divendres, 26 de febrer de 2021

El viking

 

L’Enric Bonastre jeu bocaterrosa al terra del ring. Una barreja de suor i sang que raja de la cella trencada li amara la cara i li planta una boira oliosa davant els ulls de manera que amb prou feines distingeix l’albina figura de l’àrbitre que s’acosta disposat a comptar. Un brunzit marejador li satura el cervell xarbotat, emmascarant-li els crits dels espectadors i de l’animador. Com al mig d’un somni, li sembla albirar al seu rival que es retira fins al racó neutre. I, de cop i volta, arran de ring i entre l’eixam de boques obertes, distingeix els ulls ametllats i els llavis sensuals de la Sílvia. 

Un violent cop creuat de contraatac amb la dreta d’en Laureano “Martillo” Rodríguez, al cap de trenta segons de l’últim assalt d’un combat programat a dotze, ha enviat l’Eric directe a la lona. I al mig del quadrilàter, l’home vestit de blanc, amb una estudiada parsimònia, posa un genoll a terra i aixeca un braç enlaire assenyalant el començament d’una coreografia grotesca, però esperada i ovacionada per un públic entregat que no s’ha fixat que els llavis de l’Enric articulen alguna cosa semblant a una jaculatòria. Però no resa pas. Escup amb fúria un “Vés a la merda, barjaula fastigosa” dirigit a una Sílvia, que el mira amb els ulls esbatanats, asseguda al costat d’en Miquel, també conegut entre els companys de feina com “En Tres euros”.

El gavadal de records que es desencadenen al magí de l’Eric en el precís instant que sent la paraula “un” cridada a cau d’orella, l’esborrona. Rememora la fortor de suor, d’àrnica, de floridura i de clavegueres que desprenia el rònec cubicle que servia de vestidor al vell gimnàs Sporting. La munió de pòsters esgrogueïts que atapeïen les parets del local, anunciant vetllades de quan la boxa vivia temps millors. Les bombetes empastifades de cagarades de mosca i pols que il·luminaven, amb penes i treballs, la tarima de fusta corcada i envoltada per dotze cordes llardoses que feia de ring. El martelleig rítmic d’uns guants contra la pilota de cops, a tall de fil musical. El rostre xuclat i amargat de l’entrenador. La poca gràcia que li va fer saber que ell s’apuntava a boxa no perquè li agradés aquell esport, sinó perquè els companys de feina li havien omplert el cap amb bestieses com ara que a les noies els hi agraden els paios un punt trinxeraires.

Se li fa present el sopar de Nadal d’empresa on va conèixer la Sílvia i el demolidor efecte que la noia li va causar. El pànic a acostar-s’hi, accentuat per la insistència dels companys de departament que ho fes. Com va devorar-la amb la vista mentre buidava gots de combinat un darrere l’altre. I la palla dedicada d’abans d’adormir-se. Les converses aprofitant les rotllanes de mig matí a la màquina del cafè, quan en Miquel i els altres li deien que, si de debò volia lligar, calia que esborrés el posat d’escolanet, es canviés el pentinat, es vestís com un home de debò, es posés catxes, es tatués un parell de calaveres i obris un compte a Instagram per marcar paquet. I com es va empassar tota aquella xerrameca, igual que una llissa la cuca i l’ham. Fins a la gola.

Li venen al cap les nits sense dormir per culpa del dolor punyent dels cruiximents, sobretot els primers mesos d’entrenament. Quan va descobrir que els altres nois que freqüentaven el gimnàs l’havia batejat “El Viking” per ser pèl-roig, pigat i de pell pàl·lida. El gust de sang i cuir vell que li va quedar a la boca després de fer d’espàrring per primera vegada. La tronada llitera de massatges on havia deixat marcada la forma del seu cos entumit, barrejada amb la silueta de tants altres púgils. L’angúnia que li feien les tovalloles sempre humides de l’Sporting. La determinació per tornar-hi cada dia i entomar totes les bufetades que calgués per a fer-se visibles als ulls de la Sílvia.

Visualitza el seu debut en categoria amateur contra un noi de Palamós, que va guanyar als punts, i com li va créixer l’autoestima, a més de les ganes de continuar boxejant. El canvi de gimnàs perquè en Miquel deia que amb el iaio no aniria enlloc. L’enfilall de vetllades pugilístiques dels divendres al pavelló municipal, amb la colla de la feina a les graderies. L’emoció de llegir la primera ressenya sobre ell a la premsa esportiva local. El pessigolleig a l’estómac quan va enxampar a la Sílvia mirant de reüll el tatuatge del seu braç, mentre feia cua a la fotocopiadora. El vespre, sortint d’entrenar, que en Miquel l’esperava amb un rus propietari d’una discoteca a la costa i que buscava púgils per muntar combats  professionals. L’oferta de deu mil euros extres perquè es deixés guanyar per un protegit del rus, que aspirava al títol continental. Ell dient que no era pas cap trampós i que a les noies no els hi agraden els perdedors. En Miquel convencent-lo amb l’argument que amb els calés es podria comprar la Ducati de segona mà que ell li havia ofert i, tot darrere, convidar a sopar a la Sílvia en un restaurant de luxe, o el que li vingués de gust. El rus exigint que el K.O. fos convincent i cap a la meitat del combat. El cor agre que li va quedar després de tancar el tracte i la sensació d’haver-se venut per un miserable plat de llenties reescalfades.    

“Dos”, brama la veu a tocar de l’orella. L’Eric nota que se li han reblanit tots els muscles del cos, i no té clar si li respondran mai més. Pensa que el trairan igual que el vespre que va sortir a sopar amb la Sílvia, perquè aquell dia va quedar com un pocatraça colossal, de tan nerviós. Va tombar dos cops el vi, es va tacar la camisa de salsa, va quequejar pla més que del normal i ella el va atrapar mirant-li l’escot manta vegades.

—Així que la moto que t’has comprat era d’en Miquel?

—Sí. Ell diu que se n’ha cansat d’aquesta. Massa esportiva. Ara en té ullada una de més còmode per fer rutes llargues.

—Ha de ser divertit fer un viatge en moto.

—Podem anar fins a Andorra un cap de setmana, si vols? Conec un hotel...

—Em sobta que sigueu amics amb en Miquel. Sou com l’Alain Delon i en Jean Paul Belmondo. Ell sempre tan tocat i posat; amb aquell aire d’intel·lectual britànic. Tan bufó. Cada cop que el veig tinc unes ganes boges d’esperrucar-lo i desfer-li el nus de la corbata. En cavi tu, ets així com fet i deixat estar. Més pinxo i assilvestrat. No sé?

