divendres, 9 de setembre de 2022

Els paletes

 

—Saps, Marcel, que els paletes sempre estan en gràcia de Déu? Perquè dones gràcies a Déu el dia que arriben, i també ho fas quan se’n van.

—Sí, Remei. Ja ho sé.

Des d’un racó de l’àmplia estança, la parella d’ancians observa amb ulls encuriosits com els obrers van amunt i avall, atrafegats com les formigues a l’agost i amarats de suor, aliens a la seva vaporosa presència. El tragí vertiginós de la brigada hipnotitza a la Remei i en Marcel, que no es perden cap detall de tot allò que passa al seu voltant.

Malgrat l’agitació gairebé infantil, la reforma de la casa no deixa de produir-los un punt de recança. Pateixen, per si, un cop ja estigui enllestida la feina, reconeixeran la seva llar i si s’hi trobaran a gust. Si encara serà un habitatge o els nets l’hauran convertit en una altra cosa, com ara un hotel o uns apartaments turístics. Ningú els hi ha explicat res de res a ells, i, encara que no és la seva intenció, es van posant pedres al fetge. Aquesta casa és la seva vida. És la torre que es van fer construir els avis de la Remei per passar els estius a la fresca, llunys de la ciutat. I l’indret on es van refugiar ells dos el juliol de 1936, just després de cassar-se, fugint dels bombardejos i de les ràtzies de la FAI. Acabada la guerra ja no en van marxar perquè aleshores van arribar les criatures, gairebé en tromba. Els quatre primers en tres anys. Llavors, empesos per la necessitat, també van haver de transformar el xalet per enquibir-hi als fills i a les tietes conques que tenien a càrrec seu. Però sempre van respectar l’essència de la vil·la familiar, tal com li havien promès a l’avi Modest al llit de mort.

El so lent de les campanades s’infiltra, puntual, entre el traüt eixordador de la feina. Amb la mateixa parsimònia, els vells caminen agafats de bracet, indiferents a la polseguera que colonitza tots els espais de l’habitatge. Es desplacen amb la seguretat de qui, després de tota una vida, coneix a la perfecció l’espai que trepitja. S’aturen a cada raconada, que els hi porta a la memòria alguna història viscuda, o més d’una.

Amb els ulls espurnejant d’emoció, rememoren on hi havia hagut el piano i els recitals que cada diumenge estival a la tarda feia una jove Remei pels amics i convidats dels pares. Aquells concerts es van convertir en tot un esdeveniment social al poble. En una d’aquestes vetllades, en Marcel, tot just arribat d’Amèrica, es va enamorar d’aquella noia pèl-roja que tocava, amb gran brillantor i sensibilitat, sonates de la Fanny Mendelssohn i de la Clara Wieck. Entre la guerra i la criança de la mainada, la carrera de concertista de la Remei es va estroncar. Així i tot, el piano sempre va ser un dels eixos vertebradors de la família. S’hi reunien al voltant per a qualsevol celebració familiar. A més a més, entre setmana, sempre hi havia alguna criatura, o bé de casa o bé de fora, que hi rebia classes. 

En un moment de la ronda, la parella s’acosta a una bastida, al peu de la qual, un manobre jovenet, a la gatzoneta i de cara a la paret, prepara pasta en una gaveta amb remarcable poca traça. El noi, en notar-se observat, s’atabala i està a punt d’escampar el morter per terra. El mestre d’obres, que des de l’altra punta de la sala no li treu l’ull de sobre, el renya a crits, sense que li caigui el broc de regalèssia que tot el dia du a la boca. El xicot, quequejant, prova d’excusar-se dient que si algú el mira mentre treballa s’angoixa. L’encarregat el talla en sec amb un renec recaragolat que espetega a la sala com una fuetada.

L’aprenent, ja prou neguitós per ser la primera setmana a la feina, fita de reüll a darrere seu amb insistència per si pot veure bé als seus observadors. Tanmateix, no s’atreveix a girar-se del tot pel marcatge del cap d’obra, que vol que estigui al cas i que no deixi en Peret sense material per anar pujant paret. És què percebre la presència dels ancians tant a tocar li genera una desagradable i punyent sensació d’incomoditat, al xicot. Una barreja de fred, buidor i formigueig es concentren al seu estómac, deixant-lo al llindar del mareig.

A desgrat seu, no és el primer cop que experimenta una angúnia semblant. D’ençà que té ús de raó, que nota quan en té a prop. Els detecta al carrer, a les botigues, a l’estació i a les cases. Fins i tot a l’escola, en captava algun que no havia volgut marxar del tot. Quan ho passa pitjor és al cementiri, quan acompanya a la mare els diumenges a dur flors a la tomba del pare. Allà dins n’hi ha per totes bandes i l’acumulació d’estímuls li acaben provocant dolor físic. Al contrari del que pensa la gent, no li han fet mai res, ni tampoc s’han volgut comunicar mai amb ell. Fan la seva guerra. Aferrats als que sigui que els reté aquí i els impedeix fer el traspàs complet.

