Nadal en un xip

Pels vols de Tots Sants vaig rebre una carta de l’Ajuntament en la que em feien saber que havien obert un padró oficial de tions homologats, emparant-se en la transposició d’una directiva europea d’obligat compliment. Vaig pensar que era una altra excusa dels de dalt per tenir-nos controlats i després passar-nos la bacina. Segons la comunicació, les autoritats volien regular la nostrada tradició de fer cagar el tió, i, de passada, adaptar-la a la societat del segle XXI, sense deixar de banda la preservació de la flora local, posada en risc per l’arribada massiva de soques de fustes exòtiques de països extracomunitaris i, a més a més, per canals no regulats. Per mitjà de la missiva, la casa consistorial informava els contribuents que disposàvem d’un termini voluntari de trenta dies per donar d’alta els troncs que teníem a casa; i que, un cop registrat el nostre, reveríem la documentació pertinent i el xip d’identificació, que tindria caràcter individual i intransferible. Com que em considero una persona d’ordre, al cap d’un parell de dies d’haver rebut la circular vaig cursar la sol·licitud d’alta mitjançant la innovadora aplicació de mòbil que facilitava la corporació municipal.    

Vet aquí que estava aprofitant la tarda del dia de la Immaculada per preparar els canelons del dinar de  Nadal, que, a casa, sempre som força colla i val més avançar feina que després tot són presses, quan van picar al timbre. Vaig anar a obrir amb el davantal de cuina posat, pensant-me que era la meva dona que tornava de fer encàrrecs. Però no. Eren un noi i una noia força eixerits que es van identificar com interventors nadalencs municipals.

—Vostès són de tió o de Pare Noel? —em va preguntar ella amb veueta estrident, mentre ambdós mostraven una renglera recta i endreçada de dents blanques, i brandaven les respectives tauletes electròniques.

—De tió, de tota la vida —vaig respondre arquejant les celles de manera ostensible —, i també fem pessebre. Som tradicionals, aquí.

—Seria tan amable de mostrar-nos on el tenen ubicat, al tió?

Vaig  conduir-los fins al racó de la saleta on jeia el soc màgic, a redós del radiador i  cobert per la manta de ganxet que havia teixit la tieta Tuies. Per tal com els hi va mutar l’expressió de la cara als funcionaris, vaig deduir que alguna cosa no rutllava.

—Vaja. És dels anònims. —va mormolar ell amb to despectiu, després d’haver fet petar la llengua i negat amb el cap un parell de cops.

—Que vol dir amb anònim, jove? Que no està batejat? No fa cap falta. Nosaltres sabem que és el tió de casa i ja n’hi ha prou. Mal m’està el dir-ho, però, sis generacions de Campdeterrós han fet cagar regals a aquest tronc de freixe. El va baixar del massís del Bassegoda el meu rebesavi Evarist  Campdeterrós i Puigmarjal, que al cel sia, durant la tercera guerra carlina.

—Vull dir que no té cara —va afegir el noi un punt sufocat.

—Amb tot el respecte, aquest costum d’ara de posar cara al tió, és una collonada com una casa de pagès. Quina necessitat hi ha d’humanitzar-ho tot? Com si res tingués ànima o pogués ser estimat, si no posseeix trets de persona.

—Ens permet escanejar-ne el xip d’identificació? —va tallar ella amb un gest de contrarietat.

—El cas és que, el vaig demanar el mes passat i encara no me l’han fet arribar. Ho vaig tramitar mitjançant l’aplicació del mòbil. 

—Però deu tenir el correu amb el número d’expedient i el codi de barres acreditatiu? Ja en faríem prou amb això.

—Si els hi he de dir la veritat, no recordo haver rebut res d’això que em diuen.

—Doncs és ben estrany, perquè si s’ha fet el registre com Déu mana, el sistema sempre retorna aquesta informació a l’usuari, com a justificant de recepció, sap? Ara com ara, no tenim constància que hagi fallat mai el protocol de registre telemàtic. 

Aquí em vaig veure mort, i les primeres gotes de suor em van aflorar al front. Hi hauria pujat de peus que ho havia fet bé; però, per un d’aquells abracadabres de la informàtica, ara no ho podia demostrar. Tot just començaven el desembre i ja se m’estaven espassant les ganes de celebrar les festes.

—Que ha donat un cop d’ull a la safata del correu brossa? — va intercedir el noi, més sol·lícit que no pas ella — Ens hi trobem sovint que hi van a parar, els justificants de recepció.   

Mentre regirava, nerviós a més no poder, l’aplicació de correu del telèfon, vaig veure de reüll que els dos funcionaris contemplaven els quadres que decoren l’estança. En un moment donat, ella li va donar un cop de colze dissimulat a ell i, amb el cap, li va assenyalar una aquarel·la de grans dimensions de la Font Moixina, que presideix el menjador. Em va semblar que tots dos reien per sota el nas.

—Són meus, els quadres —vaig apuntar, molest—Fa molts anys que pinto i he guanyat una bona colla de guardons a l’escola d’art de l’Ateneu.

En veure’s descoberts, els dos joves es van enrojolar fins a la punta de les orelles. 

—Miri, nosaltres no tenim pas tot el dia, sap? —va reaccionar la noia amb un inesperat to de severitat— Tal com explica la circular municipal, que vostè tenia l’obligació d’haver-se llegit, si el tió no du el xip reglamentari, i vostè no pot demostrar de manera fefaent que l’ha registrat, ens veiem en la penosa obligació d’aixecar acta i procedir a l’embargament preventiu del bé. Cridarem a la brigada de parcs i jardins perquè se l’endugui al dipòsit forestal, on restarà en règim de custòdia.

