dijous, 22 d’abril de 2021

El Primer dia

 

   En Pere arribà al taller deu minuts abans de l’hora de començar. No era qüestió de fer tard el primer dia. Només posar-hi els peus, en Nicetu, l’encarregat, li allargà una escombra i li engegà un lacònic «Au va», acompanyat d’un moviment del cap en direcció al fons de l’obrador. L’aprenent s’hi va posar a l’instant. L’entusiasme suplia la manca de traça.

Quan tocaven les vuit, arribaren dos homes joves i un altre amb aspecte de ser més gran. Els tres fitaren de reüll al xicot mentre es posaven a la feina. Tanmateix, cap va dirigir-li la paraula. Sota la sorruda mirada d’en Nicetu, tothom anava a la idea i, en pocs instants, el brogit del quefer omplí el local.

La fortor dolcenca de la cola omplí els narius d’en Pere mentre escombrava. Li faltaven ulls per descobrir tantes coses noves. Les piles de llistons, llates i taulons de totes mides. Les eines de formes sorprenents penjades a les parets. L’eixordador xiulet de la serra de disc. L’enorme prestatgeria plena de calaixos numerats. De tant en tant, s’embadalia contemplant feinejar dels operaris i s’imaginava a ell mateix, de gran, treballant la fusta amb la mateixa destresa.  

La rutina es trencà quan entrà corrents a l’establiment un nen que duia una nota als dits. L’encarregat la llegí, esbufegà i, mirant al sostre, remugà uns segons. Aleshores, manà al fuster més gran que anés a buscar el carro i que hi carregués el bagul més gros que hi hagués al magatzem.  Havia d’anar a recollir a un tal Xicu l’Encebat, que acabava d’estirar la pota a Ca la Francesa. «Vosaltres dos aneu amb ell», va afegir en Nicetu assenyalant a un dels empleats joves i en Pere.

Poca estona més tard, els tres recorrien els bulliciosos carrers de la localitat al pescant de l’imponent carro fúnebre camí del conegut bordell. Al seu pas la gent s’agenollava i es persignava, tot i que no duien cap difunt.

—Així que vols ser enterramorts, eh? Com et dius noiet?

—Pere Carreres Torrent, senyor. I el que vull, és ser fuster.

—Has vist Llimona, em diu senyor.

—Nen, aquest galifardeu és en Ferran. No t’hi ajuntis pas mai de la vida, que és el cap de trons més gran que hi ha en tota la contrada. I si vols ser un bon fuster, has vingut a parar al millor taller de la vila. Tant fem mobles per les cases riques, com els baguls dels presidiaris. 

—Ets de Vilaplana mateix?

—De Riu Major. La meva germana i jo ens estàvem amb l’àvia, fins que es va morir, pobreta. El pare va passar a França al final de la guerra i no sabem res d’ell. La mare, al cel sigui, va traspassar en el part de l’Eugènia. Ara vivim aquí amb l’oncle Carles.   

—Riu Major, Ferran. Allà hi has fet algun amic, em fa l’efecte.

—Calla, que si m’empaiten em faran una cara nova.

—Explica-li, va. Ara deu fer un mes, aquest sapastre va haver de dur una caixa a Riu Major.

—L’ordinari ja era fora i vaig haver de carregar el bagul al cotxe de línia. A baix anava ple com un ou per la gentada que pujava a l’aplec de Sant Miquel, i el vaig haver de desar entre els bancs del primer pis. Com que no duia pas res per estacar-lo, m’hi vaig haver de quedar per assegurar-me que no queia al primer revolt. En aquestes que encara no havíem passat la garita del burot, que es va posar a ploure. Em vaig maleir l’estampa perquè hauria de fer tot el camí a pluja batent. Però llavors se’m va acudir de ficar-me a dins la caixa. El cas és que, allà estirat, a les fosques, encoixinat, amb el repic de les gotes a sobre la tapa i bressolat pel vaivé de l’autobús, em va entrar una passió de son irresistible. No sé pas l’estona que vaig clapar. Però en despertar-me, vaig treure la mà a fora del taüt per comprovar si encara plovia. Llavors, vaig sentir un crit esgarrifós. Espantat, vaig sortir del fèretre per esbrinar que passava, i només vaig veure dos homes que saltaven de l’autobús en marxa. Amb tanta mala fortuna que just passàvem pel pont del Grau. Aquell parell varen anar a espetegar de caps al riu. Alertat pels altres passatgers, el xofer es va aturar per auxiliar-los. Un era el barber de Riu Major, que s’havia enfonsat tres costelles. L’altre, un treballador de la mina, que s’havia trencat una cama. Estaven emprenyats com abelles al sol, aquells dos. Després, algun llenguallarg els hi va explicar que era jo qui feia la becaina a dins de la caixa. I ara fan córrer que si m’atrapen m’adobaran de valent.

Els homes rigueren a cor que vols una bona estona. En Pere, en canvi, va riure per compromís. Aquell bagul del qual parlaven, per les dates, devia ser amb el que havien enterrat a l’àvia. I no li va agradar gens saber que ella no l’havia estrenat.

No van trigar gaire a arribar a Ca la Francesa. Era un casalot enorme envoltat de jardí, al peu del Camí Ral. Aquella finca senyorial havia viscut temps millors. Els xafarders s’amuntegaven al davant de la porta de reixa. Un agutzil franquejà el pas al carro de la funerària. Els sortí a rebre una dona menuda, enfundada en una bata de seda vermella i amb una cigarreta penjada dels llavis.

Amb un ample moviment de la mà els va indicar que la seguissin i els va conduir fins a una habitació del primer pis, recorrent salons i passadissos on un estol de noies d’indumentària més aviat escassa mataven l’estona, ajagudes en diferents divans en actitud indolent. En Ferran repartia petons i picades d’ullet a cada pas, mentre en Llimona, negava amb el cap, posava els ulls en blanc i feia petar la llengua, per mostrar la seva estupefacció. En Pere, que tancava la comitiva caminava sufocat i avergonyit mirant-se la punta de les espardenyes, i rebregant la gorra amb les mans.  

Quan la mestressa va obrir la porta de la cambra, els tres fossers van descobrir uns peus gegantins que sobresortien del matalàs. Tot darrere, una panxa descomunal i  uns braços enormes que penjaven, inerts, a cada banda del llit. Com si haguessin patit un encanteri, cap del tres va ser capaç de badar boca, ni d’entrar a l’estança.  

—Maleït sia! Voleu treure això de sobre el meu llit d’una punyetera vegada, colla de bergants? – va bramar la dona amb un marcat accent estranger.   

