—Saps,
Marcel, que els paletes sempre estan en gràcia de Déu? Perquè dones gràcies a
Déu el dia que arriben, i també ho fas quan se’n van.
—Sí,
Remei. Ja ho sé.
Des
d’un racó de l’àmplia estança, la parella d’ancians observa amb ulls
encuriosits com els obrers van amunt i avall, atrafegats com les formigues a
l’agost i amarats de suor, aliens a la seva vaporosa presència. El tragí
vertiginós de la brigada hipnotitza a la Remei i en Marcel, que no es perden
cap detall de tot allò que passa al seu voltant.
Malgrat
l’agitació gairebé infantil, la reforma de la casa no deixa de produir-los un
punt de recança. Pateixen, per si, un cop ja estigui enllestida la feina, reconeixeran
la seva llar i si s’hi trobaran a gust. Si encara serà un habitatge o els nets
l’hauran convertit en una altra cosa, com ara un hotel o uns apartaments
turístics. Ningú els hi ha explicat res de res a ells, i, encara que no és la
seva intenció, es van posant pedres al fetge. Aquesta casa és la seva vida. És la
torre que es van fer construir els avis de la Remei per passar els estius a la
fresca, llunys de la ciutat. I l’indret on es van refugiar ells dos el juliol
de 1936, just després de cassar-se, fugint dels bombardejos i de les ràtzies de
la FAI. Acabada la guerra ja no en van marxar perquè aleshores van arribar les
criatures, gairebé en tromba. Els quatre primers en tres anys. Llavors, empesos
per la necessitat, també van haver de transformar el xalet per enquibir-hi als
fills i a les tietes conques que tenien a càrrec seu. Però sempre van respectar
l’essència de la vil·la familiar, tal com li havien promès a l’avi Modest al
llit de mort.
El
so lent de les campanades s’infiltra, puntual, entre el traüt eixordador de la
feina. Amb la mateixa parsimònia, els vells caminen agafats de bracet, indiferents
a la polseguera que colonitza tots els espais de l’habitatge. Es desplacen amb
la seguretat de qui, després de tota una vida, coneix a la perfecció l’espai
que trepitja. S’aturen a cada raconada, que els hi porta a la memòria alguna
història viscuda, o més d’una.
Amb
els ulls espurnejant d’emoció, rememoren on hi havia hagut el piano i els
recitals que cada diumenge estival a la tarda feia una jove Remei pels amics i
convidats dels pares. Aquells concerts es van convertir en tot un esdeveniment
social al poble. En una d’aquestes vetllades, en Marcel, tot just arribat
d’Amèrica, es va enamorar d’aquella noia pèl-roja que tocava, amb gran brillantor
i sensibilitat, sonates de la Fanny Mendelssohn i de la Clara Wieck. Entre la
guerra i la criança de la mainada, la carrera de concertista de la Remei es va
estroncar. Així i tot, el piano sempre va ser un dels eixos vertebradors de la
família. S’hi reunien al voltant per a qualsevol celebració familiar. A més a
més, entre setmana, sempre hi havia alguna criatura, o bé de casa o bé de fora,
que hi rebia classes.
En
un moment de la ronda, la parella s’acosta a una bastida, al peu de la qual, un
manobre jovenet, a la gatzoneta i de cara a la paret, prepara pasta en una
gaveta amb remarcable poca traça. El noi, en notar-se observat, s’atabala i està
a punt d’escampar el morter per terra. El mestre d’obres, que des de l’altra
punta de la sala no li treu l’ull de sobre, el renya a crits, sense que li
caigui el broc de regalèssia que tot el dia du a la boca. El xicot, quequejant,
prova d’excusar-se dient que si algú el mira mentre treballa s’angoixa. L’encarregat
el talla en sec amb un renec recaragolat que espetega a la sala com una fuetada.
L’aprenent,
ja prou neguitós per ser la primera setmana a la feina, fita de reüll a darrere
seu amb insistència per si pot veure bé als seus observadors. Tanmateix, no
s’atreveix a girar-se del tot pel marcatge del cap d’obra, que vol que estigui
al cas i que no deixi en Peret sense material per anar pujant paret. És què percebre
la presència dels ancians tant a tocar li genera una desagradable i punyent
sensació d’incomoditat, al xicot. Una barreja de fred, buidor i formigueig es
concentren al seu estómac, deixant-lo al llindar del mareig.
A
desgrat seu, no és el primer cop que experimenta una angúnia semblant. D’ençà que
té ús de raó, que nota quan en té a prop. Els detecta al carrer, a les
botigues, a l’estació i a les cases. Fins i tot a l’escola, en captava algun
que no havia volgut marxar del tot. Quan ho passa pitjor és al cementiri, quan acompanya
a la mare els diumenges a dur flors a la tomba del pare. Allà dins n’hi ha per
totes bandes i l’acumulació d’estímuls li acaben provocant dolor físic. Al
contrari del que pensa la gent, no li han fet mai res, ni tampoc s’han volgut
comunicar mai amb ell. Fan la seva guerra. Aferrats als que sigui que els reté
aquí i els impedeix fer el traspàs complet.
De
tota manera, el que de debò el posa malalt és que ningú no l’hagi cregut mai quan
explica això que copsa. La mare l’ignora amb resignació cristiana. Ho considera
una altra prova que li ha posat Déu per saber si es digna d’anar al cel. La
resta, tothom se’n fot d’ell. Fins i tot el doctor Maurici, que el tracte des
de petit, es pensa que està com un llum de carbur. En Martí guillat, li diuen.
Aprofitant
que en Peret es treu el casc per eixugar-se el front amb el mocador de butxaca
i beure un raig d’aigua del càntir, el noi examina l’estança sencera d’una
llambregada. Li sembla veure als ancians un tros enllà, contemplant les
motllures del sostre i intercanviant mirades de complicitat. Però només és un segon,
perquè l’intens contrallum del finestral li fa com una cortina que els difumina.
En Martí avança un parell de passes cap al centre del saló, forçant la vista, buscant-los.
De sobte, se’ls troba just al seu davant, xafardejant-t’ho tot amb posat murri.
Astorat, el manobre prova de recular i decantar-se. No obstant això, els vells avancen
imperibles, en clar rumb de col·lisió. El jove, en una acció instintiva, encreua
els braços a davant de la cara per protegir-se. La Remei i en Marcel continuen
caminant en direcció a l’escala principal, aliens a l’acció de l’obrer, i
travessen el seu cos pel mig, com si només fos un miratge projectat pel reflex
d’un raig de sol capriciós.
En
Martí, aterrit, nota una forta punxada, que el traspassa del pit a l’esquena,
seguida d’una violenta esgarrifança que li puja esquena amunt. En Peret, en
veure’l blanc com la cera i tremolant com una fulla d’arbre, li diu que sembla ven
bé que hagi vist un fantasma. El mosso, quequejant, contesta que n’acabava de
veure dos, allà mateix, i que en aquest precís instant estan pujant escales
amunt. «Deixa els porros, xaval, que t’han rostit el cervell del tot», sentència
el vetarà obrer, posant els ulls en blanc, fent espetegar la llengua i negant
amb el cap.
—Saps,
Marcel, que els paletes sempre estan en gràcia de Déu? Perquè dones gràcies a
Déu el dia que arriben, i també ho fas quan se’n van.
—Sí,
Remei. Ja ho sé.
Foto de gryffyn m en Unsplash