Els ulls li brillaven d’una manera malsana mentre em recitava de memòria i, gairebé sense agafar aire, tota l’admonició. Em va fer l’efecte, que gaudia veient-me patir. Ves que no projectes en la seva feina una frustració nadalenca infantil. Mentrestant, ell va treure un mòbil de la butxaca i va marxar a trucar al rebedor. 

—I podré recuperar-lo?

—En aquest supòsit, vostè té tres dies laborables per fer les gestions pertinents a l’Oficina Municipal d’Atenció al Contribuent. També haurà de pagar la sanció, els interessos de demora i les taxes de pupil·latge. Després caldrà que participi en una roda de reconeixement per identificar el tió. Llavors els serveis veterinaris municipals sotmetran al tronc a una quarantena de quinze dies per constatar que la fusta està lliure de papus i malures importades. Amb el certificat d’idoneïtat forestal positiu que li expediran, ja el podrà recollir.

—Caram! Fa cara d’anar per llarg?

—Pel cap baix, quatre setmanes. Me n’oblidava. En el cas hipotètic que ningú reclami la propietat del soc, o el certificat sigui negatiu, aquest serà reconvertit en combustible per la llar de jubilats municipal.

Astorat per la funesta perspectiva de no tenir el nostre tió per festes, vaig provar de fer-los pena adduint el disgust que tindrien els menuts de casa amb aquell canvi injustificat de soca. Ella em va sortir amb l’estirabot que als mercats nadalencs n’hi havia per triar i remenar, i ja no ens vindria de dir una mentida més a la mainada. Ell va tenir la barra d’afegir  que tot Nadal era una convenció de la societat cristiano - capitalista, i, per tant, es podia modificar a conveniència.

Em vaig esverar força. Aquells buròcrates sense ànima estaven a punt d’engegar-nos Nadal a rodar, i no tenia arguments per plantar-los cara. No em volia imaginar quines festes més eixutes que passaríem privats del tió familiar. Em va caure l’ànima als peus.

—Que ho podem arreglar d’alguna altra manera, això? —vaig suggerir— Perquè, per exemple, no posen al seu informe que no ens han trobat a casa i tornen dimecres vinent? Els hi asseguro que ho tindré tot en ordre. Volen pas una ampolla de cava Brut Natura per les molèsties?

—Ara pla! Amb qui es pensa que està parlant, vostè? —es va indignar la noia posant-se de puntetes per semblar més alta i aixecant molt enlaire el dit índex de la mà dreta.

—Això és un intent de suborn a un funcionari municipal —va bramar el noi.    

El ding-dong del timbre ens va esglaiar a tots tres.

—Ara arriben els reforços —va apuntar ella, amb sorna.      

Van resultar ser un parell d’homes vestits amb bata blanca i cara de pomes agres. Sense badar boca, un d’ells va apuntar als joves amb una mena de comandament de la tele i, a l’instant, van quedar com congelats. A mi, si em punxen no em troben sang. 

—Ara mateix, vostè deu pensar que tots són vuits i nous i cartes que no lliguen. M’equivoco? —va dir amb veu amable el que no duia el comandament—. Aquests dos subjectes formen part del nou parc d’androides de l’Ajuntament i estàvem fent una prova d’ensinistrament. I, com ha pogut comprovar, ha estat un fiasco. Hem d’incrementar la ràtio d’empatia cap al contribuent i la d’esperit nadalenc, entre altres paràmetres.

Torbat com estava, només vaig tenir esma per fer que sí amb el cap i cloure la boca, que m’havia quedat badada. Tot seguit van entrar quatre operaris amb granotes blaves, van carregar a la parella en unes lliteres, i van marxar amb la discreció dels enterramorts.   

Al pas de la porta, els dos individus de la bata blanca em van estrènyer la mà amb entusiasme.

—Esborri aquesta cara d’espant, home. Ja està tot arreglat. Passiu bé i que tingui unes bones festes!

—Vostès també— vaig contestar amb veu apagada.  

 

Photo by Clay Banks on Unsplash

 

Apte per treballar

Benvolgut amic Ermenter:

Dono per segur que, tot i la teva estada al sanatori, estàs al corrent de l’insòlit cas que hem viscut a la companyia. Em faig el càrrec que, per mor de la distància i la desconnexió del quefer diari al despatx, tan extravagant notícia et deu haver generat una dosi considerable d’estranyesa. Per tal d’assadollar la teva curiositat, tanmateix lògica, he recuperat el nostre vell costum d’escriure’ns cartes. Considero que amb una trucada de telèfon no et podria aclarir del tot l’assumpte, i, a més a més, la llarga conversa destorbaria el normal restabliment de les teves malmeses constants emocionals.

Tot i fer quinze dies que criava malves, en Medir Sastre es va presentar el dia de Sant Jordi a les nou del matí a l’empresa amb la carta que havia rebut de Sanitat a la mà. La missiva deia, a grans trets, que, un cop estudiat en profunditat el seu expedient per l’equip de valoració de la direcció territorial de la Conselleria, s’estimava la revisió del seu cas instada d’ofici pel facultatiu d’atenció primària. El metge de l’empresa era de l’opinió que no hi havia raons ni objectives, ni tampoc científiques, que motivessin la mort d’en Medir, malgrat la malaltia que, com bé saps, ell patia. Per la qual cosa, el tribunal mèdic li revocava la qualificació de baixa laboral definitiva. A conseqüència d’aquest canvi de criteri, Sanitat «el comminava a reincorporar-se al seu lloc de treball amb efectes immediats».