De tota manera, el que de debò el posa malalt és que ningú no l’hagi cregut mai quan explica això que copsa. La mare l’ignora amb resignació cristiana. Ho considera una altra prova que li ha posat Déu per saber si es digna d’anar al cel. La resta, tothom se’n fot d’ell. Fins i tot el doctor Maurici, que el tracte des de petit, es pensa que està com un llum de carbur. En Martí guillat, li diuen.  

Aprofitant que en Peret es treu el casc per eixugar-se el front amb el mocador de butxaca i beure un raig d’aigua del càntir, el noi examina l’estança sencera d’una llambregada. Li sembla veure als ancians un tros enllà, contemplant les motllures del sostre i intercanviant mirades de complicitat. Però només és un segon, perquè l’intens contrallum del finestral li fa com una cortina que els difumina. En Martí avança un parell de passes cap al centre del saló, forçant la vista, buscant-los. De sobte, se’ls troba just al seu davant, xafardejant-t’ho tot amb posat murri. Astorat, el manobre prova de recular i decantar-se. No obstant això, els vells avancen imperibles, en clar rumb de col·lisió. El jove, en una acció instintiva, encreua els braços a davant de la cara per protegir-se. La Remei i en Marcel continuen caminant en direcció a l’escala principal, aliens a l’acció de l’obrer, i travessen el seu cos pel mig, com si només fos un miratge projectat pel reflex d’un raig de sol capriciós.

En Martí, aterrit, nota una forta punxada, que el traspassa del pit a l’esquena, seguida d’una violenta esgarrifança que li puja esquena amunt. En Peret, en veure’l blanc com la cera i tremolant com una fulla d’arbre, li diu que sembla ven bé que hagi vist un fantasma. El mosso, quequejant, contesta que n’acabava de veure dos, allà mateix, i que en aquest precís instant estan pujant escales amunt. «Deixa els porros, xaval, que t’han rostit el cervell del tot», sentència el vetarà obrer, posant els ulls en blanc, fent espetegar la llengua i negant amb el cap.

—Saps, Marcel, que els paletes sempre estan en gràcia de Déu? Perquè dones gràcies a Déu el dia que arriben, i també ho fas quan se’n van.

—Sí, Remei. Ja ho sé.


Foto de gryffyn m en Unsplash

dimecres, 1 de juny de 2022

Sexe oral

 

Una dona tatuada va descloure la porta de l’apartament. Després de comprovar que l’Armand era un dels convocats a la prova, el va fer passar. Tres homes més s’esperaven a la sala d’estar. Ja anaven despullats. Mostraven una musculatura ben treballada a la sala de pesos. Tatuatges de tota mena decoraven els seus cossos. Centenars de papallones van arrencar el vol a l’estómac de l’Armand. Ara lamentava haver gallejat davant de tota la classe, contestant aquell reclam per actors novells amb l’argument que ell estava dotat «de llarg» per fer una tasca que era la més plaent del món.    

L’Armand va saludar amb un hola apocat. Cap dels altres no va contestar. Contemplaven, absorts, els seus telèfons, mentre es fregaven la llança amb la mà. Ell es va treure la roba en un racó. La va desar, plegada, a sobre un puf. Aleshores, la dona tatuada va reclamar al següent postulant. Després, va recomanar a l’Armand que es posés a to de pressa, que el temps era or en aquell ram. Una suor freda va amarar a l’Armand, que va procurar concentrar-se en pensaments sexuals: Els mugrons de la Roser. El cul de la Marta. Els tangues de la Paula. La Paula sense tangues. Però, res de res. L’espasa no s’enravenava. Estava fet un flam. Atabalat, va recórrer al telèfon, buscant cansalada que l’ajudés a redreçar la cosa. Un fracàs.

Al set de rodatge el va rebre una mossa de cos voluptuós, ajaguda en un catre. El problema per l’Armand era la gentada que l’esguardava. Com que la broca no marcava les dotze, la jove va recórrer a les seves arts bucals. Va ser debades. El cap de colla, després de fer petar la llengua un parell de cops, va engegar a pastar fang al pretendent. «Un altre pòtol que es pensava que fer d’actor porno era xauxa», va bramar l’home mentre l’Armand marxava amb la cua entre cames.


Foto de Revolver Creative Company en Unsplash


divendres, 27 de maig de 2022

El cap a passeig

 

L’Almodis Barat era una noia molt activa. No podia estar sense fer res interessant o útil. Mai s’avorria perquè sempre estava disposada a participar en alguna activitat, fer alguna feina, o inventar-se un joc per passar l’estona. Com que tenia l’agenda tan atapeïda, per no fer tard, anava tot el dia amunt i avall amb un patinet elèctric.

Tanmateix, l’Almodis era una despistada de marca major. Es descuidava les claus de casa, els mitjons de gimnàstica, la regadora de les plantes, qualsevol cosa que us pugueu imaginar. Fins al punt que al departament d’objectes perduts de l’ajuntament hi havia una lleixa només per guardar els estris que l’Almodis escampava per tot arreu. «No perds el cap perquè el tens enganxat al cos», li deia sovint la seva mare quan la veia regirar la casa buscant el que fos que havia extraviat aquell cop.

En aquestes que, un dia, sortint de classe de sac de gemecs i anant cap a assaig de ball de gitanes, la va aturar una senyora gran, que anava carregada amb un cistell enorme.

