet, calenta o tal com surt de la nevera?
- Dues setmanes t’ha durat aquesta pobra noia. Te n’adones, que no podem continuar per aquest camí?
-Sucre o sacarina?
- No fugis d’estudi, papa. Gairebé no em queden empreses on trucar. Ets conscient que al final, alguna et denunciarà, i tindrem un problema com una casa de pagès?
- Neus, nena, calma’t que n’estàs fent un gra massa.
- Em vares prometre que deixaries tranquil·les a les vetlladores, i has trencat la teva paraula.
- Creus que, a la meva edat, puc fer res de mal a ningú, jo?
- Vols que et porti a una residència? No tinc pas ganes de fer-ho, però m’ho estàs posant amb safata.
-No t’has de capficar per aquestes nimietats. Estem parlant d’unes mossegades inofensives. Ni tan sols va quedar-li senyalat el coll. T’ho prometo.
-Ostres papa! Em sortiran cabells blancs al darrere teu! Vàrem quedar que quan tinguessis necessitat de sang, m’avisaries. 
- Ja em perdonaràs, reina, però la sang que em portes tu, té gust de plàstic. No m’agrada!
-S’ha acabat això d’anar pel món xuclant les venes dels humans, tal com havíem fet sempre. Ens hem de comportar com éssers civilitzats. Som al segle XXI. I, a més a més, ens hi vàrem comprometre! 
-Només vaig fer un tastet. Ridícul. Minúscul. Reconec que tenir sang jove i fresca tant a l’abast, em temptà massa. I, ara mateix, estimada, qualsevol caprici, a la meva edat, es converteix en una urgència.
-De tota manera, m’hauràs de reconèixer que amb l’Aurora sí que et vas excedir.
-És que és diabètica, saps? I el dolç em fa perdre el seny.

No mengis fort per sopar

El so brillant, ric i cridaner de les gralles m'activa com si fos un autòmat a qui han accionat un ressort secret. "Amunt!", em diu una veu càlida i coneguda a cau d'orella. Ressegueixo amb la mirada el camí de cames, culs i esquenes que he d'escalar, fins a dalt del castell. No veig res més. La resta del món, està desenfocat. M'enfilo. I la rapidesa amb què escalo la columna humana em sorprèn a mi mateix. Un cop a dalt, la pregonesa del pou que emmarquen els braços dels companys que tinc a sota els peus m'esborrona. La cridòria de la plaça supera el toc dels grallers. Provo de fer l'aleta; però, per sorpresa, la construcció es desploma i se m'endú cap avall. Caiem, caic, giravoltant en un immens remolí atapeït de persones. Ara panxa enlaire, ara panxa avall. Però no tinc por, al contrari. Una plaent i reconfortant sensació de pau m'envaeix. Descendim amb suavitat, igual que si fóssim les fulles amples d'un castanyer, que la brisa suau del sud fa dansar mentre acomboia fins a terra.

En un moment de la baixada, bracejo, tal com ho fan les granotes, i quedo suspès a l'aire. Surant. Dubto, sorprès, però moc braços i cames una altra vegada; i m'allunyo de la gegantina remolinada multicolor. Continuo nedant, ara envoltat de núvols blancs i esfilagarsats, guanyant alçada en el cel glauc i net que ha deixat, en passar, la tramuntana. A mesura que avanço vaig agafant confiança i m'atreveixo a fer giragonses, tirabuixons i filigranes. Albiro boscos, camps i vinyes molt avall, disposats en un tapís gegantí, esquitxat, aquí i allà de teulades i campanars.

 M'envolta una volada de pingüins, que viatja en formació de bé baixa. "Vine al nord amb nosaltres", em crida el guia de la colla, juts un segon abans de virar a bavor i baixar en picat per travessar una monumental mola de sardines, a qui el sol fa espurnejar la panxa platejada. M'hi llenço. Els peixos m'impacten a tot el cos. Segueixo baixant molt de pressa. Ara a plom. Un tel d'escates argentades m'ha embolicat el cos i no puc bellugar les extremitats. L'aire, veloç, em xiula a les orelles. Quan sento una explosió al meu costat, després una altra, i una tercera. L'artilleria antiaèria francesa m'està disparant, mentre he entrat en barrina i caic directe a sobre les trinxeres de Verdum. Neguitejo! Em precipito a tota velocitat al damunt d’un soldat que s'entreté llegint un llibre a la porta d'un fortí. Pataplaf! M'he capbussat en una mena de piscina plena d'un líquid blanc. Una munió de lletres negres suren al meu costat. M'enfilo a una P i fito a banda i a banda, cercant el llindar d’aquella nívia extensió. Salto al damunt d'una A, després a una altra P, quan un marrameu m'eixorda. Aixeco la vista i descobreixo un mix que segueix tot el que faig amb uns ulls grocs, lluents, amenaçadors. El gat acosta el musell al plat i s'afanya a empassar el seu repàs amb fruïció. Tinc Por! Vull fugir, però un vent sostingut em xucla i m'ho impedeix. Lluito, però una força insoldable m'atrau cap al forat farcit d'ullals que és la gola del gat. I quan se m'empassa, em desperto. No menjaré més entrecot per sopar.

Foto:The Alieness Gisela Giardino. 

Com aquell que mira obres

Tu

Arribes quan se’n va la Lluna i marxes quan torna a sortir. Faci un fred que et tenalla l’ànima o faci un sol que t’esberla el cap. T’estàs allà assegut, sota el roure d’ombra generosa, observant a la munió incansable d’operaris que construeix el poliesportiu. Et recorden un eixam d’abelles vist amb una lupa d’augment. Després de tants dies, pels obrers, ja formes part del paisatge. De tant en tant, llencen una llambregada cap el turonet per veure si dorms. Però es troben sempre la teva cara trista, impertèrrita, pètria. Fins que una tarda, detectes un esvalot general a l’obra. Veus com tots els treballadors s’apleguen en un punt concret de l’excavació. I sents una punxada molt endins. Com si una fletxa t’arribés al moll de l’os. Saps que s’ha punxat el globus. Han descobert el teu secret. L’endemà, poses un cadenat a la porta del pis i agafes un avió cap al Brasil. A la cartera dus un nou carnet d’identitat.

Ells

Pels empleats de Construccions El Globus, en Jesús era el típic jubilat trist i avorrit que mira obres. Cap d’ells no recordava quin dia va aparèixer assegut a sota el roure gegantí del turonet que hi ha a tocar de les obres del poliesportiu municipal. Tanmateix, havien descobert que, quan arribaven a la feina, a trenc d’alba, ell ja era allà; i que no se n’anava a dormir fins que la lluna sortia de darrere les muntanyes. Cada dia igual, fes un fred d’aquells que acovardeix o una calor sufocant. Els observava amb la minuciositat d’un entomòleg que posa la lupa a sobre un eixam d’abelles, provant d’esbrinar el més mínim detall de la seva feina. Tot i que, al principi, els incomodava l’estreta vigilància a què els sotmetia en Jesús, amb el pas dels dies, ja gairebé no li feien cas. Una tarda de setembre, una palada d’una de les excavadores va deixar al descobert un esquelet humà. L’encarregat va sortir com una fletxa per telefonar a la policia, que, quan va arribar, els va obligar a tancar el perímetre a pany i cadenat. L’endemà, per ordre judicial, els paletes no van haver d’anar a treballar. Per això no van detectar que en Jesús no havia ocupat el seu habitual punt de guaita. Mai no van saber que l’home havia marxat de la ciutat equipat amb una maleta petita, un bitllet d’avió al Brasil i un nou carnet d’identitat.  

Jo

Jeroni Fletxa, diu el meu nou carnet d’identitat. Ves que no em giri quan em cridin per aquest nom nou. Ara, quan pugi a l’avió, faré la primera prova. Suposo que un cop al Brasil, com que tot serà nou, no vindrà d’un canvi més. Marxo trist perquè ara els diaris posaran la lupa en el cas de la Consol i voldran sucar-hi pa; i jo no podré defensar-me, ni tampoc defensar-la a ella. Al cap i a la fi, vaig complir el pacte que teníem de què si, algun dia, un dels dos no podia tenir una vida digna per culpa d’una malaltia, l’altre l’ajudaria a morir bé. Quantes nits sense dormir preparant-ho tot per no deixar cap rastre. I va l’ajuntament i decideix fer un poliesportiu al Rec dels Frares. Em vaig emprenyar com una abella quan ho vaig veure al diari. No hi havia cap més indret, no. Llamp em mati! 114 dies m’he passat vigilant les obres i resant perquè no trobessin on l’havia enterrat, a la pobra Consol. De Lluna a Lluna. Però, és curiós, quan ahir la van trobar, em vaig sentir alleugerit. Igual que quan he tancat el cadenat de la porta de casa. He dit adéu sense recança a gairebé cinquanta anys de la meva vida. Ara cal que mengi alguna cosa abans del viatge. Em toca la pastilla de la pressió, i si no tinc res a l’estómac, amb l’enlairament puc agafar un globus d’espant.

Eficiència predictiva

Vaig sentir el telèfon. Vaig despenjar-lo.

-Si digui'm?

-Parlo amb el senyor R? -em va demanar una estrident veu femenina.

-Jo mateix. Que voldria?

-Li truco del servei d’obituaris de l’ajuntament -va continuar decidida i amb la cantarella típica dels qui repeteixen el mateix discurs manta vegades-, per informar-lo que, segons la nostra previsió, vostè passarà a millor vida en les pròximes vint-i-quatre hores. Si ho desitja, li podem proporcionar un religiós perquè li doni l'extrema unció i un advocat perquè li arregli els papers. Aquest servei no té cap cost per a vostè.

-Ah. Bé. Moltes gràcies -van ser les úniques paraules que vaig poder articular abans de penjar.

-Qui era? -va preguntar la meva dona des de l’altra banda del menjador.

-De l’ajuntament. És xocant. Diuen que avui em moriré.

-Doncs, ves per on, l’han encertada -va contestar ella tot aixecant un martell que em va encastar al mig de la clepsa.

Mentre la vida se m’escolava per la ferida, vaig pensar que, per fi, els meus impostos havien servit per a alguna cosa útil.

(Foto: The Express Tribune)

La Porta

Aquella porta inter-temporal li havia d'arreglar la vida, varen dir-li a la botiga. Ell la va obrir decidit i la va travessar convençut; i a l'altra costat, es va trobar la seva dona amb un advocat que l'esperaven amb els papers del divorci. 

Foto: Claus Ritcher

La família creix

Era un dia molt feliç per a ells. Feia molt de temps que ho esperaven i havien lluitat molt per aconseguir-ho. Anaven a buscar al nadó que els hi havien donat en adopció. Eren el primer matrimoni entre un humà i un androide que ho aconseguia. La família creix. 

Foto: RUPTLY-GETTYY

Cataractes

Li van destapar els ulls després de l’operació de cataractes i no va reconèixer al seu home. La relació s’havia malmès amb els anys i no recordava la cara que feia. Quan es va quedar sola, va marxar. Volia refer la vida.