Agustí Vehí i Castelló, el poli bo

El passat diumenge 20 d'octubre vaig tenir l'honor de llegir la semblança biogràfica del meu amic Agustí Vehí durant l'acte de lliurament del títol de ciutadà d'honor de Figueres, que la corporació municipal li va atorgar a títol pòstum.  L'acte, emmarcat en el Concert de Ciutat que serveix per commemorar el lliurament del títol de ciutat a Figueres, es va celebrar al Teatre El Jardí. 

L'Agustí i jo ens van conèixer de petits al pati dels fosos, quan em va salvar d'un trinxeraire de la meva classe que em volia atonyinar. Posteriorment varem coincidir als Escoltes i de tant en tant quan tots dos, cadascú amb la seva colla, seiem a les cadires verdes de La Rambla. Al cap dels anys el vaig trobar vestit de guardia. I em va sorprendre, perquè no era la persona que jo creia que pogués entrar a fer d'urbanu. 

El Primer Nadal dels Pastors, ens va tornar a ajuntar. Érem la parella còmica de l'obra. Ell el capità de lladres Farruc i jo el lladre tòtil Gruillat. Ens vam avenir ràpidament i en els assajos els gags que improvisàvem eren constants. Vam riure i vam fer riure al públic molt. El dia de Sant Esteve de 1997 el seu fill Pau va debutar a l'obra fent de Nen Jesús i dos dies més tard, la meva filla Berta va fer el mateix paper. En un moment donat del descans entre el segon i el tercer acte del 26 de desembre, en el passadís de camerinos em va mirar de dalt a baix amb i seriós com un plat de faves em va dir: "Noi, això de l'ascensor social funciona. Fins avui era un lladre de camí ral i ara serè el pare del nen Jesús, és a dir Deu Pare". Això del teatre és collonut". I  ens vam fer un tip de riure. 

Des de llavors vam establir una relació d'amistat a temps parcial perquè jo treballava a Girona i ell estava molt enfeinat a la Policia, la Universitat, etc. Però quan coincidíem per figueres, xerràvem de llibres, de música, de la ciutat o simplement del temps. Quan vaig treballar a la delegació de El Punt a Figueres, em va donar més d'un cop de mà en temes delicats o polèmics de la ciutat. I quan ell va començar a publicar novel·les, em va engrescar a fer-ho també jo i que si calia ja m'apretaria els cargols perquè m'hi poses. 

Un cop em va recomanar un llibre policíac d'un autor italià anomenat Carlo Lucarelli. El comisari De Luca, es diu el llibre. Me'l vaig descarregar a la tauleta però no el vaig llegir fins aquesta primavera. I vaig entendre perquè li va agradar, perquè gairebé sembla escrit per ell. Gairebé. 

És per tot això, i moltes petites raons més, que em va fer molta il·lusió i em va emocionar molt que des de l'alcaldia de Figueres m'encarreguessin redactar la semblança biogràfica de l'Agustí. Vull agrair personalment a tots els que m'han donat un cop de mà a fer-la, i en especial a la Marie. 

Aquí us deixo el text: 

AGUSTÍ VEHÍ i CASTELLÓ, EL POLI BO 

Agustí Vehí i Castelló, l'Agustí, exercia de figuerenc sempre i a tot hora, especialment quan era fora de l'Empordà. No es veia vivint en un altre lloc del món perquè estimava la ciutat i la comarca amb tota la seva ànima. Però no era un amor platònic. Era un amor viscut intensament i conreat diàriament durant anys i anys, perquè, per ell, Figueres era molt més que l'indret on va viure, va estudiar, va estimar, va riure, va plorar, va veure néixer els seus tres fills, i, malauradament, va morir avui fa set mesos. Era el seu lloc de treball, la seva oficina. Tal com va escriure ell mateix,  la seva feina era vetllar per Figueres i pels figuerencs i això li encantava perquè li permetia gaudir del premi de conèixer la ciutat com el palmell de la mà: “Ningú sap tant bé els seus canvis i els seus ritmes, on bufa més fort la tramuntana i on la fresca, a l'estiu, és més agradable”.

Va néixer el 1958 i des de molt jovenet es va sentir atret per la lectura. Del Capitan Trueno va saltar a en Tintí i desprès a en Sherlock Holmes. Va estudiar als fosos i allà va continuar la seva fal·lera lectora fins el punt de saltar-se l'hora del pati per anar  d'amagat a la biblioteca a llegir. En una d'aquestes sessions de lectura clandestina se li va revelar la seva vocació per la història, gràcies al llibre “Deus, tombes i savis” . També va ser a la Salle on descobrí Pablo Neruda, que li obrí la porta a la poesia. Per això deia que els hermanus l'havien fet revolucionari i lector de poesia. I quan sortia d'escola, se n'anava a la biblioteca vella a continuar llegint. Era una autèntica rata de biblioteca, com li agradava auto definir-se. 

