El 31 de març del 2002, els amics del diari El 9 varen ser prou valents per deixar-me publicar un article en una secció d'opinió que es deia TRIBUNA COBERTA. Ara he pogut recuperar-lo gràcies a l'arxiu de premsa digitalitzada de l'ajuntament de Girona i m'ha fet gràcia que fos la primera entrada en aquest bloc que enceto.
La societat, el ciclisme, els mitjans de comunicació i la meva manera d'escriure han canviat molt en aquests onze anys, estem a la mateixa època del calendari i Miquel Poblet torna a ser notícia, tot i que per la seva salut, però l'esperit de l'article, em sembla que encara està vigent, o no?
Copa o Lliga?
En diuen la Copa del Món de Ciclisme, però en realitat és com la Lliga. Son deu curses d'un dia, d'una duresa extrema, que estan
repartides per tota la temporada i que serviran per
esbrinar quin és el corredor professional més regular i més en
forma de tot l'any. Cada jornada és un món, però és el recompte de tota la competició el que diu
qui és el millor. Les tres grans voltes per etapes,
per la seva banda, s'assemblen més al sistema de competició de la Copa. Tres
setmanes de cursa d'alta intensitat que posen a prova la resistència física i mental dels
corredors. El que té un mal dia ja està gairebé eliminat, perquè no
hi ha temps per recuperar-se; i així successivament fins
que el garbell de la carretera dicta sentència i proclama vencedor el més fort. Als estats on l'afició al ciclisme és antiga tenen molta tirada per la Copa del Món, tot i que també viuen amb passió
les tres voltes, en especial la volta a Franca. En canvi, als estats on la popularització del ciclisme és més recent —des que la televisió va veure negoci en aquest es-port— viuen més
pendents de les grans voltes i pràcticament
ignoren la resta de la temporada ciclista.
La primavera ens ofereix, a més de
les flors i les al·lèrgies, una
col·lecció de curses èpiques, primigènies, de
quan la pràctica del
ciclisme estava reservada a uns quants elegits i tenia més d’heroïcitat que d'esport. Em refereixo al tram
inicial de la Copa del Món, que es va encetar amb la Milà-San Remo del passat dia 23 de marc. Aquestes curses tenen un origen
rural, molt lligat a les festes i grans fires que se
celebren a Holanda, Bèlgica,
Luxemburg i el nord de Franca per celebrar l’arribada de la primavera. En el seu origen, eren curses de festa major en què competien els més valents i agosarats de la contrada, i que posteriorment,
gràcies a la quantia dels premis, es van convertir en competicions per a professionals. L'esperit
d'aquestes curses s'ha mantingut fins ara. És l’esforç individual el que compta i les modernes estratègies d'equip serveixen de ben poc. Si estàs en
forma, pateixes i tens probabilitats de victòria. Si no tens el dia, patiràs, patiràs i patiràs. Les
més conegudes són el Tour de Flandes, amb els seus maleits murs —turonets de 20 o 25 metres d’alçada
drets com una i— , i la París-Roubaix, amb les
endimoniades llambordes, algunes de les quals són allà des de l'edat mitjana. Però al
Benelux hi ha moltes més de proves igual de dures, però sense tant de ressò mediàtic. Tot això ha forjat una manera d'entendre i viure el
ciclisme que es reflecteix en els corredors d'aquestes contrades, que són especialistes a rodar a gran velocitat moltes hores un dia en què el traçat no
s'enfili gaire, però són incapaços de mantenir molts dies seguits aquesta combativitat. El belga Johan Museeuw, guanyador de la
Copa del Món en diverses ocasions, però que
sempre ha fracassat en les grans voltes, és un dels millors exemples.
Un ex-corredor professional em va explicar que en la seva primera participació en la París-Roubaix, va caure per terra una trentena de cops, va quedar enfangat fins a l'ànima i va acabar el 234. Va quedar tan trontollat per culpa de les llambordes que vuit dies després encara li feien mal les articulacions.
Malgrat això, em va dir que acabar l’infern del nord havia estat una de les millors experiències de la seva carrera
professional. La tradició ciclista catalana està molt lligada a la centreeuropea. Catalunya té des de fa molts anys un reguitzell de curses
locals, en línia o en circuit urbà, que actualment farceixen el calendari del ciclisme d'afeccionats i de base. Però aquesta tradició no s'ha traduït en èxits en l’àmbit professional en les clàssiques. Només el mític Miquel Poblet, els més italià de
tots els ciclistes del regne d'Espanya, va aconseguir sucar dues vegades en la Milà-San
Remo. Si les victòries de
Perico Delgado i Miguel Indurain van fer posar de moda el Tour, esperem que la participació enguany d'Óscar Freire, que aspira al títol de la Copa del Món, obri aquesta apassionant competició al gran públic català i
espanyol.
Rlcard Sayeras.
Empresari i periodista