Quina olor fa Nadal?

En Jeroni té el pèssim costum d’endur-se feina a casa. No és pas que l’obligui l’empresa. Al contrari. És d’aquesta mena de manera. Un xic fet i deixat estar. El cas és que al despatx li han fet a mans un dossier de màrqueting innovador que es titula «Quina olor fa Nadal?» i se l’ha guardat a la motxilla perquè li abelleix més llegir-lo escarxofat al sofà.

Ben sopat, es disposa a fullejar el memoràndum, amb la col·laboració inestimable, això sí, d’un gotet de ratafia i un vinil d’en Tete Montoliu. Aquest vespre està sol perquè la Llúcia és al sopar de Nadal de la colla de gimnàs. El document comença d’aquesta manera: «Nadal té molts tocs aromàtics que ens evoquen moments en família, celebracions, vitalitat, eufòria i emoció. Segurament a cadascú li vindrà al cap una olor diferent: canyella, clau, cardamom, neu, vi calent, vainilla, gingebre, taronja, grans de cafè molts, mel, aire fresc i fred, xocolata…». Llegir això i que el magí li comenci a córrer desbocat, és tot un. De sobte, ja no és al menjador de casa. Es veu a ell mateix, quan tenia vuit anys, voltant pels mercats de Nadal de Frankfurt. És com una pel·lícula de súper-8 que ha emergit tot d’una d’un racó pregon de la memòria. Sense demanar permís. I que el fa viatjar a un Nadal del passat.

Rememora l’aroma intens de les galetes de gingebre acabades de desenfornar. La flaire de les salsitxes, del salmó a la brasa, del ponx especiat, dels Weinachtmann farcits de xocolata. Li venen al cap els llums de colors, els avets enormes, la gentada anant amunt i avall, els Pares Nadal tocant la campana, el fred intens que pessiga les galtes, la neu cruixint a sota els peus, la música de les orquestrines.

Els pares d’en Jeroni tot just s’acabaven de separar i en els pactes del divorci s’havien repartit les vacances de la mainada. Aquell Nadal havien d’anar amb el pare a Frankfurt, on estava treballant en un centre de recerca avançada. A l’hora de la veritat, però, hi va pujar en Jeroni tot sol perquè els petits havien pescat la grip. Ell s’hi va posar de culs. No es volia perdre ni el tió, ni els canelons de l’àvia, ni el tortell i ni els Pastorets. Prou que es va queixar a la mare. Tanmateix, no li va servir de res. Ella li va dir que hi havia d’anar tant si volia com si no. Que quinze dies passaven molt de pressa i que no patís perquè els Reis de l’Orient ho tindrien en compte.

La cara de pomes agres d’en Jeroni durant el trajecte fins a Frankfurt va ser el motiu de conversa de la tripulació de l’avió sencera. Ni tan sols va voler visitar la cabina del pilot quan aquest el va convidar.

Una hostessa de monyo de castanyeta i rialla de plàstic va recollir al noiet a la porta de l’aeronau per acompanyar-lo fins a la zona d’arribades. Caminava decidia fent repicar els talons de les sabates. La mala jeia d’en Jeroni es va anar esvaint a mesura que travessaven passadissos curulls de ninots de neu, d’arbres de Nadal, de rens, de Pares Nadal i de garlandes lluminoses. Es va meravellar de les botigues atapeïdes de capses de bombons de totes mides i formes, i de joguines de fusta que no havia vist mai. Per la megafonia sonaven nadales sense parar.   

Quan van arribar a la porta, el pare d’en Jeroni no hi era. Van mirar i remirar. I res. Van esperar una bona estona. Quan l’hostessa començava a perdre la paciència, va aparèixer un home que duia un cartell amb el nom del noiet. Era un paio peculiar. Destacava de la resta de la gent per l’alçada, la corpulència i el xandall vermell amb rivets blancs que duia. Sota la gorra, també vermella amb les lletres SC en blanc, es veia una cara rodona i rubicunda, on ressaltaven uns ulls murris. Duia una barba blanca i poblada que emmarcava una rialla generosa. A la noia li va faltar temps per transferir al jovenet a aquell individu.