—Farem una cosa – va dir en Llimona tot estirant en Ferran per la màniga – tu vés vestint-lo, Pere, que nosaltres anem a buscar la caixa. De totes maneres, no sé pas com hi enquibirem aquest catxalot.

Una suor freda va amarar al noi de dalt a baix només d’acostar-se al cadàver. L’angúnia li estrenyia l’estómac. Una minyona de la casa li va donar uns calçotets grans com un llençol de plaça. Va provar d’aixecar un peu del difunt per abillar-lo, però el contacte amb la pell freda i blavosa li va provocar una forta arcada. «Aguanta Pere», va pensar mentre provava de contenir el vòmit. Va intentar-ho una altra vegada, però les cames li feien figa.

—Llamp em mati! Encara ho hauré de fer tot jo! —va exclamar la serventa tot apartant al noi d’una manotada i recollint la roba del difunt d’una revolada.

—És que ja només em faltava això a mi —remugava mentre provava de vestir al mort—. Mei, fes el dinar. Mei, vés a comprar. Mei, avisa al metge. Mei, renta la roba. Mei, fes-me una tisana. Mei, sargeix les mitges. Al final em gastaran el nom en aquesta casa. I tu, dròpol, ja t’has refet? Què no veus que no puc tota sola, tros de bleda solellada. Au va, aixeca-li les cames que jo li pujo els camals. Que és per avui, diantre! Així! Que no és tan difícil, punyeta. Es ven bé que de qualsevol cosa en fan homes avui en dia. Vinga, arria! Després, a la cuina, ja et donaré una copeta d’aigua del Carme amb un terròs de sucre. Ves qui m’ho havia de dir a mi, quan vaig arribar a Vilaplana, que acabaria vestint morts en una casa de barrets. Verge santa dels set dolors! Noi, espavila’t, que se’ns farà fosc. Estigués al cas. Ara, posat al darrere d’ell i l’agafes per sota les aixelles. Igual que si l’abracessis. Quan jo t’ho digui, tu l’aixeques i jo acabaré d’ensacar-li les calces.

En el moment que la dona va comptar a tres, en Pere va estirar en Xicu cap amunt amb totes les seves forces. Resulta que amb la pressió al pit, el poc aire que quedava als pulmons del mort va fugir, provocant una mena de rot greu. En sentir-ho, l’aprenent va llençar un esgarip i va saltar endarrere, deixant anar el cadàver. La noia també va xisclar, però per simpatia amb el crit d’en Pere.

—Que ets batejat amb aigua de tosca, nen? No em tornis a espantar mai més d’aquesta manera, ximplet. Mira com en tremolen les mans…

En Pere, amb el cap cot, encaixà l’escridassada. En aquestes que arribaren els altres dos enterramorts i entre tota la colla van acabar de vestir al mort, i després van entaforar aquella corpenta gegantina a dins la caixa. Tanmateix, van suar de valent per aconseguir-ho; perquè quan no quedava fora una cama, era un braç, o bé el cap. Al final, en Pere i la Mei es van haver d’enfilar a sobre l’urna, per poder clavar la tapa.

La mestressa, que feia estona que tenia la mosca al nas, els hi va prohibir que traguessin el fèretre per la porta principal. No volia, de cap de les maneres, que s’espantés la clientela. Havien de sortir per força per l’escala de servei. Però hi passava just una persona. En Llimona va proposar de posar el bagul gairebé dret i ell l’aguantaria per dalt, mentre en Ferran i en Pere, més joves i valents, l’estirarien des de baix. Mentre baixaven, les llates grinyolaven i es vinclaven a cada graó, pressionades pel titànic embalum que duien a dins. Quan ja eren gairebé a baix, va ressonar un espetec fort com un tret d’escopeta. La tapa va cedir, alliberant al difunt, que va anar a caure a sobre l’aprenent. Tots dos van rodolar escales avall fins que van quedar fets un manyoc al peu de l’escala. El noi a sota i el finat, a sobre. En Pere movia les cames amb frenesí, com si pedalés una bici imaginaria, i cridava desesperat, però la còrpora d’en Xicu feia de sordina.

Tan bon punt en Ferran i en Llimona van treure a l’aprenent de sota el mort, en Pere va sortir corrent cap a fora, bramant i bracejant. Com si fugís d’un malefici. Van fer falta dos gots d’aigua i una bona estona, perquè recuperés el capteniment.

Un cop carregada la caixa al carro, i tapada amb un llençol, van tornar cap al taller. Pel camí, cap del tres deia ni piu. Seien de costat amb la mirada perduda, com estaquirots. Sort que el cavall sabia el camí de tornada. De sobte, un fort clapoteig de budells els va despertar de la letargia.

—Oh ha tornat a ressuscitar en Xicu, o aquí hi ha algú que té gana, eh, Pere? —va campanejar en Ferran, provocant la riallada dels fusters.    

Benjamin Thomas on Unsplash

dijous, 8 d’abril de 2021

L'hereu Fortuny

 

—Ara pla! Hem d’enterrar a aquest fill de Satanàs en terra sagrada?

—A mi que m’expliques? Ho mana el governador i ho avala el bisbe. I nosaltres dos, manyac, a treballar i callar.

—Si feien córrer que estava excomunicat l’hereu de Can Fortuny. Llamp em mati! Els rics, ja poden ser uns canalles de mena, que sempre cauen sobre flonjo. Però això d’avui, és per llençar el barret al foc. Jo no soc poruc, però se’m posa la pell de gallina només de recordar a aquest personatge abominable, que es rabejava en l’estupre, l’assassinat i tots els altres pecats capitals. La inacabable llista de malvestat que va cometre en vida fa esgarrifar. No es recorda tanta maldat a Osona, ni enlloc.

—Molta gent parla només perquè té boca. Si l’enveja fos tinya...

—Ai, Tià, que se’t veu la boina de carlí, quan el defenses. Amb mi no et cal pas, però dissimula un xic o et denunciaran. És conegut de tothom que només arribar en aquest món, el noi va segar la vida a la seva pobra mare.

—La sonsònia de la llegenda negra dels Fortuny. Quina mandra em fa escoltar-te.

—El que estava negre era el seu pare, perquè no li duraven ni les mainaderes, ni les institutrius, ni les minyones. Ja de ben petit, el vailet es ficava al llit de qualsevol femella que dormís a casa seva, per mirar de posar la carn d’olla en remull. I no facis que no amb el cap, perquè sap de sobres que una filla d’en Palanca, que hi treballava, va anar a parir d’amagat a les monges, i després va marxar a servir a Barcelona.

—Xerrameca de safareig. La Roseta era una barjaula que feia festes a qualsevol pal semaler. Ves a saber qui li va fer el ventre. Au vinga, Jepet, acosta’m l’ampolla, a veure si l’aiguardent del teu sogre m’espassa el mal d’ossos.

