Vindran pluges suaus

 A la sala, la veu del rellotge recitava:

—Tic-tac, les set, hora de llevar-se, hora de llevar-se, les set...

Era com si tingués por que ningú no ho fes, simplement perquè la casa era absolutament buida. El rellotge no es deturava: repetia i repetia les hores en la buidor.

—Les set i nou, és hora d'esmorzar. Les set i nou...

A la cuina, el forn dels esmorzars va sospirar i va projectar enfora vuit llesques de pa perfectament torrades, vuit ous ferrats, setze talls de cansalada fumada, dos cafès i dos gots de llet freda.

—Avui és 4 d'agost de 2026 —va dir una segona veu des del sostre de la cuina—, a la ciutat d'Allendale, Califòrnia.— Va repetir la data tres cops, perquè ningú no se n’oblidés—. Avui és l'aniversari del senyor Featherstone. Avui és l'aniversari de casament de Tilita. Es poden pagar les factures de l'assegurança, de l'aigua, el gas i de l’electricitat.

En algun lloc dels murs va sonar el crec dels reproductors: les cassets es van esllavissar sota ulls elèctrics.

—Les vuit i un minut; tic-tac; les vuit i un minut; cap a l'escola; cap a la feina; afanyeu-vos: són les vuit i un minut!

Cap porta no va obrir-se ni es va tancar, cap catifa no va ser trepitjada. Fora, plovia. El baròmetre a sobre la porta principal recitava:

—Pluja, pluja, ves-te’n; avui impermeables i botes de goma...

La pluja batia la casa buida, que feia eco.

Fora, al garatge, va sonar un timbre. La porta es va obrir i va mostrar un cotxe, que s’esperava, a punt. Al cap de força estona, la porta va tornar a tancar.

A dos quarts de nou, els ous s’havien refredat i les torrades eren com pedres. Una pala d'alumini ho va llençar clavegueró avall, on un doll d'aigua calenta ho va empènyer cap a una gola metàl·lica que ho va digerir i ho va abocar ben lluny, al mar. Els plats bruts queien en un rentaplats calent. En sortien secs i lluents.

—Un quart de deu —recitava el rellotge—, hora de fer neteja.

Van sortir robots ratolins, com llamps, de caus, als murs. Les habitacions es van omplir d’aquests animalons de goma i metall, que s'entrebancaven amb les cadires. Patinaven amb els mostatxos, raspallaven les catifes i xuclaven suaument fins la pols més amagada. En acabat, com invasors misteriosos, van tornar als seus caus. Els seus ulls, elèctrics i rosats, es van apagar. La casa era neta.

—Les deu.

De darrere la pluja va sortir el sol. La casa es dreçava, sola en una ciutat de runes i cendres. Era l'únic edifici que havia quedat dret. De la nit, la ciutat en runes emetia una aurèola radioactiva que podia ser vista des de moltes milles de distància.

—Un quart d'onze.

Al jardí, els brolladors de les fonts daurades i van començar a girar. Escampaven brillantor per l’aire tebi del matí. L'aigua esquitxava els vidres de les finestres i regalimava pels murs de l’oest, carbonitzats, on la casa havia perdut absolutament la capa de revestiment blanc. Tota aquella façana era negre, tret de cinc llocs on la pintura havia restat. Una era la silueta blanca d'un home que regava la gespa. Una altra, era una dona, com una fotografia, que s’ajupia a collir flors. Encara més enllà, tres imatges gravades a foc en la fusta, en un instant esfereïdor: un noiet amb les mans aixecades; una pilota a mig camí, més amunt, i una nena amb les mans enlaire, davant del noi, preparada per tornar una pilota que mai no queia.

Els cinc llocs on restava pintura eren només aquests: l'home, la dona, els nens i la pilota. Tota la resta era una prima capa de carbó.

El xim-xim del brollador il·luminava tènuement el jardí.

Fins avui, aquella casa havia conservat la tranquil·litat. Amb cura, havia preguntat sempre: «Qui hi ha? Quin és el sant i senya?». No obtenint resposta de les guineus solitàries ni dels gats mioladors, havia tancat les finestres i havia abaixat les persianes amb una preocupació per l’autoprotecció digna d’una tieta mecànicament paranoica.

S'estremia a cada so. Si un pardal fregava els vidres, la persiana creixia. L'ocell, sorprès, fugia. No, ni tan sols un ocell no podia tocar la casa!

La casa era un altar amb deu mil servents, grans, lents, atents, que actuaven a cor. Els déus, però, se n’havien anat i el ritual religiós continuava sense sentit, inútilment.

—Les dotze del migdia.

Un gos va bordar, tremolant, al porxo del davant.

La porta va reconèixer immediatament la veu del gos i es va obrir. El gos, abans gran i carnós, ara era un sac d’ossos ple de nafres. Va entrar a la casa i la hi va escampar arreu petjades de fang. Darrere seu, s’afanyaven ratolins irats, empipats d’haver de recollir aquell fang innecessari.

Perquè ni un tros de fulla no haguera passat per sota la porta sense que dels caus dels murs en sortissin —disparades ràpidament— tot de rates de coure. Qualsevol volva de pols, cabells o paperet era fet miques per unes diminutes barres d'acer i llençat als caus, on, per tubs que duien als soterranis, totes aquelles minúcies ofensives anaven a parar en un incinerador que reposava en un racó, com un maligne Baal.

El gos va córrer escales amunt, bordant histèricament davant cada porta, adonant-se, igual que la casa se n’havia adonat, que allà només hi havia silenci.

Va ensumar l'aire i va esgarrapar la porta de la cuina. Dins, el forn feia pastissos que omplien la casa de sentor de fleca i xarop d’aurons.

