divendres, 17 de setembre de 2021

La transmissió del coneixement

 

—Tot i no tenir-nos franquesa, fa anys que ens coneixem, Llibori. No debades les nostres famílies han estat veïnes d’ençà que el món és món. Descomptant un assumpte de llindars d’abans de la guerra, que ara no ve al cas, però que un dia o altre haurem de solucionar; o aquell desagradable incident d’uns conills que es van escapar de casa vostre i el gos de casa va deixar al seti, podem concloure que la correcció ha presidit tothora la relació entre ambdues nissagues. Un fet, per cert, molt destacable a Riu Major, donat que els Capbreu sempre heu estat de pensament conservador i catòlic; mentre que els Puigpelat ens hem mogut tota la vida dins l’òrbita del radicalisme rabassaire i ateu.

»Vaig filar el tema que avui ens ocupa fa molts anys. Així i tot, em vaig mossegar la llengua. Nonet, perquè has de moure borina en aquest afer, vaig pensar. A tu no et fa ni fred ni calor, per tant, t’ho guardes al pap i tal dia farà un any. Ara bé, us equivocaríeu de mig a mig si us penseu que tinc pa a l’ull pel sol fet de no haver aixecat mai alerta sobre el punt en qüestió. Per ser-vos sincer, el cas se m’havia fet lleuger de passar tots aquests anys. Gairebé invisible. Fins ara, que la necessitat particular ha forçat un canvi en el meu posicionament.

»Vull que quedi clar, d’entrada, que no vinc pas a parlar amb vós com a lletrat, sinó com a persona que destaca pel seu exquisit sentit comú i capteniment discret. Ara mateix, fora dels més propers, ningú al poble té ni la més remota sospita dels tràfecs que estem passant a casa de portes endins. I, pel bé de tots, soc del parer que ha de continuar així. A cap ens agrada estar en boca de les tertúlies als cafès, a les perruqueries i a la cua del pa. Només faltaria.

»Per anar encarant la conversa, voldria que sabéssiu que no vaig fer com Sant Pau, que va haver de caure del cavall per veure la llum. Un servidor va anar lligant caps amb el pas dels anys. Ajuntant petits detalls esparsos, espigolats amb paciència d’aranya, fins a fer-ne un mosaic sencer. Que consti que moltes peces no les vaig saber encaixar de primeres. Opino que per falta de maduresa, o de pesquis. Malaventurat.  

»Com deveu recordar, som de la mateixa quinta, vós i jo, i vàrem anar junts a estudi des del parvulari fins al batxillerat. Vaig perdre el compte dels cops que la vostra mare va enviar a la minyona a casa nostra per si us podíem deixar els meus quaderns, perquè vós els havíeu extraviat o us havíeu oblidat de copiar l’enunciat d’algun problema. La vostra vida aleshores girava al voltant del futbol. L’escola us era sobrera.

»És de domini públic que quan aquell entrenador foraster, de qui ara no recordo el nom, us va cridar al primer equip de l’Atlètic Rierenc, el vostre rendiment acadèmic va patir una caiguda en picat. Coincideix en el temps amb la històrica remuntada a la classificació que va tenir el conjunt local, afavorit per la vostra aportació golejadora. Reconec que als camps de la comarca s’han vist poques cames esquerres com la vostra. Amb aquella finor i punteria. De tota manera, qui té una edat sap que un diumenge, després d’un partit, juraria que contra l’Alzinall, el vostre pare va entrar al vestidor que se l’enduien els dimonis. A plena veu, us va prohibir calçar-vos més les botes fins que les qualificacions no tornessin a la normalitat. Déu-n’hi-do la tempesta que es va desfermar. Tinc entès, que el vostre avi, que al cel sigui, va retirar-li la paraula, al vostre progenitor. A més a més, deien les males llengües que una bona colla de socis del Rierenc van fer-li boicot, baixant a buscar consell legal fins a Vilaplana, malgrat perdre un jornal només de baixar i pujar.  