—Amb la seva germana gran i tot, jeia aquest malànima. Expliquen que semblaven dos nuvis acabats de casar. Sempre agafats de la mà, mirant-se amb languidesa, jeien per tots els racons de la casa. S’escrivien poemes inflamats. Fins que, un bon dia, el pare, advertit pel confessor de la noia, la va enviar a un convent de Manresa.

—Tot això són contes de velles.

—Un cop, vaig sentir explicar a un traginer, allà a l’hostal de la Parada, que el teu

senyoret Carles, va matar a fuetades un poltre àrab preciós, que li havia regalat el baró de Montcada, pel sol fet de no deixar-se posar la sella. Al gos dels masovers de la Farga, li va tallar les orelles perquè va tenir l’atreviment d’ensenyar-li les dents. I el gat de la seva madrastra, va aparèixer esbudellat i penjat d’un arbre del jardí, el dia de les segones núpcies del senyor Fortuny.

—Falòrnies de desvagats.

—Quan el senyor Carles el va enviar a estudiar a Vic, amb els frares, humiliava i martiritzava als companys de classe. Conten que a un xicot de Centelles li va fer la vida impossible, fins que aquest es va llençar per la finestra de la pensió on vivia. El va agafar de cap d’inxa per la senzilla raó que era fill de menestrals. Se’l veia més al carrer del Pecat que a estudi. Era amic de tafurs, trinxeraires i puters. Es batia en duels i passejava per la plaça Major de bracet amb una amistançada diferent cada diumenge.

—Més xafarderies de comares missaires.

—Que me’n dius de la mort del seu germanastre? Muntava a cavall millor que ell, i tenia una egua mansa com un migdia de juny. És massa casualitat que caigués de cap a terra un matí que anava tot sol passejant pel Pas de les Aures.

—La muntura es va esquivar per culpa d’una serp. Un accident!

—Mira Tià, que fa anys que m’afaito. Va matar-lo per revenja, perquè a casa seva

 l’havien desheretat i el senyoret Blai era el nou hereu de Can Fortuny. Si just després d’aquests fets, va ser quan el van fer fora del Mas i va marxar cap a Olot.

—No el feren pas fora, capsigrany. Anà amb el seu oncle a aprendre a menar la fàbrica de filats. Estàs arreglat si dones crèdit a totes les falsedats que sents a les tavernes.

—Qui m’ha de dir a mi què és veritat o què no? Un aixafaterrossos com tu? Està provat que en aquesta estada a la Garrotxa, a part d’empaitar a quantes pubilles va trobar i jugar a totes les timbes de la contrada, va començar a simpatitzar amb la causa carlina. Quan els gossos faldillers d’en Carles VII es van revoltar, ell s’hi va unir. Però això, tu ja ho saps prou bé.

—De primera mà, esgarrapacristos. Quan el senyoret Carles va reclutar homes a la comarca, m’hi vaig allistar dels primers.

—Reclutar, dius? Una ràtzia! A punta de baioneta us endúieu el jovent de les cases, com també els queviures, els cavalls i el farratge. I si hi trobàveu res de valor, també ho rampinyàveu.

—Vaig fer tota la guerra a les seves ordres. Vàrem ser al setge de Puigcerdà, a la batalla d’Alpens, a Ripoll, Berga i a Toix. De tinent a brigadier en tan sols un any, va ascendir. L’hagueres vist al davant de tots nosaltres, amb el sabre en una mà i la pistola a l’altre, batent-se com un lleó. Fins a l’infern l’haguera seguit, si hagués calgut.

—Si et senten al govern militar, ja t’hi enviaran. Amb una corda lligada al coll. Perquè tots els que éreu al camp del Candell, us mereixeu la forca. Afusellar a trenta-tres presoners a sang freda, és un crim molt covard. Fins i tot en temps de guerra això és un assassinat execrable. Hi havia un marrec de tretze anys. Carnissers!

—El senyoret no és el culpable d’aquests crims. Les ordres les va donar de l’Estat Major del General Savalls. Quan ell va arribar a aquell maleït camp, va aturar les execucions interposant-se entre l’escamot i els soldats lliberals. A més a més, va indultar als que quedaven vius.

—Això no ho ha pogut pas provar durant el Consell de Guerra.

—Perquè tot plegat ha estat una ensarronada organitzada des de Barcelona per dur-lo davant del botxí a qualsevol preu. Ell ha estat un boc expiatori. Era l’únic carlí d’alt rang que no va passar a França, arran de la desfeta. Es va quedar per estar a prop de la germana. Al senyoret, l’havien de matar per escarmentar la resta de revoltats.

—Doncs aquí el tens al teu brigadier. Fred i a dins d’una caixa de pi. Fes-li un clot ben fondo, perquè estigui ben a prop de l’Avern, d’on no hauria d’haver sortit mai.

—Val més que callis, Jepet, si valores la teva vida. Torna a obrir la bocota fastigosa per faltar al respecte a aquest gran home, i d’un cop de pala t’envio de pet al forat, poso el bagul a sobre teu i després us colgo de terra a tots dos.

The New York Public Library on Unsplash



divendres, 26 de febrer de 2021

El viking

 

L’Enric Bonastre jeu bocaterrosa al terra del ring. Una barreja de suor i sang que raja de la cella trencada li amara la cara i li planta una boira oliosa davant els ulls de manera que amb prou feines distingeix l’albina figura de l’àrbitre que s’acosta disposat a comptar. Un brunzit marejador li satura el cervell xarbotat, emmascarant-li els crits dels espectadors i de l’animador. Com al mig d’un somni, li sembla albirar al seu rival que es retira fins al racó neutre. I, de cop i volta, arran de ring i entre l’eixam de boques obertes, distingeix els ulls ametllats i els llavis sensuals de la Sílvia. 

Un violent cop creuat de contraatac amb la dreta d’en Laureano “Martillo” Rodríguez, al cap de trenta segons de l’últim assalt d’un combat programat a dotze, ha enviat l’Eric directe a la lona. I al mig del quadrilàter, l’home vestit de blanc, amb una estudiada parsimònia, posa un genoll a terra i aixeca un braç enlaire assenyalant el començament d’una coreografia grotesca, però esperada i ovacionada per un públic entregat que no s’ha fixat que els llavis de l’Enric articulen alguna cosa semblant a una jaculatòria. Però no resa pas. Escup amb fúria un “Vés a la merda, barjaula fastigosa” dirigit a una Sílvia, que el mira amb els ulls esbatanats, asseguda al costat d’en Miquel, també conegut entre els companys de feina com “En Tres euros”.