El gos, ajagut davant la porta, ensumava i treia bromera per la boca. Els ulls se li va inflamar de foc. De sobte, va començar a girar en cercles, frenèticament, mossegant-se la cua. Va caure mort. Va estar a terra tota una.

—Les dues —va recitar la veu.

Els regiments de ratolins van ensumar finalment la ferum de putrefacció. Van sortir dels caus, murmurant fluixíssim, com fulles grises empeses per un vent elèctric.

—Un quart de tres.

El gos ja no hi era.

Al soterrani, l'incinerador es va encendre de sobte i un remolí d'espurnes van pujar xemeneia amunt.

—Dos quarts i cinc de tres.

Dels murs del pati es van desplegar taules per jugar a bridge. Les cartes volaven sobre el drap verd, com una pluja de figures. En un banc de roure, martinis i sandvitxos d’ou dur i enciam. Sonava la música.

Les taules, però, restaven en silenci. I les cartes intactes.

A les quatre, les taules es van plegar com grans papallones, cap a dins dels murs.

—Dos quarts de cinc.

Els murs de l'habitació dels nens resplendien.

Els animals van prendre consistència: les girafes grogues, els lleons blaus, els antílops roses, les panteres liles que feien cabrioles en cristall. Els murs eren de vidre, farcits de color i fantasia. Tot de films amagats passaven per rodes ben greixades i donaven vida a les parets. El terra de l'habitació semblava un camp de cereals, jaspiat. Hi corrien escarabats d'alumini i grills de ferro, i, per l'aire càlid i tranquil, volaven papallones de roba vermella, ben suau, per damunt l’aroma agut de les petjades animals. El so opac d’un eixam d’abelles grogues dins de ruscs foscos acompanyava el rugit mandrós d’un lleó satisfet. I el nyic-nyic dels peus de l’ocapi, com el murmuri d’una fresca pluja selvàtica, queia sobre la gespa emmidonada per l’estiu. Ara, els murs es van fondre en immensos panells, absolutament calcinats sota un cel tebi i infinit. Els animals van marxar a la recerca de maleses i deus d’aigua.

Era l'hora dels nens.

—Les cinc.

La banyera es va omplir fins a dalt d'aigua clara i calenta.

—Les sis, les set, les vuit.

Els plats del sopar va aparèixer i desaparèixer com per encanteri. A l’estudi va sonar un clec: a la taula de metall, davant de la llar on el foc escalfava l’ambient, va brollar un cigar, amb mitja polzada de cendra grisa i fràgil, fumejant i s’esperà.

—Les nou.

Com que les nits eren fredes, els llits s’escalfaven per mitjà de circuits elèctrics amagats.

—Les nou i cinc.

Una veu va parlar des del cel ras de la biblioteca:

—Senyora McClellan —va dir una veu des del sostre de l’estudi—, ¿quin poema li ve de gust sentir aquesta nit?

La casa va restar en silenci.

—Com que no expressa cap preferència —va dir la veu finalment—, en triaré un a l'atzar. —Música sua hi feia de teló de fons—. Sara Teasdale. Segons em semblava, la seva preferida...

Vindran les pluges suaus i les flaires de la terra,
i les gavines faran tombs amb sons lluents.

I, de nits, a les basses cantaran les granotes,
prop de pruners silvestres, trèmuls de blancor.

Els pit-rojos es vestiran amb plomes de foc,
i xiularan extravagàncies sobre els filferros de les tanques.

I ningú no sabrà que hi ha guerra, ni ningú                                                                        se’n preocuparà, quan s’hagi acabat.

A tothom li serà ben igual: ni ocells ni arbres,
no s’atabalaran si la humanitat desapareix.

I ni la primavera, quan es desperti a trenc d'alba,
no s’adonarà quan ja no hi som.  

 

El foc crepitava a la llar i el cigar, fet cendra, va caure al cendrer. Les cadires buides es miraven les unes a les altres, entre les parets immòbils. La música continuava sonant.

A les deu la casa va començar a morir.

Bufava el vent. Una branca d'un arbre va petar els vidres de la finestra de la cuina i va tombar l’ampolla de netejador dissolvent, que feta miques, va vessar el contingut sobre el forn. En un no res, tota la cuina era una flama.

—Foc! —va cridar una veu.

Tots els llums de la casa es van encendre. Les bombes van vomitar aigua des dels sostres. El dissolvent, però, s’havia escampat pel linòleum, llepant i menjant-s’ho tot, també per sota la porta de la cuina, mentre les veus esdevenien un cor.

—Foc, foc, foc!

La casa va tractar de salvar-se. Les portes van tancar-se hermèticament, però les finestres eren trencades: la calor les havia fet petar i el vent bufava dins hi nodria el foc.

La casa va cedir terreny quan les flames, convertides en deu mil milions d’espurnes irades, es va escampar amb facilitat d’habitació en habitació, escales amunt. Les llefiscoses rates d'aigua xisclaven des de les parets, escopien dolls de líquid i corrien a buscar-ne més. Els brolladors de les parets deixaven anar una pluja mecànica.

Era massa tard, però. En algun lloc, amb un sospir, una de les bombes es va encongir i es va deturar. Va deixar de caure aigua: s’havia acabat la reserva que havia omplert banyeres i rentat plats durant molts dies tranquils.

Escales amunt, el foc crepitava. Dalt, es va nodrir de Picassos i Matisses com de menges delicioses: rostia la carn oliosa dels llenços i els torrava fins a convertir-les en encenalls negres.

El foc jeia pels llits, mirava per les finestres, canviava el color de les cortines!

De sobte, reforços.

De les golfes van sortir un munt de cares de robot, cegues, que bavejaven un líquid verdós per les aixetes de les boques.

