dijous, 28 d’octubre de 2021

Autoestop

Eres conscient que et podia venir, però has pensat, què carai! Les ganes de festa han pogut més que la precaució i que els advertiments de la mare. Tampoc sabies del cert quan seria. Aquest vespre, demà o demà passat. Perquè mai t’has preocupat d’apuntar-t’ho, tal com et recomanen a casa. Has procurat sempre que no et condicionés la vida.    

Avui només tenies al cap que era la revetlla de Sant Joan i que necessitaves  esbargir-te, tant sí com no. Et repeties a tu mateixa que estaves tipa de confinaments, quarantenes, classes en línia i exàmens. Que volies recuperar la vida que el cony de plaga bíblica t’havia robat. Enyoraves tornar a alternar amb gent de la teva edat i fer les coses que fa la gent de la teva edat. Perquè només s’és jove un cop a la vida. Creies que la nit seria rodona si tenies la sort de coincidir amb en Jordi i que estigués per tu encara que fos un moment molt curt. 

Estrenes el vestit i les sandàlies. Has anat a la perruqueria. Et trobes atractiva com mai. Amb la colla, heu aconseguit una bona taula a la guingueta de moda. A tocar de la platja. El discjòquei punxa aquella música que t’agrada tant. Balles amb delit. Els combinats et semblen els més exquisits del món. La companyia és agradable i la conversa, distesa. Has vist arribar en Jordi amb els seus amics. La temperatura és ideal. La llum platejada de la lluna plena es reflecteix sobre un mar encalmat. La vetllada s’acosta molt a la perfecció.

 Aleshores es desperta aquella cosa a dins teu. «Punyeta, que inoportuna», penses. Són les petites punxades que coneixes a la perfecció. Com si un estol d’agulles minúscules se’t clavessin al ventre. I, tot seguit, es desclavessin i es tornessin a clavar. Desitges de tot cor que no passi d’aquí, perquè vols continuar gaudint del sarau. Encara no has pogut ni parlar amb en Jordi. Procures fer bona cara, però les fiblades arriben persistents com les onades a la sorra. Amb el pas de l’estona, lluny d’afeblir-se, van guanyant intensitat.

Busques a dins de la bossa de mà i no hi trobés el necesser. Te l’has deixat a sobre el llit. Merda! Ara lamentes la decisió poc madurada i haver marxat de casa massa de pressa. Com més avança la nit, més et costa de dissimular el patiment. Ets conscient que no tens cap més remei que tornar a casa. Abans no t’arribi de debò. Ara tot són presses. Descartes trucar a la mare perquè et vingui a buscar. Tardaria massa. Tampoc vols esgarriar la nit a les amigues i els hi dius que ja t’espavilaràs. Surts a buscar un taxi, però resulta que no dus prou diners. No tens més remei que fer dit.

El tercer cotxe que passa s’atura. El xofer afirma que et portarà. Malgrat la cara de merda d’oca que fas. Quan puges al vehicle ell t’assegura que et coneix i que sou veïns. No recordes haver-lo vist mai. Però ara mateix, t’és ben igual. Només vols que et dugui fins a casa amb urgència. Sense els calmants, les burxades et deixen al llindar del mareig. Cap vegada no havia sigut tan fort com aquesta nit. Sort que dus vestit, perquè els muscles et tiben, com si haguessin d’explotar.

En aquestes que li supliques que faci via, perquè et trobes fatal. Tens la gola seca i la llengua encartonada. Baixes la finestra perquè et falta l’aire. Llavors, et demana si és per culpa d’haver begut massa o d’haver pres drogues. Respons que no és ni una cosa ni l’altra. Que el que et passa és de molt mal explicar. Tanmateix, no té res a veure amb una simple borratxera.  

T’adones que no et treu els ulls sobre. Et repassa de dalt a baix una vegada i una altra. Amb impudícia. Despullant-te amb la mirada. En altres circumstàncies li recriminaries. Tot i això, avui no estàs per orgues. Ja voldries ser a la teva habitació. Notes el martelleig del cor a les temples. Els fogots, ara, són més intensos. Bulls. Voldries plorar de dolor, però no et surten les llàgrimes. Prems fort la bossa contra l’abdomen provant de contenir el sofriment. Acluques els ulls, aclaparada.

Aleshores, notes que el cotxe s’atura en sec. Desclous les parpelles. No saps on ets. Estàs atordida. El cos sencer et crema. L’esmorteïda llum del quadre de comandaments il·lumina el rostre desencaixat d’ell. Demanes, espantada, que què hi feu allà. Que, si us plau, faci el favor de dur-te a casa. En aquell moment, et contesta, entre dents, que has de pagar-li el viatge. Et posa un ganivet al coll. Li implores que no faci ximpleries. Que no vols que ningú prengui mal. Afegeixes que un cop al teu domicili li donaràs diners, el mòbil, o el que desitgi. I que, per descomptat, no ho explicaràs a ningú. Et diu que callis. T’insulta. Afirma que el preu ets tu. El teu cos jove i turgent que no li vols oferir de bon grat. Et torna a insultar. Assegura que, a més a més, et mereixes un càstig exemplar, per anar pel món escalfant les braguetes dels homes indefensos com ell. T’aconsella que t’hi posis bé i t’adverteix que és inútil demanar ajut, perquè allà al mig no et sentirà ningú. Tira el teu seient enrere. Se’t llença al damunt. Prova d’esparracar-te el vestit i la roba interior. Lluites. Sense èxit. Estàs esgotada. T’immobilitza. Prova de penetrar-te. Matusser. Et fa mal.