Però no tot van ser llibres a la seva joventut. L'Agustí va formar part activament del teixit associatiu figuerenc d'aquella època. Va passar per l'escoltisme, on va forjar el seu amor pel territori i se li van despertar la consciencia politicosocial. També va formar part del nucli fundacional del MIJAC, a la parròquia del Poble Nou, i de la Creu Roja de joventut. Paral·lelament tastava el teatre de la mà de l'elenc juvenil de l'Agrupació Arlequí on el seu caràcter despreocupat, tranquil i les seves desbordants dosis d'humor – tant a dins com a fora de l’escenari- el van revelar com un gran actor còmic. El seu papers més celebrats van ser el “Fèlix” a “Un barret de palla d'Itàlia” i el “Farruc” del primer Nadal dels Pastors.

Es va llicenciar en Història a la Universitat Autònoma, i el 1982 va entrar a la Guardia Urbana de Figueres. Ho va fer després d'una xerrada amb uns amics que li van dir que també hi havia d'haver polis d'esquerres. Es va presentar a les oposicions i va treure el número 1. Un jove llicenciat universitari comunista deuria estar molt des ubicat en la policia que es va trobar, però a mesura que va anar coneixent la feina, li va arribar la vocació. I es va marcar l'objectiu de canviar el sistema des de dins, i transformar els urbanus en un cos democràtic, al costat del ciutadà i al seu servei. I després d'una carrera de més de 30 anys i havent arribat al càrrec de Sots inspector, crec que podem dir que l'objectiu està assolit.  

Va trobar temps per donar classes de Historia a l'Escola de Policia de Catalunya, de Historia de la Seguretat a l'Escola de Prevenció i Seguretat de la UAB, i també a la Universitat Catalana d'Estiu. En tots els casos, va saber transmetre la seva humanitat desbordant i el seu sentit del deure a manta fornades de servidors públics.  

Tot això ho va compaginar amb el doctorat en Història contemporània i una producció literària envejable que inclou articles i manuals policials, guions cinematogràfics, llibres de història local i comarcal, relats, poesia i novel·les de gènere negre.  Va ser la Marie, la seva dona, qui el va convèncer perquè escrigués. El seu primer treball de ficció es va publicar el 2003. Es titulava “VIII Rondalles Napoleòniques” i utilitzava el seu humor empordanès –cínic però positiu- per donar vida al Castell de Sant Ferran. Va ser el començament d'una celebrada i premiada carrera literària. Ell era feliç escrivint en el seu refugi de Pont de Molins envoltat de llibres, barrets de policia, pipes i havans. En els seus llibres va plasmar en un estil endreçat i curós tot el que estimava i li’apassionava: la condició humana, la policia, la literatura, la divulgació històrica i la seva Figueres i el seu Empordà.

L'Agustí era figuerenc per naixement i convicció, policia per vocació, historiador per formació i escriptor per afició. Però sobretot era un home vital, savi, humil, franc, divertit, sentimental, generós, bon pare i molt bona persona. Era d'aquella mena de gent única que fan millors a tots els que els envolten i per això, quan els perdem, els enyorem tant.

El fantasma més famós d'Irlanda

Encara no us havia explicat res de la Pier House. És una casa situada al començament del passeig marítim de Kinsale. Té dues plantes i una distribució un xic sorprenent. Està pintada en tons molts clars, com les clàssiques cases de platja anglosaxones, i combinat amb els quadres i les escultures que decoren les parets i els racons de la casa, tots d'art contemporani, li donen molta personalitat. Al davant de la vivenda hi ha el jardí, que és on esmorzen el darrer dia. Després aprofitem per anar a fer un vol pel poble.

Kinsale és un poblet molt concorregut a l'estiu, especialment pels afeccionats a la vela. S'hi ha una regata que és molt coneguda a Irlanda, I ja se sap que la vela la practica gent amb un cert estatus econòmic. Això marca un xic tot l'ambient que es respira al poble, Hi ha galeries d'art, de fotografia, bars on t'ofereixen llibres per llegir a part de begudes, botigues amb molta classe i restaurants amb molta anomenada, hotels de luxes i un camp de golf. I m'oblidava del museu internacional del vi! Dir que és un indret "pijo" no és correcte, però poc n'hi falta.