El foc es va fer enrere, com un elefant horroritzat davant d’una serp morta. Van ser vint serps, les que es van arrossegar per terra, matant el foc amb una bromera verda, clara freda i verinosa.

Però el foc va ser més intel·ligent. Havia enviat flames per fora de la casa, i a les golfes, cap a les bombes. Un esclat! El cervell de les golfes, el director de totes les bombes d’aigua, es va desfer sobre les bigues, com una granada de bronze.

El foc va entrar a tots els armaris i hi va palpar tots els vestits.  

La casa es va estremir: va mostrar l’esquelet de roure, nu i tremolós de tanta escalfor, els cables, els nervis, talment com si un cirurgià li hagués arrencat la pell perquè les venes i els capil·lars vermells, a l’abast de l’aire bullent. «Auxili, auxili! Foc! Correu, Correu!». La calor va esquerdar els miralls com si fossin fràgils gels d’hivern. I les veus cridaven: «Foc, foc, correu, correu!», com una tràgica cançó de bressol, una dotzena de veus, altes i baixes, com nens que agonitzessin en un bosc, sols, ben sols. Les veus s’apagaven mentre les cobertes dels cables esclataven com castanyes al foc. Una, dues, tres, quatre... Cinc veus van morir.

A l'habitació dels nens, la selva es va incendiar. Els lleons blaus rugien. Les girafes de color porpra fugien. Les panteres corrien en cercles, canviant de color, i deu milions d'animals, corrent davant del foc, es van esvair cap a un riu llunyà i fumejant...

Van morir deu veus més. A l'últim moment, sota l'allau de foc, altres cors, indiferents, que anunciaven l'hora, tocaven música, tallaven la gespa per control remot o col·locaven una ombrel·la a fora. La porta principal s’obria i es tancava frenèticament. Mil coses hi passaven, com en una rellotgeria on cada rellotge marqués l'hora abans o després de l’altre, en una escena manicomialment coherent. Cançons, crits, uns quants ratolins encara bregant per recollir les cendres... ! Una veu, amb sublim menyspreu de la situació, recitava poesia en veu alta, a l'estudi en flames, fins que es van cremar totes les bobines de pel·lícula i tots els cables es van retorçar i van esclatar absolutament tots els circuits.

El foc va fer esclatar la casa i la va deixar caure, inflant faldilles d’espurnes i fum.

A la cuina, un instant abans de la pluja de foc i fustam hi batés, el forn havia preparat esmorzars de proporcions psicopàtiques: deu dotzenes d'ous ferrats, sis barres de torrades, vint dotzenes de talls de cansalada fumada que, devorades immediatament menjats pel foc, feien que el forn tornés a funcionar, amb un zum-zum histèric!

El crac. Les golfes van caure sobre la cuina i la sala. La sala va caure sobre el soterrani i el soterrani sobre el segon soterrani. Apilats en un batibull d’esquelets: el congelador, la butaca, les bobines de pel·lícules, els circuits, els llits...

Fum i silenci. Una enorme fumera.

Feblement, l'alba naixia per l'est. Entre les runes, solament restava un mur dret. A dins, una última veu repetia, una vegada i una altra, mentre el sol sortia, brillant, sobre el runam vaporós:

—Avui és 5 d'agost de 2026; avui és 5 d'agost de 2026; avui és...

FI

 

Ray Bradbury. Les cròniques marcianes. EDHASA Clàssic Moderns. Març de 1997. Traducció de Quim Monzó. 

Sortida de cavall (revisat i ampliat)

 

—Estem de sort, tu! Ara arriba l’home que ens posarà al dia de les novetats del poble, en Quico.

—Mira que bé! Vine a seure aquí amb nosaltres agutzil, que en Jep ha de marxar i tornarem a ser quatre per continuar la partida.

—Hòstia! No podré estar ni una estona tranquil per pair el dinar? Sou una colla de malparits. De debò.

—Malparits? Nosaltres? I ara! Per qui ens has pres, Quico? Som gent d’ordre preocupada pel bé de la comunitat i que només vol saber si són certes les xafarderies que ens van arribar malgrat ser de viatge. Perquè està vist que en aquest poble poses un peu fora del terme municipal i comença a passar de tot. He, he, he, he!

—No em vingueu amb camàndules, ramat de torracollons. Que us veig a venir d’un tros lluny. Us agrada més el safareig que als nadons la teta. I si descobreixen que he enraonat amb vosaltres d’aquestes coses, em fotran al carrer de l’ajuntament d’una coça al cul. No rigueu, gamarussos!

—Au va! Però com n’arribes a ser d’exagerat. Dionís, maco, posa-li un trifàsic d’Honorable a en Quico, si us plau, a veure si se li espassen els escarafalls i també se li amoroseix prou la gargamella per a delectar-nos amb un bon recital. Perquè ens ho has d’explicar tot amb pèls i senyals, eh? Sobretot amb pèls.

—Què són trumfos, Barber?

—El Boter m’ha delegat i jo dic que va de bastos.

—Doncs d’això anava la cosa, eh, Quico?

—Qui et va parir, Llaneta! Estàs a la que salta, eh? Bé doncs. Us explico. Resulta que diumenge passat algú li va deixar la cara com un eccehomo al senyor alcalde. Segur que ja l’heu vist.   

—Ja pots comptar. En Dionís sí que l’ha filustrat, i ens ha dit que porta unes ulleres fumades que li tapen mitja cara; i que no se les treu ni per anar de ventre. Vaja, com els famosos de les revistes, tu.

—Com no les ha de dur sempre posades si té els dos ulls morats que semblen un parell de prunes madures. I també té una cella partida. Ah, i li ha fet saltar una dent de baix. De debò que carda pena de veure, ara, l’alcalde. O riure, depèn de com t’ho miris.