—En Miquel és com un germà gran. El primer combat professional me l’ha trobat ell, saps? Per cert, que voldràs venir? És d’aquí a tres setmanes al Fun Beach, la discoteca. I m’han regalat un parell de seients dels bons.

—Em fa un xic d’ànsia. No hi haurà molta sang? És que em marejo si en veig.

—En Miquel et farà companyia, dona. No t’amoïnis pas. A més, al Fun, hi va tota la gent guapa, no?

—Doncs, si m’acompanya ell, pot-ser sí que vindre. Mira.

Se li fa present com va tocar el cel amb els dits mentre ballava amb la Sílvia després de sopar. I com es va esclafar contra el terra quan ella li va dir que només el volia com amic. Li ve al cap la visita que li han fet abans del combat la Sílvia i en Miquel. Com se li ha disparat el cor i s’ha quedat sense aire. L’estona que ha necessitat per recuperar el capteniment i quan revelador ha estat el comentari “Benaurats els vikings perquè els duen postissos” que ha deixat anar algú a dins el vestidor.     

“Tres” sent l’Eric, i pensa que ja està tip de repartir batzacs i d’encaixar-ne. Per res. Dotze assalts. Més de mitja hora atonyinant-se de valent. Fins a l’extenuació. Ja ni recorda perquè ho fa. Per enamorar a la Sílvia? Per rescatar la seva dignitat? Per salvar el planeta? Mes, ara jau allà terra com un sac de parracs. En una borrosa llunyania li sembla distingir la cara tumefacta del seu rival. Clissa un ull mig tancat i el nas com un pebrot ensangonat. I també el panteix nerviós d’aquell aspirant a campió que se’l mira incrèdul, amb una espurna de por enfosquint-li els ulls. La por que ell no es torni a aixecar com per art de màgia. Tal com ja ha fet en el sisè assalt, quan semblava que l’havia fulminat amb un ferotge directe de dreta a la mandíbula i en Miquel ha aprofitat per girar-se cap al rus amb un somriure còmplice. Com dient-li que anés afluixant la morterada.

En els primers assalts, en Laureano, amb uns braços llargs com una freda nit d’hivern, castigava a plaer, i sense esforç, a l’Eric; a qui des del racó li deien que busqués la distància curta i esperés el seu moment. Perquè el tindria, li asseguraven. I en aquestes que ell ha puntejat amb la dreta i l’esquerra del rival s’ha perdut a l’aire; llavors l’Eric ha vist clara una oportunitat i s’ha llençat a l’àtac sobre el flanc esquerre de “El Martillo”, que, tot i encongir-se i recular, ha enviat una canonada amb la mà dreta que ha fet diana en la cara desguarnida de l’Eric. Aleshores, com un putxinel·li a qui li tallen els fils de sobte, s’ha desplomat de genollons. Tota la sala ha saltat dels seients com un sol home. Però el crit se’ls hi ha glaçat a la gola, perquè l’Eric s’ha alçat altra vegada, empès per una molla invisible. Només ha estat un segon agenollat, amb el cap tombat mirant els focus i la boca badada; i, en aquell llarg segon, ha tingut la corada que havia arribat la seva nit. La nit irrepetible i única que havia somniat des de petit. La nit de la redempció de les frustracions i els desenganys. On cada dia viscut, cada desig, cada anhel, cada renúncia, cada càstig, cada broma pesada, cada llàgrima, tot, tindria sentit i hauria valgut la pena. Tot. Des del primer euro que va cobrar fent d’aprenent d’adroguer a La Moderna, fins als deu mil que li ha de pagar avui el rus per un tracte que ha decidit que no respectarà. Perquè ja en té prou d’aquell color. Perquè és el moment de mirar el destí de fit a fit i arrencar-se l’etiqueta de perdedor. Ha caigut i s’ha aixecat. Ha resistit la pluja inhumana de cops del seu rival. I ara es tracta de resistir. Però també de pegar. Tan fort com pugui. Que sàpiguen qui és ell. Aquest vespre farà callar moltes boques. Farà història. L’han donat per vençut i ha revifat. Com tants cops a la vida. Ha arribat fins al darrer assalt, i no està disposat a deixar la feina a mitges. Avui no.

L’Eric es gira panxa enlaire i veu la cara de no haver cagat en un mes del rus i d’en Miquel, i pensa que és ara o mai. Veu el braç blanc baixar per quarta vega, i una cinquena, i una sisena, igual que un Maneki-neko gegant, i sent, des de molt lluny, com el públic embogeix, extasiat pel que acaba de veure. Encara està atordit. Té l’àrbitre al davant que li comprova els guants i el protector bucal. No entén del tot com ha arribat fins aquí. És la veu de l’animador qui li aclareix que l’Eric “El viking” Bonastre, s’ha aixecat una altra vegada i surt a buscar al seu rival. Té el vague record que ja està al darrer assalt del combat. El seu combat. També recorda que en Laureano aixeca massa el colze esquerre quan ataca amb la dreta, deixant desguarnida la melsa. I que ha de picar allà. Amb un poderós ganxo d’esquerra que descol·loca al seu rival, i un segon ganxo encadenat amb un jab de dreta a la cara. “El Martillo”, adolorit, es refugia a les cordes, acompanyat pels crits enfervorits del públic. Un clamor que emmascara el “tirat, fill de puta” que el rus i en Miquel, dempeus, li bramen a l’Eric. Ell, rebentat, planta els peus a terra per agafar embranzida i llançar el cop definitiu amb l’esquerra. El cos sencer va darrere el formidable braç, que talla l’aire com un míssil, per passa de llarg del blanc. Estèril. Malaguanyat. I, aleshores, tot s’apaga. L’Eric gira en càmera lenta sobre ell mateix, dibuixant en el buit una òrbita imaginaria. Cau d’esquena, amb els braços oberts i els ulls tancats. 


    Photo by Johann Walter Bantz on Unsplash

divendres, 29 de gener de 2021

Sortida de cavall

—Mira qui arriba! —va exclamar el Sardinaire només veure entrar a l’agutzil al cafè—. Vine aquí, al meu costat, Quico, però amb la condició què ens ho expliquis tot, eh? 