El tipus del xandall vermell i en Jeroni es van fitar als ulls, en silenci, uns instants. El crio amb desconcert, l’homenàs amb simpatia. Aleshores, per trencar el gel, el tipus va allargar la mà per oferir-li una bossa de paper plena de pastissets de massapà.

—Són Brenten? Tu en vols? —va dir amb un marcat accent germànic — Típiques de Frankfurt. Són molt bones.  

El nano, bocabadat, no donava crèdit al que li passava.

—Jo em dic Claus. Jo soc conserge al laboratori i venir a buscar a tu, perquè pare està molt enfeinat ara mateix —va agafar la bossa del nen, va picar l’ullet, va fer petar la llengua, i amb un moviment de cap va assenyalar la porta de sortida. — Som-hi, Jeroni?  

El xicot el va seguir sense dir ni piu fins a un atrotinat Volkswagen Polo de color vermell descolorit que estava aparcat a fora, en doble fila. Veure entrar un paio de la mida d’en Claus dins d’aquell cotxe encara va sorprendre més en Jeroni. I que ell també hi cabés, el súmmum. Però quan el xiquet va veure que l’interior del vehicle estava decorat amb motius nadalencs, li va costar Déu i ajuda contenir el riure.   

Durant tot el camí fins a la ciutat, en Claus no va parar de cantar a cor que vols les nadales que sonaven a la ràdio. Al seu costat, en Jeroni no tenia prou ulls per veure-ho tot, mentre es cruspia els pastissets amb fruïció.

—Com és que parles català? — va demanar el noiet mentre esperaven que un semàfor es posés verd.

—Jo he vingut molts estius a Empuriabrava. M’agrada el mar, el sol i l’arròs a la cassola. Mira, allà, qui espera.  

El pare d’en Jeroni estava dret a davant de la porta d’una casa baixa. Picava de peus a terra i es bufava els capcirons dels dits, per esvair-se el fred. Quan els va veure arribar se li va il·luminar la cara. Va córrer a abraçar al seu fill i després van entrar tots tres cap a dins.  

—No ha arribat Nadal aquí —va exclamar en Claus només entrar.

—Estic molt enfeinat al laboratori i encara no m’hi he posat —va respondre el pare d’en Jeroni, un xic avergonyit —. Tot i que, ara ja tinc ajuda, eh Jeroni?

—Vostè treballa i Jeroni i jo farem feina — va sentenciar l’home abans de marxar. 

L’endemà era la vigília de Nadal. Quan tocaven dos quarts de nou, en Claus picava la porta de casa el pare d’en Jeroni.   

—No sé com agrair-li que estigui pel nano, Claus.

—Vostè inventa la vacuna i jo ensenya Jeroni com és Nadal a Frankfurt.

Un cop el pare va ser fora, en Claus va prendre les mides del menjador i de la sala d’estar, i les va apuntar en una llibreta minúscula que duia a la butxaca. Tot seguit, va dir al marrec que s’abrigués perquè sortien a comprar. Van anar fins a una ferreteria molt gran que hi havia al barri. Pel carrer tothom saludava en Claus, que els responia amb un sonor Frohe Weihnachten. A la botiga els va despatxar una senyora alta, cepada i galta vermella, que xerrava pels descosits. Van carregar de valent. Garlandes i boles amb llum i sense, un avet de dos metres d’alçada, un naixement, un mitjó vermell i verd enorme. Abans de marxar, la dona els va plantificar un sonor petó a cada galta a tots dos i els va desitjar bones festes.

