A sota el llençol

 

M’agradaria saber qui és aquesta dona que em mira amb posat circumspecte. Déu n’hi do la repassada que m’ha fet. Com si m’hagués de fer un vestit a mida. Fins a l’últim racó, ha ullat. Sort que sempre vaig net i polit. Ho faig per precaució. No se sap mai que et pot passar. La mirada d’ella m’inquieta. Tot i que em neguiteja molt més no poder-me moure. Voldria demanar-li si ella sap perquè m’he quedat així. Glaçat com una estàtua. Però no soc capaç de badar la boca. Ara em cobreix amb un llençol. M’amoïna, tot plegat.    

És ben cert, que l’últim mareig no ha sigut com els altres. Ha estat estrany. Més intens i llarg. Quin fred fa al damunt d’aquesta llitera. Diantre! I el llençol és prim com un paper de fumar. No m’abriga gens ni mica. De bon grat li demanaria una manta a la senyora. I de passada que també em destapes la cara. Però no sé si encara és per aquí. Provo de cridar-la i no em surten les paraules.

 Ara és un home qui aixeca el llençol. Calla, que li demana a ella a quina hora m’he mort! Vatua la pell d’una grua! Resulta que he estirat la pota. Ara ho entenc tot. Vaja! Quina mala jugada. És que no me’n sé avenir! Sempre he tingut clar que un dia o un altre havia de passar per aquest tràngol. Que no em quedaria per llavor. Tanmateix, ara que hi soc pel mig, és un sarau de mal pair. Tant de bo algú m’hagués dit que morir-se és això. Estar preparat sempre ajuda. Ho entomes tot molt millor.  

Suposo que m’hauré mort d’allò que m’havien de fer proves a final de més. Com dimonis es deia? Ho tinc a la punta de la llengua. Sort que el metge de capçalera em va dir que no patís perquè no era res greu. Quin savi pollastre està fet. Ara ho recordo: Catalèpsia.   

Ep! Em treuen el llençol de sobre. I em miren tots dos amb insistència. Ella li diu:  «Tot a punt per a l’autòpsia, doctor. Procediu amb la primera incisió …»

Foto del National Cancer Institute a Unsplash