L’home va seure fent que no amb el cap i amb un somriure sorneguer plantat a la cara. Els hi va dir que eren una colla de malparits i que, per un cop a la vida, fossin discrets; perquè si la conversa sortia d’aquelles quatre parets, l’alcalde li llevaria la pell de l’esquena. Una riallada de complicitat va omplir el local. Aleshores va demanar qui feia trumfos i el Barber va murmurar, delego.   

—Manen bastos —va cantar el Sardinaire.

—D’això anava la cosa, eh, Quico? —va assegurar en Llaneta, picant-l’hi l’ullet.

—No us cregueu pas la rondalla aquesta que fan córrer de què l’alcalde va caure a cacera. La veritat és que es va trobar la dona al llit amb l’Honorat, i quan va voler fer el gallet, el nano li va trencar la cara —va continuar en Quico amb posat murri. 

Els altres tres jugadors van esclafir a riure i van insistir a l’agutzil que no es deixés cap detall morbós al pap. Ell els va tractar de cabrons i els va recomanar encomanar-se a Sant Corneli perquè els emparés de dur banyes. Llavors en Quico va apuntar que la dona de l’alcalde n’estava tipa que el seu marit gastés tota la munició al Paradise i que també volia diversió. Per això se n’havia buscat un de jove i ben guarnit que li regués la flor. I déu-n’hi-do el calibre que gastava l’Honorat. Ell en podia donar fe, perquè l’havia vist en pilotes quan jugaven junts a futbol.  

—Perquè surts de cavall, tu ara, animal? — va bramar, encès, el Sardinaire—. Que no has vist que tenia l’as de copes penjat? Au vés a cagar, Barber!

—La qüestió és que alguna ànima caritativa li va enviar un anònim a l’alcalde fent-li saber que no passava per les portes —va continuar l’agutzil, i, llavors, va afegir que el banyut s’havia presentat a casa seva, a mig matí. Es veu que els gemecs de la dona se sentien d’un tros lluny. L’alcalde, emprenyat com una abella, va agafar un mànec d’aixada i va pujar cap al quarto. Però quan va arribar al pas de la porta, va quedar glaçat. L’Honorat estava panxa enlaire, i ella asseguda a sobre, com aquell que va a cavall, amb els ulls en blanc i udolant. En aquestes que el noi el va veure i li va demanar, què diantre vols tu ara? L’alcalde li va contestar que passar-los per l’adreçador a tots dos, i l’Honorat es va aixecar del llit, i amb el primer mastegot el va enviar escales avall. Tot darrere encara va clavar-n’hi tres o quatre més, de plantofades. De propina. Després, va tancar la porta amb clau i, a dins, va continuar el nyigo-nyigo.

—I, per postres, quan van haver acabat la gresca, el nano es va dutxar, es va vestir i va marxar —va afirmar en Quico—. Quan sortia, es van trobar amb l’alcalde, que estava assegut als graons, orella baix i amb els ulls de vellut. I li va dir que ara ja podia entrar, si la dona li donava permís, és clar.


Photo by Ezequiel Garrido on Unsplash   


divendres, 11 de desembre de 2020

Nadal en un xip

Pels vols de Tots Sants vaig rebre una carta de l’Ajuntament en la que em feien saber que havien obert un padró oficial de tions homologats, emparant-se en la transposició d’una directiva europea d’obligat compliment. Vaig pensar que era una altra excusa dels de dalt per tenir-nos controlats i després passar-nos la bacina. Segons la comunicació, les autoritats volien regular la nostrada tradició de fer cagar el tió, i, de passada, adaptar-la a la societat del segle XXI, sense deixar de banda la preservació de la flora local, posada en risc per l’arribada massiva de soques de fustes exòtiques de països extracomunitaris i, a més a més, per canals no regulats. Per mitjà de la missiva, la casa consistorial informava els contribuents que disposàvem d’un termini voluntari de trenta dies per donar d’alta els troncs que teníem a casa; i que, un cop registrat el nostre, reveríem la documentació pertinent i el xip d’identificació, que tindria caràcter individual i intransferible. Com que em considero una persona d’ordre, al cap d’un parell de dies d’haver rebut la circular vaig cursar la sol·licitud d’alta mitjançant la innovadora aplicació de mòbil que facilitava la corporació municipal.    

Vet aquí que estava aprofitant la tarda del dia de la Immaculada per preparar els canelons del dinar de  Nadal, que, a casa, sempre som força colla i val més avançar feina que després tot són presses, quan van picar al timbre. Vaig anar a obrir amb el davantal de cuina posat, pensant-me que era la meva dona que tornava de fer encàrrecs. Però no. Eren un noi i una noia força eixerits que es van identificar com interventors nadalencs municipals.

—Vostès són de tió o de Pare Noel? —em va preguntar ella amb veueta estrident, mentre ambdós mostraven una renglera recta i endreçada de dents blanques, i brandaven les respectives tauletes electròniques.

—De tió, de tota la vida —vaig respondre arquejant les celles de manera ostensible —, i també fem pessebre. Som tradicionals, aquí.

—Seria tan amable de mostrar-nos on el tenen ubicat, al tió?

Vaig  conduir-los fins al racó de la saleta on jeia el soc màgic, a redós del radiador i  cobert per la manta de ganxet que havia teixit la tieta Tuies. Per tal com els hi va mutar l’expressió de la cara als funcionaris, vaig deduir que alguna cosa no rutllava.

—Vaja. És dels anònims. —va mormolar ell amb to despectiu, després d’haver fet petar la llengua i negat amb el cap un parell de cops.

—Que vol dir amb anònim, jove? Que no està batejat? No fa cap falta. Nosaltres sabem que és el tió de casa i ja n’hi ha prou. Mal m’està el dir-ho, però, sis generacions de Campdeterrós han fet cagar regals a aquest tronc de freixe. El va baixar del massís del Bassegoda el meu rebesavi Evarist  Campdeterrós i Puigmarjal, que al cel sia, durant la tercera guerra carlina.

—Vull dir que no té cara —va afegir el noi un punt sufocat.

—Amb tot el respecte, aquest costum d’ara de posar cara al tió, és una collonada com una casa de pagès. Quina necessitat hi ha d’humanitzar-ho tot? Com si res tingués ànima o pogués ser estimat, si no posseeix trets de persona.

—Ens permet escanejar-ne el xip d’identificació? —va tallar ella amb un gest de contrarietat.

—El cas és que, el vaig demanar el mes passat i encara no me l’han fet arribar. Ho vaig tramitar mitjançant l’aplicació del mòbil. 