En Cosme, el conserge, en veure’l, es va treure el mort de sobre, amb aquella destresa que tu bé coneixes, i el va passar a la cap de personal, que des de Nadal és l’Olívia Aguilera. Aquesta, blanca com un ciri, i, després de llegir tres cops el document oficial, es va veure obligada a readmetre’l. L’Aguilera va informar-lo que no podia assignar-li el seu anterior lloc de treball, tal com seria preceptiu, amb la llei a la mà, perquè la companyia l’havia extingit quan ell va ser baixa definitiva. Al final, i després de diverses trucades a en Garriga Nadal, el van instal·lar en un despatx humit i rònec del soterrani. No sé si per amagar-lo dels tafaners i dels clients, o perquè no sabien què havien de fer amb ell, o totes dues coses a l’hora. Per acabar-ho d’adobar, tampoc van poder assignar-li cap tasca en concret. Els informàtics es van veure incapaços d’iniciar-li cap sessió al sistema, perquè, donat el seu estat de vaporositat, la màquina no podia registrar la seva empremta dactilar. Mentrestant, en Medir callava com un mort.

Com era d’esperar en aitals circumstàncies, la brama va córrer per la companyia com la pudor. Els esglais i els estremiments van ser generalitzats. Bé saps que la majoria havia anat a acomiadar-se del pobre company quan estava de cos present al tanatori. Ara no se’n sabien avenir de tenir-lo altra vegada entre ells. Tot i això, l’aprensió atàvica que encara tenim cap a tot allò que ve de l’altre barri, va fer que ningú baixés al soterrani a donar la benvinguda al reaparegut. Bé, per no faltar a la veritat, t’he de confessar que ningú, ningú, no. L’Àfrica i jo no ens hi vàrem poder resistir, i, aprofitant que sortíem a fer una queixalada a Ca La Trini, on et troben molt a faltar t’envien una forta abraçada, ens vàrem esmunyir fins al soterrani. Val a dir, que l’havien enclaustrat en un racó de mala mort i, pels mèrits que havia fet en vida, sóc de l’opinió que en Medir no s’ho mereixia pas. Un cop a baix, no ens vàrem veure en cor d’entrar al despatx a saludar-lo. Un per l’altre, els escrúpols ens varen vèncer al darrer moment. Malaventurat. El vàrem veure, això sí. D’un tros lluny i només un segon. Però en vàrem tenir prou per concloure que feia bona cara, el punyeter. Més que no pas el dia de l’enterrament, que estava groc com un mort. 

No t’haig pas d’explicar el tràfec atabalador que hi ha a la companyia la diada de Sant Jordi. Aquell esgotador anar i venir de caixes de llibres per subministrar les parades. La gent de promoció de corcoll al darrere dels primmirats dels autors. Les inacabables sessions de firma. Les carregoses peticions dels periodistes. Doncs afegeix-hi el renaixement d’en Medir. La casa semblava un circ de tres pistes amb el presentador afònic i els nans enfebrats. En aquest entorn tan engrescador, en Garriga Nadal va citar a tots els caps de departament a la sala de juntes, a primera hora de la tarda, per una reunió d’urgència.

Com bé suposaràs, vaig assistir-hi en representació teva. Malgrat arribar aviat, per assegurar-me una cadira, la sala ja era plena de gom a gom. Va encetar els parlaments l’amo en persona, exposant el cas des del punt de vista de la companyia. Segons ell, en Medir havia firmat un contracte que el comprometia fins als seixanta-cinc anys i trobava intolerable que se’n volgués desdir abans d’hora amb una excusa tan matussera com morir-se. «Un tracte és un tracte i la llei ens empara» va sentenciar, abrandat i amb les galtes vermelles, mentre aixecava un dit acusador al cel. Després d’en Garriga Nadal va prendre la paraula l’Aguilera, que tot i ser molt missaire, se’n feia creus del cas. Ho va atribuir, des del primer moment, a la nova reforma laboral que acabava d’impulsar el govern, seguint els criteris marcats per la Unió Europea. Va explicar que en Medir havia presentat un recurs de Desistiment Vital, però era sabut que, en aquests afers, els tribunals dictaminen sempre a favor de l’empresa. La cap de personal va demanar si hi havia algun departament que es presentés voluntari per acollir al ressuscitat. Un silenci incòmode es va escampar entre els assistents. Per descomptat, jo em mirava la punta de les sabates, no fos cas que ens l’encolomessin a nosaltres. Llavors, en Gallart va fer saber, amb aquella veu engolada que té, que a Promoció no podia pas tornar, en Medir. Argumentava que dur un zombi a les presentacions seria contraproduent perquè els de la premsa estarien més per ell que no pas per l’autor i l’obra. «Envieu-lo a Documentació», va afegir. T’haguera agradat veure el salt que va fer en Veremon quan ho va sentir. Com si li hagués passat electricitat. «De cap de les maneres», cridava entre escarafalls. Va proposar Serveis Interns. A la Mireia Mora li va agafar un cobriment i se la van haver d’endur de la sala. Estaven en punt mort. Llavors en Garriga Nadal va matar la discussió amb un cop de puny a sobre la taula i un «Ja ho tinc» que va deixar glaçat a tot bitxo vivent. A Crèdits el va enviar! Amb el nostre amic Garcia Fa. Se m’escapava el riure per sota el bigoti.

Han passat un parell de mesos des de Sant Jordi i t’he de confessar, que l’amo la va encertar. I no ho dic per fer-li la pilota. Déu me’n guard. Però noi, en Medir ha recuperat més impagats en aquestes vuit setmanes, que la resta del departament en vuit anys. Ja m’imagino l’efecte que ha de fer que et piqui la porta en Medir, amb aquella planta de llenyataire canadenc que té i el posat fatxenda que gasta, afegit al seu actual estat. Has de quedar mort. I, com hi ha món, no hi ha morós que es resisteixi.