    Un cop al pis, van estar tan enfeinats col·locant-ho tot, que gairebé se salten l’hora de dinar. Aleshores, l’home es va endur al noiet fins a un mercat de Nadal. Varen voltar una estona entre les parades i les atraccions, fins que van trobar-ne una de menjar que en Claus coneixia. Llavors, li va dir que tries el que li vingués més de gust. En Jeroni, embadalit, no sabia què escollir. Al final es va decantar per una salsitxa que sortia pels dos caps de la barreta, acompanyada amb moltes patates fregides i salsa de tomata, i un got de suc de poma. Van seure en unes taules allargades, a prop d’un escenari on tocaven una parella amb un acordió i un violí.    

—Ara ja Nadal a casa teva, eh? — va exclamar en Claus, entre queixalada i queixalada.   

—Falta una cosa — va respondre el Jeroni, un punt moix — No hi ha cap tió.

—Tió? Explica’m que és, si us plau?

—És un tronc màgic que hi ha a totes les cases. Arriba per Santa Llúcia, saps? Nosaltres l’abriguem amb una manta, li donem mandarines, pa sec i aigua, cada dia fins a la vigília de Nadal. Aquell dia, resem a davant del pessebre, i després atonyinem al tió ben fort amb uns bastons, tot cantant «Tió, Tió, caga torró d’aquell tan bo, si no et donaré un cop de bastó» Llavors, ell, com que és màgic, ens caga regals: joguines, torrons, monedes de xocolata, bombons, llaminadures i, a vegades, carbó.

—M’agrada tió. S’assembla molt al Christklotz que fem a Westfàlia. Cremem el tronc màgic a la llar de foc des de Nadal fins a dia 31 i posem cendres a la teulada per protegir casa del mal temps. Però ell no dona regals. Aquí, els regals els porta Sant Nicolau el dia 6 de desembre. Per Nadal no regals. Tu has fet tard. 

—Veus! Per això no volia venir. Ja li vaig dir a la mare que si marxava em quedaria sense res. No hi ha dret!  

—No, preocupis. Segur que pare ho soluciona.

—El pare? Però si és un despistat. Només pensa en els seus experiments. Quin Nadal més avorrit que passaré. Buf ...

—Doncs, haurem de trobar una solució. Tu confia en Claus.

Després de dinar van rondar pel mercat una bona estona més. Fins que les volves de neu van començar a entapissar-ho tot. Llavors van decidir tornar cap a casa. Pel camí, en Claus va demanar que al nen li ensenyes una nadala en català. En Jeroni va provar que l’home entones el Fum, Fum, Fum, sense èxit. Quan van arribar, en Claus es va acomiadar del jovenet perquè aquell vespre li tocava treballar.

—La vigília de Nadal has de treballar? Però que no és tancat el laboratori?

—Aquesta nit és especial i Claus té molta feina. Ara tu fes una forta abraçada i promet que seràs bon minyó.

—Sempre em porto bé, jo, saps? — va dir el nen mentre es fonia en una abraçada amb l’homenàs del xandall vermell — Que no vindràs demà?

—Dia de Nadal tothom amb la seva família. Com dieu catalans, ovella ves al teu corral.   

—És cada ovella al seu corral.

En Claus va riure amb un sonor Ho, Ho, Ho, agafant-se la panxa amb les dues mans. Després va fer petar la llengua, va picar l’ullet al nen, va amanyagar-li el cap i va marxar carrer enllà, xiulant el Fum, Fum, Fum i caminant amb passes llargues.

El pare estava enfeinat a la cuina quan en Jeroni va entrar a casa, tot moix.

—Vinga va! Renta’t les mans, Jeroni, i ves parant taula que per sopar tenim escudella de galets que ens ha enviat l’àvia. Al paquet també hi ha posat canelons i pollastre farcit per dinar demà. I un tortell! Sort en tenim de l’àvia, perquè jo a la nevera només hi tenia un paquet de pernil dolç i dos iogurts.

—Visca! Visca! —va cridar en Jeroni corrent cap a la cuina a flairar la sopa.