—Però deu tenir el correu amb el número d’expedient i el codi de barres acreditatiu? Ja en faríem prou amb això.

—Si els hi he de dir la veritat, no recordo haver rebut res d’això que em diuen.

—Doncs és ben estrany, perquè si s’ha fet el registre com Déu mana, el sistema sempre retorna aquesta informació a l’usuari, com a justificant de recepció, sap? Ara com ara, no tenim constància que hagi fallat mai el protocol de registre telemàtic. 

Aquí em vaig veure mort, i les primeres gotes de suor em van aflorar al front. Hi hauria pujat de peus que ho havia fet bé; però, per un d’aquells abracadabres de la informàtica, ara no ho podia demostrar. Tot just començaven el desembre i ja se m’estaven espassant les ganes de celebrar les festes.

—Que ha donat un cop d’ull a la safata del correu brossa? — va intercedir el noi, més sol·lícit que no pas ella — Ens hi trobem sovint que hi van a parar, els justificants de recepció.   

Mentre regirava, nerviós a més no poder, l’aplicació de correu del telèfon, vaig veure de reüll que els dos funcionaris contemplaven els quadres que decoren l’estança. En un moment donat, ella li va donar un cop de colze dissimulat a ell i, amb el cap, li va assenyalar una aquarel·la de grans dimensions de la Font Moixina, que presideix el menjador. Em va semblar que tots dos reien per sota el nas.

—Són meus, els quadres —vaig apuntar, molest—Fa molts anys que pinto i he guanyat una bona colla de guardons a l’escola d’art de l’Ateneu.

En veure’s descoberts, els dos joves es van enrojolar fins a la punta de les orelles. 

—Miri, nosaltres no tenim pas tot el dia, sap? —va reaccionar la noia amb un inesperat to de severitat— Tal com explica la circular municipal, que vostè tenia l’obligació d’haver-se llegit, si el tió no du el xip reglamentari, i vostè no pot demostrar de manera fefaent que l’ha registrat, ens veiem en la penosa obligació d’aixecar acta i procedir a l’embargament preventiu del bé. Cridarem a la brigada de parcs i jardins perquè se l’endugui al dipòsit forestal, on restarà en règim de custòdia.

Els ulls li brillaven d’una manera malsana mentre em recitava de memòria i, gairebé sense agafar aire, tota l’admonició. Em va fer l’efecte, que gaudia veient-me patir. Ves que no projectes en la seva feina una frustració nadalenca infantil. Mentrestant, ell va treure un mòbil de la butxaca i va marxar a trucar al rebedor. 

—I podré recuperar-lo?

—En aquest supòsit, vostè té tres dies laborables per fer les gestions pertinents a l’Oficina Municipal d’Atenció al Contribuent. També haurà de pagar la sanció, els interessos de demora i les taxes de pupil·latge. Després caldrà que participi en una roda de reconeixement per identificar el tió. Llavors els serveis veterinaris municipals sotmetran al tronc a una quarantena de quinze dies per constatar que la fusta està lliure de papus i malures importades. Amb el certificat d’idoneïtat forestal positiu que li expediran, ja el podrà recollir.

—Caram! Fa cara d’anar per llarg?

—Pel cap baix, quatre setmanes. Me n’oblidava. En el cas hipotètic que ningú reclami la propietat del soc, o el certificat sigui negatiu, aquest serà reconvertit en combustible per la llar de jubilats municipal.

Astorat per la funesta perspectiva de no tenir el nostre tió per festes, vaig provar de fer-los pena adduint el disgust que tindrien els menuts de casa amb aquell canvi injustificat de soca. Ella em va sortir amb l’estirabot que als mercats nadalencs n’hi havia per triar i remenar, i ja no ens vindria de dir una mentida més a la mainada. Ell va tenir la barra d’afegir  que tot Nadal era una convenció de la societat cristiano - capitalista, i, per tant, es podia modificar a conveniència.

Em vaig esverar força. Aquells buròcrates sense ànima estaven a punt d’engegar-nos Nadal a rodar, i no tenia arguments per plantar-los cara. No em volia imaginar quines festes més eixutes que passaríem privats del tió familiar. Em va caure l’ànima als peus.

—Que ho podem arreglar d’alguna altra manera, això? —vaig suggerir— Perquè, per exemple, no posen al seu informe que no ens han trobat a casa i tornen dimecres vinent? Els hi asseguro que ho tindré tot en ordre. Volen pas una ampolla de cava Brut Natura per les molèsties?

—Ara pla! Amb qui es pensa que està parlant, vostè? —es va indignar la noia posant-se de puntetes per semblar més alta i aixecant molt enlaire el dit índex de la mà dreta.

—Això és un intent de suborn a un funcionari municipal —va bramar el noi.    

El ding-dong del timbre ens va esglaiar a tots tres.

—Ara arriben els reforços —va apuntar ella, amb sorna.      

Van resultar ser un parell d’homes vestits amb bata blanca i cara de pomes agres. Sense badar boca, un d’ells va apuntar als joves amb una mena de comandament de la tele i, a l’instant, van quedar com congelats. A mi, si em punxen no em troben sang. 

—Ara mateix, vostè deu pensar que tots són vuits i nous i cartes que no lliguen. M’equivoco? —va dir amb veu amable el que no duia el comandament—. Aquests dos subjectes formen part del nou parc d’androides de l’Ajuntament i estàvem fent una prova d’ensinistrament. I, com ha pogut comprovar, ha estat un fiasco. Hem d’incrementar la ràtio d’empatia cap al contribuent i la d’esperit nadalenc, entre altres paràmetres.

Torbat com estava, només vaig tenir esma per fer que sí amb el cap i cloure la boca, que m’havia quedat badada. Tot seguit van entrar quatre operaris amb granotes blaves, van carregar a la parella en unes lliteres, i van marxar amb la discreció dels enterramorts.   

Al pas de la porta, els dos individus de la bata blanca em van estrènyer la mà amb entusiasme.

—Esborri aquesta cara d’espant, home. Ja està tot arreglat. Passiu bé i que tingui unes bones festes!

—Vostès també— vaig contestar amb veu apagada.  

