Nadal en un xip

Pels vols de Tots Sants vaig rebre una carta de l’Ajuntament en la que em feien saber que havien obert un padró oficial de tions homologats, emparant-se en la transposició d’una directiva europea d’obligat compliment. Vaig pensar que era una altra excusa dels de dalt per tenir-nos controlats i després passar-nos la bacina. Segons la comunicació, les autoritats volien regular la nostrada tradició de fer cagar el tió, i, de passada, adaptar-la a la societat del segle XXI, sense deixar de banda la preservació de la flora local, posada en risc per l’arribada massiva de soques de fustes exòtiques de països extracomunitaris i, a més a més, per canals no regulats. Per mitjà de la missiva, la casa consistorial informava els contribuents que disposàvem d’un termini voluntari de trenta dies per donar d’alta els troncs que teníem a casa; i que, un cop registrat el nostre, reveríem la documentació pertinent i el xip d’identificació, que tindria caràcter individual i intransferible. Com que em considero una persona d’ordre, al cap d’un parell de dies d’haver rebut la circular vaig cursar la sol·licitud d’alta mitjançant la innovadora aplicació de mòbil que facilitava la corporació municipal.    

Vet aquí que estava aprofitant la tarda del dia de la Immaculada per preparar els canelons del dinar de  Nadal, que, a casa, sempre som força colla i val més avançar feina que després tot són presses, quan van picar al timbre. Vaig anar a obrir amb el davantal de cuina posat, pensant-me que era la meva dona que tornava de fer encàrrecs. Però no. Eren un noi i una noia força eixerits que es van identificar com interventors nadalencs municipals.

—Vostès són de tió o de Pare Noel? —em va preguntar ella amb veueta estrident, mentre ambdós mostraven una renglera recta i endreçada de dents blanques, i brandaven les respectives tauletes electròniques.

—De tió, de tota la vida —vaig respondre arquejant les celles de manera ostensible —, i també fem pessebre. Som tradicionals, aquí.

—Seria tan amable de mostrar-nos on el tenen ubicat, al tió?

Vaig  conduir-los fins al racó de la saleta on jeia el soc màgic, a redós del radiador i  cobert per la manta de ganxet que havia teixit la tieta Tuies. Per tal com els hi va mutar l’expressió de la cara als funcionaris, vaig deduir que alguna cosa no rutllava.

—Vaja. És dels anònims. —va mormolar ell amb to despectiu, després d’haver fet petar la llengua i negat amb el cap un parell de cops.

—Que vol dir amb anònim, jove? Que no està batejat? No fa cap falta. Nosaltres sabem que és el tió de casa i ja n’hi ha prou. Mal m’està el dir-ho, però, sis generacions de Campdeterrós han fet cagar regals a aquest tronc de freixe. El va baixar del massís del Bassegoda el meu rebesavi Evarist  Campdeterrós i Puigmarjal, que al cel sia, durant la tercera guerra carlina.

—Vull dir que no té cara —va afegir el noi un punt sufocat.

—Amb tot el respecte, aquest costum d’ara de posar cara al tió, és una collonada com una casa de pagès. Quina necessitat hi ha d’humanitzar-ho tot? Com si res tingués ànima o pogués ser estimat, si no posseeix trets de persona.

—Ens permet escanejar-ne el xip d’identificació? —va tallar ella amb un gest de contrarietat.

—El cas és que, el vaig demanar el mes passat i encara no me l’han fet arribar. Ho vaig tramitar mitjançant l’aplicació del mòbil. 

—Però deu tenir el correu amb el número d’expedient i el codi de barres acreditatiu? Ja en faríem prou amb això.

—Si els hi he de dir la veritat, no recordo haver rebut res d’això que em diuen.

—Doncs és ben estrany, perquè si s’ha fet el registre com Déu mana, el sistema sempre retorna aquesta informació a l’usuari, com a justificant de recepció, sap? Ara com ara, no tenim constància que hagi fallat mai el protocol de registre telemàtic. 

Aquí em vaig veure mort, i les primeres gotes de suor em van aflorar al front. Hi hauria pujat de peus que ho havia fet bé; però, per un d’aquells abracadabres de la informàtica, ara no ho podia demostrar. Tot just començaven el desembre i ja se m’estaven espassant les ganes de celebrar les festes.

—Que ha donat un cop d’ull a la safata del correu brossa? — va intercedir el noi, més sol·lícit que no pas ella — Ens hi trobem sovint que hi van a parar, els justificants de recepció.   

Mentre regirava, nerviós a més no poder, l’aplicació de correu del telèfon, vaig veure de reüll que els dos funcionaris contemplaven els quadres que decoren l’estança. En un moment donat, ella li va donar un cop de colze dissimulat a ell i, amb el cap, li va assenyalar una aquarel·la de grans dimensions de la Font Moixina, que presideix el menjador. Em va semblar que tots dos reien per sota el nas.