—Ai maca, series tan amable d’ajudar-me a portar el cistell fins a casa? Estic molt cansada, saps.

—És clar que sí —va contestar l’Almodis—. Pugi al patinet amb mi, que hi serem en un salt.

—Per agrair-te aquest favor, et regalo aquesta moneda —li va dir la senyora quan van arribar a casa seva—. És màgica i farà realitat el desig que li demanis. Només un, però. Ja cal que triïs bé.

—No cal que em faci regals, senyora. De totes maneres, moltes gràcies —va respondre la noia mentre marxava rabent carrer avall perquè tenia pressa.

L’endemà l’Almodis ja no se’n recordava ni de la senyora, ni de la moneda màgica. Ni tampoc d’on havia posat les ulleres de la piscina, ni l’afinador de la guitarra, ni les tisores de tallar-se les ungles dels peus. Mentrimentres era a la biblioteca municipal llegint un tractat sobre la cria de cucs de seda, li va arribar un missatge al mòbil. Era de la seva mare dient-li que havia d’anar a la peixateria a recollir els musclos que havia encarregat per sopar.  

—Quina ràbia haver d’estroncar ara la lectura d’un llibre tan interessant —va pensar—. Si pogués deixar el cap aquí, llegint, mentre vaig a buscar els musclos, estalviaria molt de temps, i no m’hauria de saltar cap activitat de les que em toquen avui.  

En aquell moment, el cap l’Almodis va fer un salt rodó i es va quedar a sobre la taula, just a davant del llibre. Llavors, la resta del cos de la jove va sortir de la biblioteca tot decidit, va agafar el patinet i va anar fins a la peixateria, a tota pastilla.

Veient passar un cos sense cap pel carrer es van desmaiar cinc senyores i es van marejar cinc senyors. El conductor de l’autobús número set va tenir un cobriment i el vehicle va anar a parar a dins d’una font. El guàrdia Bernabé, que estava dirigint el trànsit a la plaça Major, es va empassar el xiulet. A la peixatera no li tocava la roba al cos quan li va donar els musclos a l’Almodis, i li van haver de donar un didal de conyac per refer-la.  

La noia va anar fins a casa seva i va deixar l’encàrrec a la taula de la cuina. Tot seguit, va agafar la bossa d’esport i va marxar directe a entrenament de judo. Sortint tenia assaig de castanyoles i, per acabar el dia, reunió de l’Associació d’Amics dels Canaris. Entre una cosa i una altra, s’asseia a sopar gairebé a les deu de la nit.

—On vas així tu ara? Que no t’has mirat al mirall? —va exclamar la mare quan va veure l’Almodis allà asseguda amb la cullera a la mà i sense saber on posar la sopa de carrota—. Ja t’ho he dit, no sé quantes vegades, que perdries el cap.  

—Ostres. Ara mateix, no recordo on me l’he descuidat —va respondre ella.  

—Ets un cas com un cabàs! Fes un xic de memòria.

—Per fer memòria em fa falta el cap, mama! I ves saber on para aquest ara.  


                                                             Primer final  

 

El cap de l’Almodis estava molt còmode a la biblioteca i no es plantejava marxar d’allà. Un cop es va haver llegit el manual de cria de cucs de seda, va encetar el primer volum de les obres completes d’en Ryoki Inoue. A tres quarts de nou, la senyoreta Balbina, la bibliotecària, va fer l’última volta per les taules abans de tancar. Quan va veure la testa de la jove, allà escarxofada i devorant pàgines com si s’hagués d’acabar el món, el cor gairebé li surt per la boca.

—No et pots pas quedar aquí, tu! Que hem d’abaixar la persiana —va rondinar la bibliotecària.

—Doncs si no em ve pas a buscar la meva mestressa, no em moc —va contestar el cap —. Com diantre torno a casa sense cames, jo? Que no té ulls a la cara?

La senyoreta Balbina es va atabalar molt. Aquella clepsa era una impertinent. Com que tenia pressa perquè volia anar a teatre, va decidir avisar al guàrdia Bernabé, que, en aquell moment, estava fent la ronda per davant la biblioteca.

—Diria que ets el cap de l’Almodis —va afirmar el policia que encara duia el xiulet a la panxa —. Em sembla que aquesta tarda he vist passar la resta del teu cos en patinet. Saps que? Et portaré a Objectes Perduts, i com que la teva propietària hi passa cada dia, aviat ho tindrem solucionat. 

—Compte! No m’agafi per les orelles, que les tinc delicades —va remugar el tupí.

Mitja hora més tard, el cos i el cap de l’Almodis es retrobaven a l’ajuntament i es tornaven a ajuntar, feliços com anissos.


                                                                    Segon final

 

En Siscu Bates, un malfactor buscat a tot el món i part de l’estranger, va veure per la finestra de la biblioteca al cap de l’Almodis, llegint molt concentrat. D’una revolada el va ficar a dins d’una coixinera del pa i se’l va endur a casa. Un cop allà, li va fer fotos i les va penjar al Wallapop. »Segur que hi ha algú disposat a pagar una bona picossada per aquesta carabassa intel·lectual», va rumiar, cobdiciós.