Allò va girar l’ànim del nen com un mitjó. Durant l’àpat no va parar de xerrar ni un instant, explicant al seu pare, fil per randa, tot el que havien fet amb en Claus aquell dia. Quan estaven a punt d’encetar el tortell, van notar un cop sord al vidre del finestral del menjador. Es van girar just per veure una segona volva de neu, esclafar-se contra el vidre, a tocar de la primera. S’hi van acostar tots dos estranyats i van mirar a fora. A sobre els arbres del jardí, suspès a l’aire, hi havia un Volkswagen Polo vermell amb mitja dotzena de rens al davant, enganxats amb una mena de regnes lluminoses. Per la finestra del conductor del vehicle va treure mig cos en Claus, vestit amb el xandall i la gorra de color vermell, i els va fer senyals perquè miressin a davant del finestral. Allà hi havia, pel cap baix, mitja dotzena de paquets embolicats de diferents mides. Tot seguit, l’home va saludar-los amb la mà, va picar l’ullet i va fer un fort xiulet. Aleshores, els rens es van posar en marxa, enduent-se el Polo cel enllà.

En Jeroni i el seu pare es van quedar, atònits, mirant pel finestral com el seu amic marxava per sobre les teulades de la ciutat. Van tardar una bona estona a reaccionar i sortir a fora a buscar els regals. Mentre els obrien, es van posar d’acord tots dos que aquell era el seu secret i que mai no explicarien a ningú la facècia extraordinària que havien viscut aquell Nadal a Frankfurt.  

      Foto de cmophoto.net a Unsplash

Persona interposada

 Quan en Màrius i la Mercè surten de la pastisseria de recollir l’encàrrec, es topen de cares amb un vuitantí mudat com un tupí i que camina amb l’ajuda d’una crossa. Tots dos el coneixen perquè havia tingut un cafè molt concorregut al Passeig, fa anys. Així i tot, el despatxen amb una magra salutació de circumstàncies. Van tard.

— Hola, Oliveres. Què fas trempat? — els etziba l’home amb una rialla d’orella a orella i la mirada espurnejant.

— Doncs, mira … Anar fent. — respon en Màrius, titubejant. Està sorprès per la inesperada reacció amistosa del vell, que, aprofita que la parella s’ha aturat per plantar-se’ls-hi al davant, barrant-los el pas.

— Déu-n’hi-do els anys que feia que no et veia, Oliveres. És que estàs igual, pillo! La teva cara la tinc gravada a la memòria, saps? 

En Màrius parpelleja incrèdul unes dècimes de segon. No entén d’on surt aquest comentari perquè ell no hi té cap franquesa amb aquell ancià. És mira a la Mercè buscant ajut, però ella li fa una ganyota sorruda que ell interpreta com «Au, Màrius, rei, esbandeix aquest pesat, i anem per feina, que se’ns enganxarà l’arròs».

— Encara recordo quan veníeu al cafè amb en Miquel Soler, en Fullaraca i en Quico Basarda. Quin quartet que fèieu. L’os pedrer!

En aquell moment, en Màrius té la certesa absoluta que el seu interlocutor l’ha confós amb el seu pare. Els tres noms que acaba d’esmentar eren els amics de l’ànima del seu progenitor. Atabalat, fa girar el cervell a tota velocitat, buscant com sortir d’aquell mal pas. Els bufets impacients de la seva dona fan de banda sonora de l’escena i el posen més nerviós encara.

Tot i que no és el primer cop que li passa, això que el confonguin amb el seu pare, en Màrius està convençut que no s’hi assembla tant com diuen. A la gestoria li ha passat alguna vegada, sobretot amb els clients més veterans. Ell sempre ho ha encaixat amb esportivitat, malgrat que, a casa, ho aprofitin per acollonar-lo.     

— No parles pas de fa quatre dies, eh? — respon en Màrius, intentant desempallegar-se de l’ancià amb frases tòpiques i buides. Mentrestant, la Mercè ja comença a posar polls i es mira el seu marit amb posat sever, mentre fa repicar la punta de la sabata a la vorera.