Ja veus que hem estat força entretinguts aquí. Et remeto molts records de part de la resta de companyes i companys de l’oficina, i esperem veure-t’hi aviat. Tingués per segur, que si tardes gaire, farem venir en Medir a buscar-te.

Cordialment,

Photo by Jaredd Craig on Unsplash

Qui pica primer, pica dos cops.

Per les persones introvertides, que sofrim amb mutisme les obligacions estridents de la vida social, una quarantena com la que vàrem passar la primavera del 2020, és un regal dels déus. De fet, quan va arribar, ja feia una temporada llarga que procurava exercir des de casa, fastiguejat pel tràfec insubstancial i frívol del despatx. Aïllat, gaudia de la lectura, la cuina, el ioga i el modelisme amb escuradents de naus de la saga de la Guerra de les Galàxies.

Tanmateix, la delectança de la reclusió sanitària va ser fugaç. Em vaig veure arrossegat, sense demanar-ho, pel bregós remolí d’un plet familiar entre el meu cosí germà, Amadeu, i la seva muller, Catalina. Amb ell ens havíem criat com germans; i amb ella havia coincidit en un postgrau de Propietat Intel·lectual i Emprenedoria Tecnològica, circumstància que originà una bona amistat.

Estava a mitja sessió de ioga, quan el xivarri del telèfon em destarotà. En despenjar, em va parlar una veu nasal i atropellada, que en aquell moment em va sonar aspre i antipàtica, i que resultà ser la de l’Amadeu.

—Diu que ja ho té tot a punt de solfa i demà ho estrenarà.

—Ho has posat en coneixement de l’Ajuntament i de la Conselleria, tal com et vaig recomanar?

—Tenen altres prioritats, ara mateix. Tota l’administració pública està bolcada com un sol home amb això de la pandèmia. M’han fet saber que els hi sap greu, però no poden estar per mi. I que sempre puc recórrer al jutjat de guàrdia.

 —Viu presonera d’una rauxa gairebé malaltissa.

—És una emprenedora de raça. Ja ho saps. Triomfar és la seva vocació. No: una obsessió permanent. Té la dèria de ser la primera dona a fer qualsevol cosa, per inversemblant que sembli. I ho ha de retransmetre sempre tot, en directe, a les xarxes socials.

—Hauria de ser conscient que no sempre ha trobat aigua quan s’ha llençat de cap a la piscina. Com ara fa dos estius amb el brot de salmonel·losis que van patir els usuaris de l’aplicació d’intercanvi i lloguer per hores d’estris de cuina que va llançar.

—Sort que la patacada la va entomar l’assegurança. No com l’aventura de les màquines dispensadores de lentilles. Saps que encara hi ha nits que tinc malsons recordant aquells uzbeks que ens reclamaven els calés que hi havien invertit? Vaig quedar escurat!

—Ja no me’n recordava. Tens raó.  

—Ara bé, comparat amb això d’ara, aquests fracassos seran com simples acudits suats.

—I la mare de la Catalina? N’hi has fet cinc cèntims?

—Me n’estaré de criticar a la meva sogra, però no es fa gens el càrrec de la situació. Afirma, orgullosa, que la seva filla va trencar el motlle quan va néixer. Sempre ha estat la fan número u de la Catalina. En totes les aventures empresarials que ha dut a terme fins ara. I l’encoratja sense reserves.

—Estàs ben apanyat, doncs. No et queden aliats.

—Em restes tu. Parla-hi, Prudenci, si us plau! Segur que t’escoltarà. Sempre heu tingut molta franquesa. I et té en un pedestal. Què et sembla si a l’hora del vermut, com aquell que no vol res, fem una videotrucada tots tres i xerres amb la Catalina? Ets la meva darrera esperança.

Amb la pregona sensació d’estar-me posant en bucs, vaig acceptar. No podia abandonar a la seva sort el meu únic cosí en un moment tan determinant de la seva vida.

Ens vàrem connectar a quarts de dues. L’Amadeu des del pis de dalt de la caseta amb jardí que tenien en una urbanització del nord de la ciutat. Estava confinat perquè havia donat positiu a la COVID19. La Catalina, que ocupava la resta de l’habitatge, ho va fer des de la terrassa. Mai havia estat un paio jovial ell, però en aquell moment exhibia un posat ensopit, que retirava a un rap bullit amb arròs. En canvi a ella, se li veia la faç alegre, però amb les faccions més xuclades.

—Me n’alegro molt de veure’t, Prudenci —em digué la Catalina—. Aquest refotut confinament ens ha robat els vermuts a la plaça de Les Voltes.

—Es veu que ja estàs a punt de marxa?  — li vaig amollar, abusant de la confiança que ens teníem—. Segur que has calibrat tots els imponderables que et poden sorgir pel camí?

—Fins al darrer detall —em respongué amb un deix de retret a la veu—. Ens coneixem de fa temps, i saps, de sobres, que defujo refiar-me de la sort.

—Però ja coneixes la dita: la porfídia mata la caça. I busques una presa de molta envergadura.

—Dels porucs i les ànimes de càntir, no n’han parlat mai els llibres d’història. Tinc una oportunitat única d’obrir camí, i no la deixaré pas escapar.

—Cap de les potències mundials està apostant per aquesta via. De fet, molts científics de prestigi la donen per impossible.

—Els avenços més significatius de la civilització, els ha protagonitzat, i patrocinat, la iniciativa privada. El verdader motor del progrés és l’esperit indomable i perseverant de l’emprenedor. Emprenedora, en el meu cas.

—No hi poses més pa que formatge?

—Demà, la teva amiga serà la primera persona que viatgi mitjançant un transmutador de matèria; passant la mà per la cara als russos, xinesos i americans.