Un milionari rus va ser el primer a obrir la subhasta, oferint una saca plena de diners per la testa. Tot seguit, un col·leccionista d’art sud-africà, va apujar l’aposta a dues saques. El rus va reaccionar proposant dues saques i mitja, i, a més a més, un àlbum de cromos de la lliga de futbol. Un tercer apostant, un potentat resident a Pernanbuco, en va oferir tres, de saques. Un japonès excèntric hi va afegir una pinta que havia estat propietat d’en Michael Jackson. En Siscu ballava per un peu. Ja es veia prenent el sol en una platja paradisíaca i atipant-se de xuixos de crema per sempre més. De cop i volta, les forces especials de la policia van irrompre al pis del delinqüent i el va detenir. Però no van poder recuperar el cap. En Sicu ja l’havia enviat al Japó per paquet postal. I resulta que l’expedició s’havia extraviat pel camí. L’Almodis, carregada de paciència, a hores d’ara encara està pendent de què li tornin.  


                                                                    Tercer final

 

El cos de l’Almodis va recordar que s’havia deixat el cap a la biblioteca. Llavors, va sortir amb el patinet disparat a buscar-lo. Quan va arribar a l’edifici, va trobar una munió de càmeres de televisió i centenars de curiosos a les escales d’entrada. Aleshores, va descobrir que totes les cadenes del país estaven entrevistant al seu cap en directe per les notícies del vespre. Mort de vergonya, el cos es va amagar a darrere d’una jardinera. No obstant això, el conductor de l’autobús número set, que era allà fent el badoc, el va reconèixer i va avisar als periodistes. Aquests van córrer cap a l’amagatall i van retransmetre en directe l’emotiu retrobament entre el cap i el cos. Les imatges van batre rècords d’audiència. Van fer la volta al món i ho van petar a les xarxes socials. Ara l’Almodis té el seu propi programa de televisió, està estudiant una oferta per fer pel·lícula amb la factoria Marvel, la Rosalia li ha proposat fer un parell de discs juntes i la NASA vol que sigui la primera nena que viatja fins a la Lluna. 



Foto de Yana Hurskaya en Unsplash

dijous, 19 de maig de 2022

Instruccions per aprendre a anar en bicicleta

Per aprendre a anar en bicicleta, cal, primer de tot, que se’n procuri una. Descobrirà que és una màquina singular que té dues rodes disposades en línia recta, una al davant de l’altra. L’artefacte també inclou un seient, un manillar i unes curioses plataformes giratòries, situades a banda i banda, que s’anomenen pedals. Alguns models també incorporen un giny petit i rodó que quan s’acciona amb el dit gros de la mà emet un soroll molt característic.

A ulls d’un profà pot semblar una extravagància, però la bicicleta està pensada perquè l’usuari se l’hagi de posar entre les cames per fer-la funcionar. Aquesta postura original afavoreix que el binomi persona-màquina assoleixi un elevat grau d’eficàcia. Tanmateix, l’esmentada positura ha motivat que les ments malaltisses dels detractors de l’invent hagin volgut veure en aquesta posició malintencionades analogies concupiscents. Ignori’ls.

Quan tingui la bici, busqui un espai exterior on exercitar-se. És preferible que triï una zona planera i sense obstacles a prop. S’assegui al selló i recolzi els dos peus a terra. Agafi el manillar amb les dues mans i amb fermesa. Si els artells li queden blancs, afluixi un xic. No cal que escanyi al manillar. Concentri la mirada en un punt llunyà a davant seu. Mentre manté un peu a terra, amb l’altre pressioni el pedal del mateix costat. Notarà que l’aparell avança fent una suau sotragada. No s’espanti. Aprofiti l’embranzida i repeteixi l’operació amb el peu que encara estava en contacte amb el sol. Si no se’n va de trompis, continuï fent pressió de forma alternativa als pedals. Ara un, ara un altre. Al principi li costarà rodar en línia recta. Perseveri. És qüestió de temps.

En el cas que vulgui aturar l’andròmina, serà necessari que premi les palanques que trobarà a banda i banda del manillar. Són els frens. Apliqui una pressió a les manetes proporcional a la urgència que tingui per parar.

La paradoxa de la bicicleta és que per mantenir l’equilibri, s’ha de moure sempre endavant. Sense aturar-se. I, a més a més, per no perdre l’estabilitat, el fòtil ha de viatjar de pressa. Com la vida moderna.

En el cas que es desequilibri o que quedi estès al mig del camí tan llarg com és, no s’amoïni. Recuperi la dignitat, torni a la posició inicial i repeteixi l’operació els cops que facin falta. Quan agafi el ritme viurà un moment màgic, únic a la seva vida i que ja no oblidarà mai més. Experimentarà una sensació corporal molt agradable i especial mentre es desplaça. L’aire li acaronarà el rostre, els ulls li brillaran i els llavis, de manera inconscient, li dibuixaran un somriure alegre. Se’n diu llibertat. Vigili. Aquesta presa de consciència pot ser determinant en la seva vida. Ja mai més res no tornarà a ser com abans perquè aquesta experiència quedarà gravada a la seva memòria com els deu manaments ho van ser a les taules de la llei. Milions d’individus d’arreu del món ja l’han viscut aquest efecte, des de la invenció de la bicicleta. La immensa majoria, frisosos, han buscat qualsevol excusa per tornar a assolir l’estat de delectança que proporciona el pedaleig. Imbuïts per l’èxtasi, alguns ciclistes han fet proeses tals com fer la volta al món, escalar les muntanyes més altes, o circular entre cotxes per anar a treballar.