—Fins aquí no ens has pas dit res que no sabéssim, Quico. Segur que estàs al cas de detalls pla més sucosos de la facècia, eh que sí? I tu, Llaneta, ves a la ideia, nano! Un home es va morir esperant que tu tiressis una carta. Que n’arribes a ser de cançoner! Guita, si tires aquesta aquí tens la manilla. La bassa és meva. I dius que va caure a cacera?  

 —Encara no ho he dit, però aquesta és la rondalla que van escampant per tot el poble els seus amics. Que l’alcalde va fotre un capgirell perseguint un gos que corria al darrere d’un cabirol. Però aquesta història és més falsa que l’aigua del bacallà. La veritat és una altra, i és de les que couen fort.

—Així què? La primera autoritat no ha fet la novena de Sant Corneli i ara té molta picor al front?

—Si ja ho saps, per què diantre m’ho demanes, Barber?

—Que hem de saber, pobres de nosaltres. Vàrem tornar a casa tot just ahir al vespre després d’haver pasturat la família per Port Aventura una setmana sencera. Només t’ajudava, perquè sembla que et costi buidar el pap. Vols un altre trifàsic per agafar més agilitat a la llengua?

—No em cal més gasolina, impacient. És de domini públic que l’alcalde gasta tota la munició amb les noies del Paradís, i no es guarda ni una punyetera salva per casa. Ja em perdonarà, però s’ha de ser ruc de mena, perquè la Trini encara fa tronar i ploure, no?

—Ja hi pots pujar de peus.

—Doncs, es veu que, al final, ella va decidir que ja en tenia prou d’aquest color i que si a casa no hi havia gens de sucamulla, aniria a buscar melindros en una altra banda.

—Ben fet, tu. Que s’ha cregut aquest masclot d’en Montagut. Som al segle vint-i-u i aquests neandertals s’han de ficar a dins del seu caparró que s’ha acabat això de tenir les dones submises i tancades a pany i forrellat, mentre ells se’n van a fer els que els rota, que la major part dels cops és anar de putes! 

—No generalitzis, Llaneta.

—Quin míting que ens acabes de fotre, xato. Per què no et presentes a les eleccions, eh? El vot de la Trini el tindries segur. Ara que hi penso, mai vaig entendre què carall li va veure ella per casar-s’hi. Era el més eixerit de la colla, però més curt que les mànigues d’una armilla. Em fa l’efecte que hi van tenir més a veure les conxorxes del pare de la Trini, que buscava un titella per fer-lo seure a la cadira de l’alcalde i continuar remenant les cireres des de l’ombra. I un ximple ho és tota la vida, tingui un càrrec públic o no. A veure, com et pots refiar d’algú que et dona la mà tova, freda i humida de suor?

—Shitttt! Calla, Barber. No siguis carallot! Això no ho pots pas dir en públic, perquè no ho saps del cert, esgarriacries. A mi em fotràs en un compromís com una casa de pagès i tu tindràs un ensurt en algun carrer fosc. Veus com no m’havia d’embolicar en aquesta conversa. Estic ben suant i no és pas per culpa de la calor. 

—Puc dir el que em surti de la fava. Cagat! Si les proves les tens al davant del nas, Quico. No et facis el llepafils, ara tu, perquè ets a dins de l’ajuntament. Saps bé prou qui en treu profit, de debò, de tot el que es fa als despatxos de la casa gran. I ara que fas tu, Boter? Per què punyeta surts amb el cavall de cares? Jo tenia l’as penjat i me l’has fet saltar, dròpol? Tens clar que sortida de cavall, sortida d’animal? Fica’t al cap que aquí només salta la dona de l’alcalde, collons. És ben bé que si guanyen alguna partida és per la intercessió de l’Esperit Sant, perquè tu hi fas ben poca cosa. Cap de suro.

—Continuo, jo. El cas és que a la Trini no li va costar gaire trobar algú que li regués la flor més sovint que no el seu home. I, a fe de Déu, no té pas mal gust la punyetera.

—Ens han dit un ocellet que l’afortunat és el fill petit de Can Gallec.

—L’ocellet aquest només no és pas la Mei, la noia que serveix a casa l’alcalde i que té una llengua verinosa a més no poder? Ara fallo de trumfos, tu. Em foteu el rei de copes, me cago en la sang d’un banc i el fetge d’una cadira. Em fa l’efecte que m’esteu mirant les cartes!  

—És que no estàs prou concentrat, Quico. Queda’t amb què ens ho ha dit un ocellet i prou. Hi ha coses que val més que no les sàpigues.

—Doncs, Ràdio xafarderia us ha informat bé. És l’Honorat. El que fa d’instal·lador. La cosa va anar així. La Trini el va fer cridar perquè li arregles l’aire condicionat perquè amb aquesta calor que fa, que sembla que algú hagi obert les portes de l’infern de bat a bat, no es pot viure a dins de les cases sense l’aire condicionat. Quan el nano va arribar a can Montagut, ella només duia un vestit d’aquells que sembla fet de tel de ceba i a sota, anava tal com Déu la va dur al món. Us ho podeu imaginar, no?

—És ben cert que a l’estiu la figa crida al piu. Mira com riu el sabatasses d’en Dionís allà darrere la barra. Qualsevol encengui la tele, eh, Dionís?  

—Llavors, l’Honorat, que està en aquella edat que portes el pal de la bandera dret tot el dia, no parava d’afitorar-la amb els ulls pels quatre costats. I ella xalava a cor què vols deixant-se despullar amb la mirada pel xicot. Llavors, un cop la màquina va estar arreglada, la Trini no el va deixar marxar pas. Se’l va endur directe al llit, i patapam! Allà hi va haver un festival que riu-te’n tu del de focs artificials de Blanes. Perquè el galifardeu gasta un calibre dels grossos.

