Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris relat curt. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris relat curt. Mostrar tots els missatges

dimarts, 22 d’abril del 2025

Complicitat interessada

 

Just acabar de sentir la nota de veu que li havia enviat la seva filla, en Venanci va proferir un parell de renecs recaragolats. Perquè si una cosa li feia ràbia de debò era que algú li organitzés la vida. I l’Agnès li acaba d’encolomar el gos tota la Setmana Santa perquè ella se n’anava a Londres, de vacances. I això que ell ja l’havia avisat amb vehemència quan va adoptar en Brinky, que mai no faria de mainadera del quisso. Ella, murri, havia tirat pel camí dels fets consumats per desactivar la negativa del pare.  

Tot seguit, en Venanci es va aixecar de la taula rodona de Can Tripetes, on esmorzava amb els amics de l’institut, i, sense dir ni ase ni bèstia, va tornar cap a casa fent cara de gos. Mentre caminava es lamentava que ja no podria acomplir la missió de descobrir on feien la millor pota i tripa de la comarca. Volia aprofitar que era sol a casa perquè la dona havia anat a fer el camí de Sant Jaume amb les companyes de feina. Ai las!  

Quan va arribar, es va trobar en Brinky ajagut en una manta vella a tocar el finestral de la galeria. Al seu costat hi havia un sac de pinso, el collar, la corretja i una nota de l’Agnès amb les instruccions. El gos es va aixecar i va anar a saludar en Venanci tot bellugant la cua amb entusiasme. L’home, a la gatzoneta, li va amanyagar el cap i el llom uns segons mentre feia petar la llengua i movia el cap de dreta a esquerra, a poc a poc.

—Què caram n’he de fer jo de tu, aquesta setmana, eh?— Va demanar-li al gos, que va clapir un parell de cops, com si volgués respondre. — Au, va, noi, anem a fer un vol.

Van anar fins a un espai d’aquells on els gossos poden campar sols i sense estacar. En Venanci va deixar anar el gos i va seure a llegir el diari. Tanmateix, en Brinky en comptes d’anar al darrere dels seus congèneres es va quedar al costat de l’home, mirant amb atenció les pàgines del periòdic. Semblava ven bé que entenia les notícies publicades. El ca no s’hauria mogut d’allà si un cadell no hagués anat a burxar-lo per jugar junts. En Brinky el va empaitar un moment i prou, perquè de seguida va tornar fins on seia en Venanci per continuar encantant-se amb el diari. El cadell va repetir la invitació, però en Brinky no estava de filis i, davant la insistència del jovenet, va ensenyar-li les dents. Aquest va marxar amb la cua entre cames i amb lladrucs esporuguits.

—Ai Poppy, vine amb la mama que aquests homenots no volen saber res de nosaltres—, va exclamar una dona que s’havia acostat decidida per agafar a coll al gosset.

—Li ha fet pas mal? Va demanar en Venanci, sorprès.

—L’ha espantat, i no calia perquè en Poppy és un cadellet molt innocent i tendre que només volia jugar.

—Vaja. Perdoni, eh? Brinky, noi, ets un abusananos. Si no fas bondat t’hauré de posar un morrió.

El gos va abaixar les orelles, abatut, i es va estirar als peus de l’home amb posat avergonyit.

En Venanci es va presentar i va convidar la dona a seure. Ella, que es deia Caterina, va acceptar. Aleshores, van encetar una conversa, que es va animar de manera natural i es va allargar fins que un ruixat els va forçar a marxar cadascun pel seu costat. Mentrestant, el gos vell havia aguantat amb resignació totes les entremaliadures del cadell.

Després de dinar, en Venanci es va plantificar al sofà brandant el comandament a distància com una pistola làser. La mascota es va jeure als seus peus, atent a la pantalla.

—Fem una marató de Peaky Blinders, Brinky? Un clapit és que sí, i dos que no—. I el quisso en va fer un—. Així m’agrada, nano. Som-hi!  

La primera cosa que van fer en Venanci i el gos l’endemà matí, va ser baixar al parc per si veien la Caterina i en Poppy. I sí, els van trobar passejant. Aleshores, els dos humans van decidir anar a esmorzar a la guingueta del parc. S’havia despertat una certa química entre ells dos. Enraonaven de tot i de res. Es buscaven amb la mirada i reien per qualsevol ximpleria, com un parell de passerells. Es notava que cap dels dos volia trencar la màgia que estava sorgint i van estirar la trobada tot passejant sense gens de pressa. Igual que uns adolescents.

De tant en tant, en Brinky es mirava en Venanci amb incredulitat i un punt de reprovació. Semblava que no li agradava gaire el comportament afectuós del pare de la seva mestressa.

