Agustí Vehí i Castelló, el poli bo

El passat diumenge 20 d'octubre vaig tenir l'honor de llegir la semblança biogràfica del meu amic Agustí Vehí durant l'acte de lliurament del títol de ciutadà d'honor de Figueres, que la corporació municipal li va atorgar a títol pòstum.  L'acte, emmarcat en el Concert de Ciutat que serveix per commemorar el lliurament del títol de ciutat a Figueres, es va celebrar al Teatre El Jardí. 

L'Agustí i jo ens van conèixer de petits al pati dels fosos, quan em va salvar d'un trinxeraire de la meva classe que em volia atonyinar. Posteriorment varem coincidir als Escoltes i de tant en tant quan tots dos, cadascú amb la seva colla, seiem a les cadires verdes de La Rambla. Al cap dels anys el vaig trobar vestit de guardia. I em va sorprendre, perquè no era la persona que jo creia que pogués entrar a fer d'urbanu. 

El Primer Nadal dels Pastors, ens va tornar a ajuntar. Érem la parella còmica de l'obra. Ell el capità de lladres Farruc i jo el lladre tòtil Gruillat. Ens vam avenir ràpidament i en els assajos els gags que improvisàvem eren constants. Vam riure i vam fer riure al públic molt. El dia de Sant Esteve de 1997 el seu fill Pau va debutar a l'obra fent de Nen Jesús i dos dies més tard, la meva filla Berta va fer el mateix paper. En un moment donat del descans entre el segon i el tercer acte del 26 de desembre, en el passadís de camerinos em va mirar de dalt a baix amb i seriós com un plat de faves em va dir: "Noi, això de l'ascensor social funciona. Fins avui era un lladre de camí ral i ara serè el pare del nen Jesús, és a dir Deu Pare". Això del teatre és collonut". I  ens vam fer un tip de riure. 

Des de llavors vam establir una relació d'amistat a temps parcial perquè jo treballava a Girona i ell estava molt enfeinat a la Policia, la Universitat, etc. Però quan coincidíem per figueres, xerràvem de llibres, de música, de la ciutat o simplement del temps. Quan vaig treballar a la delegació de El Punt a Figueres, em va donar més d'un cop de mà en temes delicats o polèmics de la ciutat. I quan ell va començar a publicar novel·les, em va engrescar a fer-ho també jo i que si calia ja m'apretaria els cargols perquè m'hi poses. 

Un cop em va recomanar un llibre policíac d'un autor italià anomenat Carlo Lucarelli. El comisari De Luca, es diu el llibre. Me'l vaig descarregar a la tauleta però no el vaig llegir fins aquesta primavera. I vaig entendre perquè li va agradar, perquè gairebé sembla escrit per ell. Gairebé. 

És per tot això, i moltes petites raons més, que em va fer molta il·lusió i em va emocionar molt que des de l'alcaldia de Figueres m'encarreguessin redactar la semblança biogràfica de l'Agustí. Vull agrair personalment a tots els que m'han donat un cop de mà a fer-la, i en especial a la Marie. 

Aquí us deixo el text: 

AGUSTÍ VEHÍ i CASTELLÓ, EL POLI BO 

Agustí Vehí i Castelló, l'Agustí, exercia de figuerenc sempre i a tot hora, especialment quan era fora de l'Empordà. No es veia vivint en un altre lloc del món perquè estimava la ciutat i la comarca amb tota la seva ànima. Però no era un amor platònic. Era un amor viscut intensament i conreat diàriament durant anys i anys, perquè, per ell, Figueres era molt més que l'indret on va viure, va estudiar, va estimar, va riure, va plorar, va veure néixer els seus tres fills, i, malauradament, va morir avui fa set mesos. Era el seu lloc de treball, la seva oficina. Tal com va escriure ell mateix,  la seva feina era vetllar per Figueres i pels figuerencs i això li encantava perquè li permetia gaudir del premi de conèixer la ciutat com el palmell de la mà: “Ningú sap tant bé els seus canvis i els seus ritmes, on bufa més fort la tramuntana i on la fresca, a l'estiu, és més agradable”.