 Llavors passa el que havia de passar aquella nit i tu provaves d’evitar: Arriba ella. I quan ho fa, tu t’esvaeixes. Li cedeixes tot el camp. I ella reacciona amb contundència. Llaça una primera urpada, que ell encaixa amb sorpresa. Quan rep la segona, s’arronsa, esporuguit. Amb la tercera surt rabent del cotxe, ferit i aguantant-se els pantalons amb les mans. Ridícul. Intenta fugir d’allà cames ajudeu-me, però no va gaire lluny. Ella és una caçadora implacable i experta. L’encalça. Gairebé sense córrer. Jugant amb la presa. Com si empaites un conill gammat.

Ara és ell qui demana clemència. De genolls. Desconcertat per tal com han anat les coses. Plorant. Aterrit davant d’aquells ulls grocs, encesos com tions infernals, que l’apamen. Inexorables. Acovardit pels ullals esmolats que li mostra ella, mentre gruny, amenaçadora, ensumant-li la por. Ell li suplica, entre llàgrimes, que el deixi marxar. Que tingui pietat. Que, tot plegat, ha estat un mal entès i que no li volia fer cap mal. Ell ignora, infeliç, que els depredadors de debò desconeixen la clemència.

 Empesa per una fam primitiva, insadollable, ella s’hi abraona amb una fúria tan antiga com el món. Mossega, arrenca, estripa, queixala, trenca, rosega, devora. Fins a convertir la captura en una carcassa pelada. Quan ha acabat, ella s’aixeca sobre les potes del darrere i udola a la lluna agraint-li la bona cacera. Després marxa d’allà rabent. Al galop. Sense mirar enrere. 

Els crits que pugen de la piscina et desperten. Tens la sensació que t’ha passat per sobre un tràiler, dues o tres vegades, com a mínim. Recuperes el mòbil de la bossa. És ple de missatges de les amigues demanant si vas arribar bé a casa. Si ja et trobés bé. Contestes tots els xats amb monosíl·labs. Mentre et dutxes un garbuix de records esparsos de la nit anterior afloren al teu cap. Com foguerades inconnexes fruit d’un malson. Tens el cap tèrbol, encara. T’amoïna. A davant del mirall, i en veu alta, fas la promesa solemne de no sortir mai més quan t’hagi de venir. Llavors, sents a la mare que et crida per anar a dinar. Amb la veu ronca, contestes que baixes de seguida, perquè tens una fam de llop. O, pot-ser és de lloba?

Photo by Christal Yuen on Unsplash

dimecres, 20 d’octubre de 2021

A sota el llençol

 

M’agradaria saber qui és aquesta dona que em mira amb posat circumspecte. Déu n’hi do la repassada que m’ha fet. Com si m’hagués de fer un vestit a mida. Fins a l’últim racó, ha ullat. Sort que sempre vaig net i polit. Ho faig per precaució. No se sap mai que et pot passar. La mirada d’ella m’inquieta. Tot i que em neguiteja molt més no poder-me moure. Voldria demanar-li si ella sap perquè m’he quedat així. Glaçat com una estàtua. Però no soc capaç de badar la boca. Ara em cobreix amb un llençol. M’amoïna, tot plegat.    

És ben cert, que l’últim mareig no ha sigut com els altres. Ha estat estrany. Més intens i llarg. Quin fred fa al damunt d’aquesta llitera. Diantre! I el llençol és prim com un paper de fumar. No m’abriga gens ni mica. De bon grat li demanaria una manta a la senyora. I de passada que també em destapes la cara. Però no sé si encara és per aquí. Provo de cridar-la i no em surten les paraules.

 Ara és un home qui aixeca el llençol. Calla, que li demana a ella a quina hora m’he mort! Vatua la pell d’una grua! Resulta que he estirat la pota. Ara ho entenc tot. Vaja! Quina mala jugada. És que no me’n sé avenir! Sempre he tingut clar que un dia o un altre havia de passar per aquest tràngol. Que no em quedaria per llavor. Tanmateix, ara que hi soc pel mig, és un sarau de mal pair. Tant de bo algú m’hagués dit que morir-se és això. Estar preparat sempre ajuda. Ho entomes tot molt millor.  

Suposo que m’hauré mort d’allò que m’havien de fer proves a final de més. Com dimonis es deia? Ho tinc a la punta de la llengua. Sort que el metge de capçalera em va dir que no patís perquè no era res greu. Quin savi pollastre està fet. Ara ho recordo: Catalèpsia.   

Ep! Em treuen el llençol de sobre. I em miren tots dos amb insistència. Ella li diu:  «Tot a punt per a l’autòpsia, doctor. Procediu amb la primera incisió …»


Foto del National Cancer Institute a Unsplash