Es pot dispensar la bicicleta a partir dels dos anys de vida. Els estudis científics conclouen que com més jove sigui l’administrat, més potents i duradors són els efectes. La dosis màxima que pot tolerar cadascú ja li faran saber les cames. I compti que no s’escaparà pas de patir mal al cul. 


Foto: FameFlynet

dilluns, 16 de maig de 2022

Mejar per emportar

 

Abans de tocar el timbre, l’Ireneu  comprova una altra vegada l’adreça al mòbil. No es vol equivocar. Ja ha arribat gairebé al cap d’avall de la llista i té moltes ganes d’enllestir.  

—El Re, Re, Rei del Sushi.

—Doncs, au, puja. Que és tard i tinc gana.  

Una esgarrifança li ressegueix l’esquena quan sent aquella veu a l’intèrfon. Tot i estar previngut, no pot evitar que el cap li reculi vint-i-cinc anys. Fins a l’època de l’institut. Respira fondo un parell de cops per foragitar els records i, d’una llambregada s’assegura que ho du tot a dins la bossa.    

Mentre puja per l’ascensor, l’Ireneu decideix que li donarà una oportunitat. Que li mirarà als ulls, i depenent de la reacció que tingui, la balança tombarà cap a una banda o cap a una altra. Contempla la imatge que li torna el mirall i veu aquell adolescent amb el rostre colonitzat per una acne salvatge i la boca curulla de ferralla per adreçar les dents, que va perdre la mirada pura i brillant al maleït pati del Joan Fuster. El cor se li desboca a dins el pit. I s’adona que està aguantat la respiració.

—Sou més lents que un enterrament de tercera, eh? —li etziba el client tan bon punt el repartidor posa el peu al replà —et volia donar propina, però, a la merda.

—T, t, tant fill de puta com sempre, tu, Ramos —respon l’Ireneu fitant-lo directament als ulls.

—Escolta, mitja merda...

D’una revolada el repartidor encasta al client contra la paret i li enfonsa una navalla al fetge. En Ramos, mentre rellisca cap a terra, es mira el seu atacant amb perplexitat. Llavors l’Ireneu es planta a un pam de la cara de la víctima i s’abaixa la mascareta 

—Mallol! —balbuceja en Ramos.

L’Ireneu li fa un tall al coll d’orella a orella mentre assenteix amb el cap, dibuixa una rialla malèfica amb els llavis i arqueja les celles. La sang surt disparada i esquitxa tot el replà, la cara i la roba del repartidor.  

—A, a, a tots els porcs els, els, els hi arriba Sant Martí. Ca, ca, cabronàs! More't!

I es mort de seguida. En silenci. L’Ireneu admira la seva obra un instant. Llavors para l’orella per si sent algun moviment a l’escala. Res. Tot baixant, desconnecta el mòbil del Rei del Sushi, es treu la mascareta, el paravent i la gorra de rider, i ho posa tot a dins la bossa. Surt de l’edifici amb la caputxa de la dessuadora posada i va directe a una font a rentar-se la cara i les mans. Tot seguit, baixa fins al riu, omple la motxilla de pedres i la llença, amb la bici, a l’aigua negra del Segre.

Al cap de tres dies l’Ireneu Mallol baixa del tren a l'Hospitalet de l'Infant. Mira el cel gris d’abril. Bufa un llevant emprenyador i humit que l’obliga a cordar-se la caçadora fins a dalt. Seguint les indicacions del Google Maps travessa carrers i places fins a arribar a la Trattoria di Mario de Miami Platja. Pel camí només ha trobat algunes dones passejant gossos petaners i un grapat de runners. Estampes del confinament. S’atura a davant de la porta de l’establiment i arrenca un rètol que diu “Es busca repartidor amb carnet de moto”.

El local és buit a aquella hora. Put a cervesa esbravada i menjar ranci. Un home gras, calb i mal afaitat, que fuma un puret mentre fa números, està assegut en una taula arraconada. Aixeca el cap quan entra l’Ireneu.

—Que vols, tu ara? —rondina.

—Ve, ve, venia per l’a, l’a, l’anunci de feina.

—Són dotze euros l’hora, més propines. Obrim cada dia per dinars i sopars. No t’asseguro. I si caus o fas malbé la moto, la reparació la pagués tu. Entesos? Si et va bé, comences ara. Si no, carda el camp, que tinc feina.  

—En, en, entesos —diu l’Ireneu mentre es planta a davant de la taula on seu l’home.

—Com et dius?

—I, I, Ireneu Mallol.

—Jo soc en Mario. Apa, tira cap al garatge a engegar la moto. El casc és a dins la maleta. 

—Ja, ja, ja sé qui ets. Ma, Ma, Mario Villegas. Un bo, bo, bord, com una ca, ca, casa de pagès.