 


Photo by Clay Banks on Unsplash

 


dijous, 23 de juliol de 2020

Un veredicte enverinat


En Damià estava content com unes pasqües. El primer dinar amb els pares al pis de casat estava essent un èxit. Tot eren bones cares i compliments. La conversa fluïa distesa i farcida de banalitats. La mare no havia criticat la decoració boho chic de l’apartament, ideada per l’amfitriona, ni tampoc cap dels plats que la nora havia cuinat. Aquesta, per la seva banda, s’havia abstingut de proferir comentaris desagradables dirigits a la sogra.
La trobada era per celebrar el sant d’en Damià, i, de passada, restablir les relacions entre sogra i nora. Durant el festeig la tibantor entre les dues dones va pujar com un bolado per convertir-se en enemistat manifesta en el moment dels preparatius pel casament.
En un moment de la vetllada, Pare i fill s’ho van fer venir bé per coincidir a la cuina. —Prou bé, tot, no? —va comentar l’Eduard.
—I tant. Les hores que hem invertit a mentalitzar-les, han valgut la pena —va afegir en Damià.
—Han fet les paus —va apuntar el pare—, perquè abans-d’ahir a la tarda l’Helena era a casa nostra. La vaig veure sortir quan jo tornava de jugar a la botifarra.
—Doncs no me n’ha dit res — va advertir el jove.
La majoria dels fills únics tenen una relació molt estreta amb les mares, però en Damià havia estat una criatura emmarada al màxim. I la Roser tampoc havia volgut tallar mai del tot el cordó umbilical. Potser, a causa d’aquest lligam tan fort, en Damià, es va enamorar de l’Helena. Tenia molts trets de caràcter semblants a la mare; i fins i tot, una certa retirada física. Aquestes similituds, per contra, van ser l’esca del conflicte, perquè ambdues marcaven terreny com lloques quan coincidien. I competien sense treva per atraure l’atenció del xicot. En canvi, a ell li queien les ales del cor quan elles es barallaven.
—Què hi ha, per postres? —va preguntar en Damià amb una rialla que indicava que, tot i saber del cert que hi havia, es delia perquè el sorprenguessin. 
—Quines coses de demanar —va replicar l’Helena a l’instant—. Crema, rei. Com a tu t’agrada pel teu sant—. Dit això, va posar a sobre la taula una plata amb les postres preferides del marit.
Hi va haver un llarg segon de silenci al menjador. Aquesta sortida no estava pas al guió pactat. De cop i volta, l’ambient es va carregar d’electricitat.
—No havíem quedat que la duia jo, la crema? —va dir la sogra amb un to de veu que hagués congelat el cor d’un volcà en erupció.
Les dues dones es miraven de fit a fit amb posat amenaçador, mentre que els dos homes no sabien on posar-se. L’esperança de distensió, corria seriós perill d’esvair-se.
—Doncs, vet-ho aquí, que ara en tenim dues plates —va replicar l’Helena, més tensa que el cul d’un ninot.
—Us en guardeu una per sopar —va intercedir el pare— o per demà dinar.
Una llambregada fulminant de la Roser va ser suficient perquè l’Eduard entengués que la seva opinió era irrellevant, i valia més que clogués el bec.
—Saps, Damià, què haurem de fer? —va apuntar l’Helena—. Tasta-les totes dues, i ens dius, a parer teu, quina t’agrada més. La que t’he fet jo o la d’ella.
Al jove marit, la camisa no li tocava al cos i el front se li havia poblat de perles de suor freda. En només un instant, havien passat de la pau al llindar de l’hecatombe nuclear. I l’inici de les hostilitats definitives depenia d’un veredicte que havia de prendre ell. Una decisió amb parany, perquè qualsevol de les sortides possibles deixaria seqüeles. Si triava la crema de l’Helena, la Roser no tornaria a posar els peus a casa seva. Però si, per contra, escollia la de la seva mare, dormiria al balcó fins a les noces d’or.
Quan va fer la primera cullerada, en Damià, va tenir feines a encertar-se la boca, de tant com li tremolava el pols. Un cop a dins el pap, la crema de l’Helena va resultar deliciosa. Amb aquella textura espessa que a ell tant li agradava. Amb el punt just de dolç per no embafar i amb el perfum de llimona que la feia irresistible, que omplia el paladar i n’allargava el gust fins després d’haver-la fet baixar gola avall.
—Ara beu un xic d’aigua —va dir la Roser amb un posat hieràtic que esgarrifava—i, en acabat, tasta la meva.
Abans de posar-se-la a la boca, el noi ja va reconèixer el perfum de la crema de la seva mare. Aquell aroma apetitós que el remetia a cada dia del seu sant d’ençà que tenia ús de raó. I un cop tastada, gairebé li salten les llàgrimes de l’emoció. Era un sabor plaent, exquisit, que li eixamplava el cor i li reconfortava l’ànima. Totes les papil·les gustatives li deien que allò era casa seva.