A mesura que parlava, a l’Amadeu se li transfigurava la cara en la d’un gosset acabat d’abandonar en una carretera secundària. Mentrestant, ella, adoptava una actitud cada cop més pujada de to.

—I no hi hauries d’enviar algú altre, d’avançada —va suggerir amb un fil de veu el meu cosí—. No sé, un gerro, el mòbil o el gos. Per si no va bé la cosa i ...

—La febre et fa desvariejar, rei —va tallar ella.

—Doncs no ho transmetis en directe fins que no ho hagis provat, com a mínim, un cop—, vaig intercedir.

—Baixo al garatge i us ho ensenyo. 

Ens va fer una visita guiada al voltant de l’andròmina que tenia plantada al bell mig de la cotxera. Havia hagut de buidar-la abans, per fer-li espai. A primer cop d’ull, semblava una cabina de telèfons de les que abans hi havia per tot arreu, però sense vidres. Unes làmines metàl·liques ocupaven el seu lloc, impedint la visió de l’interior de l’aparell. Adherits als laterals i al sostre, hi havia un gavadal de capcetes i cilindres farcits de llumetes i cables. La Catalina ja ens va explicar quina funció desenvolupaven, però, com que m’era igual, no ho vaig retenir. Malgrat el desinterès, he de reconèixer que feia goig, la màquina. Sempre havia sigut molt polida treballant, ella, i cuidava tots els detalls perquè l’acabat fos d’un gust exquisit.

—L’has muntat tu tota sola? I d’on has tret les peces?

—El Youtube en va ple de tutorials de com fer-ho. I estic integrada en una comunitat de makers de tot el món que ens donem consells, recomanacions i també enllaços de botigues on comprar els components.

—Estan homologats, suposo?

—Sembla estrany que tu em demanis aquesta ximpleria. Els prototips mai s’homologuen. Fins que no passem a la producció en sèrie, no podrem estandarditzar ni el procés, ni els components. Llavors serà el moment de tramitar les patents i les certificacions industrials.

—Així, com saps que res et farà cloc-piu pel camí i ho esgarriarà tot?

—Home de poca fe! Els simuladors virtuals ens asseguren la fiabilitat del maquinari i els perifèrics.   

—Et deu haver costat un dineral?

—S’ha finançat amb micromecenatge. En poc més d’una setmana vaig tenir els diners.

—Ja has pensat que et pot passar si vas errada de càlculs i et materialitzes en un lloc que no toca. Com ara al mig d’un volcà en erupció a Papua Nova Guinea, o en una cel·la del Puig de Les Basses?

—Confio molt en les coordenades carregades al sistema de navegació per la interfície que he dissenyat, a partir del programari lliure, i que destil·la la informació extreta del Big Data. Però, us he de confessar que tinc un rau-rau que m’inquieta perquè la precisió és vital en aquest sector. I és sabut, a bastament, que totes les potències manipulen a la seva conveniència els sistemes de localització GPS, per enganyar als rivals. Això fa fluctuar els factors de correcció.

—Veus com ja vens a mi. Quina necessitat tens de jugar-te-la d’aquesta manera?

—Si no ho faig jo, segur que ho farà un altre. Hi ha més projectes semblants en dansa en aquest moment. I saps prou bé, que, en l’emprenedoria, qui pica primer, pica dues vegades. Heu de tenir clar que aquesta serà la nova manera d’anar pel món. Més neta, més respectuosa amb el medi ambient, més eficient i més segura. Qui vol compartir avió amb gent que et pot encomanar el coronavirus o els polls? L’època dels desplaçaments massius en vehicles contaminants ja és història, Prudenci. I jo encapçalo la iniciativa disruptora. Abans de final d’any, totes les llars tindran el nostre giny i, en nanosegons, aniran o tornaran de la feina, de l’escola, o de la perruqueria canina. És una bicoca!

Ens acomiadarem, però l’Amadeu em va trucar tot seguit. Moix. Li vaig proposar, com a solució radical, que li saboteges l’invent, o bé li possés un somnífer a la beguda i després la lligues al capçal del llit fins que li passes la dèria. S’hi va negar en rodó.  Argumentà que no li podia fer això a la Catalina. Primer, perquè no s’hi veia amb cor, i segon, perquè s’ho agafaria pitjor que si li fes el salt amb la millor amiga. Estàvem, doncs, al cap del carrer.

Les hores van transcórrer amb un neguit creixent. Vaig procurar esbandir-me del magí el transportador de matèria tant com vaig poder. Però no em va distreure cap de les meves aficions. Per primera vegada, les parets de casa em queien al damunt i el silenci, abans guaridor, ara m’esgarrapava l’ànima amb ungles felines.

A l’hora convinguda, ens vàrem connectar tots tres. La Catalina s’havia posat aquell vestit jaqueta gris marengo amb una ratlleta blanca, que tant li afavoria. A la mà duia el portafolis i la bossa penjada a l’espatlla. Se la veia molt emocionada. L’Amadeu patia en silenciosa resignació, com quan tens morenes. A l’hora de dir-nos adéu, no li varen sortir les paraules. Tan sols va poder agitar la mà en un gest curt i nerviós, i tot seguit, amb els ulls emocionats, ens envià un petó bufat. Mal m’està el dir-ho, però jo també tenia un nus a la gola. Estava a punt de presenciar com la dona del meu cosí protagonitzava un fet transcendental. I aquestes coses, corprenen fins i tot al més cerebral dels humans.