El gavadal de records que es desencadenen al magí de l’Eric en el precís instant que sent la paraula “un” cridada a cau d’orella, l’esborrona. Rememora la fortor de suor, d’àrnica, de floridura i de clavegueres que desprenia el rònec cubicle que servia de vestidor al vell gimnàs Sporting. La munió de pòsters esgrogueïts que atapeïen les parets del local, anunciant vetllades de quan la boxa vivia temps millors. Les bombetes empastifades de cagarades de mosca i pols que il·luminaven, amb penes i treballs, la tarima de fusta corcada i envoltada per dotze cordes llardoses que feia de ring. El martelleig rítmic d’uns guants contra la pilota de cops, a tall de fil musical. El rostre xuclat i amargat de l’entrenador. La poca gràcia que li va fer saber que ell s’apuntava a boxa no perquè li agradés aquell esport, sinó perquè els companys de feina li havien omplert el cap amb bestieses com ara que a les noies els hi agraden els paios un punt trinxeraires.

Se li fa present el sopar de Nadal d’empresa on va conèixer la Sílvia i el demolidor efecte que la noia li va causar. El pànic a acostar-s’hi, accentuat per la insistència dels companys de departament que ho fes. Com va devorar-la amb la vista mentre buidava gots de combinat un darrere l’altre. I la palla dedicada d’abans d’adormir-se. Les converses aprofitant les rotllanes de mig matí a la màquina del cafè, quan en Miquel i els altres li deien que, si de debò volia lligar, calia que esborrés el posat d’escolanet, es canviés el pentinat, es vestís com un home de debò, es posés catxes, es tatués un parell de calaveres i obris un compte a Instagram per marcar paquet. I com es va empassar tota aquella xerrameca, igual que una llissa la cuca i l’ham. Fins a la gola.

Li venen al cap les nits sense dormir per culpa del dolor punyent dels cruiximents, sobretot els primers mesos d’entrenament. Quan va descobrir que els altres nois que freqüentaven el gimnàs l’havia batejat “El Viking” per ser pèl-roig, pigat i de pell pàl·lida. El gust de sang i cuir vell que li va quedar a la boca després de fer d’espàrring per primera vegada. La tronada llitera de massatges on havia deixat marcada la forma del seu cos entumit, barrejada amb la silueta de tants altres púgils. L’angúnia que li feien les tovalloles sempre humides de l’Sporting. La determinació per tornar-hi cada dia i entomar totes les bufetades que calgués per a fer-se visibles als ulls de la Sílvia.

Visualitza el seu debut en categoria amateur contra un noi de Palamós, que va guanyar als punts, i com li va créixer l’autoestima, a més de les ganes de continuar boxejant. El canvi de gimnàs perquè en Miquel deia que amb el iaio no aniria enlloc. L’enfilall de vetllades pugilístiques dels divendres al pavelló municipal, amb la colla de la feina a les graderies. L’emoció de llegir la primera ressenya sobre ell a la premsa esportiva local. El pessigolleig a l’estómac quan va enxampar a la Sílvia mirant de reüll el tatuatge del seu braç, mentre feia cua a la fotocopiadora. El vespre, sortint d’entrenar, que en Miquel l’esperava amb un rus propietari d’una discoteca a la costa i que buscava púgils per muntar combats  professionals. L’oferta de deu mil euros extres perquè es deixés guanyar per un protegit del rus, que aspirava al títol continental. Ell dient que no era pas cap trampós i que a les noies no els hi agraden els perdedors. En Miquel convencent-lo amb l’argument que amb els calés es podria comprar la Ducati de segona mà que ell li havia ofert i, tot darrere, convidar a sopar a la Sílvia en un restaurant de luxe, o el que li vingués de gust. El rus exigint que el K.O. fos convincent i cap a la meitat del combat. El cor agre que li va quedar després de tancar el tracte i la sensació d’haver-se venut per un miserable plat de llenties reescalfades.    

“Dos”, brama la veu a tocar de l’orella. L’Eric nota que se li han reblanit tots els muscles del cos, i no té clar si li respondran mai més. Pensa que el trairan igual que el vespre que va sortir a sopar amb la Sílvia, perquè aquell dia va quedar com un pocatraça colossal, de tan nerviós. Va tombar dos cops el vi, es va tacar la camisa de salsa, va quequejar pla més que del normal i ella el va atrapar mirant-li l’escot manta vegades.

—Així que la moto que t’has comprat era d’en Miquel?

—Sí. Ell diu que se n’ha cansat d’aquesta. Massa esportiva. Ara en té ullada una de més còmode per fer rutes llargues.

—Ha de ser divertit fer un viatge en moto.

—Podem anar fins a Andorra un cap de setmana, si vols? Conec un hotel...

—Em sobta que sigueu amics amb en Miquel. Sou com l’Alain Delon i en Jean Paul Belmondo. Ell sempre tan tocat i posat; amb aquell aire d’intel·lectual britànic. Tan bufó. Cada cop que el veig tinc unes ganes boges d’esperrucar-lo i desfer-li el nus de la corbata. En cavi tu, ets així com fet i deixat estar. Més pinxo i assilvestrat. No sé?

—En Miquel és com un germà gran. El primer combat professional me l’ha trobat ell, saps? Per cert, que voldràs venir? És d’aquí a tres setmanes al Fun Beach, la discoteca. I m’han regalat un parell de seients dels bons.

—Em fa un xic d’ànsia. No hi haurà molta sang? És que em marejo si en veig.

—En Miquel et farà companyia, dona. No t’amoïnis pas. A més, al Fun, hi va tota la gent guapa, no?

—Doncs, si m’acompanya ell, pot-ser sí que vindre. Mira.

Se li fa present com va tocar el cel amb els dits mentre ballava amb la Sílvia després de sopar. I com es va esclafar contra el terra quan ella li va dir que només el volia com amic. Li ve al cap la visita que li han fet abans del combat la Sílvia i en Miquel. Com se li ha disparat el cor i s’ha quedat sense aire. L’estona que ha necessitat per recuperar el capteniment i quan revelador ha estat el comentari “Benaurats els vikings perquè els duen postissos” que ha deixat anar algú a dins el vestidor.     

“Tres” sent l’Eric, i pensa que ja està tip de repartir batzacs i d’encaixar-ne. Per res. Dotze assalts. Més de mitja hora atonyinant-se de valent. Fins a l’extenuació. Ja ni recorda perquè ho fa. Per enamorar a la Sílvia? Per rescatar la seva dignitat? Per salvar el planeta? Mes, ara jau allà terra com un sac de parracs. En una borrosa llunyania li sembla distingir la cara tumefacta del seu rival. Clissa un ull mig tancat i el nas com un pebrot ensangonat. I també el panteix nerviós d’aquell aspirant a campió que se’l mira incrèdul, amb una espurna de por enfosquint-li els ulls. La por que ell no es torni a aixecar com per art de màgia. Tal com ja ha fet en el sisè assalt, quan semblava que l’havia fulminat amb un ferotge directe de dreta a la mandíbula i en Miquel ha aprofitat per girar-se cap al rus amb un somriure còmplice. Com dient-li que anés afluixant la morterada.