—Caram, agutzil! També sap aquestes coses? Què ens teniu a tots apamats a l’ajuntament?

—És clar que sí, Llaneta. No estàs al cas que ara posarem una taxa nova només pels que la teniu petita? Vaig jugar a futbol amb ell un parell d’anys, saps? I ens dutxàvem junts. Mare de Déu senyor quin pal semaler!

—Botifarra! I si no fas cap ximpleria, Boter, la partida serà nostre. Nois, diu la dita que l’ocasió fa el lladre. I costa molt fer-li fàstics a una bona rostollada, o no?

—La qüestió és que, des d’aquell dia,  la furgoneta de l’Honorat passava més estones aturada al Mas Montagut que a cap altra raconada del poble.

—Vaja, així l’idil·li fa dies que dura? Ostres, i ningú ens havia comentat res. S’estan perdent el costum d’espiar per la finestra en aquest poble, vatua el dimoni coix. No sé pas on anirem a parar, eh? La partida al sac! Veus, Boter com tenia raó. I tu no facis mala cara, Llaneta, que saps prou bé que les cartes són l’excusa per fer-la petar de temes d’interès general, com, per exemple, la vida dels altres, no? He, he, he. Va, en juguem una altra? Per què em fa l’efecte que en Quico encara no ens ha explicat com ha acabat aquesta història. Eh que no?   

—Barreja, doncs, Barber, que reparteixo jo. Però vas errat d’osques, saps? Alguna ànima caritativa, que sospito qui deu ser, però com que no n’estic segur del tot, no diré el seu nom, li va fer saber a l’alcalde que hi havia algú altre que li esclafava el llit quan ell en marxava. I, com és lògic, l’home va tenir un atac de gelosia.

—De banyes! No siguis políticament correcte, Quico, que parles amb amics. Nois, veig que haurem d’encomanar-nos tots plegats a Sant Corneli, perquè aquest poble ja sembla el programa aquell de l’Illa de les Temptacions. Ara de què va? De copes? Aquí tens la manilla. Ep! Diria que comencen a caure gotes. Les veieu com esquitxen els vidres de la porta? Ja era hora que el cel ens donés una puta treva. Quin tip de calor, aquest estiu. I llavors, què, Quico?

—El banyut, que tenia la mosca al nas, va voler enxampar als amants en plena manxada, per escarmentar-los. Aleshores, diumenge passat, va fer veure que anava al senglar, com sempre, i, a mig matí, es va presentar d’improvís a casa, disposat a fer justícia. El cas és que només baixar del cotxe, en Montagut ja va sentir els gemecs de la Trini. En realitat, els crits se sentien d’un tros lluny. Com us podeu imaginar, es va emprenyar com una abella al sol. Va agafar un mànec d’aixada i va pujar cap al quarto portat per mil dominis. Però, ai manyacs, quan va arribar al pas de la porta ... Va quedar glaçat! Es va trobar a l’Honorat ajagut panxa enlaire, i ella asseguda a sobre, com aquell que va a cavall, amb el cap tombat enrere, els cabells embullats, els ulls en blanc i udolant de gust.

—Què dius ara? Ostres, quin panorama! Pagaria calés per haver vist la cara que feia l’alcalde en aquell moment.

—En aquestes que el noi veient en Montagut allà pal plantat, va i li demana, «què carall vols tu ara?» L’altre li va contestar amb un fil de veu que passar-los a tots dos per l’adreçador. L’Honorat es va aixecar del llit d’una revolada i amb el primer mastegot va enviar l’alcalde escales avall. Tot darrere n’hi va ventar tres o quatre més, de batzacs. Fins que el cornut va demanar clemència. Després, la Trini, que s’ho mirava tot des de la porta de l’habitació, va cridar a l’Honorat cap a dins, i el noi, obedient, va creure. Abans, però, va dir-li al marit que s’estigués allà assegut, al replà de l’escala, i sense dir ni piu, si no volia més xarop de bastó. Tot seguit, va tornar a pujar, va tancar la porta al seu darrere, i a dins, va continuar el nyigo-nyigo una estona llarga, com aquell que no hagués passat res.

—Els té ben posats l’Honorat. M’agrada la joventut d’avui en dia. Ostres, tu, en Dionís. S’està regalant més que quan mira el Barça.

—I, espereu-vos. Per acabar-ho d’adobar, un cop els amants van acabar de barrinar, el nano, va tenir els pebrots de dutxar-se abans de marxar. El més fort de tot és que quan baixava l’escala, l’Honorat va comentar-li a en Montagut que ara ja podia entrar a l’habitació, si la Trini li donava permís, és clar. Fotut i banyut, tu.

—En definitiva, que se li ha posat a ploure al senyor alcalde. He, he, he. Com ara aquí fora, que sembla que el ruixat s’anima. A veure si fa profit, perquè està tot massa calent en aquest poble. I tu, Dionís, ens pots explicar per què t’estàs petant de riure, si en Quico ja ha acabat?

—Res, Barber, res. Tenint en compte la vostra conversa, estàs al cas que la furgoneta de l’Honorat està aparcada a sota casa teva des que ha començat la partida?

—On vas corrent com un esperitat, tu, ara! Que encara no estem de jugar.

—Diu la dita que qui de banyut se n’escapa, té més privilegi que el papa.