— Vosaltres éreu més grans que jo i us recordo amb molta vivesa. Us veia arribar al cafè amb les motos, amb aquells vestits impecables. Us assèieu allà a la terrassa amb les ulleres de sol posades, fumant. Semblàveu artistes de cine. I, aleshores, totes les noies solteres que voltaven pel Passeig s’ho feien venir bé per aturar-se a dir-vos hola. Com una processó. Manoi, quins temps! … Per què tu, ara, quina edat tens, Oliveres?

El dubte de continuar amb la farsa o matar la conversa allà mateix dient la veritat a aquell senyor, passa com un coet pel magí d’en Màrius. Però es queda de pedra quan sent la seva pròpia veu dient:

— Doncs mira, noi, avui, a casa, celebrarem que demà en faré 92.

La Mercè fa un salt igual que si li hagués passat corrent. Amb els ulls com dos salers i els llavis premuts i blancs, fa que no amb el cap de manera ostensible en direcció al seu marit. Tot seguit, li etziba un violent cop de colze, com si cregués que la patacada li faria recuperar el seny.

— A fe de Déu, que et conserves bé, puta!  Jo en vaig fer 87 al maig i, ja ho veus, trampejant i prou. Però no em queixo, eh? Que de la nostra quinta, gairebé tots ja estan criant malves, pobres.

— No et pensis pas que tot siguin flors i violes — afegeix en Màrius, ficat del tot en el paper —, també tinc les meves coses. Si et faig la llista, estem aquí palplantats fins al vespre.  

— Ostres quina il·lusió que m’ha fet trobar-te, Oliveres. Això sí, ets car de veure, eh?

— No volto gaire, saps? Encara vaig a la gestoria cada dia. M’agrada la meva feina. No hi puc fer més. I com que no em sé estar a casa, ni tampoc m’abelleix rondar pels carrers, doncs faig feina. I a futbol, et pots creure que des de la pandèmia que no m’hi han vist el pèl? Mira, avui em trobés de casualitat perquè he hagut d’anar a fer un parell d’encàrrecs.

— Jo, d’ençà que ja no tenim el cafè, procuro sortir cada dia. A comprar o només a fer un vol. A vegades vaig a jugar al dòmino al Casal… La qüestió és mantenir el cap clar i no perdre pistonada, nano!     

De reüll, en Màrius veu com la Mercè està vermella com un pebrot, remuga frases inaudibles per ell i li fa la impressió que està a punt de treure fum per les orelles, com una màquina de tren de vapor.  

  — És la teva filla? — demana l’home, assenyalant a la Mercè amb la barbeta.  

— Ara sí que m’has fet riure! És la dona del meu gran, que m’ha volgut acompanyar. Mira Mercè, et presento en …

— Toni. Toni Estruch. Teníem el cafè Mercantil allà al cap de dalt del Passeig. Però no sé si te’n pots recordar, tu. Ets molt jove. I eixerida, eh?

La Mercè, fora de si, boqueja com una carpa fora de l’aigua, decidint quin reguitzell d’exabruptes els hi tira barres avall a aquell parell de poca-soltes.

— Tens pas nets, tu, Oliveres?

— Set, ja. Tres nenes i quatre nens. La petita té dos anys i el gran, sis.  

— Fins i tot amb això, tens sort, podrit. Els meus fills tenen gossos i gats, però de mainada res de res. Ai las!  

— Bé, Toni. De debò que m’ha agradat trobar-te, però nosaltres hem d’anar fent via o trobarem tancat. Records a casa, i a veure si no tardem tant a tornar-nos a veure.

— Això mateix. Saluda a la Pilar de part meva. I recorda la dita: salut i pessetes, que tota la resta són punyetes!

Llavors, en Toni tira carrer avall, decidit i amb un somriure triomfal dibuixat als llavis. La Mercè i Màrius encara tarden uns segons a pair tot el que ha passat.

— Però que t’has begut l’enteniment, Màrius? — explota la Mercè — És què t’hagués aixafat, eh?