El cuiner se’l mira amb uns ulls com salers. No el reconeix. Cony de mascareta. De sobte, l’Ireneu treu la navalla i clava la mà dreta d’en Mario a la taula d’aglomerat barato. Aquest fa un crit tan llarg i exagerat, que l’Ireneu té la sensació d’estar veient altre cop una pel·lícula d’en Tarzan de les d’en Johnny Weissmuller. En Mario es recaragola com un pop acabat de pescar i es posa a plorar.

—Ho, Ho, Hòstia, Mario. No, no, no siguis tita fluixa.

—Si us plau, si us plau! Ai! Ai!

—Co, co, com m’agrada sentir-te di, di, dir aquestes paraules. Bavós covard. 

—Per què m’ho fas, això? Qui ets?

—J, j, ja no recordes co, co, com et diverties a costa meva a l’, l’, l’institut, malparit?

—Tranquil, Mallol. Si us plau! No em facis més mal. Si us plau!

—E, e, em vàreu martiritzar, fi, fi, fins que vaig ca, ca, canviar de centre. Ho, ho, a hores d’ara encara en pa, pa, pateixo les conse, conse, conseqüències, de, de, desferra humana!

—Era en Ramos! Ell és el culpable. Ens tenia a tots acoquinats. T’ho juro. Era ell el que remenava les cireres. I si no obeíem, anava per nosaltres. Soc una víctima com tu, Mallol!

—A, a, ara sí que m’has fet riure! U, u, una víctima, dius? Em va, va, vàreu traumatitzar de, de, de tal manera, que la, la, la solitud era el me, me, meu únic consol: una, una, una solitud profunda, fo, fo, fosca, morta.  

—Em sap molt de greu, nano! Perdona’m. De debò. Si vols, a la caixa hi ha dos mil euros. Agafa’ls. Són per tu. I també et regalo el meu cotxe. És un León que encara no té dos anys. No tinc res més. El restaurant és de lloguer. Per favor...

—Qu, qu, quanta generositat venint d’un cu, cu, cuc de terra com tu. Ets, ets, ets l’últim de la llista, sap? I, i, i ho pagaràs com els, els, els altres.

D’una gambada, l’Ireneu es posa al darrere en Mario, li embolica un sogall al voltant del coll i estira tan fort com pot. La cara del cuiner, congestionada, primer es posa vermella i després morada. En Mario gruny, tira coces i prova de desfer-se de la presa de l’Ireneu amb l’única mà que té lliure. Però és inútil. Acaba sucumbint i afluixant els esfínters. Aleshores, l’Ireneu embolica el cadàver amb un hule llardós de quadres blancs i vermells i el carrega al maleter del cotxe. Abans de marxar, aprofita per buidar la caixa. De fet, els hi acabaven de regalar, aquells calés.

Surt de Miami Platja en direcció nord. Anirà cap a Barcelona, o a Girona o a Figueres. Ara mateix, li sua la polla. Condueix d’esma. Mentrestant, es deixa seduir pel lirisme de la música que escolta. Lacia Ch’io pianga. Rinaldo. George Frederic Händel. Aleshores, l’envaeix una agradable sensació de pau infinita. Per fi ha acabat la feina. Ara ja podrà començar a viure de debò. Sense arrossegar pesades motxilles del passat. I sap del cert que ja no quequejarà mai més. 


 Foto de Connor Houtman en Unsplash  

 

dissabte, 23 d’abril de 2022

Un tip de riure

 

És impossible predir el futur. I qui et digui que ho pot fer, et vol prendre el pèl o els diners. O tot junt. Però el món és ple de gent que perd l’oremus per descobrir el seu esdevenidor. Sobretot per por o per incertitud. Oprimits pel turment, es tornen enzes i es deixen fotre pel primer llest que els hi diu el que volen sentir.  

L’Ernest du un fulletó petitet, i ple d’errors, que és d’un pretès doctor de cognom exòtic que promet solucions per tots els sofriments. Un dolor punyent constreny el cor de l’home perquè les conclusions d’un informe mèdic li posen un funest destí de pocs mesos. Moix, decideix inquirir més opinions i creu que el remeier és l’opció que li convé.

El vident el rep en un pis vell, curull d’espelmes. L’encens ho omple tot de perfums peregrins i pregons. Compungit, l’Ernest li diu quin és el seu suplici. L’endeví  emet un conjur primitiu mentre es mou tot vol del client. Tot seguit, pren pells de serp, urpes de mussol, budells de lletó i escorpins negres, per fer-ne un ungüent prodigiós. I després ungeix l’Ernest que, obedient, té els ulls clucs i no diu ni piu, immers en el moment hipnòtic que viu.

El timbre del telèfon mòbil del xicot interromp el culte. El sorter, sense embuts, gruny renecs en zulú. L’Ernest, vermell de rubor, respon. És l’infermer del centre mèdic. Li refereix que l’informe que té ell, no li correspon. Un equívoc en els cognoms és l’origen d’un error inconscient i penós. Li diu que ell només té el colesterol un xic per sobre del límit. L’Ernest, enjòlit, obre el broc del riure sense contenció. Fins que el cor, cruixit dels ensurts i els esforços, diu prou i el noi es mor.      

