divendres, 9 de setembre del 2022

Els paletes

 

—Saps, Marcel, que els paletes sempre estan en gràcia de Déu? Perquè dones gràcies a Déu el dia que arriben, i també ho fas quan se’n van.

—Sí, Remei. Ja ho sé.

Des d’un racó de l’àmplia estança, la parella d’ancians observa amb ulls encuriosits com els obrers van amunt i avall, atrafegats com les formigues a l’agost i amarats de suor, aliens a la seva vaporosa presència. El tragí vertiginós de la brigada hipnotitza a la Remei i en Marcel, que no es perden cap detall de tot allò que passa al seu voltant.

Malgrat l’agitació gairebé infantil, la reforma de la casa no deixa de produir-los un punt de recança. Pateixen, per si, un cop ja estigui enllestida la feina, reconeixeran la seva llar i si s’hi trobaran a gust. Si encara serà un habitatge o els nets l’hauran convertit en una altra cosa, com ara un hotel o uns apartaments turístics. Ningú els hi ha explicat res de res a ells, i, encara que no és la seva intenció, es van posant pedres al fetge. Aquesta casa és la seva vida. És la torre que es van fer construir els avis de la Remei per passar els estius a la fresca, llunys de la ciutat. I l’indret on es van refugiar ells dos el juliol de 1936, just després de cassar-se, fugint dels bombardejos i de les ràtzies de la FAI. Acabada la guerra ja no en van marxar perquè aleshores van arribar les criatures, gairebé en tromba. Els quatre primers en tres anys. Llavors, empesos per la necessitat, també van haver de transformar el xalet per enquibir-hi als fills i a les tietes conques que tenien a càrrec seu. Però sempre van respectar l’essència de la vil·la familiar, tal com li havien promès a l’avi Modest al llit de mort.

El so lent de les campanades s’infiltra, puntual, entre el traüt eixordador de la feina. Amb la mateixa parsimònia, els vells caminen agafats de bracet, indiferents a la polseguera que colonitza tots els espais de l’habitatge. Es desplacen amb la seguretat de qui, després de tota una vida, coneix a la perfecció l’espai que trepitja. S’aturen a cada raconada, que els hi porta a la memòria alguna història viscuda, o més d’una.

Amb els ulls espurnejant d’emoció, rememoren on hi havia hagut el piano i els recitals que cada diumenge estival a la tarda feia una jove Remei pels amics i convidats dels pares. Aquells concerts es van convertir en tot un esdeveniment social al poble. En una d’aquestes vetllades, en Marcel, tot just arribat d’Amèrica, es va enamorar d’aquella noia pèl-roja que tocava, amb gran brillantor i sensibilitat, sonates de la Fanny Mendelssohn i de la Clara Wieck. Entre la guerra i la criança de la mainada, la carrera de concertista de la Remei es va estroncar. Així i tot, el piano sempre va ser un dels eixos vertebradors de la família. S’hi reunien al voltant per a qualsevol celebració familiar. A més a més, entre setmana, sempre hi havia alguna criatura, o bé de casa o bé de fora, que hi rebia classes. 

En un moment de la ronda, la parella s’acosta a una bastida, al peu de la qual, un manobre jovenet, a la gatzoneta i de cara a la paret, prepara pasta en una gaveta amb remarcable poca traça. El noi, en notar-se observat, s’atabala i està a punt d’escampar el morter per terra. El mestre d’obres, que des de l’altra punta de la sala no li treu l’ull de sobre, el renya a crits, sense que li caigui el broc de regalèssia que tot el dia du a la boca. El xicot, quequejant, prova d’excusar-se dient que si algú el mira mentre treballa s’angoixa. L’encarregat el talla en sec amb un renec recaragolat que espetega a la sala com una fuetada.

L’aprenent, ja prou neguitós per ser la primera setmana a la feina, fita de reüll a darrere seu amb insistència per si pot veure bé als seus observadors. Tanmateix, no s’atreveix a girar-se del tot pel marcatge del cap d’obra, que vol que estigui al cas i que no deixi en Peret sense material per anar pujant paret. És què percebre la presència dels ancians tant a tocar li genera una desagradable i punyent sensació d’incomoditat, al xicot. Una barreja de fred, buidor i formigueig es concentren al seu estómac, deixant-lo al llindar del mareig.

A desgrat seu, no és el primer cop que experimenta una angúnia semblant. D’ençà que té ús de raó, que nota quan en té a prop. Els detecta al carrer, a les botigues, a l’estació i a les cases. Fins i tot a l’escola, en captava algun que no havia volgut marxar del tot. Quan ho passa pitjor és al cementiri, quan acompanya a la mare els diumenges a dur flors a la tomba del pare. Allà dins n’hi ha per totes bandes i l’acumulació d’estímuls li acaben provocant dolor físic. Al contrari del que pensa la gent, no li han fet mai res, ni tampoc s’han volgut comunicar mai amb ell. Fan la seva guerra. Aferrats als que sigui que els reté aquí i els impedeix fer el traspàs complet.

De tota manera, el que de debò el posa malalt és que ningú no l’hagi cregut mai quan explica això que copsa. La mare l’ignora amb resignació cristiana. Ho considera una altra prova que li ha posat Déu per saber si es digna d’anar al cel. La resta, tothom se’n fot d’ell. Fins i tot el doctor Maurici, que el tracte des de petit, es pensa que està com un llum de carbur. En Martí guillat, li diuen.  

Aprofitant que en Peret es treu el casc per eixugar-se el front amb el mocador de butxaca i beure un raig d’aigua del càntir, el noi examina l’estança sencera d’una llambregada. Li sembla veure als ancians un tros enllà, contemplant les motllures del sostre i intercanviant mirades de complicitat. Però només és un segon, perquè l’intens contrallum del finestral li fa com una cortina que els difumina. En Martí avança un parell de passes cap al centre del saló, forçant la vista, buscant-los. De sobte, se’ls troba just al seu davant, xafardejant-t’ho tot amb posat murri. Astorat, el manobre prova de recular i decantar-se. No obstant això, els vells avancen imperibles, en clar rumb de col·lisió. El jove, en una acció instintiva, encreua els braços a davant de la cara per protegir-se. La Remei i en Marcel continuen caminant en direcció a l’escala principal, aliens a l’acció de l’obrer, i travessen el seu cos pel mig, com si només fos un miratge projectat pel reflex d’un raig de sol capriciós.

En Martí, aterrit, nota una forta punxada, que el traspassa del pit a l’esquena, seguida d’una violenta esgarrifança que li puja esquena amunt. En Peret, en veure’l blanc com la cera i tremolant com una fulla d’arbre, li diu que sembla ven bé que hagi vist un fantasma. El mosso, quequejant, contesta que n’acabava de veure dos, allà mateix, i que en aquest precís instant estan pujant escales amunt. «Deixa els porros, xaval, que t’han rostit el cervell del tot», sentència el vetarà obrer, posant els ulls en blanc, fent espetegar la llengua i negant amb el cap.

—Saps, Marcel, que els paletes sempre estan en gràcia de Déu? Perquè dones gràcies a Déu el dia que arriben, i també ho fas quan se’n van.

—Sí, Remei. Ja ho sé.


Foto de gryffyn m en Unsplash

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada