“Ja
és aquí. Altra vegada. Sembla mentida. No me’n puc desempallegar”, et dius a tu
mateix.
Bleixes fort amb les mans als genolls i l’esquena estintolada a la paret del
carreró.
La
sang et martelleja les temples. Intentes recuperar la serenitat. Ignores com
s’ho ha fet
per
tornar-te a trobar. Tanmateix t’has quedat sense escapatòria. Ara és definitiu.
O ell, o
tu.
I optes per esperar-lo i plantar-li cara.
No
recordes l’estona que fa que jugues al gat i a la rata amb el teu perseguidor.
De fet és
d’ençà
que has tingut el trist acudit de travessar el parc municipal pel camí del mig.
Et
maleeixes
l’estampa per no haver fet cas a la teva dona, que, com si fos la mare patidora
de
la Caputxeta Vermella, t’ha advertit que no anessis pel viarany fosc.
Donaries
tot el que tens per no haver vist aquella escena horripilant. Un home agafant
pel
coll
un l’altre que estava ajagut a terra. Se t’ha glaçat la sang a les venes. La
por t’ha
immobilitzat.
Només tenies ulls per contemplar com el pobre diable s’engargussava, es
retorçava
i bracejava, mentre l’altre individu li oprimia amb força el ganyot fins a
matarlo.
I
un cop consumat el crim, has estat incapaç de reaccionar. Fins que els ulls de
l’estrangulador
s’han creuat amb els teus. Llavors, en sentir-te descobert, una esgarrifança
t’ha
pujat per l’esquena i has tingut clar que la teva vida havia fet un tomb sense
retorn
cap
a l’abisme.
“Escolta.
No és el que sembla. Ho puc explicar. Si us plau, no marxis!”, t’ha dit amb un
to
de plany a la veu. Però tu no estaves per escoltar res, sinó per fugir d’allà.
No volies
ser
la següent víctima d’aquell llop ferotge. I has corregut per salvar la vida.
Has
provat de despistar-lo barrejant-te entre la gent que sortia del cine, però
l’anorac
taronja
t’ha delatat. Des de l’altra vorera, i aixecant la mà, ell t’ha implorat que
t’aturessis,
cosa que tu no has fet. T’has escapolit carrer avall, en direcció a casa teva. Però el tipus
et
trepitjava els talons. Et costava respirar per culpa de l’angoixa, i els dos
paquets de
cigarretes
que fumes cada dia. Has arribat al llindar del mareig, però has tret forces de
no
saps
on. T’hi jugues la vida.
Has
passat de llarg del portal de casa. No has volgut posar en perill la família,
delatant on
vius.
Has continuat, vial enllà, fins que has descobert que els billars Sant Antoni
encara
eren
oberts. Hi has entrat confiant que la penombra del local et camuflaria i podries
ferte
fonedís
per la porta del darrere. Al primer moment, t’ha semblat que la jugada t’havia
sortit
rodona i l’havies despistat. Però just quan has passat per davant l’estació,
has sentit
un
“Eh, vostè! Esperi!” que t’ha semblat com un cop de mall al cap. Desconcertat,
t’has
allunyat
pels carrers mal il·luminats del Barri Vell, fins que t’has ficat, sense voler,
en un
carreró
tallat per unes obres.
Sents
unes passes que s’acosten i el teu terror augmenta per moments. Busques al teu
voltant
quelcom que et pugui ajudar a vendre cara la pell. Agafes un tros de maó.
Tenses
tots
els muscles. Aixafes l’esquena contra el mur i esperes. Ell gira el cantó,
s’atura i et
crida.
Surts de la foscor i li etzibes un cop a la cara que el fa caure. Li saltes al
damunt i,
agafant
el rajol amb les dues mans, el colpeges amb frenesí al cap. Piques fins que el
cos
et
diu prou. I quan recuperes la consciència, veus un vianant que ho contempla tot
amb
els
ulls esbatanats. Espantat li implores “Escolta. No és el que sembla. Ho puc
explicar.
Si
us plau, no marxis!”.