Photo by Michael Dziedzic on Unsplash

dimarts, 21 de desembre de 2021

Un Nadal a casa els avis

 

L’Enric Verdaguer Gratacòs té cinc anys i no ha fet cagar mai el tió. Tampoc ha anat mai a veure els Pastorets, ni a esperar els Reis. De fet, a casa seva mai no celebren Nadal. Tampoc Sant Joan, ni la Castanyada. El pares del vailet, que són investigadors astrofísics, no fan cabal de les celebracions fruit de la tradició religiosa perquè, segons ells, no tenen cap base racional i empírica. Val a dir que el nen ha crescut feliç envoltat de telescopis, mapes estel·lars, maquetes de naus interplanetàries, documentals d’en Carl Sagan i llibres sobre l’espai exterior.

Com que els progenitors de l’Enric havien de participar en una expedició científica durant el solstici d’hivern, tan bon punt l’infant va acabar l’escola, el van deixar a casa l’àvia Flora i l’avi Fèlix. Els iaios estaven feliços com unes castanyoles perquè podrien passar un Nadal amb el net, i fer-li una immersió en els costums «tradicionals».

El primer dia, de bon matí, avi i net van pujar fins a Riu Major amb l’objectiu de triar un bon tió; i, de passada, mirar si encara quedava algun rovelló per aquells verals, que no se sap mai. Mentre caminaven, en Fèlix, entusiasmat, explicava a l’Enric com havia de ser el soc que buscaven.  

—El secret és que els follets del bosc hagin niat en algun moment a dins del tronc.

—Avi, un tros de fusta no pot fer caca, mai de la vida, perquè els arbres no tenen aparell digestiu. I tampoc no hi ha cap ésser viu que cagui regals i llaminadures. A més a més, els follets són uns personatges de ficció. No existeixen. Cap investigador n’ha vist mai ni un.   

—Això no vol dir pas que no n’hi hagi, noiet. Només que són uns mestres amagant-se.

Al sota d’uns castanyers força vells van trobar una soca que en Fèlix va qualificar d’ideal. Feia uns sis pams de llargada i gairebé tres, de diàmetre. Era més aviat ovalada i tenia l’escorça llisa. De tornada cap a casa, l’avi va comentar a l’Enric que quan arribessin havien de deixar el tió a la vora el foc. Després abrigar-lo amb una manta que guardava l’àvia de quan el seu pare era petit; i, tot seguit, atipar-lo de mandarines. El vailet deixava dir a l’avi mentre se’l mirava amb condescendència.  

Abans de sopar, l’Enric va ajudar l’àvia a acabar de muntar el pessebre. Es recreava escampant figueretes per aquell petit escenari. Fins que va descobrir al caganer.

—Això de Nadal és molt xocant, àvia. Hi ha molta caca!

El tip de riure que es va fer la Flora va ser antològic. Malgrat que va provar d’explicar-li l’origen del caganer i el tió, van acabar buscant-ho tots dos junts a internet, amb la tauleta.

 Entre decorar la casa, anar a comprar i preparar els àpats nadalencs, tots tres van estar atrafegats de valent els següents dies. El tortell, el torró i les neules van ser tot un descobriment per l’Enric i van despertar el costat llaminer del xicot.  

En aquestes, que, la vigília de Nadal, a l’hora d’esmorzar, el noi va deixar bocabadats als avis contant-los de gran volia ser astronauta i contactar amb alguna civilització extraterrestre, perquè estava convençut que no estàvem sols a l’univers.

—Aquesta sí que és grossa! Els follets no existeixen, però els marcians, sí —va exclamar-se l’avi. 

—Els pares diuen que hi ha moltes probabilitats estadístiques de trobar vida intel·ligent a la Via Làctia i a les galàxies veïnes —va argumentar el noiet amb aplom.  

La Flora i en Fèlix es van mirar amb preocupació. Ja els hi agradava tenir un net tan espavilat. Tanmateix, els hi feia molt poca gràcia sentir l’Enric parlar d’aquella manera, que semblava més un home gran que no pas un marrec de cinc anys.    

Aquella tarda, quan ja fosquejava i avi i net es disposaven a endollar les garlandes de llum que havia penjat a la façana del jardí, va topar de cares amb dos individus diminuts, vestits amb roba tornassolada i un casc com de motorista, del mateix de color. Eren d’una mida semblant als nans de terrissa que l’àvia tenia escampats entre les flors dels parterres. Tots quatre es van quedar glaçats de l’ensurt. Al cap d’uns segons de silenci incòmode, un dels éssers va saludar amb un efusiu «Salut hi hagi!». L’avi, amb uns ulls com dos salers, va contestar «Com va això?» amb veu de compromís.

—Parleu català els extraterrestres? —va demanar el net.

—Ens comuniquen per telepatia en la llengua de l’interlocutor gràcies a un giny que portem integrat al casc. T’estalvies molts malentesos quan ets de vacances —va respondre el visitant.

—Feu turisme al meu jardí? —va exclamar en Fèlix—. Ara pla!