En els primers assalts, en Laureano, amb uns braços llargs com una freda nit d’hivern, castigava a plaer, i sense esforç, a l’Eric; a qui des del racó li deien que busqués la distància curta i esperés el seu moment. Perquè el tindria, li asseguraven. I en aquestes que ell ha puntejat amb la dreta i l’esquerra del rival s’ha perdut a l’aire; llavors l’Eric ha vist clara una oportunitat i s’ha llençat a l’àtac sobre el flanc esquerre de “El Martillo”, que, tot i encongir-se i recular, ha enviat una canonada amb la mà dreta que ha fet diana en la cara desguarnida de l’Eric. Aleshores, com un putxinel·li a qui li tallen els fils de sobte, s’ha desplomat de genollons. Tota la sala ha saltat dels seients com un sol home. Però el crit se’ls hi ha glaçat a la gola, perquè l’Eric s’ha alçat altra vegada, empès per una molla invisible. Només ha estat un segon agenollat, amb el cap tombat mirant els focus i la boca badada; i, en aquell llarg segon, ha tingut la corada que havia arribat la seva nit. La nit irrepetible i única que havia somniat des de petit. La nit de la redempció de les frustracions i els desenganys. On cada dia viscut, cada desig, cada anhel, cada renúncia, cada càstig, cada broma pesada, cada llàgrima, tot, tindria sentit i hauria valgut la pena. Tot. Des del primer euro que va cobrar fent d’aprenent d’adroguer a La Moderna, fins als deu mil que li ha de pagar avui el rus per un tracte que ha decidit que no respectarà. Perquè ja en té prou d’aquell color. Perquè és el moment de mirar el destí de fit a fit i arrencar-se l’etiqueta de perdedor. Ha caigut i s’ha aixecat. Ha resistit la pluja inhumana de cops del seu rival. I ara es tracta de resistir. Però també de pegar. Tan fort com pugui. Que sàpiguen qui és ell. Aquest vespre farà callar moltes boques. Farà història. L’han donat per vençut i ha revifat. Com tants cops a la vida. Ha arribat fins al darrer assalt, i no està disposat a deixar la feina a mitges. Avui no.

L’Eric es gira panxa enlaire i veu la cara de no haver cagat en un mes del rus i d’en Miquel, i pensa que és ara o mai. Veu el braç blanc baixar per quarta vega, i una cinquena, i una sisena, igual que un Maneki-neko gegant, i sent, des de molt lluny, com el públic embogeix, extasiat pel que acaba de veure. Encara està atordit. Té l’àrbitre al davant que li comprova els guants i el protector bucal. No entén del tot com ha arribat fins aquí. És la veu de l’animador qui li aclareix que l’Eric “El viking” Bonastre, s’ha aixecat una altra vegada i surt a buscar al seu rival. Té el vague record que ja està al darrer assalt del combat. El seu combat. També recorda que en Laureano aixeca massa el colze esquerre quan ataca amb la dreta, deixant desguarnida la melsa. I que ha de picar allà. Amb un poderós ganxo d’esquerra que descol·loca al seu rival, i un segon ganxo encadenat amb un jab de dreta a la cara. “El Martillo”, adolorit, es refugia a les cordes, acompanyat pels crits enfervorits del públic. Un clamor que emmascara el “tirat, fill de puta” que el rus i en Miquel, dempeus, li bramen a l’Eric. Ell, rebentat, planta els peus a terra per agafar embranzida i llançar el cop definitiu amb l’esquerra. El cos sencer va darrere el formidable braç, que talla l’aire com un míssil, per passa de llarg del blanc. Estèril. Malaguanyat. I, aleshores, tot s’apaga. L’Eric gira en càmera lenta sobre ell mateix, dibuixant en el buit una òrbita imaginaria. Cau d’esquena, amb els braços oberts i els ulls tancats. 


    Photo by Johann Walter Bantz on Unsplash

divendres, 29 de gener de 2021

Sortida de cavall

—Mira qui arriba! —va exclamar el Sardinaire només veure entrar a l’agutzil al cafè—. Vine aquí, al meu costat, Quico, però amb la condició què ens ho expliquis tot, eh? 

L’home va seure fent que no amb el cap i amb un somriure sorneguer plantat a la cara. Els hi va dir que eren una colla de malparits i que, per un cop a la vida, fossin discrets; perquè si la conversa sortia d’aquelles quatre parets, l’alcalde li llevaria la pell de l’esquena. Una riallada de complicitat va omplir el local. Aleshores va demanar qui feia trumfos i el Barber va murmurar, delego.   

—Manen bastos —va cantar el Sardinaire.

—D’això anava la cosa, eh, Quico? —va assegurar en Llaneta, picant-l’hi l’ullet.

—No us cregueu pas la rondalla aquesta que fan córrer de què l’alcalde va caure a cacera. La veritat és que es va trobar la dona al llit amb l’Honorat, i quan va voler fer el gallet, el nano li va trencar la cara —va continuar en Quico amb posat murri. 

Els altres tres jugadors van esclafir a riure i van insistir a l’agutzil que no es deixés cap detall morbós al pap. Ell els va tractar de cabrons i els va recomanar encomanar-se a Sant Corneli perquè els emparés de dur banyes. Llavors en Quico va apuntar que la dona de l’alcalde n’estava tipa que el seu marit gastés tota la munició al Paradise i que també volia diversió. Per això se n’havia buscat un de jove i ben guarnit que li regués la flor. I déu-n’hi-do el calibre que gastava l’Honorat. Ell en podia donar fe, perquè l’havia vist en pilotes quan jugaven junts a futbol.  

—Perquè surts de cavall, tu ara, animal? — va bramar, encès, el Sardinaire—. Que no has vist que tenia l’as de copes penjat? Au vés a cagar, Barber!

—La qüestió és que alguna ànima caritativa li va enviar un anònim a l’alcalde fent-li saber que no passava per les portes —va continuar l’agutzil, i, llavors, va afegir que el banyut s’havia presentat a casa seva, a mig matí. Es veu que els gemecs de la dona se sentien d’un tros lluny. L’alcalde, emprenyat com una abella, va agafar un mànec d’aixada i va pujar cap al quarto. Però quan va arribar al pas de la porta, va quedar glaçat. L’Honorat estava panxa enlaire, i ella asseguda a sobre, com aquell que va a cavall, amb els ulls en blanc i udolant. En aquestes que el noi el va veure i li va demanar, què diantre vols tu ara? L’alcalde li va contestar que passar-los per l’adreçador a tots dos, i l’Honorat es va aixecar del llit, i amb el primer mastegot el va enviar escales avall. Tot darrere encara va clavar-n’hi tres o quatre més, de plantofades. De propina. Després, va tancar la porta amb clau i, a dins, va continuar el nyigo-nyigo.