—Estimat, quina t’ha agradat més? — va inquirir l’Helena, fent-lo tornar a la realitat.
Quan en Damià va obrir els ulls, tenia a les dues dones que amava al davant, observant-lo amb posat circumspecte, esperant la seva sentència. En aquell moment l’home haguera donat un ronyó per tenir un botó que els fes desaparèixer d’allà i el tornés a materialitzar a anys llum de distància. Com el que duen els protagonistes de Star Trek.
—Em poseu en un compromís —va protestar ell—. Totes dues són molt bones i m’han agradat molt.
—Però segur que una t’haurà agradat més que l’altra —va afegir la Roser, carregant tot l’èmfasi en el més.
—T’hauràs de decidir, Damià. —va reblar l’Helena—. És molt important per a nosaltres.
—I sí no em veig capaç?
—No crec que sigui tan difícil, home —va tallar la mare.
—Com l’has feta? — va demanar l’Helena a la sogra.
— Amb la recepta de casa de tota la vida —va afegir la Roser—. Faig bullir llet amb una branca de canyella i dues peles de llimona. A banda barrejo quatre rovells d’ou i cent grams de sucre. Afegeixo la mescla a la llet, procurant batre sense parar i que mai bulli.
Llavors hi tiro una unça de midó, que abans he desfet en un raig de llet. I remeno i remeno fins que s’espesseix. Per provar que està a punt, tiro una gota al marbre i si, en passar el dit, me l’emporto tota, apago el foc i aboco la crema a una plata planera perquè es refredi.
—Damià, vinga va, que sembles sompo —va intervenir l’Helena—. Menja-te’n una altra cullerada, que t’ajudarà.
El xicot, submís, es va menjar quatre porcions de cada plata, provant de discernir quina era la seva preferida. Però les dues cremes eren igual de plaents i gustoses. Mentre ell endarreria la seva decisió, la tensió al menjador anava pujant. Les mirades de les dues dones eren cada cop més insistents. I ell, suava com un pollastre al sol d’agost.
—Heu empatat. Les dues cremes m’agraden molt. Moltíssim —va anunciar el jove amb un fil de veu.
—Si ens vols fer contentes de debò, has d’escollir, Damià. No hi ha discussió possible. —va inquirir l’Helena, ja amb la mosca al nas.
—Encara no m’has explicat la teva recepta, Helena —va advertir la Roser.
—He seguit un tutorial que vaig trobar en un bloc de cuina, i s’assembla molt a la que has explicat tu —va comentar la jove—. Canvia que en lloc de midó normal, la fa amb midó de blat de moro, i la pela de llimona, la substitueix per essència de llimona líquida. També fa servir canyella en pols, en comptes d’en branca.
—Midó de blat de moro? Que vols que t’hi digui —va replicar la sogra—. I n’hi has posat gaire, de canyella en pols? Em fa por que doni massa gust?
—Res, una culleradeta de cafè, encara no —va matissar la nora.
—Digueu-me antiga, però, sóc de l’escola d’en Santi Santamaria. M’angunieja afegir tanta química a la cuina —va proclamar la Roser amb posat greu—. Mal aventurat.
—No vull haver de fer aquesta tria. Si us plau —es va plànyer en Damià, mirant-les amb ulls de xai degollat.
—Mira, fill, ara nosaltres dues anirem a fora a fer una cigarreta. Mentrestant tu t’ho acabes de rumiar i quan tornem a entrar, ens fas saber quina és la teva elecció definitiva— va sentenciar la mare.
—Que consti que jo t’he volgut ajudar —va assegurar el pare tan bon punt es van quedar sols.
—Les vull fer contentes a totes dues i no volen? Estic perdut, papa — va lamentar-se el jove.
Quan sogra i nora van tornar al menjador, es van trobar dos homes capcots i amb aire de derrotats.
—Has pres una decisió? —va inquirir l’Helena amb severitat.
—M’és del tot impossible —va afirmar en Damià compungit.
—Ja t’ho deia jo Helena, que seria incapaç d’escollir —va replicar la Roser, dirigint-se a la seva jove—. És un cagadubtes vocacional.
—És que totes dues, són la mateixa, rei —va afegir l’Helena. La murrieria li va il·luminar el rostre.
—La vàrem fer totes dues juntes —va continuar la mare—. I a mig fer, se’ns va acudir de fer-te una broma. Vàrem repartir la crema en dues safates per dur-les per separat a taula i posar-te en el compromís d’haver de triar. Ens feia gràcia veure la cara que hi posaries. I, a fe de Déu, que ha estat molt divertit, oi, Helena?
—Molt. Si t’haguessis vist, Damià! Si t’haguessis vist! —va afegir amb sornegueria la jove, mentre servia crema als altres comensals.
Foto: Katherine Price