La Catalina entrà al garatge, decidida. Era l’hora de l’emissió en directe del viatge inaugural per les xarxes socials. Va mirar a la càmera amb una rialla massa exagerada pel meu gust. Va aixecar el dit polze de la mà dreta. Es va introduir a dins la cabina i tancà amb un cop sec i metàl·lic. A partir d’aquell moment, tot va anar molt de pressa. Les llums van començar a fer pampallugues. Un xiulet cada cop més intens ens eixordà. De sobte, ens sobresaltà una explosió. Després, el silenci. Amb l’Amadeu ens hi vàrem estar una hora llarga, esperant si, per ventura, la Catalina sortia d’allà dins. Però no va aparèixer. 

Vàrem estar moltes setmanes mirant els informatius i consultant els diaris digitals esperant notícies d’ella. L’Amadeu consultava els de llengua alemanya i russa, i jo els anglosaxons i també els escrits en francès. Cercàvem testimonis d’aparicions inexplicables en racons inhòspits, anuncis de persones desaparegudes o reportatges de fets misteriosos. Però ni rastre de la Catalina.

El meu cosí, resignat, la justificava amb l’argument que la seva dona era un xic com els gats, imprevisible i d’esperit lliure. I que quan es cansés de voltar per aquests mons de déu, tornaria a casa. Jo penso en ella cada cop que escombro o trec la pols. Se m’acut que qualsevol granet d’aquells que recullo pot ser una molècula de la meva amiga, i m’envaeix una melangia plúmbia com la panxa d’un núvol de tempesta.

De tota manera, la Catalina ja va assolir un cert èxit. El vídeo del viatge inaugural es va fer viral durant uns mesos, i mitjans de comunicació de tot el món van entrevistar l’Amadeu.

El Nadal passat, vàrem subhastar, per a fins benèfics, tot el que estava relacionat amb la iniciativa en una plataforma digital. La cabina se la va adjudicar una corporació amb seu a Sant Quirze del Vallès, i més tard la va regalar al municipi. Ara decora una rotonda a l’entrada d’un polígon industrial. 

 

Photo by Charlie Seaman on Unsplash

Últimes voluntats

Van contactar amb el Servei de Mediació Funerària de l’Ajuntament perquè estaven desesperats. Per a ells, era la darrera esperança. Com podien recuperar la tranquil·litat a la llar familiar? Aprofitant que marxaven de vacances de Setmana Santa, una tècnica municipal es va presentar a cals Llandrich Conesa per solucionar el tema. La Roser la va posar al corrent de l’infern que els estava fent passar el sogre. L’afer havia començat com una rebequeria. Primer va fer miques el mirall del rebedor, després li va donar per trencar gerros, i al final va esberlar la pantalla de la televisió. També emprenyava els veïns picant les parets mitgeres a hores intempestives. Però ja passava de taca d’oli. Estava a punt d’afectar l’economia familiar. No content d’haver-los esguerrat tots els intents de vendre el pis, quan van provar el lloguer turístic va fer fugir cames ajudeu-me a tots els clients.

La dona va trobar el senyor Llandrich a la seva habitació, mirant per la finestra com la jove i el fill carregaven l’equipatge al cotxe i marxaven carrer enllà.

—Quatre dies sense la bruixa i el calçasses —va dir a tall de benvinguda—. No me’n sé avenir. I vostè, que hi pinta en aquest sainet?

—Vinc a ajudar-los, a vostè i a la seva família, a trobar una sortida a aquest embolic.

—Família, diu? —va exclamar mentre es girava— Fa temps que no els considero pas així aquest parell d’aprofitats. Quan va morir la meva Lourdes, que al cel sia, em van començar a fer la guitza. M’havia convertit en l’únic entrebanc entre l’herència i la seva mesquina ambició. Ara em toca a mi fer-los la punyeta, i m’ho passo molt bé. De fet —va afegir amb posat sorneguer—, no tinc res més a fer en aquest món.

—Hauria de pensar a descansar, que ja li toca.

—Ja m’agradaria, però no puc. La Roser n’és la culpable. No li ha explicat pas, senyora? Per cert, com es diu vostè?

—Matilde. Matilde Canyet.

—De jove, vaig ballar molt amb una Matilde. Era modista. Doncs, com li deia, la meva missió és recordar-li a aquella cap de setrill el que va fer. Fins a l’eternitat. Miri, a les últimes voluntats, tant la Lourdes com jo, vam deixar escrit que volíem ser enterrats junts. I a quan va arribar el moment, el Nadal passat, en comptes posar-me a la cripta familiar amb ella, la meva nora em va fer incinerar i després va llençar les cendres al mar. Per justificar-se, es va empescar la falòrnia que jo li havia demanat al llit de mort. Mentidera! Per això m’he convertit en una ànima en pena.

—Han consultat el cas amb algú abans que nosaltres?

—Els dos sòmines han visitat tots els espiritistes, ocultistes, xamans i entabanadors de la comarca. Tots han coincidit a dir que, per deslliurar-se de mi, han de poder enterrar una part meva. I com que em van convertir en adob per algues, bona nit i tapa’t.

La mediadora va restar en silenci, barrinant una sortida per a aquell cas. Feia molt de temps que no tenia entre mans un fantasma clàssic, i dubtava. La licantropia s’havia convertit, per reiteració de successos, en la seva especialitat.

Mentre la Matilde rumiava, el senyor Llandrich es va girar altra vegada cap a la finestra amb posat trist i les mans agafades a l’esquena. La llum del matí es va enroscar, manyaga, al voltant del cos esprimatxat de l’home formant capritxoses iridescències que es van projectar al sostre i les parets de l’habitació, com minúscules aurores boreals. Extasiada per aquella celístia, la dona va abandonar les cabòries i, en silenci, va fruir de l’espectacle inesperat.

—Encara conserva objectes personals? —va demanar la Matilde amb to decidit.  

—Als dalts d’aquest armari n’hi hauria d’haver —va respondre ell sense girar-se.  