—I, per postres, quan van haver acabat la gresca, el nano es va dutxar, es va vestir i va marxar —va afirmar en Quico—. Quan sortia, es van trobar amb l’alcalde, que estava assegut als graons, orella baix i amb els ulls de vellut. I li va dir que ara ja podia entrar, si la dona li donava permís, és clar.


Photo by Ezequiel Garrido on Unsplash   


divendres, 11 de desembre de 2020

Nadal en un xip

Pels vols de Tots Sants vaig rebre una carta de l’Ajuntament en la que em feien saber que havien obert un padró oficial de tions homologats, emparant-se en la transposició d’una directiva europea d’obligat compliment. Vaig pensar que era una altra excusa dels de dalt per tenir-nos controlats i després passar-nos la bacina. Segons la comunicació, les autoritats volien regular la nostrada tradició de fer cagar el tió, i, de passada, adaptar-la a la societat del segle XXI, sense deixar de banda la preservació de la flora local, posada en risc per l’arribada massiva de soques de fustes exòtiques de països extracomunitaris i, a més a més, per canals no regulats. Per mitjà de la missiva, la casa consistorial informava els contribuents que disposàvem d’un termini voluntari de trenta dies per donar d’alta els troncs que teníem a casa; i que, un cop registrat el nostre, reveríem la documentació pertinent i el xip d’identificació, que tindria caràcter individual i intransferible. Com que em considero una persona d’ordre, al cap d’un parell de dies d’haver rebut la circular vaig cursar la sol·licitud d’alta mitjançant la innovadora aplicació de mòbil que facilitava la corporació municipal.    

Vet aquí que estava aprofitant la tarda del dia de la Immaculada per preparar els canelons del dinar de  Nadal, que, a casa, sempre som força colla i val més avançar feina que després tot són presses, quan van picar al timbre. Vaig anar a obrir amb el davantal de cuina posat, pensant-me que era la meva dona que tornava de fer encàrrecs. Però no. Eren un noi i una noia força eixerits que es van identificar com interventors nadalencs municipals.

—Vostès són de tió o de Pare Noel? —em va preguntar ella amb veueta estrident, mentre ambdós mostraven una renglera recta i endreçada de dents blanques, i brandaven les respectives tauletes electròniques.

—De tió, de tota la vida —vaig respondre arquejant les celles de manera ostensible —, i també fem pessebre. Som tradicionals, aquí.

—Seria tan amable de mostrar-nos on el tenen ubicat, al tió?

Vaig  conduir-los fins al racó de la saleta on jeia el soc màgic, a redós del radiador i  cobert per la manta de ganxet que havia teixit la tieta Tuies. Per tal com els hi va mutar l’expressió de la cara als funcionaris, vaig deduir que alguna cosa no rutllava.

—Vaja. És dels anònims. —va mormolar ell amb to despectiu, després d’haver fet petar la llengua i negat amb el cap un parell de cops.

—Que vol dir amb anònim, jove? Que no està batejat? No fa cap falta. Nosaltres sabem que és el tió de casa i ja n’hi ha prou. Mal m’està el dir-ho, però, sis generacions de Campdeterrós han fet cagar regals a aquest tronc de freixe. El va baixar del massís del Bassegoda el meu rebesavi Evarist  Campdeterrós i Puigmarjal, que al cel sia, durant la tercera guerra carlina.

—Vull dir que no té cara —va afegir el noi un punt sufocat.

—Amb tot el respecte, aquest costum d’ara de posar cara al tió, és una collonada com una casa de pagès. Quina necessitat hi ha d’humanitzar-ho tot? Com si res tingués ànima o pogués ser estimat, si no posseeix trets de persona.

—Ens permet escanejar-ne el xip d’identificació? —va tallar ella amb un gest de contrarietat.

—El cas és que, el vaig demanar el mes passat i encara no me l’han fet arribar. Ho vaig tramitar mitjançant l’aplicació del mòbil. 

—Però deu tenir el correu amb el número d’expedient i el codi de barres acreditatiu? Ja en faríem prou amb això.

—Si els hi he de dir la veritat, no recordo haver rebut res d’això que em diuen.

—Doncs és ben estrany, perquè si s’ha fet el registre com Déu mana, el sistema sempre retorna aquesta informació a l’usuari, com a justificant de recepció, sap? Ara com ara, no tenim constància que hagi fallat mai el protocol de registre telemàtic. 

Aquí em vaig veure mort, i les primeres gotes de suor em van aflorar al front. Hi hauria pujat de peus que ho havia fet bé; però, per un d’aquells abracadabres de la informàtica, ara no ho podia demostrar. Tot just començaven el desembre i ja se m’estaven espassant les ganes de celebrar les festes.

—Que ha donat un cop d’ull a la safata del correu brossa? — va intercedir el noi, més sol·lícit que no pas ella — Ens hi trobem sovint que hi van a parar, els justificants de recepció.   

Mentre regirava, nerviós a més no poder, l’aplicació de correu del telèfon, vaig veure de reüll que els dos funcionaris contemplaven els quadres que decoren l’estança. En un moment donat, ella li va donar un cop de colze dissimulat a ell i, amb el cap, li va assenyalar una aquarel·la de grans dimensions de la Font Moixina, que presideix el menjador. Em va semblar que tots dos reien per sota el nas.

—Són meus, els quadres —vaig apuntar, molest—Fa molts anys que pinto i he guanyat una bona colla de guardons a l’escola d’art de l’Ateneu.

En veure’s descoberts, els dos joves es van enrojolar fins a la punta de les orelles. 

—Miri, nosaltres no tenim pas tot el dia, sap? —va reaccionar la noia amb un inesperat to de severitat— Tal com explica la circular municipal, que vostè tenia l’obligació d’haver-se llegit, si el tió no du el xip reglamentari, i vostè no pot demostrar de manera fefaent que l’ha registrat, ens veiem en la penosa obligació d’aixecar acta i procedir a l’embargament preventiu del bé. Cridarem a la brigada de parcs i jardins perquè se l’endugui al dipòsit forestal, on restarà en règim de custòdia.

Els ulls li brillaven d’una manera malsana mentre em recitava de memòria i, gairebé sense agafar aire, tota l’admonició. Em va fer l’efecte, que gaudia veient-me patir. Ves que no projectes en la seva feina una frustració nadalenca infantil. Mentrestant, ell va treure un mòbil de la butxaca i va marxar a trucar al rebedor. 

