dijous, 28 d’octubre de 2021

Autoestop

Tot i ser conscient que et podia venir, has sortit de festa igual. Les ganes de celebrar han pogut més que la precaució. O que els consells de la mare. Com que no t’ho apuntes mai, quan la tens, tal com et recomanen a casa, tampoc saps del cert quan serà. De fet, no t’ha tret mai la son saber-ho. Aquest vespre, demà, o demà passat. T’ho poses darrere l’esquena.  

Llavors, has pensat, que carai, la revetlla de Sant Joan només és un cop l’any. Que estàs tipa de confinaments, quarantenes i classes en línia. Trobes molt a faltar a les amigues. També, enyores estar amb gent. En general. Necessites esbargir-te. Ras i curt. Tal com ho feies abans que aquest cony de plaga bíblica et robés una porció de la joventut. I, la nit seria rodona si, per causalitat, coincidissis amb en Jordi.  

Amb la colla, heu trobat una bona taula a la guingueta de moda. A tocar de la platja. Estrenes un vestit. El discjòquei punxa música que t’agrada. Balles amb delit. La temperatura és ideal. Els combinats et semblen més deliciosos que mai. La companyia és agradable i la conversa, distesa. La festa s’acosta molt a la perfecció. Fins que es desperta alguna cosa a dins teu. Són aquelles petites punxades que coneixes a la perfecció. Punyeta. Com si un estol d’agulles que se’t clavessin al ventre. Es desclavessin i es tornessin a clavar. Vols continuar gaudint de la vetllada, però les fiblades arriben persistents com les onades a la sorra. Van guanyant intensitat amb el pas de les hores. Busques a dins de la bossa de mà, però no hi trobés el necesser. Te l’has deixat a sobre el llit. Merda! Ara lamentes la decisió poc madurada. Com més avança el sarau, més et costa de dissimular el patiment. No tens cap més remei que tornar a casa. Abans no t’arribi de debò. Ara tot són presses. Descartes trucar a la mare perquè et vingui a buscar. Tardaria massa. Tampoc vols esgarriar la nit a les amigues i els hi dius que ja t’espavilaràs. Surts a buscar un taxi, però resulta que no en tens prou. No tens més remei que fer dit.

El tercer cotxe que passa s’atura i afirma que et portarà. Malgrat la cara de merda d’oca que fas. El xofer assegura que sou del mateix carrer. No recordes haver-lo vist mai. Però ara mateix, t’és ben igual. Només vols que et dugui fins a casa. Les burxades et deixen al llindar del mareig. Mai no havia sigut tant fort com avui. Els muscles et tiben, com si haguessin d’explotar. Li supliques que faci via, perquè et trobes fatal. Et demana si és per culpa d’haver begut massa o d’haver pres drogues. Respons que no és ni una cosa ni l’altra. Que és molt més complicat que una simple borratxera, però, al mateix temps, és de mal explicar. Tens la gola seca i la llengua encartonada. Baixes la finestra perquè et falta l’aire. T’adones que no et treu els ulls sobre. Et repassa de dalt a baix. Amb impudícia. En altres circumstàncies li demanaries que què punyetes mira. Avui no estàs per orgues. Descobreixes una brillantor malaltissa dels seus ulls que t’inquieta. Ja voldries ser a la teva habitació. Notes el martelleig del cor a les temples. Els fogots ara són més intensos. Bulls. Voldries plorar, però no et surten les llàgrimes. Prems fort la bossa contra l’abdomen com si et servís per contenir el sofriment. Acluques els ulls, aclaparada.

Aleshores, notes que el cotxe s’atura. Desclous les parpelles. No saps on ets. El cos sencer et crema. Estàs atordida. L’esmorteïda llum de la lluna plena il·lumina el seu rostre desencaixat. Demanes, espantada, que què hi feu allà. Que faci el favor de dur-te a casa. Et contesta entre dents que has de pagar-li el viatge. Et posa un ganivet al coll. Li implores que no faci ximpleries. Que no vols que ningú prengui mal. Afegeixes que un cop al teu domicili li donaràs diners, el mòbil, o el que vulgui. T’insulta. Et diu que callis. Et torna a insultar. Afirma que el preu ets tu. El teu cos jove i turgent que no li vols oferir de bon grat. Assegura que, a més a més, et mereixes un càstig exemplar, per anar pel món despertant els baixos instints dels homes indefensos.  T’aconsella que t’hi posis bé i t’adverteix que és inútil que demanis ajut, perquè allà al mig no et sentirà ningú. Tira el teu seient enrere. Se’t llença al damunt. Prova d’esparracar-te el vestit i la roba interior. Lluites. Sense èxit. Estàs esgotada. T’immobilitza. Prova de penetrar-te. Matusser. Et fa mal.

