L’aroma
penetrant del cafè el va atraure fins a una terrassa de bar com si uns dits invisibles
l’agafessin per les fosses nasals i l’estiressin fins aquella raconada
ombrívola de la plaça de l’Ajuntament. Allà, l’aire estava saturat de cafeïna per
flaire que desprenien les múltiples tasses dels clients més matiners, que
esmorzaven tot fullejant el diari o xafardejant el mòbil. Ell identificava sense
cap mena de dubte aquella olor intensa i amb personalitat. A més, li resultava molt
familiar. Però no sabia per què. Llavors, la pituïtària, estimulada pels
efluvis cafeters, li va disparar una tirallonga de records difusos, que van
aflorar al seu magí sense ordre ni concert. Era com si, a dins del cap, es
projectés una pel·lícula de Súper-8 feta de retalls esparsos, desenfocada i
plena de flaixos. Un garbuix de llocs i moments indeterminats aclaparador i que
ell no es veia amb cor d’associar a res concret, ni conegut. Tampoc entenia
d’on sortia aquella cronologia embarbussada. Tanmateix, la fragància de la
beguda van acabar evocant-li seguretat, calidesa i confort. La potent i sobtada màgia de les essències olfactives
el va deixar gairebé estabornit, fins que el lladruc d’un gos el va fer aterrar
a la realitat.
Excitat
per aquella descàrrega emocional, es va passejar entre les taules i les cadires,
tibat i amb l’aparent indolència d’un dandi. Com que era un tafaner de mena, amb
un ull fitava al cambrer, mentre amb l’altre observava que estaven endrapant els
parroquians, no fos cas que li vingués res de gust. Ell era de vida. Sempre
tenia un budell buit. I a l’hora d’omplir el pap no era pas un llepafils.
Al
final no es va entaular i va continuar fent el vol per la plaça. Li agradava
l’ambient lleganyós que es respirava els dilluns d’estiu a primera hora del
matí en aquell indret. La brigada municipal feia poc que havia regat el paviment
i algun pardal atrevit baixava a beure a les basses que havien quedat. D’una
revolada, es va acostar al banc de pedra on ja s’hi havia instal·lat la colla
de sempre. Xerraven atrafegats i no li van dir ni ase ni bèstia. Ho va atribuir
al fet que aquell matí en portaven alguna de cap.
Un
estrèpit metàl·lic sobtat el va sobresaltar, i, per instint, va fer un saltiró
al costat. Havia sigut una joveneta que havia apujat la persiana d’una botiga
amb molt ímpetu. Massa pel seu gust. Li va etzibar una mirada de mala jeia perquè
s’adonés que li estava maleint els ossos per aquell terrabastall innecessari. Però
des d’una distància prudencial i sense perdre el posat solemne. La dependenta, tanmateix,
no va entendre la indirecta i, tot seguit, va sortir a la porta de
l’establiment amb un raspall i un recollidor. Ell sí que va caçar al vol les
intencions de la jove i va tocar el dos. Tenia pànic a les escombres.
L’activitat
d’una taula de la terrassa va captar la seva atenció. Una parella es discutia
com dos galls. Es va atansar amb sigil per sentir la conversa sense atraure
l’atenció dels festejadors. La noia es va aixecar d’improvís i va fer com si
marxés, deixant un xuixo per encetar a sobre la taula. El noi la va aturar agafant-la
del braç i posant cara de xai degollat. Ella va tornar a seure, emmurriada. El
cabell de la jove el va fascinar. D’un negre atzabeja i brillant poc comú.
Llavors es va fixar en el llamp de talons que duia. Es va sorprendre a ell mateix
reflexionant sobre els inconvenients per la integritat física que tenia dur aquell
calçant tan extremat. Llegint el llenguatge corporal del duet, ell va deduir
que el nivell de crispació havia disminuït. En aquestes que el jove va treure
un paquet de tabac i la va convidar a fumar. Això va ser definitiu per fer-li
aixecar el vol. El fum el posava malalt.
En
girar-se va topar de cara amb un paio esperrucat, malgirbat, que pudia com una
guilla i caminava fent tentines. Va esquivar-lo amb una maniobra evasiva ràpida.
Però el tipus no volia saber pas res d’ell. Anava directe a la parella de la
terrassa, que passat el primer esglai, es va fer l’orni per no haver de
donar-li almoina. Aleshores, l’individu els hi va dedicar una llarga tirallonga
d’exabruptes abans que el cambrer no el foragités de males maneres. Ell va
fugir volant d’aquella escena, no fos cas que s’escapés un mastegot i li toqués
el rebre.
El
brogit i el tràfec a la plaça es va incrementar amb el pas dels minuts. Ell,
d’esquitllentes, veia com alguns col·legues seus anaven amunt i avall, tibats i
amb aire fatxenda. Igual que si fossin els amos de la plaça. Els considerava
una patètica volada de polls remullats. A més, feia un parell de dies que
estaven a mata’m que et mataré a causa d’un contenciós per unes engrunes. Per
aquesta raó, va fer veure que no els veia. Aleshores, una mare amb un cotxet i
dues criatures es van aturar a tocar d’ell per saludar una altra dona. El fill
petit se’l va quedar mirant bocabadat. Com si no hagués vist mai ningú com ell.
El gran, més murri, va aprofitar la distracció de menut per pispar-li un cavall
de joguina que duia a les mans amb un moviment ràpid. La criatura va passar de
l’estupor al plor estrident en un instant curtíssim. La progenitora va continuar
xerrant com si sentís ploure una estona, però al final es va haver d’interessar
per l’incident. En aquell moment, el primogènit va posar cara de no haver
trencat mai un plat i el benjamí, de llàstima infinita. La dona, pragmàtica fins
al moll de l’os, va tancar l’afer etzibant un sonor clatellot a l’hereu i
restituint la joguina al caganiu.
En
aquestes que la va veure arribar d’un tros lluny. Baixava de l’església tot
decidida. No li feia gens de gràcia haver de tenir tractes amb ella. Era el
membre de la colla que li queia pitjor. Era una pic-pic que sempre el treia de
polleguera i no volia tenir-la a prop de cap de les maneres. Després de fer una
llambregada ràpida a l’entorn, buscant un racó on passar desapercebut, va
provar d’alçar el vol d’allà. Tanmateix, no se’n va sortir. Ella també l’havia
vist i es va aturar just al seu costat, estarrufada i fent-se la interessant. Ell
va optar per ignorar-la. A veure si es cansava i es buscava un altre recer. Amb
el pas dels minuts, el silenci entre tots dos es va tornar més espès que el
quitrà de la carretera general un migdia d’agost.
— Hola. Què fas per aquí?
— va parrupar ella amb coqueteria.
— Mira. Passant l’estona
i buscant la fresca …
— Doncs et faré
companyia.
— Tu mateixa. Si no tens
res més a fer …
— Si t’he de ser sincera,
en realitat, et vull fer una pregunta personal.
— Vaja. Doncs en aquest
moment no tinc gaires ganes de piular, saps?
— Tu que eres abans de
ser un colom?
— Ara sí que m’has hagut
…
— En l’anterior
reencarnació, vull dir. Jo crec que era una alta executiva en una multinacional.
Segur.
— Doncs, saps que no ho tinc gens clar, jo? De tota manera, hi ha una cosa que sí que et puc assegurar i és que m’agradava molt el cafè.
Foto de Jovana Jelovac en Unsplash