La llarga passejada es va acabar amb un aperitiu en una terrassa de la Rambla. Ves que no fos per efecte del sol d’abril, o pels efluvis del parell de vermuts que es van prendre, però en Venanci i la Caterina ja no dissimulaven l’atracció que sentien l’un per l’altre. Qualsevol excusa era bona per posar una mà a sobre de la de l’altre. O arrambar-se cada cop més. Tot seguit, van anar a tastar els entrepans que servien en una parada a tocar l’estació. I el flirteig es va anar accentuant a cada minut que passaven junts.    

—Perquè no pugem a fer el cafè a casa, que és aquí a tocar? —va proposar la Caterina amb tota la picardia del món.

En Brinky va aixecar unes orelles de pam quan va sentir la proposta. I va lladrar un parell de cops mirant directe als ulls d’en Venanci, quan aquest va acceptar. L’home va reaccionar fent callar el gos i picant-li l’ullet.  

La parella va desfermar la tensió sexual que havia acumulat durant tota la jornada, just després de tancar la porta del pis. Al rebedor mateix ja es van enganxar com dues ventoses. Els faltaven mans per tocar-se i despullar-se, mentre es menjaven a petons amb una passió desbordant com si fos el primer cop que besaven algú. Van anar escampant la roba pel passadís igual que en Polset va fer al camí amb les molles de pa. Però en lloc de dur a casa, les peces duien fins al llit, on la Caterina i en Venanci es van lliurar a les passions de la carn, i van tocar el cel amb la punta dels dits un parell de cops.  

Una alarma del telèfon d’en Venanci va despertar als amants de la capcinada postcoital. Esglaiat, ell es va llevar i assegut a l’espona del llit va mirar el mòbil.

—Ostres! Que havia quedat que passaria a veure els meus sogres a la residència! — Va exclamar en Venanci.

La Caterina, endormiscada encara, no va reaccionar. Tan sols contemplava com el seu amant es vestia d’una revolada, arreplegava al gos i sortia del pis cames ajudeu-me.

—Que no et deixes pas res, Venanci? — va preguntar en Brinky quan tots dos eren al pas de la porta.

—Merda, el mòbil! —, va xisclar l’home, que va recular corrents fins a la cambra per recuperar l’aparell de sobre la tauleta de nit i tornar a sortir del pis.

El silenci a dins de l’ascensor durant el trajecte de baixada era espès com el petroli acabat de brollar del jaciment. En Venanci, capficat, se n’estava adonant que s’havia ficat en un embolic i l’havia cagat molt. Tot d’un plegat, però, va obrir els ulls com dos salers i es va mirar en Brinky amb incredulitat.

—Què carai! No pot ser. Ara fa un moment tu has parlat! I ets un gos, hòstia!

—Mira Venanci, si tu guardes el meu secret, jo guardaré el teu. D’acord?



Foto de Michael en Unsplash

dimecres, 7 d’agost del 2024

Persona interposada

 Quan en Màrius i la Mercè surten de la pastisseria de recollir l’encàrrec, es topen de cares amb un vuitantí mudat com un tupí i que camina amb l’ajuda d’una crossa. Tots dos el coneixen perquè havia tingut un cafè molt concorregut al Passeig, fa anys. Així i tot, el despatxen amb una magra salutació de circumstàncies. Van tard.

— Hola, Oliveres. Què fas trempat? — els etziba l’home amb una rialla d’orella a orella i la mirada espurnejant.

— Doncs, mira … Anar fent. — respon en Màrius, titubejant. Està sorprès per la inesperada reacció amistosa del vell, que, aprofita que la parella s’ha aturat per plantar-se’ls-hi al davant, barrant-los el pas.

— Déu-n’hi-do els anys que feia que no et veia, Oliveres. És que estàs igual, pillo! La teva cara la tinc gravada a la memòria, saps? 

En Màrius parpelleja incrèdul unes dècimes de segon. No entén d’on surt aquest comentari perquè ell no hi té cap franquesa amb aquell ancià. És mira a la Mercè buscant ajut, però ella li fa una ganyota sorruda que ell interpreta com «Au, Màrius, rei, esbandeix aquest pesat, i anem per feina, que se’ns enganxarà l’arròs».

— Encara recordo quan veníeu al cafè amb en Miquel Soler, en Fullaraca i en Quico Basarda. Quin quartet que fèieu. L’os pedrer!

En aquell moment, en Màrius té la certesa absoluta que el seu interlocutor l’ha confós amb el seu pare. Els tres noms que acaba d’esmentar eren els amics de l’ànima del seu progenitor. Atabalat, fa girar el cervell a tota velocitat, buscant com sortir d’aquell mal pas. Els bufets impacients de la seva dona fan de banda sonora de l’escena i el posen més nerviós encara.