Foto Foto de Hani Salama

El tió que es volia jubilar

 

Una de les coses que més sorprenen les famílies modernes no és pas la dificultat en separar els residus tal com manen les ordenances municipals, ni que els mitjons sempre es despariïn quan passen per la màquina de rentar. És la facilitat amb què la realitat decideix complicar-los les festes. Tenim, per posar un exemple, el cas dels Vila Morell, que ho tenien tot planificat per celebrar un Nadal ben normal. La mare ja havia enllestit la intendència feia dies. El pare treballava de valent amb la terapeuta per no perdre els nervis. Els fills acumulaven il·lusió cada dia que passava. I l’àvia s’ho mirava tot per sobre les ulleres amb aquell escepticisme de qui n’ha vistes moltes de verdes i més encara de madures.   

De tota manera, el primer diumenge d’Advent, quan la família donava el tret de sortida a les celebracions, era un dia de molts nervis i amb discussions constants, en aquella casa. Que si les garlandes estan enredades, que si algú ha perdut la capsa de les figuretes del pessebre, que si les boles de l’arbre estan molt passades de moda o que tota la feina la fan sempre els mateixos. Tot per culpa de la fal·lera del pare de ser, cada any, els primers del carrer a encendre els llums de Nadal de la façana. Que consti que no hi havia cap qüestió mística al darrere de la dèria del senyor Vila. Ans al contrari. Ell havia defensat sempre la teoria que així provocava l’enveja dels veïns, que també s’afanyaven a posar la il·luminació de Nadal, i, llavors, el carrer guanyava categoria.

El cas és que aquell primer diumenge d’Advent la mainada va aparcar el Tió a tocar de la llar de foc. Com sempre. El van abrigar amb la manta de quadres de tota la vida, i tot seguit li van plantificar al davant les primeres peles de mandarina de la temporada.   

—Família, un xic d’atenció, si us plau! —va dir el Tió amb una veu seca però fonda i ben articulada.

—Què dius fill? —va demanar la mare.

—Jo no he badat boca. Ha estat ell —va respondre el noiet.

I com que l'«ell» era una soca de roure mediterrani de seixanta-dos centímetres de llarg i trenta-vuit centímetres de diàmetre, i amb una barretina posada, es va produir un daltabaix. A la mare se li va escapar dels dits la capsa amb la molsa del pessebre. Al pare se li va encallar un «què?» a mitja gargamella i només li va sortir un gemec ridícul. L’àvia va seure a la butaca fent el senyal de la creu amb una mà i agafant fort el rosari amb l’altre. I la mainada va reaccionar amb alegria i fascinació pel fenomen fantàstic que s’havia produït a casa seva.

El Tió, aprofitant que havia captat tota l’atenció familiar, superant als mòbils, es va escurar el coll, cosa sorprenent perquè mai ningú no li havia detectat cordes vocals fins aquell dia, i va trencar la tensió que planava a l’ambient.

—Com que ja sé que aquestes coses, de vegades, costen d’entendre, ho aniré explicant a poc a poc —va dir amb aquell to pedagògic que tenen els funcionaris que s’han llegit tot el reglament.

La mare es va asseure en una cadira, perquè sempre havia pensat que si algun dia passava alguna cosa extraordinària a casa, ella estaria asseguda. El pare, en canvi, es va quedar dret, per si calia fingir autoritat.

—Fa trenta-nou Nadals que presto servei en aquesta llar —va continuar el Tió—, comptant només els anys naturals i sense incloure les reformes de la cuina. Això és una vida laboral completa. Segons la resolució 25/12 de la Direcció General de Recursos Nadalencs que es va publicar al Bolletí Oficial de la Generalitat de Catalunya el 29 de febrer de 2020, tinc dret a la pensió de jubilació màxima per la meva categoria laboral i el resum de les bases de cotització. 

 —Doncs tampoc et veig tan gastat per la teva edat —va assegurar l’àvia, un punt enutjada.  

—En realitat d’anys, en tinc cent quaranta-dos —va respondre el tronc, cortès—. Cent tres anys viscuts al bosc i trenta-nou, aquí. I ja sap, senyora, que la gràcia de la fusta és que ho aguanta tot amb dignitat. Però per dins ...

—Jubilar-te? I ara! Però si l’únic que fas és menjar i cagar! No em diràs que això cansa! —va reaccionar la mare amb el rampell típic de qui ha pres massa cafès.

El Tió va fer un cruixit ofès.

—Si us plau… no banalitzem la meva feina. Siguem seriosos. S’ha de tenir un estómac preparat per pair peles de mandarina i cloves de nou. A més, cagar segons quins regals et deixa els esfínters desguitarrats. I entomar les bastonades, què? En cap cas no és una tasca fàcil i agradable. Els dies humits, encara me’n sento dels cops de bastó del Nadal del 2017.

El pare va explorar una sortida negociadora:

—Mira… i si en parlem amb més calma? Potser et podem reduir la jornada? Que et semblaria cagar només un parell de regals simbòlics…

—Em sap greu, però ja he presentat la instància, he pagat les taxes i tinc número d’expedient. A més, en l’hipotètic cas que ho volgués aturar, que no vull, em costaria Déu i ajuda, fer-ho.    

—Però nosaltres t’estimem molt! —va afirmar la nena amb un deix de plany a la veu.

—I, si tu et jubiles, qui ens cagarà els regals a partir d’ara? —va afegir el germà, pragmàtic com la mare. 

—No voldria pas que us quedés la desagradable sensació que us he deixat penjats, eh? Al contrari. Heu de saber que m’he acollit de manera voluntària al programa «GesTió» de l’Institut Català d’Innovació Festiva i Renovació Tradicional. L’objectiu és evitar que els tions jubilats acabem cremats, convertits en aglomerat, abandonats als contenidors de mobles vells, o coses pitjors. Això, mal m’està el dir-ho, és una emergència silenciosa. Un problema que creix cada any de forma discreta però insistent. D’aquesta manera, des de l’administració es promou un relleu tecnològic en el sector del Tió, introduint al mercat productes més sostenibles i adaptats als entorns digitals. I al mateix temps, s’impulsen noves onades de productivitat al país.