—En realitat estem de viatge nuvis —va matisar l’altra criatura—. Ell és en D1d4c i jo la 1v3t. Fem un creuer pel sistema solar. Resulta que avui hem baixat fins al vostre planeta a fer una excursió i quan hem tornat al lloc on havien deixat el transport, no hi era. I l’estem buscant. 

—Els sensors ens indiquen que és a dins d’aquesta construcció —va afegir el primer organisme.

—Doncs és casa meva. Si us puc ajudar en res? —va reblar en Fèlix, que ja començava a tenir la mosca al nas.

Els extraterrestres van entrar decidits a dins de l’habitatge igual que un parell de gossos seguint un rastre i van anar directes a la sala d’estar.  

—Mira’l, D1d4c. És aquí! —va exclamar la 1v3t, tot assenyalant el tió.   

—Us en guardareu bé prou de tocar el tió —va protestar en Fèlix.

 —Quina sort! Ja em veia avisant a l’assistència en viatge i essent la riota del creuer —va afegir en D1d4c.  

Atreta per la conversa, l’àvia va entrar a la sala d’estar, tot eixugant-se les mans amb un drap de cuina.

—No sabia pas que havies convidat amics a fer cagar el tió, Enric. Arribeu al pic, nois, perquè estic fent xocolata desfeta.

—Molt agraïts —va respondre la 1v3t—, però amb els nervis, no em passaria res.

Davant la mirada atònita de l’Enric i en Fèlix, els alienígenes van treure la manta de sobre el tió, van obrir una porta en un dels costats i en D1d4c va entrar cap a dins. Aleshores el tió es va sacsejar un moment, com si tremolés de fred, i després es va aturar.

 —Està baix d’energia. Així i tot, em fa l’efecte, que el podré engegar —va dir en D1d4c, traient el cap per l’obertura—. Tenim el temps just per arribar al punt de trobada a l’hora convinguda, o se’ns escaparà el creuer.   

—Veus! —va rondinar la 1v3t— Si en comptes d’anar a veure muntanyes i a buscar bolets, haguéssim anat a Barcelona, com va fer la meva germana, ara no estaríem aquí empastifats.

—Aquest comentari te’l podries haver estalviat, xata, perquè no ajuda gens —va mastegar en D1d4c.

—Ai las! Com vols que troben rovellons, si tot bitxo ve a buscar-ne —va rondinar en Fèlix.

—Serà millor que engegui la nau a fora —va anunciar en D1d4c —. No voldria ser responsable de si es fa malbé res d’aquí dins.

—I al jardí, compte amb rostir els ciclàmens —va apuntar en Fèlix—, que són acabats de plantar i la mestressa ens llevaria la pell a tots.

En D1d4c va consultar un dispositiu que duia al canell i va explicar que amb tan poca energia, només tenien una oportunitat per arribar a la troposfera. Un cop allà, però, estarien salvats perquè les forces gravitatòries ja farien la resta.  

—En cas de necessitat, sempre podem fer un pont amb la bateria del cotxe —va afegir en Fèlix.

Un cop el transport va ser a davant de la porta del garatge, la Flora va lamentar que els visitants no es quedessin a berenar, tanmateix es va entossudir que s’enduguessin un termos de xocolata desfeta i una bossa de melindros pel camí. Viatjar sempre desperta la gana, segons ella.

—Que veniu molt sovint per la Terra? —va demanar l’Enric.

—Amb el canvi de moneda, ara sou un planeta molt atractiu pel turisme —, va contestar la 1v3t.

—I com és que mai no us hem vist, fins ara? —va afegir l’infant.

—Gràcies al nostre camuflatge! —va aclarir ella.   

—No sé com us podem agrair aquest favor tan gran—va comentar en D1d4c.

—Doncs ara que ho dius —va exposar en Fèlix tot assenyalant al net—, l’Enric voldria mantenir el contacte amb vosaltres. De gran vol viatjar per l’espai. 

En D1d4c va allargar una mena de galeta daurada al vailet, i va indicar-li que allò era un mòdul de comunicació que permetria que poguessin sempre que en tinguessin ganes.

Un cop la parella d’extraterrestres va ser a dins de la nau, aquesta es va il·luminar i, brunzint, va guanyar alçada a poc a poc. Quan va ser un tros més amunt dels fanals del carrer, suspesa a l’aire, va vibrar una dècima de segon i, aleshores, va sortir disparada, cel enllà, deixant una estela prima i blanca, igual que un estel fugaç.

Els tres humans es van quedar un moment en silenci, contemplat el magnífic cel nocturn de desembre, fins que la Flora va sospirar i va murmurar: «Han marxat amb tanta pressa, que no hem pogut ni desitjar-los bon Nadal».

—Que et sembla, senyoret? Has vist com sí que el tió porta regals? —va apuntar l’avi, mentre picava l’ullet al net.

—Saps que, avi? —va reflexionar l’Enric amb posat circumspecte—. Com que això que ens ha passat no s’ho creuran ni els pares, que et sembla si busquen un tronc, l’abriguem amb la manta i, abans de sopar, l’estovem ben fort perquè ens cagui moltes cigarretes i monedes de xocolata, i també torrons?   


Photo by Sebastian Latorre on Unsplash