Va néixer el 1958 i des de molt jovenet es va sentir atret per la lectura. Del Capitan Trueno va saltar a en Tintí i desprès a en Sherlock Holmes. Va estudiar als fosos i allà va continuar la seva fal·lera lectora fins el punt de saltar-se l'hora del pati per anar  d'amagat a la biblioteca a llegir. En una d'aquestes sessions de lectura clandestina se li va revelar la seva vocació per la història, gràcies al llibre “Deus, tombes i savis” . També va ser a la Salle on descobrí Pablo Neruda, que li obrí la porta a la poesia. Per això deia que els hermanus l'havien fet revolucionari i lector de poesia. I quan sortia d'escola, se n'anava a la biblioteca vella a continuar llegint. Era una autèntica rata de biblioteca, com li agradava auto definir-se. 

Però no tot van ser llibres a la seva joventut. L'Agustí va formar part activament del teixit associatiu figuerenc d'aquella època. Va passar per l'escoltisme, on va forjar el seu amor pel territori i se li van despertar la consciencia politicosocial. També va formar part del nucli fundacional del MIJAC, a la parròquia del Poble Nou, i de la Creu Roja de joventut. Paral·lelament tastava el teatre de la mà de l'elenc juvenil de l'Agrupació Arlequí on el seu caràcter despreocupat, tranquil i les seves desbordants dosis d'humor – tant a dins com a fora de l’escenari- el van revelar com un gran actor còmic. El seu papers més celebrats van ser el “Fèlix” a “Un barret de palla d'Itàlia” i el “Farruc” del primer Nadal dels Pastors.

Es va llicenciar en Història a la Universitat Autònoma, i el 1982 va entrar a la Guardia Urbana de Figueres. Ho va fer després d'una xerrada amb uns amics que li van dir que també hi havia d'haver polis d'esquerres. Es va presentar a les oposicions i va treure el número 1. Un jove llicenciat universitari comunista deuria estar molt des ubicat en la policia que es va trobar, però a mesura que va anar coneixent la feina, li va arribar la vocació. I es va marcar l'objectiu de canviar el sistema des de dins, i transformar els urbanus en un cos democràtic, al costat del ciutadà i al seu servei. I després d'una carrera de més de 30 anys i havent arribat al càrrec de Sots inspector, crec que podem dir que l'objectiu està assolit.  

Va trobar temps per donar classes de Historia a l'Escola de Policia de Catalunya, de Historia de la Seguretat a l'Escola de Prevenció i Seguretat de la UAB, i també a la Universitat Catalana d'Estiu. En tots els casos, va saber transmetre la seva humanitat desbordant i el seu sentit del deure a manta fornades de servidors públics.  

Tot això ho va compaginar amb el doctorat en Història contemporània i una producció literària envejable que inclou articles i manuals policials, guions cinematogràfics, llibres de història local i comarcal, relats, poesia i novel·les de gènere negre.  Va ser la Marie, la seva dona, qui el va convèncer perquè escrigués. El seu primer treball de ficció es va publicar el 2003. Es titulava “VIII Rondalles Napoleòniques” i utilitzava el seu humor empordanès –cínic però positiu- per donar vida al Castell de Sant Ferran. Va ser el començament d'una celebrada i premiada carrera literària. Ell era feliç escrivint en el seu refugi de Pont de Molins envoltat de llibres, barrets de policia, pipes i havans. En els seus llibres va plasmar en un estil endreçat i curós tot el que estimava i li’apassionava: la condició humana, la policia, la literatura, la divulgació històrica i la seva Figueres i el seu Empordà.

L'Agustí era figuerenc per naixement i convicció, policia per vocació, historiador per formació i escriptor per afició. Però sobretot era un home vital, savi, humil, franc, divertit, sentimental, generós, bon pare i molt bona persona. Era d'aquella mena de gent única que fan millors a tots els que els envolten i per això, quan els perdem, els enyorem tant.