— Només li he seguit la veta, dona …

—La veta? T’hi has fet sopes, punyeta!

—Volies que li digués que anava errat i que estava parlant amb el fill Oliveres i no pas amb el pare? Aquest pobre home haguera tingut un disgust com una catedral. Pitjor que si li hagués fotut una bufetada. Ves que no l’haguéssim hagut de refer aquí mateix. Ara tornarà a casa content com unes castanyoles i recordant anècdotes de quan era jove. He fet una obra de caritat.

— A sobre el bon samarità … Un penques, ets! Aquest home es pensa que ha passat conversa amb el teu pare. Com penses solucionar-ho?

— Tot fos tan fàcil, dona. Quan arribi a casa li donaré records al meu pare de part d’en Toni del Mercantil. Ja veuràs que ell estarà content com unes pasqües. De fet, si ho penses bé, ells dos sí que han mantingut una conversa; però ho han fet amb una persona interposada.

— Per què els advocats sempre ho gireu tot a favor vostre? Vinga, va. Marxem o aquí al sol es fondran els gelats que acabem de comprar.      

Foto de Jens Freudenau a Unsplash

Cel·la

 

Desconegut que llegiu aquestes ratlles que un jorn llunyà vaig escriure amb la meva sang, esteu perdut. Abandoneu tota esperança, criatura incauta, perquè un cop aquí dins, no teniu escapatòria.

Tant me fa que us ha empès a violar els set segells sagrats i a obrir la porta beneïda que havia de servir per retenir-me, pels segles dels segles, en aquesta fosca, pestilent i fastigosa cel·la, que ni les rates ni les paneroles no han volgut compartir amb mi. Però sapigueu, ingenu, que en alliberar-me també heu desencadenat la calamitat que m’acompanya. O no sabíeu, taujà, que els inquisidors em van emparedar en vida a les profunditats d’aquest monestir per impedir que continués escampant la Pesta Negra i, d’aquesta manera, acomplís la meva missió infernal?  

Malgrat que no em veieu, ja soc a dins vostre. Una esgarrifança gelada us ho confirmarà. Tot seguit, notareu com em vaig escampant per les vostres venes, provocant-vos una cremor que us serà insuportable. Aleshores, igual que un cucut, us foragitaré sense remei de la còrpora que fins ara habitàveu i la faré casa meva.     

Perquè jo soc el Nigromant. El portador de les plagues. El que no és mort i ja no té forma humana. L’ambaixador del totpoderós Senyor de les Infernals Tenebres i qui li obrirà les portes d’aquest món de bat a bat perquè ell desencadeni les fúries de l’infern, i estableixi el seu regne entre els homes i anorreï d’una vegada per totes, aquell a qui anomeneu el Crist, i els seus indesitjables acòlits.

Foto de Annie Spratt en Unsplash

El regal

En Santi s’havia llevat més aviat que del compte. De fet, ja feia molta estona que donava voltes al llit, nerviós. Era el seu aniversari i dotze anys no es fan pas cada dia. A més, l’endemà començaria a l’institut. Estava que no tocava ni quarts ni hores.

Quan el nano va entrar a la cuina, va veure el paquet a sobre la taula. Estava embolicat amb paper de regal i duia una etiqueta que deia «T’ho mereixes». El cor li va fer un salt. Va seure a davant de la capsa mirant-la amb intensitat. Com si pogués descobrir que amagava l’embolcall només per fitar-lo sense parpellejar.

Volia esperar que els pares es llevessin per obrir-lo, però s’anava esverant a mesura que passava l’estona. A poc a poc, va apropar les mans a l’embalum, però sense tocar-lo. Fins que ja no va poder més i va estripar el paper d’una revolada. I, dòmino, era el regal que ell esperava: el telèfon mòbil.   