Amb un cop de cotxe ens plantem al fort Carles, o Charles, que és una de les atraccions turístiques de la zona. És diu així perquè el va fer construir el rei anglès Carles I per protegir el port natural de Kinsale desprès de la batalla que porta el mateix nom del poble i que es va lliurar el dia de Nadal de l'any 1601. Sembla ser que la corona de Castella va enviar 6.000 soldats a ajudar la revolta catòlica irlandesa en contra dels invasors protestants anglesos. Aquests últims eren menys nombrosos però defensaven una posició privilegiada, que al cap i a la fi, segons diuen els llibres d'història, va ser el que els hi va donar la victòria. Tot i que diuen els irlandesos que la precipitació del general castellà Juan del Águila va donar avantatge als anglesos. El fort Charles, dons, és una fortalesa petitona a sobre un turó que domina la badia. Té una estructura i una forma molt semblant al castell de Sant Ferran, i al seu interior hi ha les restes de les que van ser les vivendes de la soldadesca. Les dels oficials, curiosament, s'han conservat.
Aquest dissabte fan una jornada de portes obertes i hi ha una exposició d'armament antic. A més, gent disfressada de soldats de la guerra civil nord-americana o de cavallers medievals dona color a les muralles i baluards.

Ve t'ho aquí que ens n'assabentem que en aquest castell hi ronda un dels fantasmes més famosos de tota Irlanda, la noia blanca, the white lady. La història va de la següent manera. A principis del segles XVIII va arribar al castell un comandant molt sever i exigent que anava acompanyat d'una filla. Willful Warrender es deia la noia. La pubilla del comandant és va enamorar d'un oficial jove i es van casar. La nit del casament el nuvi no es va poder estalviar la guardia, però es va adormir a la garita a resultes dels estralls de la festa. I el comandant, molt en la lògica militar de l'època, en trobar un guardia adormit li va engegar un tret i el va matar. Un cop mort, el sogre va descobrir que s'havia carregat el seu gendre. I la pobra novia, quan ho va saber va embogir i es va llençar a daltabaix de les muralles. Diuen que la nit de difunts se la pot veure voltant pel castell i pels carrers del poble. Mireu si la tenen present a Kinsale a la noia blanca que hi ha un hotel, un restaurant i una discoteca que es diuen així.

Sense adonar-nos se'ns ha fet l'hora de marxar a l'aeroport de Cork, que el tenim a tocar. Ens acomiadem del pobra Micra que ens ha passejat tots aquests dies -li hem fet gairebé 2.100 quilòmetres- i anem a dinar. Triem un bar de la terminal, que és molt nova, on hi fan entrepans al gust del client. Quan vaig a fer la comanda, detecto que la dependenta t un accent molt marcat i llavors veig que du una identificació que diu Anabel. Resulta que es cordovesa, i l'altra noia és diu Isabel i és de Sevilla. Ens fan uns entrepans bonissims i elles són molt simpàtiques. Desprès de dinar ve allò tant pesat de fer cua per facturar, facturar, fer cua per passar els controls de seguretat, passar el control de seguretat, fer cua per pujar a l'avió i pujar a l'avió. Però hi ha una família amb quatre fills de deu, vuit i quatre anys -hi ha uns bessons- que ens amenitzen l'estona. Són tots quatre clavats, petites, bruns de pell, amb els cabells negres rinxolats i embullats, belluguets. En el moment de baixar cap a la pista, un dels dos bessons s'avança i a mitja escala mecànica se n'adona que la resta de la família encara és a dalt. El nano comença a remuntar l'escala a tot el que li donen les cames, però no avança. L'agafo d'un braçat i el pujo un tros però no prou per arribar a dalt. Llavors la seva mare li diu que s'esperi a baix i el moment de tensió s'esvaeix.

El vol transcorre amb tranquilitat i dues hores llargues més tard, arrivem a Girona. Recuperem les maletes, paguem la llufa que ens claven al parquing de l'aeroport i tornem cap a casa. Però sortint de l'aparcament ens trovem una rotonda al davant. Em quedo un segon dubtant, però arranco i l'agafo per la dreta. He superat el sindrome del canvi de costat. Mitja horeta més tard entrem a casa. La millor manera de saber lo be que s'hi està a casa és marxar un díes de viatge. Hem estat molt be a Irlanda, ens han tractat perfecte, hem menjat be i és molt maco. Però com l'Empordà no hi ha res.

Cork o suro?