—I podré recuperar-lo?

—En aquest supòsit, vostè té tres dies laborables per fer les gestions pertinents a l’Oficina Municipal d’Atenció al Contribuent. També haurà de pagar la sanció, els interessos de demora i les taxes de pupil·latge. Després caldrà que participi en una roda de reconeixement per identificar el tió. Llavors els serveis veterinaris municipals sotmetran al tronc a una quarantena de quinze dies per constatar que la fusta està lliure de papus i malures importades. Amb el certificat d’idoneïtat forestal positiu que li expediran, ja el podrà recollir.

—Caram! Fa cara d’anar per llarg?

—Pel cap baix, quatre setmanes. Me n’oblidava. En el cas hipotètic que ningú reclami la propietat del soc, o el certificat sigui negatiu, aquest serà reconvertit en combustible per la llar de jubilats municipal.

Astorat per la funesta perspectiva de no tenir el nostre tió per festes, vaig provar de fer-los pena adduint el disgust que tindrien els menuts de casa amb aquell canvi injustificat de soca. Ella em va sortir amb l’estirabot que als mercats nadalencs n’hi havia per triar i remenar, i ja no ens vindria de dir una mentida més a la mainada. Ell va tenir la barra d’afegir  que tot Nadal era una convenció de la societat cristiano - capitalista, i, per tant, es podia modificar a conveniència.

Em vaig esverar força. Aquells buròcrates sense ànima estaven a punt d’engegar-nos Nadal a rodar, i no tenia arguments per plantar-los cara. No em volia imaginar quines festes més eixutes que passaríem privats del tió familiar. Em va caure l’ànima als peus.

—Que ho podem arreglar d’alguna altra manera, això? —vaig suggerir— Perquè, per exemple, no posen al seu informe que no ens han trobat a casa i tornen dimecres vinent? Els hi asseguro que ho tindré tot en ordre. Volen pas una ampolla de cava Brut Natura per les molèsties?

—Ara pla! Amb qui es pensa que està parlant, vostè? —es va indignar la noia posant-se de puntetes per semblar més alta i aixecant molt enlaire el dit índex de la mà dreta.

—Això és un intent de suborn a un funcionari municipal —va bramar el noi.    

El ding-dong del timbre ens va esglaiar a tots tres.

—Ara arriben els reforços —va apuntar ella, amb sorna.      

Van resultar ser un parell d’homes vestits amb bata blanca i cara de pomes agres. Sense badar boca, un d’ells va apuntar als joves amb una mena de comandament de la tele i, a l’instant, van quedar com congelats. A mi, si em punxen no em troben sang. 

—Ara mateix, vostè deu pensar que tots són vuits i nous i cartes que no lliguen. M’equivoco? —va dir amb veu amable el que no duia el comandament—. Aquests dos subjectes formen part del nou parc d’androides de l’Ajuntament i estàvem fent una prova d’ensinistrament. I, com ha pogut comprovar, ha estat un fiasco. Hem d’incrementar la ràtio d’empatia cap al contribuent i la d’esperit nadalenc, entre altres paràmetres.

Torbat com estava, només vaig tenir esma per fer que sí amb el cap i cloure la boca, que m’havia quedat badada. Tot seguit van entrar quatre operaris amb granotes blaves, van carregar a la parella en unes lliteres, i van marxar amb la discreció dels enterramorts.   

Al pas de la porta, els dos individus de la bata blanca em van estrènyer la mà amb entusiasme.

—Esborri aquesta cara d’espant, home. Ja està tot arreglat. Passiu bé i que tingui unes bones festes!

—Vostès també— vaig contestar amb veu apagada.  

 


Photo by Clay Banks on Unsplash

 