Se li va escar un «Visca» que va ressonar per tot el pis. Els dits, atropellats, no aconseguien retirar les cel·lofanes i els adhesius que embolcallaven l’aparell com si fos una mòmia postmoderna. Amb penes i treballs va arribar a desembolicar-lo i sostenir-lo entre les mans, que li tremolaven d’emoció.     

Estava molt excitat, en Santi, perquè allò era la porta d’entrada al desitjat i meravellós món dels adults. Va prémer el botó d’engegada i la pantalla es va il·luminar, igual que el rostre embadalit del noiet. «Hola», va aparèixer al monitor. «Els que aquí entreu, deixeu tota esperança».     

   Foto de Rodion Kutsaiev en Unsplash    

L'aroma penetrant del cafè

L’aroma penetrant del cafè el va atraure fins a una terrassa de bar com si uns dits invisibles l’agafessin per les fosses nasals i l’estiressin fins aquella raconada ombrívola de la plaça de l’Ajuntament. Allà, l’aire estava saturat de cafeïna per flaire que desprenien les múltiples tasses dels clients més matiners, que esmorzaven tot fullejant el diari o xafardejant el mòbil. Ell identificava sense cap mena de dubte aquella olor intensa i amb personalitat. A més, li resultava molt familiar. Però no sabia per què. Llavors, la pituïtària, estimulada pels efluvis cafeters, li va disparar una tirallonga de records difusos, que van aflorar al seu magí sense ordre ni concert. Era com si, a dins del cap, es projectés una pel·lícula de Súper-8 feta de retalls esparsos, desenfocada i plena de flaixos. Un garbuix de llocs i moments indeterminats aclaparador i que ell no es veia amb cor d’associar a res concret, ni conegut. Tampoc entenia d’on sortia aquella cronologia embarbussada. Tanmateix, la fragància de la beguda van acabar evocant-li seguretat, calidesa i confort.  La potent i sobtada màgia de les essències olfactives el va deixar gairebé estabornit, fins que el lladruc d’un gos el va fer aterrar a la realitat. 

Excitat per aquella descàrrega emocional, es va passejar entre les taules i les cadires, tibat i amb l’aparent indolència d’un dandi. Com que era un tafaner de mena, amb un ull fitava al cambrer, mentre amb l’altre observava que estaven endrapant els parroquians, no fos cas que li vingués res de gust. Ell era de vida. Sempre tenia un budell buit. I a l’hora d’omplir el pap no era pas un llepafils.  

Al final no es va entaular i va continuar fent el vol per la plaça. Li agradava l’ambient lleganyós que es respirava els dilluns d’estiu a primera hora del matí en aquell indret. La brigada municipal feia poc que havia regat el paviment i algun pardal atrevit baixava a beure a les basses que havien quedat. D’una revolada, es va acostar al banc de pedra on ja s’hi havia instal·lat la colla de sempre. Xerraven atrafegats i no li van dir ni ase ni bèstia. Ho va atribuir al fet que aquell matí en portaven alguna de cap.  

Un estrèpit metàl·lic sobtat el va sobresaltar, i, per instint, va fer un saltiró al costat. Havia sigut una joveneta que havia apujat la persiana d’una botiga amb molt ímpetu. Massa pel seu gust. Li va etzibar una mirada de mala jeia perquè s’adonés que li estava maleint els ossos per aquell terrabastall innecessari. Però des d’una distància prudencial i sense perdre el posat solemne. La dependenta, tanmateix, no va entendre la indirecta i, tot seguit, va sortir a la porta de l’establiment amb un raspall i un recollidor. Ell sí que va caçar al vol les intencions de la jove i va tocar el dos. Tenia pànic a les escombres.