El pare va notar una esgarrifança a l’esquena quan va sentir la paraula “tecnològic”. Perquè cada cop que algú la pronunciava a casa, a ell li arribaven factures noves.

—Què vols dir amb tecnològic? —va preguntar, amb la cautela d’algú que ja sap que no li agradarà gens la resposta.

—Un Tió 3.0 —va respondre el tronc amb un deix de setciències—. Estan construïts amb materials d’última generació provinents del reciclatge, tenen connexió 5G, estan programats amb algoritmes d’inspiració nadalenca, es controlen amb una aplicació del telèfon i, a més, caguen regals que fomenten l’economia circular i responsable. I com que són robotitzats, no es cansen mai.

—I que haurem de fer amb tu? —va demanar la mare, tot i que ja es veia a venir la resposta.

—Acollint-se a la Directiva Europea d’Ordenació de Celebracions i Gresques Familiars, el programa estableix que la família acollidora —vosaltres—, ha de mantenir el tió jubilat —jo— a l’habitatge habitual fins que l’administració no faciliti places de residència adaptades. També disposa que, mentrestant, no em podeu destinar a tasques de suport de mobles, o d’altres feines que vulnerin la meva dignitat professional. El reglament estableix sancions per les llars que incompleixin aquestes clàusules.

—Que llargs que se’t faran els dies, manyac...— va reblar l’àvia.

—No s’ho pensi pas. El Servei d’Orientació Post-Laboral del Departament ja m’ha fet un llistat de les activitats que ofereixen: Ioga, meditació, marxa nòrdica, natació, cursos de la UOC, club de lectura, coral ...   

En aquell instant va sonar el timbre de la casa i tots els Vila Morell es van esglaiar alhora. No pas pel so, sinó perquè estaven massa concentrats en la conversa.

—Ja el tenim aquí— va comentar el Tió amb la seguretat de qui està seguint un pla que està funcionant. 

La mare es va abraonar sobre el videoporter, tensa com les cordes d’una guitarra flamenca.

—Qui coll... Qui demana?

—Hola. Porto un paquet…

Quan el van treure de la capsa, el nou Tió feia aquella olor indefinida de plàstic reciclat i magatzem neutre. Era d’un color marró que imitava el de la fusta, sense aconseguir-ho. La barretina, això sí, vermella i lluent. A la banda esquerra s’hi veia una pantalla menuda amb un llum blau. I a la part del darrere, allà on la tradició situa la sortida dels regals, hi havia un port USB. Venia acompanyat d’un joc de mitja dotzena de bastons que tenien el certificat d’estar fets amb fusta extreta de boscos feliços.

—Això no és pas un Tió, és un electrodomèstic —va sentenciar l’àvia, amb la reserva de qui li han volgut aixecar la camisa massa vegades.

Al manual d’instruccions hi posava: Samrt Tió 3.0 – Experience the Magic. A sota, en lletra més petita: Inclou app per a iOS i Android. Connexió 5G recomanada per a una cagada òptima.

—A veure... —va dir el pare, que havia començat a suar només de llegir la paraula “app”.

Després de discutir en quin mòbil s’instal·lava l’aplicació que controlava la criatura tecnològica, de sis intents fallits d’escanejar un codi QR, de reiniciar la wifi dues vegades, i una altra enganxada sobre si calia, o no, acceptar els termes i condicions d’ús del giny, van aconseguir que el nou tió s’engegués. Per descomptat, el sistema va demanar registre previ. Crear un compte, introduir un correu electrònic, verificar-lo, posar una contrasenya robusta i respondre una pregunta de seguretat (“Quin va ser el teu primer Nadal traumàtic?”). El pare, pressionat per la mainada, ho va omplir tot sense parar de mastegar renecs en veu baixa.

—Es recomana una contrasenya amb majúscules, minúscules, números, i símbols nadalencs —va pontificar una veu sortida del nouvingut i que retirava a la de l’Abel Folk.

—Ostres, parla i tot! —va exclamar, foteta, el tió jubilat, arrepapat a sota la manta.

—Mira, papa! Té menú de configuració! —va exclamar el nen mentre feia lliscar el dit per la pantalla de l’Smart Tió—. Aquí diu “Mode Sostenible”, “Mode Prèmium” i “Mode Tradicional”.

—Tria aquest, si us plau —va implorar l’àvia—. Que encara ens hi farem mal.

El procés va acabar tard, però bé i el Tió 3.0 va quedar configurat. L’app mostrava una interfície molt moderna, amb gràfiques sobre l’Empremta de Carboni Nadalenca de la família, suggeriments de regals “eco-friendly” i un comptador de cops de bastó recomanats segons l’edat dels usuaris.

Els dies previs a Nadal, l’Smart Tió va anar interactuant amb els Vila Morell per tal «d’optimitzar l’experiència emocional i festiva». Això volia dir que enregistrava les converses per extreure’n informació, monitorava les cerques a internet de tots els dispositius familiars, suggeria receptes de cuina de quilòmetre zero i, un vespre, va interrompre el telenotícies per mostrar una enquesta sobre la sostenibilitat dels papers de regal.

Des del seu racó, el Tió veterà ho vivia amb la condescendència de les soques antigues que ja n’han vist de tots colors.

Finalment, va arribar l’esperada nit. Els Vila Morell, després d’haver sopat massa i d’haver sortejat tant els bastons com l’ordre de les cagades, van fer el cercle ritual al voltant del Smart Tió 3.0. El Tió retirat, en un racó, ho observava amb una barreja d’alleujament, incredulitat i una certa pruïja. En el fons, tenia un rau-rau a la panxa veient com feien cagar al seu substitut.  