Tot i que no és el primer cop que li passa, això que el confonguin amb el seu pare, en Màrius està convençut que no s’hi assembla tant com diuen. A la gestoria li ha passat alguna vegada, sobretot amb els clients més veterans. Ell sempre ho ha encaixat amb esportivitat, malgrat que, a casa, ho aprofitin per acollonar-lo.     

— No parles pas de fa quatre dies, eh? — respon en Màrius, intentant desempallegar-se de l’ancià amb frases tòpiques i buides. Mentrestant, la Mercè ja comença a posar polls i es mira el seu marit amb posat sever, mentre fa repicar la punta de la sabata a la vorera.

— Vosaltres éreu més grans que jo i us recordo amb molta vivesa. Us veia arribar al cafè amb les motos, amb aquells vestits impecables. Us assèieu allà a la terrassa amb les ulleres de sol posades, fumant. Semblàveu artistes de cine. I, aleshores, totes les noies solteres que voltaven pel Passeig s’ho feien venir bé per aturar-se a dir-vos hola. Com una processó. Manoi, quins temps! … Per què tu, ara, quina edat tens, Oliveres?

El dubte de continuar amb la farsa o matar la conversa allà mateix dient la veritat a aquell senyor, passa com un coet pel magí d’en Màrius. Però es queda de pedra quan sent la seva pròpia veu dient:

— Doncs mira, noi, avui, a casa, celebrarem que demà en faré 92.

La Mercè fa un salt igual que si li hagués passat corrent. Amb els ulls com dos salers i els llavis premuts i blancs, fa que no amb el cap de manera ostensible en direcció al seu marit. Tot seguit, li etziba un violent cop de colze, com si cregués que la patacada li faria recuperar el seny.

— A fe de Déu, que et conserves bé, puta!  Jo en vaig fer 87 al maig i, ja ho veus, trampejant i prou. Però no em queixo, eh? Que de la nostra quinta, gairebé tots ja estan criant malves, pobres.

— No et pensis pas que tot siguin flors i violes — afegeix en Màrius, ficat del tot en el paper —, també tinc les meves coses. Si et faig la llista, estem aquí palplantats fins al vespre.  

— Ostres quina il·lusió que m’ha fet trobar-te, Oliveres. Això sí, ets car de veure, eh?

— No volto gaire, saps? Encara vaig a la gestoria cada dia. M’agrada la meva feina. No hi puc fer més. I com que no em sé estar a casa, ni tampoc m’abelleix rondar pels carrers, doncs faig feina. I a futbol, et pots creure que des de la pandèmia que no m’hi han vist el pèl? Mira, avui em trobés de casualitat perquè he hagut d’anar a fer un parell d’encàrrecs.

— Jo, d’ençà que ja no tenim el cafè, procuro sortir cada dia. A comprar o només a fer un vol. A vegades vaig a jugar al dòmino al Casal… La qüestió és mantenir el cap clar i no perdre pistonada, nano!     

De reüll, en Màrius veu com la Mercè està vermella com un pebrot, remuga frases inaudibles per ell i li fa la impressió que està a punt de treure fum per les orelles, com una màquina de tren de vapor.  

  — És la teva filla? — demana l’home, assenyalant a la Mercè amb la barbeta.  

— Ara sí que m’has fet riure! És la dona del meu gran, que m’ha volgut acompanyar. Mira Mercè, et presento en …

— Toni. Toni Estruch. Teníem el cafè Mercantil allà al cap de dalt del Passeig. Però no sé si te’n pots recordar, tu. Ets molt jove. I eixerida, eh?

La Mercè, fora de si, boqueja com una carpa fora de l’aigua, decidint quin reguitzell d’exabruptes els hi tira barres avall a aquell parell de poca-soltes.

— Tens pas nets, tu, Oliveres?

— Set, ja. Tres nenes i quatre nens. La petita té dos anys i el gran, sis.  

— Fins i tot amb això, tens sort, podrit. Els meus fills tenen gossos i gats, però de mainada res de res. Ai las!  

— Bé, Toni. De debò que m’ha agradat trobar-te, però nosaltres hem d’anar fent via o trobarem tancat. Records a casa, i a veure si no tardem tant a tornar-nos a veure.

— Això mateix. Saluda a la Pilar de part meva. I recorda la dita: salut i pessetes, que tota la resta són punyetes!

Llavors, en Toni tira carrer avall, decidit i amb un somriure triomfal dibuixat als llavis. La Mercè i Màrius encara tarden uns segons a pair tot el que ha passat.