»Per aquell temps va ser quan, una tarda que estava feinejant a l’hort de casa, i passant per casualitat a tocar la tanca mitgera entre les nostres finques, vaig sentir la veu del vostre avi que semblava com si estès passant el rosari. Encuriosit, vaig mirar per un forat entre el canyís. La meva sorpresa va ser trobar-me al senyor Arístides llegint en veu alta la llista dels reis gots, assegut al bell mig del galliner. Però el més xocant de tot era que les bestioles s’estaven quietes, atentes i fent rotllana al seu voltant, igual que els alumnes a classe. Si en aquell precís instant em punxen, no em surt sang de les venes. Havia sentit a dir als meus pares, que el vostre avi havia introduït a Riu Major moltes tècniques agropecuàries innovadores per l’època. Així i tot, i ja em perdonareu, vaig pensar que llegir llibres a l’aviram era de tocat de l’ala.

»Fruit de les ganes de gresca típiques de l’edat adolescent, l’endemà tornant d’estudi vaig córrer fins a la tanca a veure si es repetia la història. Doncs sí. Els hi estava recitant totes les declinacions del llatí. I l’endemà, els rius d’Europa. I l’endemà passat, les normes per l’accentuació normativa dels diftongs. No ho vaig explicar mai a ningú. Ni als meus pares. Més que res, per respecte cap a una persona gran. Ara bé, d’amagat em vaig fer uns tips de riure monumentals. 

»Recordo que la publicació dels resultats dels exàmens de final d’aquell trimestre va ser tot un esdeveniment. Mai s’havia vist una gentada tal a la porta de l’institut pendent de les notes. Bé, cal matisar que l’expectació era només per saber les vostres i prou, donat que comprometien de manera directa les aspiracions d’ascens de l’Atlètic. Vàreu treure unes qualificacions de mocador i traca. Com si fos ara, veig a la directiva en ple del club anant-vos a buscar a casa per acompanyar-vos en processó fins al camp a entrenar. Aquell diumenge hi havia derbi amb l’Esportiu La Vall, que es va endur un repàs dels que ha quedat als annals del futbol de la comarca.

»Arran d’aquest fet, circulaven diferents teories pel poble. La més estesa era que la directiva del club havia subornat en Tirs, el conserge de l’institut, perquè us passés les preguntes dels exàmens. Haver estrenat una bicicleta nova el mateix dia del partit amb l’Esportiu era l’argument de més pes que brandaven. Un altre corrent d’opinió es decantava per una conxorxa entre la junta del Rierenc i en Marcel Sala, el mestre de gimnàstica, a canvi de les regnes de la banqueta del juvenil. I encara n’hi havia una tercera, la més pregona, que embolicava a la vostra santa mare amb el director. Ara tant se val.   

»A la llarga, em vaig acostumar a sentir al senyor Arístides cada dia llegint per les gallines. Ho vaig normalitzar com una excentricitat més dels rierencs, que déu-n’hi-do la fama que ens atribueix la premsa del cap i casal, per mor de la Tramuntana i les facècies d’algun dels vilatans il·lustres. No puc negar, que en alguna ocasió aquella sonsònia també em va servir a mi de repàs. 

»Hi ha un fet, però, que em va fer ballar el cap molt de temps, i, podríem assegurar que va ser el desencadenant de les meves sospites. La vigília d’un examen de trigonometria cabdal per la nota final, us vaig venir a demanar ajut. Per primer cop a la meva vida. Tot i cremar-m’hi les celles hores i hores, no en treia l’aigua clara. Malgrat que vós us passàveu les tardes entrenant i sense tocar un llibre, no tenia ningú més a qui recórrer. I, no sé si recordeu, que en comptes d’estudiar, em vàreu convidar a sopar. Vàrem menjar una truita d’espinacs. Molt bona. La Remei era una cuinera com n’hi havia poques. Però ni després de l’àpat volguéreu repassar. Em diguéreu que, segons el vostre avi, escoltant a classe, menjant un ou al dia i dormint les vuit hores, ja n’hi havia prou per aprovar. El cas és que l’endemà, us vaig haver de donar la raó, perquè la prova va ser bufar i fer ampolles. Tant la part teòrica com la pràctica. De fet, només vàrem aprovar vós i jo. Ens van posar al quadre d’honor i tot. Encara guardo la corbata que em van regalar els pares. Va ser la primera de debò. Sense goma. 