La dona va baixar una atrotinada maleta de pell i la va dipositar a sobre el llit. Un cop obertes les sivelles que la fermaven, i amb la cura d’un arqueòleg, va anar buidant el contingut. Un sobre marró amb una cartilla militar. Un joier de fusta que guardava dues cadenetes i un rellotge de polsera de dona. Un àlbum amb fotos amb blanc i negre del casament d’una parella jove. Un diploma que acreditava que el senyor Llandrich era Tenidor de Llibres. Mitja dotzena de mocadors brodats a mà. Una capsa metàl·lica de xocolates Comet plena d’objectes petits. Amb paciència d’aranya, la Matilde va regirar la capsa fins que es va aturar en un potet de vidre que contenia unes peces blanques minúscules. Amb dos dits va agafar-ne una i se la va apropar als ulls.

—Per casualitat, són pas seves aquestes dents? —va preguntar tot mostrant l’objecte al seu interlocutor. 

—I tant —va exclamar ell, sorprès—. Són les de llet. No recordava pas que fossin aquí. La meva mare les va guardar com una relíquia i la Lourdes ho conservava tot.

—Em fa l’efecte que hem trobat el desllorigador del cas —va afegir ella amb aire triomfal.

Es van dirigir amb pas viu cap al cementiri. El senyor Llandrich va indicar a la seva acompanyant on estava ubicat el sepulcre familiar. Amb l’ajut d’un operari, van retirar la làpida, van dipositar l’envàs a dins i van tornar a tancar.

—Com que no puc fer-li un petó a cada galta, abans de marxar, m’agradaria agrair-li el servei que ens ha fet, a la Lourdes i a mi, d’alguna manera.

—Si pogués donar un encàrrec a un ésser estimat?

—Favor amb favor es paga.

—És pel meu marit, que es deia Blai Ros. Si el troba a l’altre món, li faci saber, si us plau, que ja l’he perdonat.

—Ja hi pot comptar.

—Se’n recordarà? Blai Ros. I li digui també que estic bé.

El senyor Llandrich, va picar l’ullet a la dona i es va esvair com ho fa la boira en un matí de maig. 

Photo by Mads Schmidt Rasmussen on Unsplash

De pel·lícula

Quan vaig descobrir que una de les pel·lícules que podríem triar per veure durant el vol era “La Nit dels Morts Vivents” se’m va dissoldre la mala jeia que arrossegava des que havia sortit de casa, al matí. Feia segles que no la mirava.  

A l’instant em van venir al cap els estius a Riu Major, el meu cosí Ferran i en Sebastià Comamala, el seu soci de tripijocs. Eren carn i ungla des de menuts, ells dos. Jo sóc un any més jove, i només era el tercer de la colla. La mare m’obligava a anar amb ells perquè així podien sortir juntes ella, la tia Sió i la mare d’en Sebastià. I mentre les tres xerraven pels colzes, assegudes en una gandula de la piscina o en un banc del Passeig Nou, nosaltres corríem per allà, mirant quina en podíem fer. I n’havíem fet de l’alçada d’un campanar. “El trio malèfic” ens va batejar el caporal Povedilla, que setmana sí, setmana també, ens havia de citar a la caserna de la Guardia Civil per renyar-nos.

En aquella època en Sebastià era el cervell del grup. I tenia unes sortides d’emblanquinador memorables. Recordo com si fos ara, la tarda que en Tià, que era tal com li dèiem nosaltres, es va presentar al Passeig amb una màquina de filmar. Se l’havien descuidat uns turistes francesos a la pensió dels seus pares. Ens va explicar que, veient amb nosaltres “La Nit dels Morts Vivents” al cinema del poble, feia un parell de vespres, havia descobert la seva vocació artística i volia fer una pel·lícula de zombis. Ho tenia tot pensat. L’argument era que un cadàver tornat a la vida –jo-, sortia del cementiri del poble pet cruspir-se a tots els vilatans; però l’heroi -en Ferran- no es deixava menjar. Lluitàvem i em matava. El llargmetratge es titularia “Els morts que caminen”. No gaire original.

D’amagat de les mares vàrem baixar fins a l’escorxador municipal a buscar l’attrezzo que donés versemblança a la producció. En Mingu, el matador, ens va subministrar budells de xai.  Me’ls posaria a sota la samarreta i havien de caure a terra en el moment que en Ferran em matés. Per acabar-ho d’amanir, em van fer empastifar la cara, els braços i la roba amb la sang de les pobres bèsties sacrificades. Feia una fila d’espant.

Intentant no ser vistos per les nostres progenitores, tornàrem al Passeig per preparar la posada en escena. El zombi apareixeria per la porta del cementiri i perseguiria a la seva víctima, que estaria asseguda a la parada de la TEISA.

En Sebastià es va situar d’esquena a la tanca de boix que separava el Passeig de la carretera de Figueres. Quan ell va cridar “Acció”, jo vaig sortir rabent per empaitar al meu cosí. En Ferran, però, no es va esperar que m’acostés al baixador i va fugir com sí de debò jo fos un ressuscitat amb gana endarrerida. Vaig provar de perseguir-lo, però córrer havent d’aguantar amb les mans un paquet de vísceres a sota la samarreta, no és gens fàcil. I si, per postres, no t’hi veus bé, perquè la sang amb què t’has pintat la cara et va als ulls, estàs arreglat.

Vaig travessar el vial obsedit amb en Ferran i, a mig fer, vaig sentir l’aguda xerricada dels frens d’un cotxe quan es claven. Vaig saltar per evitar l’impacte, però amb tanta mala sort, que vaig perdre l’equilibri i vaig aterrar a l’asfalt amb la cara per davant.