dijous, 18 de juny de 2020

Treva


Quan llegí els resultats de la revisió mèdica quedà noquejat. D’acord amb els resultats, l’informe concloïa que, a molt estirar, li quedava un mes de vida. No se’n sabia avenir.  Aclaparat, li comunicà la nefasta nova a la parella amb un fil de veu. S’abraçaren i ploraren fins que el cor els hi digué prou. Lamentaren amb amargor la bufetada tan injusta i dolorosa que els hi clavava el destí. Es perdonaren les baralles, les desavinences, els blasmes i les ferides de tants anys de relació. Es juramentaren a revifar la flama de la passió. Llavors se’ls acostà un infermer i els informà que hi havia hagut una lamentable errada. Aquell sobre era per un altre pacient. Una capritxosa coincidència amb les filiacions havia provocat el desafortunat malentès. Tornaren a plorar. Aquest cop, però, d’alegria. Beneïda espifiada! I aquell esclat de felicitat catàrtica, que havia durat un oceà de segons, es dissipà entre silencis fins a fer-los aterrar a la quotidianitat. Aleshores, la parella el va tractar de cretí i tros infecte de merda seca per no ser capaç, ni tan sols, de llegir bé la capçalera d’un sobre.


Photo by Marcelo Leal on Unsplash



divendres, 12 de juny de 2020

L’HORT DE LES MERAVELLES


  Quan en Pere va venir al món, l’Adela i jo vàrem passar tot l’estiu a casa els avis, a Riumajor. Va ser un part prematur, amb una colla de complicacions afegides, i tant la mare com el nounat va quedar molt atropellats. De fet, el petarrell es va estar a la incubadora de l’hospital fins a començament de curs.
  Com que era el primer cop que estàvem sols, sense els pares, l’àvia Nita i l’avi Ton van fer per manera que nosaltres dos no ens amoïnéssim. La nena era molt enyoradissa i jo, més aviat mogut. En aquella època, al poble, encara no hi havia ni la piscina, ni el centre esportiu; i els avis ens duien cada dia a l’hort amb ells. Marxàvem de casa havent esmorzat, i no tornàvem fins que no havien tocat les set al campanar de Sant Martí. A peu, era una passejada d’encara no un quart per un camí ample i ombrejat, que romancejava entre sembrats i cledes de bestiar, fins a arribar a la passera del riu. El tros, era just a l’altra riba, envoltat per una resta de xiprers gegantins. Els fruiters i la userda acaba de segar perfumaven l’aire fresc. 
  Tanmateix, molts cops fèiem el trajecte a cavall del 4L dels avis. El viatge en cotxe tenia una litúrgia pròpia, que tots dos ens esperàvem amb candeletes. Encara no havíem sortit del garatge que l’avi es girava cap a nosaltres amb esguard murri i ens picava l’ullet. Tot seguit empenyia una cinta a dins del casset i per l’altaveu sonava el “Remena Nena” de la Guillermina Motta. A l’Adela i a mi ens faltava temps per arrencar-nos a cantar-la, mentre l’àvia feia petar la llengua, posava els ulls en blanc i movia el cap  a dreta i esquerra. No podia suportar aquella artista. Es veu que una vegada que va venir al poble per la festa major i es va insinuar a l’avi. L’àvia assegurava que ell de jove tenia molta requesta perquè es retirava a en Kirk Douglas. El clotet de la barbeta el va heretar en Pere.
  Quan arribaven, en Jou, el gos, ens saludava llepant-nos la cara i tot seguit anàvem a recollir els ous al galliner. Calia fer via, perquè el gall ens anava al darrere per pessigar-nos. Després ajudàvem a collir mongetes tendres, maduixes, tomates... A mi m’agradava arrencar les carrotes i menjar-les després de rentar-les al safareig; o atipar-me de cireres, préssecs, peres o albercocs acabats de bastar de l’arbre.
Banyar-se a la bassa era un repte, perquè a dins de l’aigua semblava que et clavessin agulles a tot el cos, de tan freda que estava. Amb poca estona n’hi havia prou perquè ens quedessin els llavis blaus. Llavors l’àvia ens feia sortir i paràvem el sol una estona el sol per refer-nos abans d’endrapar els requisits que ens cuinava. I a ben dinat, migdiada a sota la parra.
  A la tarda, l’avi regava, i fèiem curses amb l’aigua, a veure qui arribava primer al final de la feixa. Després ens feia flautes de canya, o pistoles per llençar agulles d’estendre la roba, o cavalls amb una canya del blat de moro. I de tornada a casa, jugàvem a veig, veig, a paraules encadenades o a endevinalles, mentre berenàvem.  
  Un matí, pels volts del Sant Jaume, quan vàrem arribar, hi havia unes lletres gargotejades amb guix al portal. No vaig poder llegir que deien, perquè l’àvia les va esborrar d’una manotada.
  —És ella, altre cop —, va remugar.
  —Vols dir, Nita? —va demanar ell, preocupat.
  —N’estic convençuda. Ja veuràs —va respondre l’àvia mentre entrava directe a la caseta amb l’esguard fosc com el cul d’una paella vella. 
  La rialla permanent de l’avi es va esvair i ni tan sols en Jou ens va fer les festes de cada dia. Estava ajagut en un racó, amb les orelles baixes. Encara estàvem descarregant els cabassos del cotxe, quan es va sentir una forta trencadissa a dins de bungalou. Quan vàrem arribar, l’àvia estava dreta al mig de la cambra mirant-se les mans i voltada de plats fets miques. Va provar d’agafar l’escombra, però se li va escolar dels dits, com si tingués les mans balbes. D’una revolada, l’àvia va sortir a fora, i va seure al porxo. Els ulls li desprenien foc, una vena palpitant li partia el front en dos i les barres li tremolaven de tan fort com les premia. No semblava ella.
  —Vella perdulària, boca de fel, ensuma llufes. Però això no quedarà així —va remugar girant el rostre perquè nosaltres no la veiéssim.
  —Que t’ha fet aquesta vegada? —va preguntar l’avi, amb un fil de veu.
  —Sembles batejat amb aigua de tosca, Ton? M’ha deixat les mans toves. No puc agafar res —va contestar ella entre dents —Digues a la nena que faci una rotllana de sal al meu voltant. Va! Brillo!
  L’Adela, més divertida que espantada, va fer el que li demanaven. Quan va haver acabat, l’àvia es va posar dreta, va girar sobre ella mateixa set cops cap a l’esquerra mentre mastegava unes paraules que no vaig entendre, i va sortir del cercle. Tot seguit, l’avi li va fregar el cos sencer amb l’escombra. En acabat, ella li va prendre la granera dels dits i va comprovar que tornava a tenir força a les mans. La cara se li va il·luminar.
  La resta del matí va transcórrer com si no hagués passat res. Havent dinat, l’àvia es va endur a l’Adela a sota el roure. Van seure l’una al davant l’altre, es van agafar les mans, van tancar els ulls i van començar a recitar una mena de cançó de l’enfadós. Sorprès, vaig buscar a l’avi amb la mirada. Estava assegut al porxo fitant-les amb cara seriosa.
  —Nen, m’has de prometre que no t’enfadaràs mai de la vida amb la teva germana —em va dir amb veu preocupada—. Mira l’àvia i la seva germana. Fa anys que estan barallades per una ximpleria de l’herència i es passen el dia endenyant-se; i, com que totes dues són cabudes, el sarau va per llarg. A més a més, ja descobriràs que les dones d’aquesta família fan coses que no és podem explicar.
  No recordo l’estona que va durar aquella escena perquè em vaig distreure acabant un tira pedres i afinant-lo fent punteria amb llaunes que posava a sobre la tanca del camí. En aquestes que, estava recollint els pots que havien caigut a fora de l’hort, quan vaig llucar de lluny una dona que es comportava d’una manera molt estranya. Era com si caminés de recules. Vaig tornar-me’n d’una corredissa i em vaig amagar al darrere un xiprer per veure-la passar. Anava cap al poble, però ho feia d’esquenes i bracejava molt mentre marxava. Igual que si espantés un eixam d’abelles. Vaig interpretar que no ho feia de grat perquè tenia la cara vermella i proferia penjaments i esgarips. “Em sel saragap atiN!” em va semblar que cridava. Amb els ulls com dos salers vaig contemplar aquella escena sense entendre-hi res. Llavors vaig descobrir que l’Adela era al meu costat esguardant el quadre amb faiçó enjogassada. Es tombà cap a mi i em picà l’ullet. Aleshores, tot va encaixar.    
Les dones de la meva família fan coses que no és poden explicar.  
Photo by Stella de Smit on Unsplash