 Llavors passa el que havia de passar aquella nit: Ella arriba. I quan ho fa, tu t’esvaeixes. Li cedeixes tot el camp. Aleshores, ella reacciona. La primera urpada que ell encaixa el sorprèn. S’arronsa, esporuguit, quan rep la segona. Amb la tercera surt rabent del cotxe, ferit, i fuig. Aguantant-se els pantalons amb les mans. Ridícul. Però no va gaire lluny. Ella, caçadora experta, l’arracona. L’encalça. Com si fos un conill jove. Ara és ell qui demana clemència. De genolls. Desconcertat per tal com han anat les coses. Plorant. Aterrit davant d’aquells ulls encesos com tions que l’apamen. Implacables. Acovardit pels ullals esmolats que li mostra ella, mentre gruny amenaçadora, ensumant-li la por. Llavors li suplica que el deixi marxar. Que tingui pietat. Que, tot plegat, ha estat un mal entès. Ignora, infeliç, que els depredadors de debò desconeixen el significat del mot clemència.

Empesa per una fam primitiva, inesgotable, s’hi abraona amb fúria. Mossega, arrenca, estripa, trenca, rosega, devora. Fins a convertir-lo en una carcassa pelada. Aleshores, ella s’aixeca sobre les potes del darrere i udola a la lluna. Agraeix la bona cacera. Després marxa d’allà al galop. Rabent. Sense mirar enrere.  

Els crits dels cosins petits jugant a la piscina et desperten. Et trobes igual que si t’hagués passat un camió de setze metres per sobre, dues o tres vegades. Recuperes el mòbil de la bossa. És ple de missatges de les amigues demanant si vas arribar bé a casa. Si ja et trobés bé. Contestes tots els xats amb monosíl·labs. Mentre et dutxes una colla de records esparsos de la nit anterior afloren al teu cap. Com foguerades inconnexes fruit d’un malson. Tens el cap tèrbol, encara. T’amoïna. A davant del mirall, i en veu alta, fas la promesa solemne de no sortir mai més quan ho tinguis. Llavors, et criden per anar a dinar i contestes que baixes de seguida, perquè tens una fam de llop. O de lloba.

Photo by Christal Yuen on Unsplash

dimecres, 20 d’octubre de 2021

A sota el llençol

 

M’agradaria saber qui és aquesta dona que em mira amb posat circumspecte. Déu n’hi do la repassada que m’ha fet. Com si m’hagués de fer un vestit a mida. Fins a l’últim racó, ha ullat. Sort que sempre vaig net i polit. Ho faig per precaució. No se sap mai que et pot passar. La mirada d’ella m’inquieta. Tot i que em neguiteja molt més no poder-me moure. Voldria demanar-li si ella sap perquè m’he quedat així. Glaçat com una estàtua. Però no soc capaç de badar la boca. Ara em cobreix amb un llençol. M’amoïna, tot plegat.    

És ben cert, que l’últim mareig no ha sigut com els altres. Ha estat estrany. Més intens i llarg. Quin fred fa al damunt d’aquesta llitera. Diantre! I el llençol és prim com un paper de fumar. No m’abriga gens ni mica. De bon grat li demanaria una manta a la senyora. I de passada que també em destapes la cara. Però no sé si encara és per aquí. Provo de cridar-la i no em surten les paraules.

 Ara és un home qui aixeca el llençol. Calla, que li demana a ella a quina hora m’he mort! Vatua la pell d’una grua! Resulta que he estirat la pota. Ara ho entenc tot. Vaja! Quina mala jugada. És que no me’n sé avenir! Sempre he tingut clar que un dia o un altre havia de passar per aquest tràngol. Que no em quedaria per llavor. Tanmateix, ara que hi soc pel mig, és un sarau de mal pair. Tant de bo algú m’hagués dit que morir-se és això. Estar preparat sempre ajuda. Ho entomes tot molt millor.  

Suposo que m’hauré mort d’allò que m’havien de fer proves a final de més. Com dimonis es deia? Ho tinc a la punta de la llengua. Sort que el metge de capçalera em va dir que no patís perquè no era res greu. Quin savi pollastre està fet. Ara ho recordo: Catalèpsia.   

Ep! Em treuen el llençol de sobre. I em miren tots dos amb insistència. Ella li diu:  «Tot a punt per a l’autòpsia, doctor. Procediu amb la primera incisió …»


Foto del National Cancer Institute a Unsplash