El que va passar a partir d’aquell instant, no ho he tingut mai clar. Tinc un garbuix  a la memòria. Hi havia gent que cridava “És mort!”. El front, el nas i el pòmul que em feien molt de malt. Els xiscles de la mare. El sol que m’enlluernava. Les tripes d’animal aixafades a sota el meu ventre, que alliberaven un suc llefiscós, tebi i pudent. Una veu que em va dir que aguantés com un home. Algú que em carregava en un cotxe. El doctor Caparrós que donava instruccions a la infermera. I després tot fosc.

Em vaig despertar en una llitera del dispensari, adolorit i nafrat. La mare estava estirada al jaç del costat, adormida. S’havia desmaiat en veure’m estirat al mig del carrer, i fet un Natzarè.

Se’n va parlar molts mesos a Riu Major de la pel·lícula de zombis. Els tres artistes ens vàrem quedar sense piscina, sense bicicleta, sense futbolí i sense gelat dels dissabtes fins a final d’estiu. D’aquesta feta, al poble, a mi em van posar el malnom d’en tripetes. I encara em dura.  

Però el súmmum de tot va ser que, quan vàrem anar a casa d’en Sebastià a obrir la filmadora,  ens vam adonar que no hi havia rodet.    

Val per a unes vacances

-Bona tarda, venia a bescanviar un val de regal d'unes vacances.

-Endavant. Segui, si us plau. Acabo això que tinc empantanegat i en un segon estic per vostè.

-Faci, faci. No tinc pas pressa. En aquesta banda de la factoria no hi havia estat pas mai. És maca. La Campana, en diuen, oi? Quanta llum en aquests despatxos. S’hi ha de treballar molt bé.

-Aquí? Sí. És agradable. A quin departament està vostè?

-A Control del Clima. Estic en l'equip de manteniment de les turbines de vent.

-Ja he enllestit. Som-hi. M'ha dit abans que té un val per unes vacances?

-Sí. Me l'ha regalat la Corporació per commemorar els 25 anys que fa que sóc a la plantilla.

-L’obsequi de les bodes de plata. Quant de temps a la casa! Enhorabona, senyor...

-Baldiri Hosta, amb h.

-És alemany?

-Soc d’un poble a tocar Girona. Canet d’Adri. De debò semblo alemany?

-Me n’ha fet l’efecte pel cognom Hostembach.

-És Hosta només. L’aclariment el faig perquè gairebé tothom escriu Hosta sense la lletra h.

-Doncs miraré de fer-ho bé. I, pel que fa al viatge, té alguna idea? S'ha mirat el nostre catàleg? Tenim uns creuers, espectaculars. O, potser, es decanta més pels nostres magnífics circuits per les capitals europees? O li ve de gust un itinerari exòtic pel Sud-est asiàtic?

-M'agradaria fer una sortida més especial, una experiència diferent, amb un xic d’aventura.

-Així ens hem de decantar cap als paquets de l'Àfrica, el Canadà o Austràlia.

-Si pogués triar, voldria fer un safari per retratar feres salvatges.

-Pot escollir sense cap problema. La Corporació és molt esplèndida amb els seus empleats més fidels. Miri, Baldiri, tenim una expedició per la reserva de Sabi Sand, a Sud Àfrica. És un periple de luxe, amb guies i rastrejadors locals molt experimentats, i, també, podrà gaudir de l'assessorament d'un fotògraf professional. Els allotjaments són sempre en bungalous de cinc estrelles, situats en plena natura; i comptarà amb una flota de vehicles al seu servei per recórrer la sabana fins que hagi retratat als "cinc grans".

-És la il·lusió de la meva vida, sap?

-Ben fet. Ha d'aprofitar aquesta oportunitat, que vés a saber demà que ens pot passar.

-Ja ho pot ben dir. Ara estem bé i, un minut més tard, estirem la pota.

-El colofó d'aquest recorregut és una estada a un exclusiu hotel de Zanzíbar, a les costes de l’Índic.

-Quina sorpresa!

-Viatjarà sol, o amb parella, Baldiri?

-Soc solter, jo.

-Si vol, la Corporació li pot proporcionar una acompanyant per a tot el trajecte, o només per a una part.

-Tant per tant, sabates grosses. Per tot l'itinerari.

-La vol triar vostè, o bé li assignem de forma aleatòria?

-Que esculli la màquina per mi. A la meva edat no puc ser primmirat.

-Ho posem en el full d'encàrrec, doncs. Alguna petició més?

-És possible incloure un curs de submarinisme a Zanzíbar?

-Bona elecció. Hi afegim una sortida de busseig a la sensacional barrera de coralls del llevant de l'illa. Li encantarà. És tot?

-Crec que sí.

-Entesos. Taquem el full d’encàrrec. Cursem la petició. Ara, mentre el configurador treballa, m'hauria de posar l'empremta del polze en aquests documents que li apareixeran a la pantalla de la tauleta. Molt bé. Ara un altre. Aquest també. I aquí li sortirà el darrer. Ja estem. En uns instants vindrà un company meu, que es diu Jordi, i l'acompanyarà fins a la sala de navegació. Allà li implantaran a la memòria tots els records d'aquest esplèndid viatge que li està preparant el sistema. A més, mentre duri tot el procés, unes làmpades solars li deixaran la pell d'un to bronzejat que serà l'enveja del seu departament.

-El senyor Hosta?

-Jo mateix.

-Em pot acompanyar, si us plau?

-Amb molt de gust.

-Baldiri, que tingui unes vacances excel·lents. I recordi que les gaudeix per gentilesa de la Corporació, que sempre vetlla pel nostre benestar.

-Moltes gràcies, guapa. Ja t'ho explicaré tot, fil per randa,quan torni.

Foto: Eudardo Sortica