»Jo no soc cap llumenera, però tampoc em mamo el dit. Vaig adonar-me que algun element extern i misteriós havia intervingut allà perquè, de cop i volta, nosaltres dos ens convertíssim en un parell de genis de la trigonometria. Un servidor encara hi havia posat algun colze, que vós no us havíeu mirat ni les cobertes del llibre. Em vaig esprémer el magí una colla de setmanes, sense fer cabal. Llavors, un dia se’m va acudir relacionar les classes magistrals que pronunciava el senyor Arístides al galliner amb el calendari d’exàmens del curs. Per estirar un xic més aquest fil, vaig tornar a espiar al vostre avi i vaig descobrir que un cop finalitzada la seva dissertació, passava a recollir els ous que les gallines havien post aquella estona. Calla que no siguin aquests ous, el desllorigador de tot aquest embolic, vaig pensar. Mentrestant, l’Atlètic va pujar a Preferent, a vós us va fitxar l’Osasuna i tot darrere vàreu entrar a la Universitat de Navarra.       

»En aquestes, que un matí que vaig anar a correus a enviar un gir postal, vaig coincidir amb el vostre avi. Convindreu amb mi que si dues persones sordes i amb el tel de la llengua trencat coincideixen en un local, és normal que qui estigui al seu voltant pesqui la major part de la conversa. Que quedi clar, que mai he estat un xafarder. Res més lluny del meu tarannà. Doncs el senyor Arístides demanava a en Dionís carter si havia arribat un llibre anomenat «Tractat d’hipnosi aplicada a l’aprenentatge i les seves aplicacions en l’ensinistrament d’animals» i li va revelar que feia anys que experimentava tècniques de mesmerisme amb les gallines. Vaig aixecar unes orelles de pam i mig. Vet aquí, vaig rumiar, perquè les té tan quietes, les gallines, quan els hi clava aquelles tabarres.

»Ja estem arribant al quid de la qüestió i us agraeixo que no heu badat boca en cap moment. Resulta que el meu gendre, l’Hilari Escofet, està preparant les oposicions per entrar d’empleat a l’Ajuntament. Suposo que sabeu que treballa a la mina. Allà estant molt contents amb ell. És un noi molt trempat, mal m’està el dir-ho. Però al jaciment, a tot estirar, pot aspirar a una plaça de capatàs. Convindreu amb mi, que una feina a la casa de la vila li permetrà assegurar un futur molt millor als meus nets i a la meva filla. I més segur, també. Que allà baix a la galeria, mai se sap que et pot passar. Ell mateix va quedar orfe de jovenet per culpa d’una metxa traïdora. El problema rau en el fet que no tenim padrins que ens donin una empenteta. Ja esteu al cas que no combreguem amb el règim. Aleshores, el noi no té cap més remei que estudiar. Però en té un bull, sabeu? Ja de menut li costava la lletra. Doncs imagineu-vos ara. Arriba al vespre a casa mort i rendit. Aleshores, el fill gran l’espera per anar a jugar a pilota a l’hort. El petit, que està molt emparat, és de plorar fàcil perquè, pobret, enganxa un còlic darrere l’altra. I quan la mainada ja és al llit, a l’Hilari també li pesen les parpelles. Ja sabeu a quina hora toquen la sirena per entrar a la mina. Amb aquest panorama, qui és el maco que pot seure a davant d’un llibre i aprendre’s la lliçó.

»A mesura que s’acosta l’examen, la casa és un cau de raons. Tots veiem que el més calent és a l’aigüera. I que farem salat. A fe de Déu que abans l’Hilari i la Rosalia eren una parella molt ben avinguda. Ara, hi ha ball de rams un dia sí i l’altre, també. Amb el cor a mà, em fa por que això no acabi com el rosari de l’aurora. Ai las!

»El fet és que dissabte, mentre regava, em va venir una pensada al magí. Com un cop de fusell. I vaig dir-me: Ca! Ves i seu un moment amb el veí. El no ja el tens. Li demanes si fora tan amable de deixar-te unes quantes d’aquelles gallines tan trempades que té ell. Durant el dia tu els hi llegiràs el temari de les oposicions. Al capvespre recolliràs els ous que ponguin i en faràs una truita per sopar. Llavors, quan el meu gendre se la cruspeixi, absorbirà també tot el coneixement que ha retingut la volateria i que ha quedat emmagatzemat a dins dels ous. Que, si no vaig gaire lluny d’osques, era tal com aprovàveu els exàmens vós de jove, no?

»I ara, Llibori! Es pot saber d’on diantre surt aquest atac de riure vostre?      



 Photo by Obie Fernandez on Unsplash

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada