És 25 de desembre i no m'ha deixat regals
Vaig participar en el curs de Narrativa Creativa que va impartir en Jair Domínguez a la Fundació Crelch i Nicolau, i ens va fer escriure un relat d'una pàgina amb aquest títol i vaig escriure un conte de Nadal poc convencional. Espero que uns agradai. Bones festes.
Data estel·lar 692982.07
-És 25 de desembre i no m’han deixat regals...- va repetir
amb la seva veu aguda.
-I...? - va contestar en Jofre, un xic mosca però sense
deixar de mirar la pantalla -perquè carall te n’haurien d’haver deixat?
-Perquè avui es Nadal tros de quòniam!
-I que vols dir amb Nadal? Que cony és això? Collons Dida! Et
passes el dia marejant-me amb coses estranyes que treus del fons de la teva
base de dades i et penses que els altres també sabem que volen dir. I saps que
tot el que sigui anterior al Gran Col·lapse me la pela!
-Ai Jofre, - va replicar ella amb un deix irònic- és xocant
que tinguis l’acreditació de pilot perquè ets més curt que el nas d’una
calavera. Nadal era la festa que es feia
a les cases occidentals coincidint amb el solstici d’hivern, a finals de
desembre. Es reunien tots els membres de la família al voltant d’una taula i
compartien menjar, beure i regals amb l’excusa que havia nascut un nen que es
deia Jesús. Era una festa molt grossa perquè tot es decorava amb llums de
coloraines i tothom es reunia per cantar unes cançons que se’n deien Nadales.
-Quina collonada, no?
La Dida va continuar entusiasmada la seva explicació
ignorant el retret d’ell.
-L’apartat dels regals era el més divertit perquè n’hi havia
per tothom, i sobretot per la sorprenent manera de repartir-los. En la majoria
de les llars deien a la mainada que els hi duia un senyor gran, gras, amb barba
blanca i vestit de vermell que es deia Santa.
-Quina mena de nom és Santa?
-Punyeta Jofre, trobes pels fins en els ous! Segueixo. El
súmmum era en un país que es deia Catalunya. Vols saber com ho feien?
-Tinc la sensació que m’ho explicaràs igualment.
-Dons posaven un tronc d’arbre gruixut al menjador de la
casa, li pintaven una cara riallera, l’abrigaven amb una manta i una mena de
barret vermell i deien als nens que l’hi havien de donar menjar. Llavors, la
vigília de Nadal, els mateixos nens l’atacaven armats amb bastons fins que els
cagava llaminadures, uns dolços que en deien torrons i, fins i tot, regals.
-M’acollones? Un tronc que caga regals? Algú els hi
posava...
-Els pares, es clar. Però no ho trobes adorable?
-Enganyar a algú, i més quan és un crio, és moltes coses
menys adorable.
-Es ben cert que a l’acadèmia estel·lar us vacunen contra
l’amor i l’afecte. Era a fi de bé, enze. En deien l’esperit del Nadal!
-Dida, ets l’ordinador de navegació més fleuma de tota la
flota estel·lar. Deixa’t d’esperits i ajudem a alinear la nau que hem d’atracar
i descarregar.