dijous, 23 de juliol de 2020

Un veredicte enverinat


En Damià estava content com unes pasqües. El primer dinar amb els pares al pis de casat estava essent un èxit. Tot eren bones cares i compliments. La conversa fluïa distesa i farcida de banalitats. La mare no havia criticat la decoració boho chic de l’apartament, ideada per l’amfitriona, ni tampoc cap dels plats que la nora havia cuinat. Aquesta, per la seva banda, s’havia abstingut de proferir comentaris desagradables dirigits a la sogra.
La trobada era per celebrar el sant d’en Damià, i, de passada, restablir les relacions entre sogra i nora. Durant el festeig la tibantor entre les dues dones va pujar com un bolado per convertir-se en enemistat manifesta en el moment dels preparatius pel casament.
En un moment de la vetllada, Pare i fill s’ho van fer venir bé per coincidir a la cuina. —Prou bé, tot, no? —va comentar l’Eduard.
—I tant. Les hores que hem invertit a mentalitzar-les, han valgut la pena —va afegir en Damià.
—Han fet les paus —va apuntar el pare—, perquè abans-d’ahir a la tarda l’Helena era a casa nostra. La vaig veure sortir quan jo tornava de jugar a la botifarra.
—Doncs no me n’ha dit res — va advertir el jove.
La majoria dels fills únics tenen una relació molt estreta amb les mares, però en Damià havia estat una criatura emmarada al màxim. I la Roser tampoc havia volgut tallar mai del tot el cordó umbilical. Potser, a causa d’aquest lligam tan fort, en Damià, es va enamorar de l’Helena. Tenia molts trets de caràcter semblants a la mare; i fins i tot, una certa retirada física. Aquestes similituds, per contra, van ser l’esca del conflicte, perquè ambdues marcaven terreny com lloques quan coincidien. I competien sense treva per atraure l’atenció del xicot. En canvi, a ell li queien les ales del cor quan elles es barallaven.
—Què hi ha, per postres? —va preguntar en Damià amb una rialla que indicava que, tot i saber del cert que hi havia, es delia perquè el sorprenguessin. 
—Quines coses de demanar —va replicar l’Helena a l’instant—. Crema, rei. Com a tu t’agrada pel teu sant—. Dit això, va posar a sobre la taula una plata amb les postres preferides del marit.
Hi va haver un llarg segon de silenci al menjador. Aquesta sortida no estava pas al guió pactat. De cop i volta, l’ambient es va carregar d’electricitat.
—No havíem quedat que la duia jo, la crema? —va dir la sogra amb un to de veu que hagués congelat el cor d’un volcà en erupció.
Les dues dones es miraven de fit a fit amb posat amenaçador, mentre que els dos homes no sabien on posar-se. L’esperança de distensió, corria seriós perill d’esvair-se.
—Doncs, vet-ho aquí, que ara en tenim dues plates —va replicar l’Helena, més tensa que el cul d’un ninot.
—Us en guardeu una per sopar —va intercedir el pare— o per demà dinar.
Una llambregada fulminant de la Roser va ser suficient perquè l’Eduard entengués que la seva opinió era irrellevant, i valia més que clogués el bec.
—Saps, Damià, què haurem de fer? —va apuntar l’Helena—. Tasta-les totes dues, i ens dius, a parer teu, quina t’agrada més. La que t’he fet jo o la d’ella.
Al jove marit, la camisa no li tocava al cos i el front se li havia poblat de perles de suor freda. En només un instant, havien passat de la pau al llindar de l’hecatombe nuclear. I l’inici de les hostilitats definitives depenia d’un veredicte que havia de prendre ell. Una decisió amb parany, perquè qualsevol de les sortides possibles deixaria seqüeles. Si triava la crema de l’Helena, la Roser no tornaria a posar els peus a casa seva. Però si, per contra, escollia la de la seva mare, dormiria al balcó fins a les noces d’or.
Quan va fer la primera cullerada, en Damià, va tenir feines a encertar-se la boca, de tant com li tremolava el pols. Un cop a dins el pap, la crema de l’Helena va resultar deliciosa. Amb aquella textura espessa que a ell tant li agradava. Amb el punt just de dolç per no embafar i amb el perfum de llimona que la feia irresistible, que omplia el paladar i n’allargava el gust fins després d’haver-la fet baixar gola avall.
—Ara beu un xic d’aigua —va dir la Roser amb un posat hieràtic que esgarrifava—i, en acabat, tasta la meva.
Abans de posar-se-la a la boca, el noi ja va reconèixer el perfum de la crema de la seva mare. Aquell aroma apetitós que el remetia a cada dia del seu sant d’ençà que tenia ús de raó. I un cop tastada, gairebé li salten les llàgrimes de l’emoció. Era un sabor plaent, exquisit, que li eixamplava el cor i li reconfortava l’ànima. Totes les papil·les gustatives li deien que allò era casa seva.
—Estimat, quina t’ha agradat més? — va inquirir l’Helena, fent-lo tornar a la realitat.
Quan en Damià va obrir els ulls, tenia a les dues dones que amava al davant, observant-lo amb posat circumspecte, esperant la seva sentència. En aquell moment l’home haguera donat un ronyó per tenir un botó que els fes desaparèixer d’allà i el tornés a materialitzar a anys llum de distància. Com el que duen els protagonistes de Star Trek.
—Em poseu en un compromís —va protestar ell—. Totes dues són molt bones i m’han agradat molt.
—Però segur que una t’haurà agradat més que l’altra —va afegir la Roser, carregant tot l’èmfasi en el més.
—T’hauràs de decidir, Damià. —va reblar l’Helena—. És molt important per a nosaltres.
—I sí no em veig capaç?
—No crec que sigui tan difícil, home —va tallar la mare.
—Com l’has feta? — va demanar l’Helena a la sogra.
— Amb la recepta de casa de tota la vida —va afegir la Roser—. Faig bullir llet amb una branca de canyella i dues peles de llimona. A banda barrejo quatre rovells d’ou i cent grams de sucre. Afegeixo la mescla a la llet, procurant batre sense parar i que mai bulli.
Llavors hi tiro una unça de midó, que abans he desfet en un raig de llet. I remeno i remeno fins que s’espesseix. Per provar que està a punt, tiro una gota al marbre i si, en passar el dit, me l’emporto tota, apago el foc i aboco la crema a una plata planera perquè es refredi.
—Damià, vinga va, que sembles sompo —va intervenir l’Helena—. Menja-te’n una altra cullerada, que t’ajudarà.
El xicot, submís, es va menjar quatre porcions de cada plata, provant de discernir quina era la seva preferida. Però les dues cremes eren igual de plaents i gustoses. Mentre ell endarreria la seva decisió, la tensió al menjador anava pujant. Les mirades de les dues dones eren cada cop més insistents. I ell, suava com un pollastre al sol d’agost.
—Heu empatat. Les dues cremes m’agraden molt. Moltíssim —va anunciar el jove amb un fil de veu.
—Si ens vols fer contentes de debò, has d’escollir, Damià. No hi ha discussió possible. —va inquirir l’Helena, ja amb la mosca al nas.
—Encara no m’has explicat la teva recepta, Helena —va advertir la Roser.
—He seguit un tutorial que vaig trobar en un bloc de cuina, i s’assembla molt a la que has explicat tu —va comentar la jove—. Canvia que en lloc de midó normal, la fa amb midó de blat de moro, i la pela de llimona, la substitueix per essència de llimona líquida. També fa servir canyella en pols, en comptes d’en branca.
—Midó de blat de moro? Que vols que t’hi digui —va replicar la sogra—. I n’hi has posat gaire, de canyella en pols? Em fa por que doni massa gust?
—Res, una culleradeta de cafè, encara no —va matissar la nora.
—Digueu-me antiga, però, sóc de l’escola d’en Santi Santamaria. M’angunieja afegir tanta química a la cuina —va proclamar la Roser amb posat greu—. Mal aventurat.
—No vull haver de fer aquesta tria. Si us plau —es va plànyer en Damià, mirant-les amb ulls de xai degollat.
—Mira, fill, ara nosaltres dues anirem a fora a fer una cigarreta. Mentrestant tu t’ho acabes de rumiar i quan tornem a entrar, ens fas saber quina és la teva elecció definitiva— va sentenciar la mare.
—Que consti que jo t’he volgut ajudar —va assegurar el pare tan bon punt es van quedar sols.
—Les vull fer contentes a totes dues i no volen? Estic perdut, papa — va lamentar-se el jove.
Quan sogra i nora van tornar al menjador, es van trobar dos homes capcots i amb aire de derrotats.
—Has pres una decisió? —va inquirir l’Helena amb severitat.
—M’és del tot impossible —va afirmar en Damià compungit.
—Ja t’ho deia jo Helena, que seria incapaç d’escollir —va replicar la Roser, dirigint-se a la seva jove—. És un cagadubtes vocacional.
—És que totes dues, són la mateixa, rei —va afegir l’Helena. La murrieria li va il·luminar el rostre.
—La vàrem fer totes dues juntes —va continuar la mare—. I a mig fer, se’ns va acudir de fer-te una broma. Vàrem repartir la crema en dues safates per dur-les per separat a taula i posar-te en el compromís d’haver de triar. Ens feia gràcia veure la cara que hi posaries. I, a fe de Déu, que ha estat molt divertit, oi, Helena?
—Molt. Si t’haguessis vist, Damià! Si t’haguessis vist! —va afegir amb sornegueria la jove, mentre servia crema als altres comensals.
Foto: Katherine Price