—Són meus, els quadres —vaig apuntar, molest—Fa molts anys que pinto i he guanyat una bona colla de guardons a l’escola d’art de l’Ateneu.

En veure’s descoberts, els dos joves es van enrojolar fins a la punta de les orelles. 

—Miri, nosaltres no tenim pas tot el dia, sap? —va reaccionar la noia amb un inesperat to de severitat— Tal com explica la circular municipal, que vostè tenia l’obligació d’haver-se llegit, si el tió no du el xip reglamentari, i vostè no pot demostrar de manera fefaent que l’ha registrat, ens veiem en la penosa obligació d’aixecar acta i procedir a l’embargament preventiu del bé. Cridarem a la brigada de parcs i jardins perquè se l’endugui al dipòsit forestal, on restarà en règim de custòdia.

Els ulls li brillaven d’una manera malsana mentre em recitava de memòria i, gairebé sense agafar aire, tota l’admonició. Em va fer l’efecte, que gaudia veient-me patir. Ves que no projectes en la seva feina una frustració nadalenca infantil. Mentrestant, ell va treure un mòbil de la butxaca i va marxar a trucar al rebedor. 

—I podré recuperar-lo?

—En aquest supòsit, vostè té tres dies laborables per fer les gestions pertinents a l’Oficina Municipal d’Atenció al Contribuent. També haurà de pagar la sanció, els interessos de demora i les taxes de pupil·latge. Després caldrà que participi en una roda de reconeixement per identificar el tió. Llavors els serveis veterinaris municipals sotmetran al tronc a una quarantena de quinze dies per constatar que la fusta està lliure de papus i malures importades. Amb el certificat d’idoneïtat forestal positiu que li expediran, ja el podrà recollir.

—Caram! Fa cara d’anar per llarg?

—Pel cap baix, quatre setmanes. Me n’oblidava. En el cas hipotètic que ningú reclami la propietat del soc, o el certificat sigui negatiu, aquest serà reconvertit en combustible per la llar de jubilats municipal.

Astorat per la funesta perspectiva de no tenir el nostre tió per festes, vaig provar de fer-los pena adduint el disgust que tindrien els menuts de casa amb aquell canvi injustificat de soca. Ella em va sortir amb l’estirabot que als mercats nadalencs n’hi havia per triar i remenar, i ja no ens vindria de dir una mentida més a la mainada. Ell va tenir la barra d’afegir  que tot Nadal era una convenció de la societat cristiano - capitalista, i, per tant, es podia modificar a conveniència.

Em vaig esverar força. Aquells buròcrates sense ànima estaven a punt d’engegar-nos Nadal a rodar, i no tenia arguments per plantar-los cara. No em volia imaginar quines festes més eixutes que passaríem privats del tió familiar. Em va caure l’ànima als peus.

—Que ho podem arreglar d’alguna altra manera, això? —vaig suggerir— Perquè, per exemple, no posen al seu informe que no ens han trobat a casa i tornen dimecres vinent? Els hi asseguro que ho tindré tot en ordre. Volen pas una ampolla de cava Brut Natura per les molèsties?

—Ara pla! Amb qui es pensa que està parlant, vostè? —es va indignar la noia posant-se de puntetes per semblar més alta i aixecant molt enlaire el dit índex de la mà dreta.

—Això és un intent de suborn a un funcionari municipal —va bramar el noi.    

El ding-dong del timbre ens va esglaiar a tots tres.

—Ara arriben els reforços —va apuntar ella, amb sorna.      

Van resultar ser un parell d’homes vestits amb bata blanca i cara de pomes agres. Sense badar boca, un d’ells va apuntar als joves amb una mena de comandament de la tele i, a l’instant, van quedar com congelats. A mi, si em punxen no em troben sang. 

—Ara mateix, vostè deu pensar que tots són vuits i nous i cartes que no lliguen. M’equivoco? —va dir amb veu amable el que no duia el comandament—. Aquests dos subjectes formen part del nou parc d’androides de l’Ajuntament i estàvem fent una prova d’ensinistrament. I, com ha pogut comprovar, ha estat un fiasco. Hem d’incrementar la ràtio d’empatia cap al contribuent i la d’esperit nadalenc, entre altres paràmetres.

Torbat com estava, només vaig tenir esma per fer que sí amb el cap i cloure la boca, que m’havia quedat badada. Tot seguit van entrar quatre operaris amb granotes blaves, van carregar a la parella en unes lliteres, i van marxar amb la discreció dels enterramorts.   

Al pas de la porta, els dos individus de la bata blanca em van estrènyer la mà amb entusiasme.

—Esborri aquesta cara d’espant, home. Ja està tot arreglat. Passiu bé i que tingui unes bones festes!

—Vostès també— vaig contestar amb veu apagada.  

 

Photo by Clay Banks on Unsplash