L’activitat d’una taula de la terrassa va captar la seva atenció. Una parella es discutia com dos galls. Es va atansar amb sigil per sentir la conversa sense atraure l’atenció dels festejadors. La noia es va aixecar d’improvís i va fer com si marxés, deixant un xuixo per encetar a sobre la taula. El noi la va aturar agafant-la del braç i posant cara de xai degollat. Ella va tornar a seure, emmurriada. El cabell de la jove el va fascinar. D’un negre atzabeja i brillant poc comú. Llavors es va fixar en el llamp de talons que duia. Es va sorprendre a ell mateix reflexionant sobre els inconvenients per la integritat física que tenia dur aquell calçant tan extremat. Llegint el llenguatge corporal del duet, ell va deduir que el nivell de crispació havia disminuït. En aquestes que el jove va treure un paquet de tabac i la va convidar a fumar. Això va ser definitiu per fer-li aixecar el vol. El fum el posava malalt.

En girar-se va topar de cara amb un paio esperrucat, malgirbat, que pudia com una guilla i caminava fent tentines. Va esquivar-lo amb una maniobra evasiva ràpida. Però el tipus no volia saber pas res d’ell. Anava directe a la parella de la terrassa, que passat el primer esglai, es va fer l’orni per no haver de donar-li almoina. Aleshores, l’individu els hi va dedicar una llarga tirallonga d’exabruptes abans que el cambrer no el foragités de males maneres. Ell va fugir volant d’aquella escena, no fos cas que s’escapés un mastegot i li toqués el rebre.

El brogit i el tràfec a la plaça es va incrementar amb el pas dels minuts. Ell, d’esquitllentes, veia com alguns col·legues seus anaven amunt i avall, tibats i amb aire fatxenda. Igual que si fossin els amos de la plaça. Els considerava una patètica volada de polls remullats. A més, feia un parell de dies que estaven a mata’m que et mataré a causa d’un contenciós per unes engrunes. Per aquesta raó, va fer veure que no els veia. Aleshores, una mare amb un cotxet i dues criatures es van aturar a tocar d’ell per saludar una altra dona. El fill petit se’l va quedar mirant bocabadat. Com si no hagués vist mai ningú com ell. El gran, més murri, va aprofitar la distracció de menut per pispar-li un cavall de joguina que duia a les mans amb un moviment ràpid. La criatura va passar de l’estupor al plor estrident en un instant curtíssim. La progenitora va continuar xerrant com si sentís ploure una estona, però al final es va haver d’interessar per l’incident. En aquell moment, el primogènit va posar cara de no haver trencat mai un plat i el benjamí, de llàstima infinita. La dona, pragmàtica fins al moll de l’os, va tancar l’afer etzibant un sonor clatellot a l’hereu i restituint la joguina al caganiu.

En aquestes que la va veure arribar d’un tros lluny. Baixava de l’església tot decidida. No li feia gens de gràcia haver de tenir tractes amb ella. Era el membre de la colla que li queia pitjor. Era una pic-pic que sempre el treia de polleguera i no volia tenir-la a prop de cap de les maneres. Després de fer una llambregada ràpida a l’entorn, buscant un racó on passar desapercebut, va provar d’alçar el vol d’allà. Tanmateix, no se’n va sortir. Ella també l’havia vist i es va aturar just al seu costat, estarrufada i fent-se la interessant. Ell va optar per ignorar-la. A veure si es cansava i es buscava un altre recer. Amb el pas dels minuts, el silenci entre tots dos es va tornar més espès que el quitrà de la carretera general un migdia d’agost.

— Hola. Què fas per aquí? — va parrupar ella amb coqueteria.

— Mira. Passant l’estona i buscant la fresca …

— Doncs et faré companyia.

— Tu mateixa. Si no tens res més a fer …

— Si t’he de ser sincera, en realitat, et vull fer una pregunta personal.

— Vaja. Doncs en aquest moment no tinc gaires ganes de piular, saps?

— Tu que eres abans de ser un colom?

— Ara sí que m’has hagut …

— En l’anterior reencarnació, vull dir. Jo crec que era una alta executiva en una multinacional. Segur.    

— Doncs, saps que no ho tinc gens clar, jo? De tota manera, hi ha una cosa que sí que et puc assegurar i és que m’agradava molt el cafè.

 Foto de Jovana Jelovac en Unsplash