—Esteu segurs que voleu iniciar la CAGADA SOSTENIBLE? Aquesta acció no es pot desfer —va demanar la sol·lícita veu de l’Abel Folk.

—Sí. Endavant —va dir el pare, amb la solemnitat de qui signa una hipoteca.

Aleshores, el Tió electrònic, obedient, va encendre el llum blau i va emetre una musiqueta que pretenia ser una versió del «Caga Tió», però que sonava més aviat com la banda sonora d’un joc de consola tronat de finals del segle XX.

La canalla va començar a picar amb alegria i, al cap d’uns segons, la pantalla lateral va mostrar una barra de progrés: 

**“Càrrega emocional de Nadal: 37%… 64%… 92%…”**

—Mira, mama, ja està a punt! —va cridar la filla, eufòrica.

Quan la barra va arribar al 99%, el Tió 3.0 va vibrar lleugerament, va fer un soroll mecànic i, efectivament, va cagar. 

D’un calaixet camuflat al costat del port USB en va sortir un sobre de cartó reciclat, molt ben dissenyat, amb el lema “Regal Responsable Inside”.

El fill el va obrir amb mans tremoloses. A dins hi havia un paper imprès a doble cara amb un codi QR enorme acompanyat d’un text que va llegir en veu alta: «Has rebut una experiència immersiva: una subscripció trimestral a la newsletter *Sostenibilitat i Tu* que inclou consells per reduir el consum de joguines innecessàries». 

El silenci que va seguir a aquella lectura hauria pogut congelar el cava.

—Això no és un regal, són deures —va rondinar el nen, desconcertat.

—Segur que n’hi ha més —va afirmar el pare intentant remuntar el desamin general—. Vinga, continueu picant.

Van tornar-hi, amb menys entusiasme. Barra de progrés, musiqueta, vibració. Segona cagada: un val digital per descarregar un e-book titulat «Com ser feliç amb menys coses i més responsabilitat».

El menjador dels Vila Morell semblava un enterrament de tercera un dimarts plujós a la sis de la matinada.

Quan les criatures ho van provar un altre cop, en lloc de sortir res, a la pantalla de l’Smart Tió va aparèixer un missatge:

> **Error 24-D: Excés d’il·lusió infantil detectat. 

> Per motius de seguretat emocional, el sistema es reiniciarà. 

> Temps estimat: 2 hores i 37 minuts.**

La llumeta blava va començar a parpellejar i la musiqueta es va transformar en un simple «pip» cada deu segons. El Tió 3.0 s’havia quedat penjat i els nens, amb el bastó a la mà, congelats a mig moviment.

—Vaja —va dir el pare, amb aquella veu que fan els adults que acaben de perdre l’autoritat davant d’un electrodomèstic—. Ja se sap que tot sistema necessita rodatge.

—Rodatge, dius —va rondinar l’àvia—. Collonades. Això és una presa de pèl.

Els nens es van posar a plorar. La mare, mentre els consolava, va etzibar al seu home una mirada penetrant i metàl·lica amb la qual li feia saber que era un sapastre de dimensió sideral. I l’àvia va collar encara més al seu gendre fent petar els llavis amb displicència i enuig.  

Allà, sota la finestra, el vell Tió jubilat es mirava l’escena amb ironia i una mica de llàstima. Semblava un actor retirat veient com la jove promesa que li ha robat el paper protagonista s’ha entrebancat a la primera escena.

—Mama… —va dir la nena, somicant—. I si… i si li demanem ajuda al Tió de casa?

La mare va tornar a fitar al pare, que semblava un boxejador grogui. Ell, als ulls desconsolats dels nens i després a la sogra, que ja s’havia aixecat de la butaca, havia agafat la manta de quadres del Tió i l’havia sacsejat com qui desperta un vell general adormit.

—Vinga, maco. Que el país et necessita.

El Tió jubilat es va deixondir amb un xerric de dignitat.

—Que consti que això és fora de conveni —va dir amb to seriós, tot i que es veia d’una hora lluny que li feia molta il·lusió tornar-hi —. Però no prometo res, perquè no he menjat gaires peles de mandarina aquest any, eh?

El van tornar a posar al lloc d’honor, apartant a l’Smart Tió, que continuava amb la pantalla congelada a “reiniciant… Un moment, si us plau ...”. Tot seguit, els nens van agafar els bastons, ara amb una reverència que abans, potser, no havien tingut mai amb aquell tronc veterà.

—Va, canalla —va dir l’àvia—, que ara juga l’equip titular.

I, mentre els nens començaven a cantar la cançó, el Tió vell es va concentrar i va empènyer fins que va notar un cert moviment als budells. Tot seguit, va grinyolar amb discreció un breu instant i va cagar un llapis de dos colors despuntat, un parell de monedes de xocolata i una pilota de goma que havia vist temps millors. La mainada va saltar i va cridar «Visca el Tió» un parell o tres de cops, com si els hagués baixat un patge reial per la xemeneia.  L’àvia va picar l’ullet al Tió i el va tornar a abrigar amb la manta, no fos cas que es refredés.

—I d’això teu, ja en tornarem a parlar després de Reis. Tu deixa’m fer a mi —va xiuxiuejar la dona amb posat murri.

 L’endemà de Sant Esteve, i aprofitant que passava la deixalleria mòbil de l’ajuntament, el pare els va donar l’Smart Tió, que encara tenia a la pantalla el llum blau encès i el missatge «Error 24-D». Quan el camió marxava, va pensar que aquella andròmina quedaria prou bé al bell mig d’una rotonda.

BON NADAL!