divendres, 1 de maig de 2020

Apte per treballar

Benvolgut amic Ermenter:
Dono per segur que, tot i la teva estada al sanatori, estàs al corrent de l’insòlit cas que hem viscut a la companyia. Em faig el càrrec que, per mor de la distància i la desconnexió del quefer diari al despatx, tan extravagant notícia et deu haver generat una dosi considerable d’estranyesa. Per tal d’assadollar la teva curiositat, tanmateix lògica, he recuperat el nostre vell costum d’escriure’ns cartes. Considero que amb una trucada de telèfon no et podria aclarir del tot l’assumpte, i, a més a més, la llarga conversa destorbaria el normal restabliment de les teves malmeses constants emocionals.
Tot i fer quinze dies que criava malves, en Medir Sastre es va presentar el dia de Sant Jordi a les nou del matí a l’empresa amb la carta que havia rebut de Sanitat a la mà. La missiva deia, més o menys, que, un cop estudiat en profunditat el seu expedient per l’equip de valoració de la direcció territorial de la Conselleria, s’estimava la revisió del seu cas instada d’ofici pel facultatiu d’atenció primària. El metge de l’empresa era de l’opinió que no hi havia raons ni objectives, ni tampoc científiques, que motivessin la mort d’en Medir, malgrat la malaltia que, com bé saps, ell patia. Per la qual cosa, el tribunal mèdic li revocava la qualificació de baixa laboral definitiva. A conseqüència d’aquest canvi de criteri, Sanitat “el comminava a reincorporar-se al seu lloc de treball amb efectes immediats”.
En Cosme, el conserge, en veure’l, es va treure el mort de sobre, amb aquella destresa que tu bé coneixes, i el va passar a la cap de personal, que des de Nadal és l’Olívia Aguilera. Aquesta, blanca com un ciri, i, després de llegir tres cops el document oficial, es va veure obligada a readmetre’l. L’Aguilera va informar-lo que no podia assignar-li el seu anterior lloc de treball, tal com seria preceptiu, amb la llei a la mà, perquè la companyia l’havia extingit quan ell va ser baixa definitiva. Al final, i després de diverses trucades a en Garriga Nadal, el van instal·lar en un despatx humit i rònec del soterrani. No sé si per amagar-lo dels tafaners i dels clients, o perquè no sabien què fer amb ell, o totes dues coses a l’hora. Per acabar-ho d’adobar, tampoc van poder assignar-li cap tasca en concret. Els informàtics es van veure  incapaços d’iniciar-li cap sessió al sistema, perquè, donat el seu estat de vaporositat, la màquina no podia registrar la seva empremta dactilar. Mentrestant, en Medir callava com un mort.
Com era d’esperar en aitals circumstàncies, la brama va córrer per la companyia com la pudor. Els esglais i els escarafalls van ser generalitzats. Bé saps que la majoria havia anat a acomiadar-se del pobre company quan estava de cos present al tanatori. Ara no se’n sabien avenir de tenir-lo altra vegada entre ells. Tot i això, l’aprensió atàvica que encara tenim cap a tot allò que ve de l’altre barri, va fer que ningú baixés al soterrani a donar la benvinguda al reaparegut. Bé, per no faltar a la veritat, t’he de confessar que ningú, ningú, no. L’Àfrica i jo no ens hi vàrem poder resistir, i, aprofitant que sortíem a fer una queixalada, ens vàrem esmunyir fins al soterrani. Val a dir, que l’havien enclaustrat en un racó de mala mort i, pels mèrits que havia fet en vida, sóc de l’opinió que en Medir no s’ho mereixia pas. Un cop a baix, no ens vàrem veure en cor d’entrar al despatx a saludar-lo. Un per l’altre, els escrúpols ens varen vèncer al darrer moment. Mal aventurat. El vàrem veure, això sí. D’un tros lluny i només un segon. Però en vàrem tenir prou per concloure que feia bona cara, el punyeter. Més que no pas el dia de l’enterrament, que estava groc com un mort.
No t’haig pas d’explicar el tràfec atabalador que hi ha a la companyia la diada de Sant Jordi. Aquell esgotador anar i venir de caixes de llibres per subministrar les parades. La gent de promoció de corcoll al darrere dels primmirats dels autors. Les inacabables sessions de firma. Les carregoses peticions dels periodistes. Doncs afegeix-hi el renaixement d’en Medir. La casa semblava un circ de tres pistes amb el presentador afònic i els nans enfebrats.
En aquest entorn tan engrescador, en Garriga Nadal va citar a tots els caps de departament a la sala de juntes, a primera hora de la tarda, per una reunió d’urgència. Com bé suposaràs, vaig assistir-hi en representació teva. Malgrat arribar aviat, per poder-me assegurar una cadira, la sala ja era plena de gom a gom. Va encetar els parlaments l’amo en persona, exposant el cas des del punt de vista de la companyia. Segons ell, en Medir havia firmat un contracte que el comprometia fins als seixanta anys i trobava intolerable que se’n volgués desdir abans d’hora amb una excusa tan matussera com morir-se. “Un tracte és un tracte i la llei ens empara” va sentenciar, abrandat i amb les galtes vermelles, mentre aixecava un dit acusador al cel. Després d’en Garriga Nadal va prendre la paraula l’Aguilera, que tot i ser molt missaire, se’n feia creus del cas i ho va atribuir, des del primer moment, a la nova reforma laboral que acabava d’impulsar el govern, seguint els criteris marcats per la Unió Europea. Va afegir que en Medir havia presentat un recurs de Desistiment Vital, però era sabut que els tribunals dictaminen sempre a favor de l’empresa. La cap de personal va demanar si hi havia algun departament que es presentés voluntari per acollir al ressuscitat. Un silenci incòmode es va escampar entre els assistents. Per descomptat, jo em mirava la punta de les sabates, no fos cas que ens l’encolomessin a nosaltres. Llavors, en Gallart va fer saber, amb aquella veu engolada que té, que a Promoció no podia pas tornar, en Medir. Argumentava que dur un zombi a la presentació d’un llibre seria contraproduent perquè els de la canallesca estarien més per ell que no pas per l’autor i l’obra. “Envieu-lo a Documentació”, va afegir. T’haguera agradat veure el salt que va fer en Veremon quan ho va sentir. Com si li hagués passat electricitat. “De cap de les maneres”, cridava entre escarafalls i va proposar Serveis Interns. A la Mireia Mora li va agafar un cobriment i se la van haver d’endur de la sala. Llavors en Garriga Nadal va matar la discussió amb un cop de puny a la sobra la taula i un “Ja ho tinc” que va deixar glaçat a tot bitxo vivent. A Crèdits el va enviar, tu. Amb el nostre amic Garcia Pedrós. Se m’escapava el riure per sota el bigoti. 
Han passat un parell de mesos des de Sant Jordi i t’he de confessar, que l’amo la va encertar. I no ho dic per fer-li la pilota. Déu me’n guard. Però noi, en Medir ha recuperat més impagats en aquestes vuit setmanes, que la resta del departament en vuit anys. Ja m’imagino l’efecte que ha de fer que et piqui la porta en Medir, amb aquella planta que té i el posat fatxenda que gasta, afegit al seu actual estat. La camisa no t’ha de tocar al cos. I no hi ha morós que es resisteixi.
Ja veus que hem estat força entretinguts aquí. T’envio molts records de part de la resta de companyes i companys de l’oficina, i esperem veure-t’hi aviat. Tingués clar que si tardes gaire, farem venir en Medir a buscar-te. 
Atentament,
Photo by Jaredd Craig on Unsplash