— Però que t’has begut l’enteniment, Màrius? — explota la Mercè — És què t’hagués aixafat, eh?

— Només li he seguit la veta, dona …

—La veta? T’hi has fet sopes, punyeta!

—Volies que li digués que anava errat i que estava parlant amb el fill Oliveres i no pas amb el pare? Aquest pobre home haguera tingut un disgust com una catedral. Pitjor que si li hagués fotut una bufetada. Ves que no l’haguéssim hagut de refer aquí mateix. Ara tornarà a casa content com unes castanyoles i recordant anècdotes de quan era jove. He fet una obra de caritat.

— A sobre el bon samarità … Un penques, ets! Aquest home es pensa que ha passat conversa amb el teu pare. Com penses solucionar-ho?

— Tot fos tan fàcil, dona. Quan arribi a casa li donaré records al meu pare de part d’en Toni del Mercantil. Ja veuràs que ell estarà content com unes pasqües. De fet, si ho penses bé, ells dos sí que han mantingut una conversa; però ho han fet amb una persona interposada.

— Per què els advocats sempre ho gireu tot a favor vostre? Vinga, va. Marxem o aquí al sol es fondran els gelats que acabem de comprar.      


Foto de Jens Freudenau a Unsplash

divendres, 10 de maig del 2024

Cel·la

 

Desconegut que llegiu aquestes ratlles que un jorn llunyà vaig escriure amb la meva sang, esteu perdut. Abandoneu tota esperança, criatura incauta, perquè un cop aquí dins, no teniu escapatòria.

Tant me fa que us ha empès a violar els set segells sagrats i a obrir la porta beneïda que havia de servir per retenir-me, pels segles dels segles, en aquesta fosca, pestilent i fastigosa cel·la, que ni les rates ni les paneroles no han volgut compartir amb mi. Però sapigueu, ingenu, que en alliberar-me també heu desencadenat la calamitat que m’acompanya. O no sabíeu, taujà, que els inquisidors em van emparedar en vida a les profunditats d’aquest monestir per impedir que continués escampant la Pesta Negra i, d’aquesta manera, acomplís la meva missió infernal?  

Malgrat que no em veieu, ja soc a dins vostre. Una esgarrifança gelada us ho confirmarà. Tot seguit, notareu com em vaig escampant per les vostres venes, provocant-vos una cremor que us serà insuportable. Aleshores, igual que un cucut, us foragitaré sense remei de la còrpora que fins ara habitàveu i la faré casa meva.     

Perquè jo soc el Nigromant. El portador de les plagues. El que no és mort i ja no té forma humana. L’ambaixador del totpoderós Senyor de les Infernals Tenebres i qui li obrirà les portes d’aquest món de bat a bat perquè ell desencadeni les fúries de l’infern, i estableixi el seu regne entre els homes i anorreï d’una vegada per totes, aquell a qui anomeneu el Crist, i els seus indesitjables acòlits.


Foto de Annie Spratt en Unsplash

El regal

En Santi s’havia llevat més aviat que del compte. De fet, ja feia molta estona que donava voltes al llit, nerviós. Era el seu aniversari i dotze anys no es fan pas cada dia. A més, l’endemà començaria a l’institut. Estava que no tocava ni quarts ni hores.

Quan el nano va entrar a la cuina, va veure el paquet a sobre la taula. Estava embolicat amb paper de regal i duia una etiqueta que deia «T’ho mereixes». El cor li va fer un salt. Va seure a davant de la capsa mirant-la amb intensitat. Com si pogués descobrir que amagava l’embolcall només per fitar-lo sense parpellejar.

Volia esperar que els pares es llevessin per obrir-lo, però s’anava esverant a mesura que passava l’estona. A poc a poc, va apropar les mans a l’embalum, però sense tocar-lo. Fins que ja no va poder més i va estripar el paper d’una revolada. I, dòmino, era el regal que ell esperava: el telèfon mòbil.   

Se li va escar un «Visca» que va ressonar per tot el pis. Els dits, atropellats, no aconseguien retirar les cel·lofanes i els adhesius que embolcallaven l’aparell com si fos una mòmia postmoderna. Amb penes i treballs va arribar a desembolicar-lo i sostenir-lo entre les mans, que li tremolaven d’emoció.     

Estava molt excitat, en Santi, perquè allò era la porta d’entrada al desitjat i meravellós món dels adults. Va prémer el botó d’engegada i la pantalla es va il·luminar, igual que el rostre embadalit del noiet. «Hola», va aparèixer al monitor. «Els que aquí entreu, deixeu tota esperança».     


   Foto de Rodion Kutsaiev en Unsplash