divendres, 29 de gener de 2021

Sortida de cavall

—Mira qui arriba! —va exclamar el Sardinaire només veure entrar a l’agutzil al cafè—. Vine aquí, al meu costat, Quico, però amb la condició què ens ho expliquis tot, eh? 

L’home va seure fent que no amb el cap i amb un somriure sorneguer plantat a la cara. Els hi va dir que eren una colla de malparits i que, per un cop a la vida, fossin discrets; perquè si la conversa sortia d’aquelles quatre parets, l’alcalde li llevaria la pell de l’esquena. Una riallada de complicitat va omplir el local. Aleshores va demanar qui feia trumfos i el Barber va murmurar, delego.   

—Manen bastos —va cantar el Sardinaire.

—D’això anava la cosa, eh, Quico? —va assegurar en Llaneta, picant-l’hi l’ullet.

—No us cregueu pas la rondalla aquesta que fan córrer de què l’alcalde va caure a cacera. La veritat és que es va trobar la dona al llit amb l’Honorat, i quan va voler fer el gallet, el nano li va trencar la cara —va continuar en Quico amb posat murri. 

Els altres tres jugadors van esclafir a riure i van insistir a l’agutzil que no es deixés cap detall morbós al pap. Ell els va tractar de cabrons i els va recomanar encomanar-se a Sant Corneli perquè els emparés de dur banyes. Llavors en Quico va apuntar que la dona de l’alcalde n’estava tipa que el seu marit gastés tota la munició al Paradise i que també volia diversió. Per això se n’havia buscat un de jove i ben guarnit que li regués la flor. I déu-n’hi-do el calibre que gastava l’Honorat. Ell en podia donar fe, perquè l’havia vist en pilotes quan jugaven junts a futbol.  

—Perquè surts de cavall, tu ara, animal? — va bramar, encès, el Sardinaire—. Que no has vist que tenia l’as de copes penjat? Au vés a cagar, Barber!

—La qüestió és que alguna ànima caritativa li va enviar un anònim a l’alcalde fent-li saber que no passava per les portes —va continuar l’agutzil, i, llavors, va afegir que el banyut s’havia presentat a casa seva, a mig matí. Es veu que els gemecs de la dona se sentien d’un tros lluny. L’alcalde, emprenyat com una abella, va agafar un mànec d’aixada i va pujar cap al quarto. Però quan va arribar al pas de la porta, va quedar glaçat. L’Honorat estava panxa enlaire, i ella asseguda a sobre, com aquell que va a cavall, amb els ulls en blanc i udolant. En aquestes que el noi el va veure i li va demanar, què diantre vols tu ara? L’alcalde li va contestar que passar-los per l’adreçador a tots dos, i l’Honorat es va aixecar del llit, i amb el primer mastegot el va enviar escales avall. Tot darrere encara va clavar-n’hi tres o quatre més, de plantofades. De propina. Després, va tancar la porta amb clau i, a dins, va continuar el nyigo-nyigo.

—I, per postres, quan van haver acabat la gresca, el nano es va dutxar, es va vestir i va marxar —va afirmar en Quico—. Quan sortia, es van trobar amb l’alcalde, que estava assegut als graons, orella baix i amb els ulls de vellut. I li va dir que ara ja podia entrar, si la dona li donava permís, és clar.


Photo by Ezequiel Garrido on Unsplash   


Cap comentari:

Publica un comentari