L'esmorzar que ens ha preparat l'Ann de la Pier House és molt bo. L'Anna Maria dubtava entre els ous remenats o la truita, i la veïna de taula ens ha recomanat la truita farcida de cansalada. I tenia tota la raó.
El pla del dia és visitar Cork i rodalies. I agafem el Micra i cap a suro, vull dir Cork, que hi falta gent. Gràcies al guia passerells ens plantem al centre de la ciutat sense mes mal de caps dels embussos de trànsit. I un cop aparcat el cotxe i feta la visita de rigor a l'oficina de turisme, ens apuntem a l'autobús turístic. La ciutat prové -com moltes a Irlanda- d'un assentament monàstic al segle IV. És la segona localitat del país en importància i població, però és de la mida de Girona. Malgrat tot, té universitat, museu d'art, òpera, presó, dues catedrals, duana, sinagoga i un riu que és diu Lee. Això últim li dona una personalitat especial perquè es bifurca en dos a l'entrada de la ciutat. Té una intensa vida cultural amb un festival de Jazz a la tardor amb molta anomenada. Entre els dos marges del riu, hi ha el casc històric, el districte de negocis, el barri de les botigues, el campus universitari, els jutjats i l'edifici més alt de Irlanda, la torre Elysian de 17 pisos. A l'esquerra, enfilats en turonets, hi ha els barris residencials, la presó, la catedral catòlica i l'estació del tren, que encara es manté amb l'estil victorià original. Es veu que s'hi van filmar escenes de la pel·lícula "El gran robatori al tren" den Sean Connery. En un d'aquests barris, el de Sant Patrick, hi ha el carrer del Pont -Bridge Street- que té un 35% de pendent i cada dia de festa és el punt d'atracció dels ciclistes de la contrada que proven de pujar-hi pedalant. I en hi ha que ho aconsegueixen!

Un dels llocs més recomanables de la ciutat és el mercat cobert, que és el més antic d'Europa. Curiosament és diu el mercat anglès. Es petit i coquetó, com la ciutat, però té una gràcia especial pel seu sostres de volta i les columnes metàl·liques. Hi unes parades de peix que fan saltar les llàgrimes, unes carnisseries que et deixen boca badat, verduleries de postal, i també fleques, formatgeries, etc. En una cantonada del passadís del peix hi ha una parada que fan uns entrepans que et diuen mengem mengem! I una altra de plats preparats que et deixa bocabadat. Però nosaltres passem de llarg per pujar al restaurant del primer pis. És diu Fram Gate i val molt la pena. Tenen una carta molt complerta i la qualitat del que et posen a taula és excel·lent. Ells diuen que només cuinen amb viandes comprades al propi mercat anglès. I menges en una balconada a sobre les parades.

Anem a fer la digestió a quinze quilòmetres al sud-est de Cork, en un indret que es diu Cobh -s'ha de pronunciar Cove-. Volem visitar l'antiga guingueta de la White Star, on va fer la seva darrera aturada el Titànic. I descobrim que Cobh, que abans es deia Queenstwon, és un poble de costa de la mida de Roses, situat a l'illa Gran, amb un front de mar molt maco i acull el port de Cork, amb una trànsit de creuers notable i moltíssims velers perquè resulta que hi ha el club de vela més antic del mon, el Royal Cork Yatch Club.

La White Star Line era la naviliera que va noliejar el Titànic i les seves antigues instal·lacions es conserven com un museu interactiu que explica el desgraciat viatge d'un dels vaixells més famosos del mon. L'entrada és una reproducció d'un dels 123 passatges a Nova York que es van vendre l'onze d'abril de 1912 en aquell mateix lloc. I al final del recorregut has de fer el macabre exercici desbrinar que li va passar a la persona que tenia originalment aquell passatge. A mi em va tocar un noi de 23 anys que és deia William Foley, la passatgera de l'Anna Maria es deia Margaret Rice i tenia 39 anys; i la de la Berta Margaret Mannion i tenia 28 anys. El meu va desaparèixer amb el vaixell i les d'elles dues es van salvar.
Al passeig marítim un monòlit ens descobreix que un altre enfonsament històric es va produir a prop del port de Cobh, el del creuer Lusitania que va ser torpedinat per un submarí alemany el 7 de maig de 1915 durant la 1a Guerra Mundial i van provocar 1.200 morts. Aquest atac va provocar l'entrada dels Estats Units a la guerra. Mira que es maco aquest port, però quian malastrugança que té, no?

De tornada a Kinsale, ens aturem a veure la magnífica vista que es pot veure des del pont que comunica l'illa gran i amb l'illa de Fota. Hi ha una torrassa medieval quadrada al costat de l'aigua que composa una postal amb el cel plujós.

Per sopar, triem un dels locals de referència a Kinsale, el Jim Edwars. Es pot menjar al restaurant o al pub i triem la segona opció. Hi ha una gentada de por, la qual cosa vol dir que s'hi menja be. Però ens fan esperar una bona estona. De fet tenim la sensació que l'encarregat ha colat dues taules al davant nostra. I de la manera com ens fa la pilota ens convencem que ell és conscient que ens l'ha jugat. Un cop a taula, tot és magnífic i recomanable. Ens porten una quantitat de menjar exagerada, i tot molt bo. Perquè us en feu una idea, per acompanyar el xai rostit que he demanat jo em porten una plata de verdures, una altra de puré de patates i una tercera de patates fregides. Desprès de sopar hem de fer la volta més llarga abans d'anar a dormir, per que el menjar vagi baixant.